Blog d'en Xavier Villalba

Recerca, docència i altres assumptes

Mes: Juny de 2012

Construccions existencials a Manchester

Avui ha acabat el Manchester Symposium on Existentials, organitzat per Delia Bentley, Francesco Ciconte i Silvio Cruschina, del projecte Existential constructions: An investigation into the Italo-Romance dialects. Ha estat una magnífica ocasió per presentar el meu treball Eventive existentials in Catalan and the topic-focus articulation davant d’una audiència alhora sàvia i amable. Tot un curs avançat en la matèria.

Si hi afegim que l’experiència intel·lectual s’ha complementat amb un tast de pubs típicament anglesos i menjar indi endimoniadament picant, enmig d’un temps gairebé càlid i sorprenentment eixut, puc dir que han estat dos dies extraordinàriament ben aprofitats, amb l’única pega que la Susann Fischer no s’hi ha pogut apuntar per problemes d’última hora.

La censura publicitària i la finor de la pell

Els límits de la censura es poden mesurar amb la finor de la pell de moltes persones. Si ja fa uns anys Bocatta va retirar un divertit anunci que feia broma de la vida al camp davant de les amenaces de diverses associacions de pagesos (Unió de pagesos es queixava que l’anunci ‘menysprea el pagès i dóna una imatge de primari i rudimentari pròpia dels anys seixanta’), ara són alguns músics que posen el crit al cel davant de l’anunci del Nokia Lumia, que destaca una nova aplicació per escoltar música en ‘streaming’ sense necessitat de connexió a internet. El titular és la causa de l’escàndol:

La música és millor quan és gratis

Segons ens explica l’Ara, la gent ja s’ha mobilitzat a les xarxes socials per demanar la retirada de l’anunci (i.e. censura) i fer el boicot a Nokia.

El següent cas és encara més recent i ens l’explica Vilaweb:

Amstel retira la campanya que es burlava dels valencians. La cosa va d’una aplicació per a iPhone que tradueix del castellà al ‘valencianano’. Segons Vilaweb:

‘Et penses que estàs totalment preparat per a venir al València Street Circuit? No creus que hauries de practicar una mica de ‘valencianano’? Amb iNano pots traduir moltes expressions en espanyol al valencianano. Només has d’elegir una frase, posar el teu iPhone davant la boca i l’iPhone la dirà en aquesta particular i graciosa manera que tenim de dir les coses a València.’

El vídeo de la campanya animava a descarregar-se una aplicació per a iPhone amb un suposat traductor de l’espanyol al ‘valencianano’: qualsevol paraula o frase era traduïda per la paraula ‘nano’ repetida.

Francesc Felipe, a Vilaweb, celebra l’èxit de la campanya contra l’anunci:

La batalla guanyada a Amstel

La campanya iNano ha estat clarament un error de l’empresa Amstel. Ningú no dubta que la marca no volia molestar els valencians i, en general, una llengua que parlem milions de persones. Però el resultat efectiu és que molta gent s’ha sentit burlada, i amb raó. En un moment en què la nostra llengua és atacada per totes bandes, aquesta broma sobre la manera de ser i de parlar dels valencians no ens fa gens de gràcia. Tant més que a València les línies en valencià són en el punt de mira, l’ús de la llengua a RTVV pot quedar arraconat i hi ha una llei de la funció pública sense requisit lingüístic.

És ben comprensible que als valencians (de València) no els faci gràcia quan algú es fot de la manera com parlen, ni als de l’Horta quan van a València ciutat, esclar. També ens passa als ‘camacos’ i ‘pixapins’ de can Fanga i els passava als lleidatans quan es miraven la sèrie “Lo Cartanyà”. Hauria estat una batalla guanyada si el Centre Comarcal Lleidatà hagués aconseguit, com pretenia que la CCRTV retirés la sèrie en aquests termes, que reprodueixo del seu butlletí informatiu número 11 (desembre del 2005)?

“En data 21 de setembre i en compliment de l’acord pres per la Junta de Govern del Centre Comarcal Lleidatà del dia 20 es va enviar un E-mail a la CCRT manifestant que l’emissió per TV3 del programa “Lo Cartanyà” feria la sensibilitat de bon nombre de lleidatans i, en conseqüència, demanàvem la seva supressió.

TV3 ha portat a la pantalla, en català estandarditzat, programes de comarques catalanes i barris de Barcelona i la primera vegada que hi apareix una modalitat lingüística, en aquest cas l’occidental, ens ofereix un esperpent rural concebut, segurament, per la visió desorientada d’un ciutadà urbà. En el mateix nivell que ens agrada que la nostra modalitat lingüística aparegui a la petita pantalla, ens desagrada que se la desprestigiï presentant-la d’una manera irreal, estranya i ridícula per embolcallar la misèria intel·lectual de provocar rialles(?) fàcils mitjançant un vocabulari barroer, una ambientació carrinclona i uns personatges insultants per estúpids. Davant la falta de respecte que suposa per a molts lleidatans l’emissió de “Lo Cartanyà” i de la desconsideració rebuda per part de la CCRT, que no s’ha dignat respondre l’E-mail que he mencionat en començar aquestes línies, el Centre Comarcal Lleidatà farà tots els esforços possibles per aconseguir que el programa “Lo Cartanyà” sigui retirat de la pantalla. La TVC no pot malbaratar diners ofenent una part de ciutadans contribuents.”

Som al llindar de la censura a la carta, de la mà de la fórmula màgica de la correcció política: això m’ofèn. En Robert Hughes, al seu divertidíssim i alhora lúcid ‘The culture of complaint. The fraying of America‘, ja denunciava on ens podia portar aquesta manera de reduir tots els arguments a arguments ad hominem.

És cert que aquestes bromes ens poden coure més quan ens les fan els altres, però nosaltres en farem d’ells i cal que també aprenguem a fer-ne de nosaltres. Els de “Vaya semanita” en són una bona mostra, encara que amb els del Polònia també ens ho passem prou bé, atès el poc sentit del humor dels catalans (que ningú s’ofengui, eh!). D’aquells us en recomano tres vídeos especialment divertits (en tenen un munt a Youtube): Atraco en euskera, ¡Insultame en euskera! o El idioma más hablado en el País Vasco. Si voleu veure com les gasten amb els espanyols, feu un cop d’ull a “Interrogatorio español“. I si us voleu ofendre per la burla que fan als catalans, us recomano: “Pon un catalán en tu vida“. A mi encara em brollen les llàgrimes…

Per tant, fem-ne broma o sàtira, d’aquests anuncis, (com de l’anunci de Loewe) però no els censurem, almenys no ho fem abans que tothom hagi pogut riure una estona…

DFFNS: jans i janes

Al diccionari trobem diversos termes per referir-nos a una persona de bona pasta, però lamentablement els usos són d’un androcentrisme aclaparador. Noteu els casos següents basats en l’antropònim (mot ben masclista, per cert):

jan
m 1 Home comú.
2 bon jan Home de geni bo, que a tot diu que sí.

janot

m Home taujà.

I, evidentment, anem a parar a l’arrel del mal:

bonhomia
f 1 Condició de qui és bon home.
2 Simplicitat amable.

Com ho hem de fer per visibilitzar les dones en aquests contextos? Si fóssim redactors del manuals integradors i no andocèntrics, tiraríem pel dret i inclouríem al diccionari:

jana
m 1 Dona comuna.
2 bona jana Dona de geni bo, que a tot diu que sí.

janota

m Dona taujana.

bondonia
f 1 Condició de qui és bona dona.
2 Simplicitat amable.

Jo ja m’apunto al ‘bona jana’, però qui s’empassa el ‘bondonia’ (en Carner, autor d’unes Bonhomies n’hauria fet un bon poema satíric, d’aquest mot)? En qualsevol cas, que no pateixin les censores, que aquestes expressions tan nostrades tenen el dies comptats i no pas per correcció política.

La fi del món

La fi del món ja és aquí. Vivim en una època confusa i sense referents i ahir vam perdre l’última certesa que ens feia creure en la solidesa de la civilització occidental: la prova de català de la selectivitat NO és més difícil que la prova de castellà. Cito l’Ara:

En general, els estudiants han considerat fàcils tant l’examen de català com el de castellà.

No me’n sé avenir! L’únic consol que em queda és que enguany no es van distribuir els examens entre els periodistes i els professors, cosa que no els devia donar marge per analitzar-los. Esperem que tot sigui un accident i l’any vinent tornem a la normalitat (si no és que els maies tenien raó i el món s’acaba).

Eufemització

Ja ens hem ocupat de la plaga del llenguatge terapèutic i de l’abús de l’eufemisme. Arran dels escrúpols del govern del PP i dels seus corifeus a parlar de ‘rescat’, el diari Ara en fa una divertida notícia amb un repàs dels intents dels nostres polítics de fer-nos passar gat per llebre. Us resumeixo les 6 perles:

1. Paraula prohibida: ‘Rescat bancari’ (govern del PP, juny 2012).
Substituir per: “Préstec”, “obertura d’una línia de crèdit europea”, “ajuda financera”, “allò d’ahir”.

2. Paraula prohibida: L’autoria dels atemptats de l’11-M (govern del PP, març 2004).
Substituir per: “Hi ha dues línies d’investigació”.

3. Paraula prohibida: ‘Crisi’ (govern del PSOE, juliol 2008).
Substituir per: “Període de desacceleració”, “dificultat econòmica seriosa”, “desacceleració accelerada”, “període de dificultats objectives”.

4. Paraula prohibida: ‘Marea negra’, ‘chapapote’ (govern del PP, novembre 2002).
Substituir per: “Filets de plastilina”, “taca negra”.

5. Paraula prohibida: “Retallades” (govern de CiU a Catalunya i del PP a Espanya, 2012)
Substituir per: “Ajustos”, “ajustos de plantilla”, “reducció de complements salarials”, “l’austeritat no és un càstig és un valor”.

6. Paraula prohibida: ‘Transvasament’ (Govern d’Entesa PSC, ERC, ICV, març 2008).
Substituir per: “Captació temporal d’aigua”

En fi, sempre podem dir que no estem en crisi, sinó que tenim molt de marge per a la millora econòmica.

Cursos de paternitat només per a homes

Vet aquí un titular del 3/24 que m’ha deixat ben confús:

Cursos de paternitat només per a homes

És que hi han anat mai les mares, als cursos de paternitat? El dubte m’ha fet fer un cop d’ull al mercat de cursos del ram i he pogut comprovar que es parla de maternitat/paternitat o de maternitat i paternitat. Sembla, doncs, que la redundància del titular és clara. Em temo, però, que el fet que els pares, tradicionalment, no s’hagin implicat gens en la criança dels nens (aquest és l’objectiu del curs, que organitzen l’Institut Català de la Salut (ICS) i l’Ajuntament de Barcelona) ha fet pensar al redactor de la notícia que calia destacar el ‘només per a homes’. Confiem que aquest ‘només per a homes’ no s’interpreti com una discriminació contra les dones i es comenci a reivindicar la paternitat per a les mares…

Prukupats pa la urtugrafia

Segons llegeixo al 3/24, a França es comencen a preocupar per la (mala) ortografia dels seus estudiants. Es veu que en un text de 10 ratlles tenen una mitjana de 14 faltes, 1,4 per línia. No està gens malament, encara que cal dir que l’ortografia del francès és endimoniada. Bé, en qualsevol cas, si els francesos han detectat un problema al seu sistema, és que la cosa és seriosa.
A casa nostra, com ja he comentat en aquest blog (vegeu 1 i 2), la situació ja no té sortida. El que em sorprèn és l’opinió dels dos ‘experts’ consultats:

A Catalunya no hi ha estudis concrets sobre aquesta qüestió. Els professors es divideixen entre els que pensen que no detecten gaires més faltes i els que pensen que cal donar més valor a l’ús de la llengua.

El professor Joan Bustos, de l’Escola Mare de Déu de Lourdes de Mataró, explica a TV3 que els seus alumnes no fan més faltes que fa uns anys i pensa que no se n’ha de donar tant la culpa als mòbils i a internet. Bustos considera que s’ha de tenir en compte cada situació. En un examen, per exemple, no es poden fer faltes, però en una comunicació informal com la missatgeria instantània no és tan problemàtic que es facin servir abreviacions o faltes.

En canvi, Daniel Cassany, professor d’Anàlisi del Discurs de la Universitat Pompeu Fabra, té la impressió que els estudiants continuen cometent molts errors ortogràfics. Cassany assegura que ara és més difícil escriure bé que fa 40 anys perquè l’accés que hi havia llavors a altres idiomes era menor.

Per millorar aquesta situació, algunes veus defensen que la societat doni més valor a l’ús correcte de l’ortografia.

Cap de les dues postures em sembla convincent. Si, com diu el Sr. Bustos, amb les millores educatives i l’escolarització en català la cosa segueix igual, malament (aviat ens diran que la culpa és de les retallades en educació). Si, com diu el professor Cassany, és un problema de coneixement d’idiomes, ja no sé què pensar. No ho deu dir per l’anglès, assignatura en la qual els nostres estudiants són absoluts ignorants (del francès, no cal ni parlar, pobret). Si ho diu pel castellà i el català que s’influeixen, no sé pas què dir. Jo em trobo gent que escriu en català amb ortografia castellana, però cal veure si els companys de castellà es troben amb el problema d’interferència invers o simplement amb ignorància del sistema.

Cap dels dos plantejaments em sembla convincent. Si, com diu el Sr. Bustos, amb les millores educatives i l’escolarització en català la cosa segueix igual, malament (aviat ens diran que la culpa és de les retallades en educació). Si, com diu el professor Cassany, és un problema de coneixement d’idiomes, ja no sé què pensar. No ho deu dir per l’anglès, assignatura en la qual els nostres estudiants són absoluts ignorants (del francès, no cal ni parlar, pobret). Si ho diu pel castellà i el català que s’influeixen, no sé pas què dir. Jo em trobo gent que escriu en català amb ortografia castellana, però cal veure si els companys de castellà es troben amb el problema d’interferència invers o simplement amb ignorància del sistema.

En qualsevol cas, seria interessant veure si la falta d’hàbit de lectura, la poca insistència en l’expressió i la presentació acurada (no només correcta des del punt de vista ortogràfic) i la poca cultura literària no tenen un pes decisiu en el problema.

Com parlar no androcèntricament: deixeu-vos assessorar per les màquines

Fullejant un dels molts manuals sobre el llenguatge sexista (Guia de llenguatge sexista, Gloria Arquillo Gayubas, Consell de la Joventut de Barcelona, 2006), he trobat una petita regla de bon ús que ens pot treure d’un mal pas:

Una bona manera de saber si una frase és sexista és fer la següent comprovació: intercanviar els llocs que ocupen en la frase l’home i la dona. Si la frase canvia de significat, és que era sexista.
Exemples:
– Paraules que canvien el seu significat segons s’apliquen a un home o a una dona:
minyó / minyona, home públic / dona pública, un qualsevol / una
qualsevol, etc.
– Metàfores, adverbis, verbs, etc., aplicats a les dones “per tradició”: metges i
infermeres.
– Utilitzar diferent tractament pels homes i les dones: la Senyoreta Garcia i el
Senyor (no Senyoret!) Capdevila.
– Fer servir el femení per a insultar o desqualificar: “coses de dones” = coses
sense importància, “ets una nena” dit a un nen que plora, per exemple.
– Buits lèxics, paraules amb connotacions positives que no tenen corresponent en
femení: homenia, cavallerositat, home de bé, etc. I també paraules amb
connotacions negatives que no tenen corresponent en masculí: harpia, mala
pècora, etc.

La cosa té el seu costat raonable (això de ‘senyoreta’ fa antic: millor un ‘tia’ o ‘pava’), el seu costat discutible (no podem qualificar d’harpies les sogres, ara?) i el seu costat ridícul (que es calcin els Minyons de Terrassa i els qui apreciem la bonhomia), però és sens dubte una eina molt pràctica.

Ara, si això us sembla molt complicat, no oblideu que la Generalitat, a través de l’Institut Català de les Dones, va crear el programa , que. Us el podeu descarregar aquí.
Jo me l’he instal•lat i l’he provat. Déu n’hi do, com censura! He triat dues pàgines de la mateixa Guia del llenguatge no sexista i m’han sortit 8 alertes, inclosa la recomanació següent per a “[introducció] general”:

    El general … Si fa referència a un home.
    La generala … Si fa referència a una dona.
    General o generala… Si fa referència a un home o a una dona.
    Generala o general… Si fa referència a una dona o a un home.
    Que treballa de cap de l’exèrcit … Quan se’n desconeix el sexe i/o el nombre de persones.
    Qui treballa de cap de l’exèrcit … Quan se’n desconeix el sexe i/o el nombre de persones

Voleu saber què passa amb un text ‘normal’? He fet la prova amb la carta d’un dels candidats a rector (o rectora) de la UAB i s’ha disparat a 20 alertes. Us dono els dos textos: l’original i l’expurgat de sexismes.

A tota la comunitat universitària, estudiants, personal d’administració i serveis, investigadors i docents:

Esfereït per la crisi general i la crisi de la nostra institució, he atès a la petició de companyes i companys coratjosos de posar un rostre a una candidatura que es vol ni més ni menys que una candidatura de consens, que cerca d’establir ponts entre tots aquells que volem l’enfortiment d’una universitat pública, autònoma de veritat, catalana, de govern democràtic, científica, humanista, crítica i socialment compromesa.

Lluitaré per un equip plural i representatiu, que planti cara de forma enèrgica, però amb bones maneres, a retallades irracionals, de mal plantejades. Rebutgem el “discurs únic de la competitivitat”. Enfront d’ell cal brandar la bandera de la solidaritat en i a través d’una institució eficient que no destrueix llocs de treball.

Proposo un equip que concebi la universitat com una organització complexa, però governable autònomament, on impera el diàleg entre estaments i que faci que la institució, sent fidel als seus orígens i història, cerqui tothora el lligam amb la societat i amb el món de l’educació en tots els seus nivells.

Cal trobar formes d’il•lusionar a participar, sobre la base d’una governança democràtica bo i mantenint els principis d’universalitat i de qualitat en el servei a la societat.

La crisi de la universitat ha de servir per reinventar-la essent fidels als seus principis i orígens. La universitat pública de demà no serà la que hem conegut. Ha de servar tot el bo del passat, però fer foc nou de vicis que l’han feta lletja, com el corporativisme, el clientelisme o la supeditació a interessos polítics i econòmics. La idea que “qui paga mana” a la Universitat no val.

Sé que la tasca no és gens fàcil, però la comunitat universitària no pot acotar el cap ni amagar-lo sota l’ala enfront de polítiques dictades per l’interès pur i dur – tan disfressat com es vulgui- del capital nacional i internacional que, com bé diu el manifest de la meva candidatura, “desvia la universitat en el seu objectiu natural de servei públic, i que ens fa perdre un molt valuós capital humà, en la persona dels joves professors i professores, investigadors i investigadores, en situació precària, ara amenaçats d’ acomiadament”.

Enfront d’això, la promoció de la recerca del professorat i investigadors joves- que tantíssims problemes tenen per estabilitzar-se- ha de ser una prioritat, creant un marc de confiança i suport.

El programa de govern que presento i que vull implementar comptant amb tota mena de suports i complicitats, considera que és basic refer un consens democràtic i acadèmic entorn d’idees força com:

-la Universitat forma professionals competents de futur.
-la Universitat imparteix cultura.
-la qualitat de la docència és decisiva
-la institució universitària es compromet amb la societat i el país, orientant a la seva capacitat de producció de saber, cultura i innovació “a les necessitats prioritàries de la majoria social del nostre poble”.
-la recerca és essencial, però està integrada a les altres finalitats: formar professionals, impartir cultura, intervenir en la societat de forma crítica i compromesa i, sobretot, ensenyar de forma excel•lent.

El diàleg i col•laboració en la construcció de la ciència i la cultura entre docents /investigadors, estudiants i personal de suport tècnic i administració és bàsic. La nova UAB la farem entre tots o no tindrà esperit ni veritable autonomia. En particular, perquè no sempre es fa palesa, cal tenir molt en compte la contribució del PAS a la qualitat de la nostra docència i recerca en el dia a dia.

La tendència actual al desmantellament i a les retallades no és de rebut. Ara bé, com es pot ser optimista amb la que ens està caient?

Bé, la meva candidatura està convençuda que es pot pal•liar el dèficit a base de més ingressos, però sense retallar el professorat i el personal d’administració i serveis ni augmentar el preu de les matrícules o bé empitjorant l’ensenyament posant a més alumnes en menys aules.

Compte amb un dels efectes espuris de les retallades, que és la burocratització de les tasques del personal d’aquesta universitat, tant docent- investigador com d’administració i serveis!

No serà un camí de roses el treball d’una candidatura de consens en coses bàsiques como la que aquí es planteja. Es tracta, com es diu a la declaració d’intencions de la candidatura, de “capgirar la situació dels darrers anys en el que el nucli públic de la nostra universitat s’ha posat al servei d’interessos privats: fundacions, spin-offs, cursos i mestratges privats que, amb l’excusa de l’excel•lència i l’eficiència, tenen la seva raó de ser en la maximització del lucre privat front el servei públic. En una situació extrema com l’actual cal un compromís ètic de totes i tots per tal de revertir el flux de recursos: aquests han d’anar de l’esfera “privada” de la Universitat cap al seu nucli públic i no pas al contrari” [http://lanovauab.blogspot.com.es/].

En fi, la meva candidatura maldarà per la sinèrgia i col•laboració entre universitats del país i amb la societat, per tal d’assegurar, costi el que costi, “la capacitat de generació de nous coneixements, la formació científica i tècnica de noves promocions de joves i la contribució de la universitat a la reflexió i elaboració de propostes sobre els problemes i necessitats de les nostres societats”.

La defensa de la catalanitat, en un context de país millor i més normalitzat, no està renyida amb el cosmopolitisme científic i humanístic, ben al contrari. En aquest sentit, farem per corregir l’increment exagerat del preu dels estudis d’ estudiants forans penalitzats absurdament.

Em quedo amb el que deia Ortega y Gasset el 1930: la universitat la fan els estudiants. Per això cal vetllar per la vigoria de l’associacionisme, impulsant la creació de capital social de qualitat, en camps tan diversos com el sindicalisme estudiantil, la cooperació internacional, la cultura i les arts, la defensa dels drets humans o la promoció de la llengua catalana com a eina de cohesió social a la UAB.

La Universitat ha de servir els joves. Llurs perspectives laborals, i fins i tot llur acompliment vital, estan amenaçades. Ells ho viuen i pateixen directament. I això te un efecte directe en el rendiment dels estudis, matèria en la qual no es pot fer demagògia brandant les xifres del fracàs acadèmic.

Per això un eix d’actuació prioritària serà l’ocupació dels joves, dels futurs titulats, aprofundint en l’orientació acadèmico-professional en els darrers cursos i la formació per l’ocupabilitat, amb criteris sensibles a l’economia social i el cooperativisme.

Si totes i tots hi posem el coll, no hi ha dubte que superarem el desànim, l’angoixa i el desconcert actuals i enfilarem de manera ferma el pas cap a una Universitat Autònoma centrada en la seva tasca de formació i recerca de qualitat!

A tota la comunitat universitària, estudiants, personal d’administració i serveis, les i els investigadors i docents:

Esfereït per la crisi que treballa de cap de l’exèrcit i la crisi de la nostra institució, he atès a la petició de companyes i companys coratjosos de posar un rostre a una candidatura que es vol ni més ni menys que una candidatura de consens, que cerca d’establir ponts entre tots aquelles que i aquells que volem l’enfortiment d’una universitat pública, autònoma de veritat, catalana, de govern democràtic, científica, humanista, crítica i socialment compromesa.

Lluitaré per un equip plural i representatiu, que planti cara de forma enèrgica, però amb bones maneres, a retallades irracionals, de mal plantejades. Rebutgem el “discurs únic de la competitivitat”. Enfront d’ell cal brandar la bandera de la solidaritat en i a través d’una institució eficient que no destrueix llocs de treball.

Proposo un equip que concebi la universitat com una organització complexa, però governable autònomament, on impera el diàleg entre estaments i que faci que la institució, sent fidel als seus orígens i història, cerqui tothora el lligam amb la societat i amb el món de l’educació en tots els seus nivells.

Cal trobar formes d’il•lusionar a participar, sobre la base d’una governança democràtica bo i mantenint els principis d’universalitat i de qualitat en el servei a la societat.

La crisi de la universitat ha de servir per reinventar-la essent fidels als seus principis i orígens. La universitat pública de demà no serà la que hem conegut. Ha de servar tot el bo del passat, però fer foc nou de vicis que l’han feta lletja, com el corporativisme, el clientelisme o la supeditació a interessos els i les polítics i econòmics. La idea que “qui paga mana” a la Universitat no val.

Sé que la tasca no és gens fàcil, però la comunitat universitària no pot acotar el qui dirigeix ni amagar-lo sota l’ala enfront de polítiques dictades per l’interès pur i dur – tan disfressat com es vulgui- del capital nacional i internacional que, com bé diu el manifest de la meva candidatura, “desvia la universitat en el seu objectiu natural de servei públic, i que ens fa perdre un molt valuós capital humà, en la persona dels joves professors i professores, investigadors i investigadores, en situació precària, ara amenaçats d’ acomiadament”.

Enfront d’això, la promoció de la recerca del professorat i investigadora i investigador joves- que tantíssims problemes tenen per estabilitzar-se- ha de ser una prioritat, creant un marc de confiança i suport.

El programa de govern que presento i que vull implementar comptant amb tota mena de suports i complicitats, considera que és basic refer un consens democràtic i acadèmica o acadèmic entorn d’idees força com:

-la Universitat forma professionals competents de futur.
-la Universitat imparteix cultura.
-la qualitat de la docència és decisiva
-la institució universitària es compromet amb la societat i el país, orientant a la seva capacitat de producció de saber, cultura i innovació “a les necessitats prioritàries de la majoria social del nostre poble”.
-la recerca és essencial, però està integrada a les altres finalitats: formar professionals, impartir cultura, intervenir en la societat de forma crítica i compromesa i, sobretot, ensenyar de forma excel•lent.

El diàleg i col•laboració en la construcció de la ciència i la cultura entre docents /els investigadors i les investigadores, estudiants i personal de suport tècnic i administració és bàsic. La nova UAB la farem entre tots o no tindrà esperit ni veritable autonomia. En particular, perquè no sempre es fa palesa, cal tenir molt en compte la contribució del PAS a la qualitat de la nostra docència i recerca en el dia a dia.

La tendència actual al desmantellament i a les retallades no és de rebut. Ara bé, com es pot ser optimista amb la que ens està caient?

Bé, la meva candidatura està convençuda que es pot pal•liar el dèficit a base de més ingressos, però sense retallar el professorat i el personal d’administració i serveis ni augmentar el preu de les matrícules o bé empitjorant l’ensenyament posant a més alumnes en menys aules.

Compte amb un dels efectes espuris de les retallades, que és la burocratització de les tasques del personal d’aquesta universitat, tant docent- els investigadors i les investigadores com d’administració i serveis!

No serà un camí de roses el treball d’una candidatura de consens en coses bàsiques como la que aquí es planteja. Es tracta, com es diu a la declaració d’intencions de la candidatura, de “capgirar la situació dels darrers anys en qui el nucli públic de la nostra universitat s’ha posat al servei d’interessos privats: fundacions, spin-offs, cursos i mestratges privats que, amb l’excusa de l’excel•lència i l’eficiència, tenen la seva raó de ser en la maximització del lucre privat front el servei públic. En una situació extrema com l’actual cal un compromís ètic de totes i tots per tal de revertir el flux de recursos: aquestes i aquests han d’anar de l’esfera “privada” de la Universitat cap al seu nucli públic i no pas al contrari” [http://lanovauab.blogspot.com.es/].

En fi, la meva candidatura maldarà per la sinèrgia i col•laboració entre universitats del país i amb la societat, per tal d’assegurar, costi qui costi, “la capacitat de generació de nous coneixements, la formació científica i tècnica de noves promocions de joves i la contribució de la universitat a la reflexió i elaboració de propostes sobre els problemes i necessitats de les nostres societats”.

La defensa de la catalanitat, en un context de país millor i més normalitzat, no està renyida amb el cosmopolitisme qui treballa amb la ciència i humanístic, ben al contrari. En aquest sentit, farem per corregir l’increment exagerat del preu dels estudis d’ les i els estudiants forans penalitzats absurdament.

Em quedo amb qui deia Ortega y Gasset el 1930: la universitat la fan els estudiants. Per això cal vetllar per la vigoria de l’associacionisme, impulsant la creació de capital social de qualitat, en camps tan diversos com el sindicalisme estudiantil, la cooperació internacional, la cultura i les arts, la defensa dels drets humans o la promoció de la llengua catalana com a eina de cohesió social a la UAB.

La Universitat ha de servir els joventut. Llurs perspectives laborals, i fins i tot llur acompliment vital, estan amenaçades. Qui ho viuen i pateixen directament. I això te un efecte directe en el rendiment dels estudis, matèria en la qual no es pot fer demagògia brandant les xifres del fracàs acadèmica o acadèmic.

Per això un eix d’actuació prioritària serà l’ocupació dels els i les joves, dels futurs que treballa amb títols, aprofundint en l’orientació acadèmico-professional en els darrers cursos i la formació per l’ocupabilitat, amb criteris sensibles a l’economia social i el cooperativisme.

Si totes i tots hi posem el coll, no hi ha dubte que superarem el desànim, l’angoixa i el desconcert actuals i enfilarem de manera ferma el pas cap a una Universitat Autònoma centrada en la seva tasca de formació i recerca de qualitat!

Això és una anècdota més o menys ridícula, amb què podem fer bromes innòcues, però el que resulta més preocupant és que des de la Generalitat es difonguin solucions clarament impossibles i agramaticals com ‘els i les estudiants’ o ‘les o els estudiants’.

Ja tenim nou rector, ara a treballar

Les eleccions més apassionants de la història de la UAB ja tenen un guanyador: Ferran Sancho, que ha obtingut un 55,53% dels vots ponderats, davant del 44,47% de Pere Solà. Cal felicitar el Ferran Sancho i animar-lo a treballar amb optimisme per redreçar la nostra universitat i no només econòmicament. Si alguna cosa ens han ensenyat aquestes eleccions és que tenim una comunitat universitària dividida i amb postures cada cop més antagòniques i solipsistes. Si analitzem (superficialment) els resultats, Sancho ha arrasat entre el PDI (sectors A i B) i Solà entre els estudiants i PAS, que ja feia temps que havien establert una col·laboració tàctica en el Claustre. I és que cap dels dos candidats ha pogut o no ha sabut oferir un model d’universitat que tots poguéssim compartir. Això no pot ser bo i cal demanar al nou rector que s’esforci per fer compatibles demandes laborals ben legítimes del PAS amb exigències acadèmiques del PDI sense posar el carro davant dels bous, esclar: la tasca del PAS és fonamental per fer funcionar la universitat, però, a diferència de la del PDI, no és un objectiu, sinó un instrument vital per complir la missió acadèmica de la universitat i cal, doncs, que s’articuli en funció d’aquest fet. També cal demanar-li que s’esforci per fer compatibles les demandes justes dels estudiants amb les necessitats de la UAB en el seu conjunt, sense caure en col·leguismes ni en debats bizantins. Res d’això no és fàcil i ni tan sols tinc clar que sigui possible, però crec que és el moment de tirar tots del carro en la mateixa direcció i de prendre decisions, amb seny i calma, però també amb fermesa i valentia. Llavors, estic segur que ens en sortirem.

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén