Blog d'en Xavier Villalba

Recerca, docència i altres assumptes

Mes: Febrer de 2013

Si avui és dijous, avui toca vaga

Dijous vinent farem l’enèsima vaga d’universitats, que, com ja podem avançar, serà multitudinària i un èxit, novament. Divendres tornarem a la feina amb un dia menys de sou (llevat que sigueu alliberats sindicals i dijous feu de piquets informatius) i amb els mateixos problemes que el dia anterior. No es pot demanar més a la multitudinària assemblea caputxina, que en nom de tots nosaltres va convocar una nova vaga, formalitzada pels de sempre (CGT i COS). No calia organitzar aquesta collonada per acabar fent el de sempre i amb els de sempre, que tenen tot el dret de món a convocar vaga cada dijous si volen i una d’indefinida, si convé, que de motius no ens en falten. Ara bé, que es deixin estar de plataformes i d’assemblees manipulades (la PUDUP aviat caducarà: ressuscitaran l’assemblea fantasma? En faran una de nova?) i vagin donant la cara, que ens els escoltarem i si ens convencen, els secundarem.

A més, a veure si som més imaginatius, que ja fa anys que repeteixo que les nostres vagues no serveixen per a res, llevat de donar ocasió a quatre gats perquè tombin contenidors o tallin els FGC. Per si encara no s’han adonat: som els últims micos de la funció pública i els més prescindibles de tot el sistema públic per al 90% de la societat. Feu la prova i pregunteu-ho a la gent. Demaneu-los que ens col·loquin en la llista de vaguistes torracollons al costat de conductors d’autobusos, maquinistes de Renfe, controladors aeris, personal d’Iberia, mestres de primària, metges, taxistes, etc. On som a la llista? Si som tan importants com alguns es pensen que som, per què no es decreten serveis mínims? Bob Dylan va dir que The times, they are a changin’, però també va veure després que Things have changed i no pas com s’ho havia imaginat. Ja no som al maig del 68 i les primaveres àrabs donen el poder a islamistes retrògrads, de manera democràtica, per a més inri. Sisplau, pensem alternatives i no cremem la gent jugant a fer revolucions.

Complir o no complir?

Alguns amics investigadors al Centre de Ciències Humanes i Socials del CSIC de Madrid (l’anomenat ‘Alcatranz’ perquè l’edifici per dintre sembla un presó i és al carrer Albasanz) m’expliquen com els toca fitxar vuit hores al dia, sense possibilitat d’escaquejar-se, ja que cal passar la targeta pel control d’entrada, vigilat per dos guàrdies. No és que em facin pena, vist el panorama general i la dubtosa utilitat del CSIC, però sí que resulta curiós comparar la seva situació amb la dels ‘objectors de firma’ de la nostra facultat. No sé si tothom ho sap, però a Lletres tenim un full de control de firmes a l’aula, un mínim sistema de control d’assistència i d’incidències, que fins ara no es revisava sistemàticament per motius logístics. Es veu que un nombre indeterminat de professors de la Facultat troben aquest sistema de control una fiscalització vexatòria perquè tracta els professors com si fossin delinqüents i els sembla, a més, una intromissió en el dret de càtedra, per la qual cosa es declaren objectors al sistema i no firmen el full. És evident que com que som una universitat pública i especialment nostàlgica dels seixanta, aquesta actitud no ha provocat mai la reacció de l’Àrea de Personal i el descompte de la nòmina dels dies no justificats, perquè es tracta d’una pràctica ja antiga a la nostra curiosa Facultat. Evidentment, s’aplica la vella norma: només els ximples complim i els penques sempre surten beneficiats.

Tot això em resulta difícil d’explicar fora de la universitat, on els funcionaris encara som aquells dèspotes de finestreta i diari que descrivia Larra (vegeu què diu l’inefable Rosell de la CEOE). A més, alguns amics, que saben com les gasten els de RH a les empreses, em fan una pregunta: ¿també admeten aquesta objecció al control en els alumnes? És a dir si un no vol signar el seu examen ni identificar-se, ho accepten? O ¿donen la raó a un estudiant si argumenta que vigilar-lo perquè no copiï a l’examen és un tracte vexatori perquè el tracta com si fos un delinqüent? O simplement ni s’ho plantegen, perquè això d’avaluar és massa elitista? Què n’opineu, vosaltres? I, sobretot, què en deu pensar, la gent, de la nostra universitat?

La fe i la crisi

Davant de la crisi del PP pel ‘Barcenasgate’, els dirigents del partit han seguit una doble tàctica molt eficaç: negar-ho tot en públic i encomanar-se a l’altíssim, en el més pur estil dels polítics corruptes americans. Aquí en teniu les proves (no són com els papers del País, però deunidoret per un aficionat). Aquí teniu Rajoy, pregant per poder acabar una legislatura:

resant1

I aquí María Dolores de Cospedal demanant que no li retallin més els ingressos:

resant3

Però sobretot, mireu el pobre Rato, com si fos el Sant Job:

resant5

Unes actituds ben pietoses, sens dubte, però no exclusives del PP. Noteu com Oriol Pujol demostra la seva fe musulmana davant dels atacs per les concessions de la ITV:

resant4

Pobres pares, una educació catòlica i acurada i se’ls torna infidel…
No m’estranya que facin aquesta mala cara.

El Maletín de recursos Género y Ciencia i el postmodernisme poca-solta

curiosos_signos_en_los_basos_22

La web de la UAB ens anuncia la publicació del Maletín de recursos sobre género y ciencia, que ha dirigit la Dra. Teresa Freixes i que han elaborat Inés Sánchez de Madariaga (directora general de la Unitat Mujer y Ciencia del Ministeri), Maria Àngels Gensana (advocada i experta en gènere), Mercè Sales (professora de la UAB) i Fanny Zapata (doctoranda de la UAB).

D’entrada, tot el que suposi impulsar el paper de les dones en la investigació científica, no pot sinó obtenir el meu suport. Les discrepàncies vénen, efectivament, dels mitjans i dels objectius concrets. En el document hi ha una part justificativa molt ben documentada, amb les diferents normatives europees i espanyoles sobre polítiques de gènere i igualtat i també unes propostes concretes, que són les que m’agradaria comentar.

La idea fonamental de tot plegat és introduir la “perspectiva de gènere” en tots els àmbits socials relacionats amb la ciència, des del llenguatge administratiu, la contractació de personal, la política de beques i subvencions, fins a l’elaboració dels plans d’estudis. És a dir que cal repensar cada acció i cada mot per veure si estem sent o no sexistes o discriminadors i si contribuïm o no a la igualtat de gènere. No cal dir que exigir la igualtat d’oportunitats i alhora mirar d’augmentar la presència del sexe infrarepresentat (les dones) en tots els àmbits universitaris i científics és un objectiu just i necessari. Si això comporta haver de suportar les típiques collonades del llenguatge no sexista, passi. Ara, quan aquest objectiu serveix d’excusa per imposar una determinada ideologia i condicionar els plans d’estudis i la recerca científica, la cosa ja no està tan clara. Si mirem el document, a la pàgina 11 afirma

El proyecto de la innovación de género:
1. Desarrolla métodos prácticos de análisis de sexo y género para la ciencia, salud y medicina, así como la ingeniería.
2. Provee estudios de casos así como ilustraciones concretas de como el análisis de sexo y género conduce a la innovación.

¿Por qué innovaciones de género?
Treinta años de investigaciones han revelado que las tendencias sobre el sexo y el género pueden ser socialmente dañinas y costosas. Por ejemplo, entre 1997 y 2000, 10 drogas [sic: un calc, vol dir medicamentos, drugs en anglès] han sido retiradas del mercado de los Estados Unidos debido a la amenazada [sic] que suponían para la salud, 4 de ellas eran más perjudiciales para las mujeres. [les altres sis per als homes? hauria estat més igualitari cinc i cinc?] Es crucial e importante identificar los perjuicios [sic] de género y entender como funcionan en la ciencia y tecnología. Pero el análisis no puede concluir aquí: Analizando el sexo y el género desde una perspectiva puede servir como un recurso para estimular nuevos conocimientos y tecnologías. Desde el principio, el análisis de sexo y género ha servido como un control para proveer un rigor crítico para la investigación, política y práctica en ciencia, medicina e ingeniería.

Evidentment, cap mostra de la suposada innovació científica i del rigor que aporta la perspectiva de gènere. La fal•làcia és típica: la igualtat és bona, per tant la perspectiva de gènera ho ha de ser.

Com s’aplica tot això? Unes mostres:

Participació de les dones en l’àmbit científic:

2. La universidad actuará para asegurar el aumento de la participación de las mujeres
en el sistema de ciencia e investigación. En particular, centrará sus esfuerzos en las áreas
donde la desigualdad y el sesgo de género suponen trabas para la participación de las
mujeres:

a) Producción de conocimiento científico.
b) Procesos de investigación.
c) Reclutamiento y permanencia.
d) Promoción profesional.
e) Valorización de la excelencia en la ciencia.

Déu n’hi do. Cal revisar, doncs, tots els àmbits de la recerca i de la carrera acadèmica. Ara, què vol dir exactament actuar sobre els “procesos de investigación”? Són sexistes, el mètode científic o l’aplicació de models matemàtics? Com ho farem per evitar-ho? Ai, ai, ai, que això fa mala espina…
I això encara es complicarà més si no partim d’una perspectiva de gènere tradicional i conservadora (home-dona) i hi incloem la perspectiva LGTB. Tot plegat pot arribar a ser un galimaties postmodern perquè hi suquin pa quatre espavilats de psicologia social.

Ara, quan passem als plans d’estudis, la cosa ja comença a fer pudor de socarrim:

2. Inclusión de asignaturas troncales y obligatorias adaptadas a las diferentes titulaciones universitarias dirigidas a introducir la aportación de los Estudios de Género en las distintas disciplinas.
3. Verificación de la presencia de la dimensión de género en todas las disciplinas académicas mediante su inclusión en los objetivos y los contenidos formativos comunes de cada titulación.
4. Introducción de la dimensión de género en los diferentes campos del conocimiento donde se desarrolla una labor investigadora.

Se’n podria fer molta broma, especialment en l’àmbit de l’astrofísica, la geologia, l’ecdòtica i la diplomàtica, la química, la logopèdia o les matemàtiques, però ja veieu que la cosa és prou seriosa… i perillosa. Ningú ha gosat defensar (fora del personal del ram, esclar) la necessitat d’una formació sòlida en llengua escrita i oral (català, castellà i anglès) en tots els graus, però si ens descuidem en comptes de fer expressió escrita per ensenyar a escriure les criatures ens tocarà ensenyar llenguatge no sexista: faran totes les incorreccions gramaticals, però cap de política. La ideologia de fons és ben coneguda (home blanc heterosexual mort…):

La construcción del conocimiento en la Universidad desde el actual y predominante androcentrismo oculta la contribución de las mujeres a la cultura y concede categoría de universal a los productos culturales de algunos varones, que se convierten así en paradigma de lo humano.

Podria sorprendre que en un document on es parla de dones i ciència, es parli de “la contribución de las mujeres a la cultura” i de “los productos culturales de algunos varones”, però noteu que l’ús de “cultura” no és innocent: ens dieun que la ciència és un producte cultural i, per tant, esbiaixat i contingent. Així doncs, la física de Newton és un producte cultural intrínsecament androcèntric, de manera que una dona amb la mateixa intel•ligència i oportunitats no hauria arribat a les seves conclusions (a unes de millors i més igualitàries, esclar). Ja ho veieu: la igualtat és dir que els homes i les dones pensem i raonem diferentment i que el mètode científic és un parany masclista per evitar l’accés de les dones a la ciència. Aquestes bajanades les va difondre fa temps Luce Irigaray, que afirmava alegrement que:

The privileging of solid over fluid mechanics, and indeed the inability of science to deal with turbulent flow at all, she attributes to the association of fluidity with femininity. Whereas men have sex organs that protrude and become rigid, women have openings that leak menstrual blood and vaginal fluids… From this perspective it is no wonder that science has not been able to arrive at a successful model for turbulence. The problem of turbulent flow cannot be solved because the conceptions of fluids (and of women) have been formulated so as necessarily to leave unarticulated remainders.

Sense que serveixi de precedent, no aneu a la font, que agafaríeu mal de cap! Mireu-vos el divertidíssim llibre Impostures intellectuelles de Sokal i Bricmont, que desemmascara Irigaray i un bon nombre d’estafadors francesos.

Si això és el que ens tocarà ensenyar com a assignatura troncal, ja podem anar demanant la jubilació o, millor, l’eutanàsia.

I us deveu preguntar: com s’ho faran per imposar aquestes bestieses? Amb el despotisme il•lustrat, per descomptat. Noteu com al costat de l’adoctrinament (1), tenim les “comissàries genèriques” (perdoneu el neologisme, però al text hi trobreu paraulotes molt pitjors) a tots els nivells:

1. Para garantizar la correcta incorporación y el desarrollo de la perspectiva de género en la enseñanza, la universidad formará al profesorado en esta materia, tanto en el estadio inicial del aprendizaje como a través de una
formación continua.
2. Asimismo, la universidad incorporará a personas expertas en igualdad y perspectiva de género y de las mujeres en los diferentes ámbitos científicos y organismos públicos vinculados a la organización y al desarrollo de la docencia, así como en los que se dedican a la concesión y evaluación de los proyectos y la actividad investigadora.
3. La universidad impulsará que el Consejo de rectores proponga que la perspectiva de género sea considerada un criterio de calidad en la Guía de Evaluación de la ANECA.

N’hi ha per cagar-se de por. Evidentment, com que els homes no poden parlar del tema per motius obvis, hauran de ser expertes (com les redactores del text…). Introduïm la perspectiva de gènere arreu, però només en pot parlar amb legitimitat qui no està contaminat pel pensament androcèntric i sexista, és a dir les dones. De retruc, qualsevol crítica provinent d’un home, analitzada amb la perspectiva de gènere, és una crítica il·legítima, etc. És una tàctica habitual de delimitació d’àmbits de coneixement que mira de defugir la crítica, com ja ens va ensenyar a fer Edward Saïd al seu Orientalism: només els afectats pel problema tenen legitimitat per parlar del problema. Com que el tema és la desigualtat de gènere, només les víctimes (les dones) tenen raó, etc. Sort que això no ho apliquen a la medicina o al transport aeri, perquè jo no m’imagino fent-me una radiografia ni pilotant un Airbus, tot i la meva experiència contrastada com a pacient irradiat i com a passatger, respectivament…

I, per acabar, no ens descuidem dels pocs calers que ens deixa en Mas-Colell!

1. El presupuesto de la universidad incluirá la perspectiva de género con el objetivo de adecuar el gasto público a las necesidades específicas de las mujeres y de los hombres que integran la comunidad académica y avanzar en la erradicación de las desigualdades existentes. Con esta finalidad deberán llevarse a cabo las actuaciones siguientes:
a) Los departamentos remitirán a la unidad de igualdad un informe que, en los términos que establezca la citada unidad, analice el impacto de género de sus programas de gasto.
b) Dicho informe constituirá la base sobre la que la unidad de igualdad formulará un informe de impacto de género que acompañará al presupuesto de la universidad y para cuya redacción final se constituirá un grupo de trabajo integrado por representantes de la misma unidad, de los departamentos y del rectorado.

b) Entre los criterios de valoración de la subvención se considerará la incorporación de la perspectiva de género en la propuesta presentada.
2. También se valorará positivamente que los proyectos incorporen la perspectiva de género, tengan como objeto estudios sobre las mujeres, contribuyan a la comprensión de las cuestiones relacionadas con la desigualdad entre ambos sexos y planteen medidas para promover la igualdad.

Aquest últim aspecte ja s’aplica als programes europeus, encara que actualment no s’avalua (sí que pot decidir en casos d’empat a punts). En qualsevol cas, si ja era una tocada de collons o d’ovaris fer el pressupost del departament o preparar la sol•licitud d’un projecte, ara cal afegir-hi una partida específica de gènere. Mireu, si això ha de servir perquè els informàtics modifiquin el SUMMA i el facin petar d’una vegada, benvinguda sigui!

En fi, us recomano que llegiu el text, malgrat que són 321 pàgines, perquè a més d’aquestes ‘idees’ també conté material valuós, alguna reflexió profunda i referències interessants. La llàstima és, al meu parer, que això vingui amarat de postmodernisme poca-solta (perdoneu la redundància).

El refinament lingüístic xinès

Si fa uns dies comentava la troballa “menjar tradicional xinesa“, avui puc aportar una millora substancial: “menjar tradicional de xinesa”. Com redimonis cal interpretar-ho, això? ¿S’han menjat l’article (o l’han afegit als fideus) i ens ofereixen el menjar tradicional d’una xinesa? Si és el cas, sortireu del restaurant amb gana.

L’altra opció (la meva preferida) és que han calcat un “comida tradicional de China” i al buscar China al diccionari castellà-català, només han trobat chino china. Per tant, com que són molt bons en matemàtiques, han sumat dos i dos i han fet cinc:

  • comida: menjar
  • tradicional: tradicional
  • de: de
  • China: xinesa

En resum, el refinament culinari xinès s’ha traspassat a la llengua i va assolint noves fites. Aviat faran classes a la FTI.

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén