Blog d'en Xavier Villalba

Recerca, docència i altres assumptes

Mes: Març de 2013

Passió

Demà passat és Divendres de Passió, però jo, ja he hagut de passar el meu viacrucis particular: corregir una prova parcial de Llengua Catalana. És una experiència digna d’un penitent, especialment quan t’adones que allò que has explicat tres vegades, que has practicat a l’aula i que tothom t’assegura que ha entès perfectament apareix al paper exactament al revés de com ho has explicat. Sembla fet exprès per treure’t de polleguera. No hi fa res que insisteixis una vegada i una altra que el prefix des- s’afegeix a verbs i in- a adjectius: et trobaràs un grapat de gent que farà exactament el contrari. No em vull imaginar què deuria passar si en comptes de combinar morfemes haguessin de combinar productes químics: no guanyaríem per disgustos!

Perquè veieu que no exagero, he recollit algunes perles (són còpies literals) que ens demostren com d’efectiva és l’educació secundària del nostre país i com de selectiva és la selectivitat.

maníac (adj): el procés de formació que se l’ha aplicat és el de derivació perquè del nom mà se li ha afegit el sufix -íac per la formació d’un adjectiu.

policíac (adj): crec que és una derivació del mot poli + un sufix -cíac.

policíac: adjectiu format per poli- arrel culta i -cíac un sufix.

indesxifrabilitat: cosa/persona que no pot o no es pot desxifrar.

indesxifrabilitat: una cosa o una persona que pot indesxifrar.

indesxifrabilitat: algo que no es possible averiguar.

indesxifrabilitat: indica que algo té la propietat de no poder ser xifrat.

deïcida: se li ha afegit el sufix -cida que dona qualitat de matar; composició.

La universitat reivindicada

Fa uns dies us penjava les reflexions de Josep Pla sobre la universitat catalana del 1918 (és a dir la UB). Avui vull compartir amb vosaltres l’article il·luminador del Francesc Vilanova, company de la casa, que es publica a l’Ara d’avui:

Reivindicació de la universitat (l’any 1935)
F. VILANOVA VILA-ABADAL | Actualitzada el 21/03/2013 00:00
Acomençament del 1935, l’Associació Professional d’Estudiants de Dret va convocar la ciutadania a un cicle de conferències a l’Ateneu Barcelonès. Tot just feia tres mesos que, després del desastre del 6 d’octubre del 1934, l’autonomia catalana havia estat suspesa i el govern de la Generalitat, l’alcalde de Barcelona, regidors, alts dirigents polítics, etc., havien estat empresonats. L’Estatut d’Autonomia estava congelat; la repressió contra les esquerres havia assolit uns nivells insòlits. El país vivia en una emergència nacional mai vista des del daltabaix històric del 1714. El rector de la Universitat de Barcelona, el doctor Pere Bosch Gimpera, havia estat destituït; també havia caigut el president del Patronat -el màxim òrgan de govern de la nova, moderna i, finalment, catalanitzada Universitat de Barcelona-, Pompeu Fabra. Com tot en el país, la Universitat també havia estat intervinguda.

En aquest context, l’Ateneu Barcelonès va acollir un cicle de conferències d’una altíssima categoria. Es tractava de reivindicar la universitat pública, catalana, de qualitat; la universitat moderna i modernitzada; la universitat imprescindible per a un país que volia ser modern, democràtic i europeu. Per primera vegada en la seva història, i a pesar de les dificultats, la Universitat de Barcelona tenia l’oportunitat de ser l’autèntica universitat d’una societat. Els conferenciants es van afanyar a fer-ho. I com ho van fer! Amb quina passió! El doctor Eduard Fontserè, president de l’Ateneu Barcelonès, els va donar la benvinguda expressant una esperança: “Que les idees que aquí seran exposades projectin un raig de llum damunt el tèrbol problema de la Universitat de Barcelona i contribueixin a preparar l’opinió del poble i dels governants, perquè quan arribi per a aquesta Universitat l’hora de la crisi decisiva, l’actual període de confusió no resulti haver estat el pròdrom d’un col·lapse sense remei, sinó la fase preliminar, dolorosa, però necessària, d’una esplèndida resurrecció”.

Va començar Josep Puig i Cadafalch, que va explicar als seus oients com funcionaven la Universitat de Harvard -era l’any 1935 i ja teníem Harvard a l’horitzó!- i la Sorbona. Parlant de Harvard, precisament, Puig i Cadafalch deia el següent: “S’hi investiga el més apartat geogràficament, i tenen un nucli important de cultivadors aquelles ciències i aquelles disciplines que semblen menys a propòsit per al nostre concepte usual dels nord-americans. Jo penso ara en l’Acadèmia d’Estudis Medievals, que dedica una part de la seva força econòmica a l’estudi del llatí medieval i publica una de les revistes més interessants d’aquests estudis…” És bo de saber-ho, ara que estem a punt d’enterrar les humanitats per manca d’interès i de rendiment econòmic.

Després d’August Pi-Sunyer i Pere Coromines, Pompeu Fabra feia una crida als estudiants: “Si veiéssiu que la universitat anava en camí de tornar a ésser la universitat provinciana d’abans; […] que la nostra institució universitària tornava a desvincular-se del moviment cultural de Catalunya, i la llengua catalana corria el perill de veure-se’n novament exclosa; tinc l’esperança que vosaltres no sabríeu veure tot això impassibles i posaríeu tot el vostre esforç perquè això no esdevingués”. I Fabra recordava un altre detall: l’autonomia universitària havia permès contractar figures de primera fila de la ciència i la cultura del país, els quals, per primera vegada en la seva vida i en la història de la universitat catalana, s’incorporaven a la institució bàsica de l’ensenyament superior; la relació és extraordinària: Lluís Nicolau d’Olwer, Jordi Rubió i Balaguer, Carles Riba, Ramon d’Alòs, Higini Anglès, Joan Puig Sureda, Lluís Sayé, etc. I encara s’hi podrien afegir Ferran Soldevila i un joveníssim Jaume Vicens Vives, Joan Coromines, Emili Mira, Manuel Reventós Bordoy, i uns quants més que, ves per on, serien peces notables del franquisme triomfant del 1939 (Guillem Díaz-Plaja, Josep M. Tallada, Antonio Simarro, Santiago Alcobé, etc.).

Joaquim Xirau tancava el cicle de conferències amb unes belles paraules: “La universitat té una clara i definida missió. L’obligació moral -religiosa, potser- de la universitat és sortir a la vida social i portar al poble la veu del saber desinteressat i noble. La universitat és òrgan de cultura. A la universitat s’ha de formar el caràcter de les futures generacions… La universitat és també preparació concreta per a les activitats de la vida social. En suma, preparació professional. La universitat és, en fi, investigació i creació. La universitat és òrgan de creació científica”.

L’any 1939 l’huracà franquista ho va ensorrar tot. Encara avui no hem estat capaços de valorar amb exactitud tot allò que es va perdre i no es va recuperar mai més, ni tan sols amb el retorn de la democràcia. I ara, en un nou “període de confusió” general del país, i per a la universitat pública en particular, no hi ha cap responsable polític que doni la talla intel·lectual mínima, que pugui fer una petita ombra a l’obra d’aquella generació de gegants. Llegir Conferències sobre la Universitat de Barcelona, organitzades per l’Associació Professional d’Estudiants de Dret (Barcelona, 1935) fa posar la pell de gallina i plorar per la universitat -i el país- perduda i mai no recuperada. Llegir el discurs d’inauguració de curs 2011-2012 de l’actual responsable polític de les universitats catalanes és adonar-se de les dimensions del fons del pou a què ha estat abocada l’alta cultura d’aquest país i l’ensenyament superior. Ara per ara, i amb els responsables actuals, no en sortirem. Però llegir la reivindicació de 1935 ens permet pensar que potser, en el futur, la universitat catalana, pública i de qualitat, podrà tornar a ser un dels puntals fonamentals d’una proposta de país no sotmesa al tacticisme i la misèria intel·lectual dels actuals governants.

Algú -la secretaria d’Universitats, per exemple- hauria de reeditar aquest volum de conferències i regalar-lo el primer dia del proper curs acadèmic 2012-2013. Potser llegint-lo descobririen que, a Harvard, s’hi van publicar, als anys trenta, la History of Spanish painting i Romanesque mural painting of Catalonia , probablement sense cap patrocini empresarial ni pensant si eren rendibles econòmicament. Quina paradoxa.

Tornarem a caure en els errors del passat? No en tingueu cap dubte.

Les frases fetes de l’era digital

Un company del meu departament està convençut que la introducció del llibre digital serà la mort del llibre en paper i de la lectura en general. Jo sóc més aviat del parer que l’enemic del llibre no és el llibre digital, que el complementa, sinó els telèfons i les tauletes, que el substitueix com a centre d’entreteniment en molts casos banal. En qualsevol cas, més enllà de prediccions més o menys apocalíptiques sobre la fi de la literatura i de la lectura (com que fa segles que es repeteixen, al final l’encertaran, encara que només sigui per xamba), avui m’ha cridat l’atenció la irrupció del món digital en la fraseologia.

Fins ara, quan volíem tancar la discussió d’un assumpte i passar a una altra cosa fèiem servir l’expressió girar full:

GDLC: girar full Passar d’una idea a una altra, canviar de conversa, de pensaments, etc.

Aquesta expressió, a més, ha adquirit el valor d’oblidar definitivament un afer passat. Lamentablement, aquesta bonica frase feta, hereva directa dels llibres de paper, ja va ser bandejada pels ignorants de torn, els polítics en primer lloc, que van adoptar el calc del castellà “passar pàgina”. I ara, he pogut llegir al diari Ara d’avui una nova expressió, que és la que motiva aquesta entrada:

Encara que el Govern no preveu mobilitzar aquest cop el país per aconseguir una millora del model, ja que el catalanisme “ha passat pantalla”, sí que mostrarà interès en la millora del sistema.

“Passar pantalla”, com en una presentació amb PowerPoint o un llibre digital! No és entranyable (un adjectiu del qual parlaré aviat) com girar full, però és més moderna i no és un calc del castellà. Ves qui ens havia de dir que l’era digital ens canviaria la llista de frases fetes que faran aprendre de memòria als nens de primària.

Okupació amb estil?

Justament això he pensat quan he vist el raconet de la B9 nova que apareix a la foto: ja tornem a tenir els okupes, però ara amb estil!

022

Era una falsa alarma. Es tracta d’una ‘instal·lació’ artística, com ens diu l’altra foto.

023
Confio que ja estigui desinstal·lada per a la pròxima vaga…

Comunicat de l’Equip de Govern sobre la vaga

L’Equip de Govern ha fet un comunicat rebutjant els actes violents i el vandalisme d’ahir. Em sumo sense cap reserva a les seves conclusions, especialment a la incoherència de defensar la universitat pública fent-la malbé.

Ara, malgrat la urgència lògica, demanaria a l’Equip de Govern que redacti les notes amb una mica més de cura. Fa mal efecte quan publica una cosa com aquesta:

que atesa la gravetat dels fets succeïts, recavarà la unitat de totes les autoritats acadèmiques del campus, a les que ja s’ha convocat a aquestes efectes, i prendrà les mesures oportunes que s’acordin.

No es pot dir pitjor, certament. ‘Fets succeïts’ (per força!); ‘recavarà la unitat’, és a dir que la tornarà a cavar (potser algú la devia haver desenterrat, vés a saber); ‘a les que’ en comptes d’a les quals’; ‘a aquestes efectes’. Déu n’hi do en un sol paràgraf! Potser que m’enviïn els de l’Àrea de Comunicació a la meva classe de Llengua Catalana: dimarts i dijous a les tres a l’aula 104. Hi esteu convidats.

Èxit espaterrant

Com ja vaig preveure, la vaga d’ahir va ser seguida massivament i va ser un èxit. Això és el que afirmen a la PUDUP. Cap novetat, doncs, en aquest aspecte. Tampoc va ser cap novetat que s’ajudés a conscienciar la gent amb barricades al peu de l’estació dels FGC o de les portes de les Facultats. Tampoc aporta res de nou l’ús de la pintura contra els edificis. La part innovadora va ser la crema d’alguns contenidor (poca cosa, tot plegat), suposo que com a preescalfament de les falles, que són a tocar. Ara, el paràgraf final de la nota de la PUDUP mereix una cita:

Exigim l’alliberament immediat de totes les persones detingudes i cridem de nou la col·lectivitat universitària i el conjunt de la societat catalana a combatre fins a les últimes conseqüències per la universitat pública i l’emancipació social. Continuarem lluitant tot utilitzant les eines de lluita que calguin.

Tot plegat és retòrica de revolucionaris de saló, perquè alhora que es parla de ‘les últimes conseqüències’, la Vicerectora d’Estudiants ens envia una nota dient-nos que ens enrotllem i no penalitzem els estudiants que fan vaga. Posats a fer, que tampoc no ens penalitzin a nosaltres a la nòmina, no et fot! Això sí que seria una vaga de bon rotllo!

En resum, de victòria en victòria fins a la derrota final…

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén