Blog d'en Xavier Villalba

Recerca, docència i altres assumptes

Mes: Setembre de 2012

Promocions enverinades


Divendres passat era a Vic, reunit amb companys del ram de tots el Països Catalans, i vam parlar llarga estona de la davallada de matrícula dels nostres estudis, en alguns casos d’un 50% respecte al curs anterior (amb l’excepció dels companys de València, gent admirable i fidel, sota govern d’infidels!). Ens vam mostrar astorats davant del fet que els resultats de la matrícula no tenien cap relació amb els esforços fets per promocionar la llengua i la literatura catalanes entre els estudiants de batxillerat. Vam mirar de cercar-hi explicacions, però el que tots vam convenir era que fer-ne promoció (o potser fer-la com la fèiem) no només no funcionava, sinó que resultava contraproduent.
Just en aquell moment em va venir al cap un article de Javier Marías “Los defensores contraproducentes” que us reprodueixo tot seguit. Es refereix a la lectura, però i si canvíem ‘lectura’ per ‘filologia catalana’? I si té raó?

Los defensores contraproducentes
De la misma manera que hay elogios envenenados y amigos que nos perjudican, hay cosas a las que con frecuencia les salen defensores contraproducentes, y entre las que más los padecen están el libro y la lectura, cuya muy esforzada fiesta se celebra hoy, más o menos. Soy lector voraz desde la infancia, y si algo lamento de escribir yo libros, es que hacerlo me quite tantísimo tiempo para leer los de otros: por cada página a mí debida (que tantos agradecerían que me ahorrase), dejo de disfrutar unas cincuenta ajenas, y quizá es un cálculo optimista. Con los elogios dañinos lo tiene uno claro: a mí me preocuparía mucho y me llevaría un gran disgusto si un día los recibiera, cómo decir, de Sánchez Dragó o Trapiello o Jiménez Losantos (por suerte no hay peligro), y anduve muy feliz y “corroborado” cada vez que Campmany, el columnista franquista, me dedicaba algún insulto, significaba que estaba en la buena senda. Con los amigos perjudiciales el asunto es más confuso, porque al fin y al cabo son eso, amigos, y uno no puede por menos de ver la excelente intención que los anima cuando nos ponen sin querer en un brete o no nos dejan respirar con sus solicitaciones. Con los defensores que hunden, la cuestión es aún más ardua, porque no va uno a abandonar, por su culpa, lo que le parece magnífico y le proporciona placeres y saberes sin cuento, pero tampoco puede hacer caso omiso de los tiznones que sobre ello arrojan esos paladines con sus obviedades, sus lugares comunes, sus cursilerías y su actitud mendicante, por no decir casi ceniza.

Si alguna vez me veo tentado de moderar mis lecturas y espaciar los libros –renunciar a ellos no es posible–, es precisamente por estas fechas, cuando arrecian los plantos sobre su destino amargo. Se organizan congresos quejumbrosos, escribimos despechados artículos, se dedican tristes suplementos para lamentar la situación, y los argumentos no varían y son siempre absurdos: se lee tan poco en España, donde se publica tanto, por la desleal y horrible competencia de la televisión, de Internet, del cine, del botellón, de los vídeojuegos y de las playstations, si es que estas últimas dos cosas no son la misma, que lo ignoro y ustedes perdonen; la sociedad se analfabetiza progresivamente, cada vez más jóvenes son incapaces de entender y digerir un texto por sencillo que sea, cada vez más adultos andan embrutecidos por la plaga del fútbol o por la del chismorreo sobre desconocidos que ni les van ni les vienen, la red de bibliotecas es una porquería, los medios de comunicación de masas apenas se ocupan de la literatura o la ponen en manos, durante lustros, de lectores tan garrulos y gárrulos como el susodicho Dragó y así no hay quien atraiga sino quien ahuyente…

Yo no veo apenas diferencias respecto a tiempos pasados, o si las veo son a favor de los libros. La gente olvida o ignora que autores que hoy nos parecen indiscutibles (Baroja, Valle-Inclán, Unamuno, por no hablar de los poetas) solían vender mil o dos mil ejemplares de sus obras a lo largo de varios años, o que Faulkner tuvo que empezar Santuario con una escabrosa violación con mazorca de maíz –y seguir luego en plan parecido– para ver si los lectores le hacían maldito el caso. Quienes hoy se apalancan ante la televisión y demás, ayer se habrían ido al casino, a los espectáculos de variedades, al circo, a tomar chatos y jugar dominó o a pasear por las explanadas (hoy no hay sitio por el que pasear alguno, en Madrid al menos, y eso debería fomentar la lectura). Antaño no había campañas institucionales que instaran a leer a la gente, lo cual, dado como suelen ser de deprimentes, probablemente era una ventaja. Y lo que desde luego no había es esa continua y fastidiosa queja que resulta contraproducente, ya digo. Un producto cuyos artífices lloriquean no resulta nada atractivo; un gremio que mendiga compradores, sin ningún orgullo, da la impresión de estar derrotado; vulgaridades como las que he leído estos días (“lo que hace la literatura es acercarnos a otros modos de amar, de vivir, de sentir”, según un conocido crítico que se rompió la frente) no invitan a abrir volúmenes, sino que disuaden; lamentar que no se lea y a la vez deplorar que se lea, si lo leído son bodrios como El código Da Vinci y demás enigmas idiotizantes, es un ejercicio de hipocresía que no favorece a los defensores de las letras, quienes parecen estar pidiendo que se los lea a ellos o a sus recomendados y no que se adquiera el hábito; propugnar la obligatoriedad de la lectura a los más jóvenes resulta de por sí antipático y equivale a reconocer una impotencia, un fracaso. Mejor sería persuadirlos.

Los defensores del libro deberían ser más arrogantes, exhibir más seguridad, presentarlo como algo envidiable que no está al alcance de cualquiera (sí económica, pero no intelectualmente), y hasta atreverse a compadecer a quienes no lo frecuentan, pobres y disminuidos diablos. Nada atrae tanto como lo que se muestra indiferente y aun desdeñoso, se hace de rogar, se pone difícil. No sé, tal vez esto tampoco sirva, pero, vistos los efectos de la actitud contraria, de la pedigüeña, tristona, resentida y sórdida, es al menos una idea. Aunque sea antigua.

JAVIER MARÍAS

El País Semanal, 23 de abril de 2006

Solidaritat a la força

Ja fa temps que el tema de la solidaritat és motiu de polèmica, especialment quan s’aplica a la solidaritat de Catalunya (i el País Valencià i les Illes, no ho oblidem) respecte a les comunitats que segueixen igual de pobres que fa 30 anys. Alguns parlem de solidaritat forçada (que ja no ho és, de solidaritat) i d’altres simplement d’espoli.
Avui, però, no vull parlar d’economia, sinó d’un altre tipus subtil de solidaritat a la força. Heu llegit, sens dubte, la notícia que Hamas crida al boicot contra el Barça. Per qui no estigui al cas, el resum, que copio del 3/24 és el següent:

L’organització palestina Hamas ha fet una crida al boicot dels mitjans al Barça, després que el club blaugrana ha confirmat l’assistència del soldat israelià Gilad Shalit al Camp Nou per veure el partit de la setmana vinent contra el Reial Madrid. Shalit va estar capturat per Hamas durant cinc anys, i va ser alliberat l’octubre de l’any passat en un intercanvi amb presoners palestins. Un portaveu de Hamas ha anunciat que els partits del Barça deixaran de veure’s a la franja de Gaza. També ha demanat al club català que retiri la invitació a Shalit, que escriu una columna esportiva en un diari israelià.

El Barça ha respòs recordant els múltiples casos de deferència i solidaritat que ha mostrat amb el poble palestí i els seus (corruptes) dirigents (i perquè ningú s’enfadi, hi pot afegir els corruptes dirigents israelians, amb Olmert i l’actual primer ministre al capdavant). Em temo, però, que aquesta tàctica defensiva (demostrar que és innocent de sionisme) serà debades, atès que som davant d’un cas clar de solidaritat forçada i incondicional: o ets amb mi o ets contra mi. A més, no estaran mai satisfets, per tant que no es cansin a mirar d’acontentar-los…

Tranquil·litat?

Avui hem pogut escoltar el conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, que, segons explica el 3/24,

ha volgut tranquil·litzar els treballadors públics i ha dit que “la nòmina està assegurada. La nòmina es paga amb tota normalitat, o sigui, que ningú pateixi per la nòmina. Però hi ha altres pagaments que si els diners no arriben dilluns hi haurà un retard de dies.”

Jo, que vaig ser membre del Consell de Govern, ja vaig poder escoltar aquesta mena de missatges ‘tranquil·litzadors’ fa un any i mig. Llavors va ser un vicerector que ens tranquil·litzava, assegurant-nos que cobraríem a final de mes. La meva reacció va ser la lògica: preocupar-me enormement! Quan t’han d’assegurar el que hauria de ser un fet normal i indiscutible, val més calçar-se, perquè la ballarem magra. Jo no descartaria que ben aviat surtin a ‘tranquil·litzar-nos’ dient-nos que es podrà fer classe amb els llums encesos i que no caldrà que portem el guix ni el canó de projecció de casa.
Lamento pintar-ho negre, però així jo em quedo més tranquil.

Rectificar és de savis

El govern espanyol ha rectificat i la ministra de Sanitat, a instàncies del grup de CiU al congrés, ha confirmat que rectificarà la injustícia que denunciava l’altre dia: el pa sense gluten tindrà el mateix IVA que el pa normal. És una bona notícia i encara que no goso dir que una ministra del PP sigui sàvia, rectificar quan convé és de persones assenyades, almenys.

(In)sensibilitat social, IVA i menjar sense gluten

El Telenotícies d’avui ha fet un magnífic reportatge sobre el llast econòmic que suposa per a les famílies el menjar sense gluten, especialment els aliments com el pa, la pasta o la farina. Si ja eren molt més cars que els seus equivalents amb gluten, ara hem de patir la pujada de l’IVA, que encara ens discrimina un xic més. Si el pa normal té un IVA superreduït perquè es considera un aliment de primera necessitat (pilar de la dieta mediterrània, etc. etc.), ¿per què el pa dels celíacs ha de tenir un IVA del 8%? Cal recordar, que no es tracta d’aliments que un consumeixi per gust o per motius d’estètica, sinó per ‘prescripció mèdica’? La dieta sense gluten és per a tota la vida i suposa nombroses limitacions, cap de les quals rep ni un euro d’ajut de l’estat, ¿en nom de quina (in)sensibilitat social hem de suportar també una discriminació en l’IVA?

Escriure bé com a imperatiu moral

Poques vegades he trobat una defensa més bella i alhora contundent de la necessitat d’escriure correctament que aquest fragment de Microcosmos de Claudio Magris:

La correcció de la llengua és la premissa de la claredat moral i de l’honestedat. Moltes bretolades i abusos violents neixen quan es potinegen la gramàtica i la sintaxi i es posa el subjecte en cas acusatiu o el complement d’objecte en nominatiu, embullant les cartes i intercanviant els papers entre víctimes i culpables, alterant l’ordre de les coses i atribuint els fets a causes o a promotors diferents dels que efectivament en són, abolint distincions i jerarquies en un garbuix enganyós de conceptes i sentiments que deforma la veritat.

Per això fins i tot únicament una coma en un lloc erroni pot combinar desastres, provocar incendis que destrueixin els boscos de la Terra. Però la història del professor Karolin sembla dir que respectant la llengua, o sigui la veritat, fins i tot la vida es fa més robusta, un mateix s’aguanta una mica més segur sobre les cames i és més capaç de fer quatre passos gaudint del món, amb aquella vitalitat sensual que com més lliure està dels enganys i dels autoenganys, més deseixida és. Qui sap quantes coses, quants plaers agradables i alegries es deuen, sense saber-ho, al llapis vermell dels mestres d’escola.

El camí cap a la Catalunya independent és de via única

A les notícies i als articles d’opinió dels diaris tenim un bon ventall d’advertiments diversos sobre els reptes o sacrificis de la independència (el terme ‘perill’ o ‘risc’ el deixo per als mitjans madrilenys i els polítics del PP i PSOE). Doncs bé, com Pau camí de Damasc, divendres vaig tenir una revelació de com serà el camí cap a la independència: com la línia R3 de rodalies.
Avui he assistit a una trobada de la Coordinadora d’Estudis Universitaris de Filologia Catalana a la Universitat de Vic. Com deveu saber, Vic (i Tortosa) ja s’han declarat municipis catalans lliures, per tant la meva excursió ha estat a un territori alliberat, amb un ajuntament que ja ha penjat l’estelada al balcó. No em va semblar especialment premonitori, ni tampoc quan el tren que havia d’agafar ha arribat amb mitja hora de retard: coses dels maquinistes de RENFE, sens dubte el col·lectiu més torracollons del país, potser igualat amb els conductors d’autobusos de Barcelona.
Un cop al tren, ben assegut en un seient dur com una pedra, he mirat de fer feina amb l’ordinador: recórrer l’enorme distància que separa Vic de Barcelona (poc més de 70 km) exigeix una hora i vint minuts de viatge incòmode. Però, ai las, la magnífica via única d’ADIF fa que el tren es sacsegi més que els malucs d’una ballarina de hula-hula, cosa que fa veritablement complicat escriure al teclat (oblideu-vos d’escriure a mà o de fer els mots encreuats del diari).
No podia ser casualitat que el camí a Vic, un municipi alliberat, fos llarg, lent, penós i incòmode. Allò no era un viatge de feina, era una metàfora premonitòria del camí que ens espera fins a la independència (i allò del xoc de trens de què parlava l’Alícia Sánchez Camacho, no era una metàfora, sinó una possibilitat molt real!). Jo ja m’he comprat molta Biodramina per al mareig, valeriana per als nervis i analgèsics per al mal d’esquena.

Casinos universitaris

Avui, a la inauguració del curs universitari, el consell Mas-Colell ha gosat dir el que jo fa temps que vinc dient a aquest blog: la universitat no és prioritària ni ho serà mai. Recullo el resum que en fa el diari Ara:

Mas-Colell ha assenyalat que en un moment ”tensions fiscals” con l’actual “no es resoldrà el tema de finançament públic de l’educació superior donant-li prioritat”, ja que “les pensions, la sanitat i l’educació infantil i primària ‘aniran a davant” sempre. Per això, ha demanat als rectors que busquin noves vies de finançament alternatiu per tal de millorar l’economia de les universitats.

Evidentment, no podem dir que ens vingui de nou, atesa la morositat històrica de la Generalitat envers les universitats. Ara, la crida a les vies alternatives de finançament, ja sona a música nova, encara que els vicerectors d’economia ja fa temps que se les empesquen per obtenir recursos. Ja hem llogat espais per a casaments i desfilades de moda, però potser ja ha arribat el moment d’anar més enllà i de tancar alguna facultat que no funciona per muntar-hi un casino. Coneixement i diversió en un mateix campus: la Festa Major UAB tot l’any!

Una conferència sobre implicatures de quantitat de Bart Geurts

Aquí teniu l’enllaç a la conferència de Bart Geurts “Quantity implicatures: a tendentious survey” a l’ESSLLI 2011. Podeu fer boca per al workshop Information, Discourse Structure and Levels of Meaning del 25 i 26 d’octubre.



Quantity implicatures: a tendentious survey

Bart Geurts (Radboud University)

Iconicitat màxima

Aquest estiu he tingut la sort de passar uns dies a Hamburg amb la família convidats per una amiga i hem anat a parar a un excel·lent restaurant de menjar tradicional: Zum Brandanfang. El nom és ben curiós: alguna cosa com ‘on va començar l’incendi’. I és que, efectivament, el restaurant ocupa l’edifici del carrer Deichstrasse on al 1842 es va iniciar un enorme incendi que va mig arrassar el centre d’Hamburg (el que va quedar, s’ho van carregar els bombardejos del 1942 i 1943). És, doncs, un bon exemple d’iconicitat màxima entre la forma i el significat! A més, esclar, de ser un lloc on es menja extraordinàriament i on et tracten com si fossis de la família (vull dir, bé!).

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén