Blog d'en Xavier Villalba

Recerca, docència i altres assumptes

Mes: Abril de 2013

Treballadors anònims

El diari Ara de diumenge dedicava una atenció especial als sacrificis que han fet els treballadors públics catalans i ho reblaven en l’editorial:

En els últims tres anys, els treballadors dels serveis públics catalans han vist com les seves condicions laborals –no només retributives– s’escanyaven. Policies, bombers, personal dels serveis de salut pública, mestres, treballadors socials, personal de justícia, administració, mitjans de comunicació i d’altres s’han adaptat a les exigències d’austeritat que ha marcat el pressupost.

Avui, que he vist com m’han retallat la nòmina, m’adono que els professors universitaris som part del “d’altres” i que rebem la clatellada de manera anònima, sense merèixer cap esment, no com la gent útil (bombers, etc.). Vista la importància que se’ns atorga, no ens ha d’estranyar que les nostres vagues no tinguin serveis mínims… Si volem que algú ens faci cas, ni que sigui perquè es recordin de nosaltres, potser ja és hora que comencem a putejar els nostres estudiants en comptes d’anar-hi de col·legues. Que no és així com funciona la cosa, al món real?

Trucs de gat vell

Ahir vam rebre un comunicat de l’equip de Govern que va acabar d’aclarir, per si algú tenia cap dubte, el veritable motiu de l’ocupació del nostre Rectorat: imposar les assemblees dirigides per la CGT (i.e. la CAF) com a representants de la comunitat universitària i saltar-se els altres sindicats i associacions d’estudiants. No és una tàctica nova i a Lletres ja n’estem escaldats, però aquesta vegada ja té forma de pols amb el Rector, que ha estat prou intel·ligent per reunir-se amb tothom que hagi volgut parlar i deixar els ocupants en evidència. Ho trobo una mesura adequada, però no caldria donar-hi més ressò del necessari al qui no té altre objectiu que fer-se visible i atorgar-se una representació que ningú no li ha atorgat (molta assemblea i horitzontalitat, però el pla ja ve marcat des de fora, evidentment). Són joves, però fan servir sempre els mateixos trucs de gat vell.

Estic convençut que el rector, amb el bon consell de la Sílvia Carrasco, que ja sap de quin peu calcen els ocupants, sabrà mantenir-se ferm i no cedir a xantatges ni imposicions. Malgrat els intents barroers de deslegitimar-lo, és el nostre rector i cal que tingui el suport dels qui sempre hem cregut que la UAB havia de ser un espai d’expressió pacífica i lliure, però també de respecte a les regles del joc democràtic i a l’autoritat legítima.

Del dejà vu al dia de la marmota: la UAB al túnel del temps

groundhog_day

Si fa uns dies esmentava la sensació de dejà vu que em produïa l’ocupació del Rectorat, avui ja estic convençut que som en un bucle temporal, com li passava a Bill Murray a la pel·lícula “El dia de la marmota” (un clàssic d’aquest blog). Només cal llegir el comunicat de l’equip de govern d’avui:

Comunicat de l’Equip de Govern sobre els incidents d’avui, dia 25 d’abril, al Rectorat

Avui, 25 d’abril, no s’ha pogut celebrar la sessió ordinària del Consell de Govern de la UAB a causa d’un grup d’estudiants que ha impedit amb força i intimidacions l’entrada dels membres d’aquest òrgan de govern democràtic.

A més, aquest grup ha envaït alguns espais de l’edifici del Rectorat obligant els treballadors i treballadores a abandonar els seus llocs durant una hora i mitja.

Aquestes accions s’afegeixen a les coaccions, injúries i agressions que els darrers dies han patit altres estudiants, personal i membres de l’equip de govern.

L’Equip de Govern reitera que l’expressió d’opinions i el dret de manifestació s’han de realitzar sense recórrer a la coacció, impedir el lliure funcionament dels òrgans de govern democràtics de la Universitat ni afectar el normal desenvolupament de l’activitat dels seus treballadors i treballadores, generant situacions de tensió.

És incomprensible i inadmissible el comportament d’aquest grup d’estudiants que impedeix el debat i la presa de decisions a través dels canals democràtics propis de la Universitat i, fins i tot, el tractament de les propostes aprovades pel Claustre.

Des del primer moment, l’Equip de Govern ha mostrat la voluntat de mantenir converses amb tots els representants dels estudiants de la UAB. És incomprensible que, quan es convoquen reunions, un grup d’estudiants es negui a assistir-hi si no s’exclou la resta de col•lectius d’estudiants.

Aquestes accions ens debiliten davant la societat i afebleixen el treball de defensa de la universitat pública que ens esforcem per dur a terme de forma unitària.

La defensa de la universitat pública és del tot incompatible amb la violència contra les persones, la llibertat d’expressió i els béns públics.

Bellaterra (Cerdanyola del Vallès), 25 d’abril de 2013

Com si fóssim al 2008, sí, però a diferència del que li passava al Bill Murray amb gairebé cinc anys més!
Confio que el nostre rector sàpiga aprendre de les lliçons del passat.

Dejà vu

Acabo de llegir el comunicat de l’Equip de Govern sobre l’ocupació del Rectorat i m’ha assaltat una estranya sensació de dejà vu. Uns estudiants que ocupen un edifici. Uns vicerectors que els segueixen la veta i un rector que accedeix a rebre una delegació que no ha demanat hora com a gest de bona voluntat i bon rotllo (que som a la UAB i no a la UPF! Apa, directors i degans, ja sabeu com fer-ho per poder veure el Rector sense cita prèvia). Com era previsible, aquest gest de bona voluntat i bn rotllo s’interpreta com un signe de debilitat (que no és economista? que no ha llegit The Strategy of Conflict del Nobel Thomas C- Schelling?) i exigeixen (el verb és fonamental) que el Rector faci de portaveu de les seves demandes (el nom és fonamental). Evidentment, saben que és una exigència que no hi ha cap rector que pugui acceptar i que, per tant, esdevé excusa per continuar amb l’objectiu principal de tot plegat: fer-se notar i posar la UAB al centre de la lluita estudiantil universal.

En resum, tot massa previsible, tot massa vist. L’única novetat respecte a les ocupacions del 2008 és que els actuals ocupants s’ha curat en salut imposant com a exigència prèvia la immunitat/impunitat: així ens estalviem problemes i plataformes per al diàleg. Bé, alguna cosa hem après tots plegats.

Una nova forma verbal: l’infinicipi

Avui, mentre omplia d’aigua la gotimplora, m’he fixat en un bonic adhesiu de les JCPC (Joves Comunistes del Poble Català; no us perdeu la seva pàgina web!). A primer cop d’ull, res d’interessant (puny, lluita, ETT, etc.), però llavors m’he adonat d’aquesta innovació lingüística de primer ordre:

20130416_102947

ORGANITZART-SE! Una barreja d’infinitiu i participi, el que els especialistes anomenem un “infinicipi”, segurament l’única paraula catalana amb cinc is, si Màrius Serra no ens diu el contrari. (Alguns esnobs contaminats per Derrida i els seus sequaços prefereixen el terme “partifinitiu”.) Estic convençut que aquest és el primer pas cap al nou llenguatge revolucionari.

Discapacitat digital

ator-estrabico_1

Ja fa uns anys que vaig sortir ben emprenyat i amb mal de cap d’un cinema IMAX a on havia anat a veure una pel·lícula en 3D. La raó era ben senzilla: els estràbics no enfoquem correctament amb els dos ulls alhora i, per tant, l’efecte 3D de les ulleres es perd. Vaja, que m’ho podien haver dit abans de pagar!

Ara veig preocupat que el que va ser una anècdota es pot convertir en una discapacitat seriosa en el moment que Samsung i altres empreses tecnològiques es dediquin a aplicar la tecnologia de seguiment d’ulls (eye-tracking) a les seves joguines. Em tranquil·litza, però, que els experts diuen que de moment, la tecnologia no passa de ser una millora del reconeixement facial i que encara no pot seguir la direcció de la mirada. Això o mirar de passar les pàgines amb un ull tapat: tornaré a la meva infantesa, que vaig mig passar així, com un pirata…

parchepirata

Facultat de Lletres i Belles Arts

Ja fa uns dies que tenim la Facultat embellida amb fotografies i ‘instal·lacions’ com la que us descrivia en una altra entrada. A més, no fa ni una setmana que ens han vingut els pintors i han deixat les zones més deixades una mica més polides. Es veu, però, que els amics de l’esprai no volien deixar passar l’ocasió per demostrar la seva capacitat artística i ens han regalat aquest rodolí:

20130409_135819

Com veieu, està fet a dues mans i a dos colors, però no és gran cosa des del punt de vista plàstic i compositiu. El rodolí, a més, és ben poc original i amb versos de mesures diferents (heptasíl·lab i pentasíl·lab). Ja que ens embruten les parets acabades de pintar, per què no s’inventen un bonic haiku?

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén