Blog d'en Xavier Villalba

Recerca, docència i altres assumptes

Mes: Març de 2014

Les tradicions festives

200811festamajoruabpetixb8

Reconec que no sóc gaire amic de festes, especialment si inclouen música estrident que et trepana els timpans i et fa vibrar el diafragma. I com que tampoc no m’enamoren les gentades, no em veureu per la festa major de la UAB ni la de Gràcia, per posar dos exemples ben diferents. Des d’un punt de vista estètic, doncs, ho podríem deixar aquí. El problema és que en el cas de la UAB parlem d’una festa amb dues cares: aplec kumbaià al matí (perdó, vull dir actes de visibilització de l’important teixit associatiu i solidari de la UAB) i botellón lumpen al vespre-nit (no cal dir que quan s’avisa que a partir del migdia es tanquen els edificis i es recomana al personal que toqui el dos és perquè no es prepara un foc de camp). Puc entendre els defensors de l’aplec, que el veuen com una mostra de com som d’enrotllats i d’alternatius a l’autònoma i una bona ocasió per recaptar quatre euros, però no sé veure cap argument que defensi el xumba-xumba i la cervesa a dojo en un centre dedicat a l’ensenyament i a la recerca. Si, a més, això va lligat a destrosses materials, camions de residus i despeses que hem de pagar entre tots, la falta de justificació esdevé una immoralitat, com ho critiquen un grup de companys de Ciències Socials. Sé que el vicerectorat d’estudiants defensarà el matí i mirarà d’atenuar l’impacte de la realitat vespertina i nocturna, però després dels anys que l’equip de la rectora Ripoll va prendre la decisió valenta i coherent de suspendre la decadent festa major, hem tornat on érem fa uns anys i no hem sabut trobar una sortida a una tradició desfasada. Si s’ha pogut acabar amb la tuna, per què no podem acabar amb la festa major, en els seus dos vessants?

tuna

Que vénen els bàrbars!

Aquesta setmana, camí de la Residència d’Investigadors del CSIC on vaig assistir al Workshop on Ambiguity, vaig vorejar l’edifici nou de l’IEC, pel carrer de la Riera Baixa, i vaig veure aquest cartell a la paret d’aquesta noble institució:

cartell

Té mèrit fer una frase incorrecta i agramatical de només deu mots, amb un verb estar locatiu reprès per un fer-ho anafòric (que no pot tenir un antecedent estatiu): podeu gaudir-ne en aquesta pàgina. Què deuen sentir els acadèmics i tècnics del magne Diccionari del Català Contemporani que comparteixen paret amb aquestes barbaritats gramaticals? S’hi han acostumat o encara els fa regirar l’estómac? Si Fabra (Pompeu, no pas Carlos ni Alberto) ressuscités, li vindria un atac de feridura de llegir-lo.

Sobre la llengua i les regles absurdes

Sovint ens preguntem com és que els nostres joves no volen estudiar Filologia Catalana ni que els matin o per què fugen de les classes de català com de la pesta. Segurament no hi ha una sola causa, però estic convençut que una part de la culpa és l’enfocament excessivament regulatiu que amara l’ensenyament de la llengua a primària i a secundària. Avui us poso un exemple real de cinquè de primària on s’aprecia perfectament la dèria reglamentista portada a l’absurd. Després d’explicar ben assenyadament que la millor manera de saber com hem d’escriure el so àton [u] en posició interna d’un mot és mirar altres mos de la mateixa família (por-poruc), es fiquen de peus a la galleda amb les regles següents (cito literalment de la fotocòpia de rigor):

Quan el so de la o/u àtona es troba al final de mot escrivim:

  • o en els plurals de les paraules que acaben en -o (ferro-ferros) i en certes consonants (peix-peixos).
  • u en els plurals de les paraules que acaben en -u (trofeu-trofeus).
  • u en les paraules acabades en diftong decreixent au, eu, iu, ou (actriu-actrius).
  • En resum, que s’escriu -o quan és una -o i -u quan és una -u. Lògic, oi?

    El resultat de l’aplicació metòdica d’aquesta dèria durant un període de 10 anys, any amunt any avall, és, al meu parer, devastador: transmetem als nois que el català és una llengua plena de regles absurdes i no pas un sistema coherent i orgànic i, per tant, que només es pot arribar a aprendre de manera incompleta i a còpia de sacrificis inhumans. No ens hauria de sorprendre, doncs, que hi hagi poca gent que cregui que el català és ni tan sols susceptible de ser estudiat científicament.

    Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén