Blog d'en Xavier Villalba

Recerca, docència i altres assumptes

Mes: Abril de 2012

DFFNS: cabró cabrona

En la meva tasca implacable de desinvisibilització de les dones (un altre dia parlarem del col·lectiu LGTB), avui denuncio el cas de cabró cabrona (sí, sí, cabrona amb totes les lletres, que amb l’excusa d’estalviar espai miginvisibilitzem la dona):

2 m Home que consent l’adulteri del seu cònjuge o parella.

3 adj i m i f vulg Malparit.

Si bé s’admet que les dones poden ser tan malparides com els homes, la qual cosa és un avenç en l’educació en igualtat, encara es reserva la condició de banyut connivent a l’home. Cal canviar aquesta solució androcèntrica per una d’integradora:

2 f i m Dona o home que consent l’adulteri del seu cònjuge o parella.

DFFNS: bou

Si algú es pensava que el sexisme lingüístic s’aturaria invisibilitzant les dones, anava ben errat: la llengua és discriminatòria fins i tot amb les femelles animals. Només heu de fer un cop d’ull a l’entrada bou per apreciar que la llengua també pot ser ‘bovicentrista’:

agafar el bou per les banyes fig Encarar decididament una situació dolenta.

anar a pas de bou Anar molt a poc a poc.

bou sense cabestrell es llepa allà on vol Refrany que significa que una persona que no té obligacions pot fer el que vulgui.

no veure un bou a tres passes fig Ésser molt curt de vista.

passar bou per bèstia grossa fig Ésser possibles o passadores certes coses perquè hom no mira prim, perquè no s’hi mira gaire.

perdre bous i esquelles (o el bou i les esquelles) fig Perdre-ho tot.

Evidentment, cal una versió integradora i no bovicentrista:

agafar la vaca o el bou per les banyes fig Encarar decididament una situació dolenta.

anar a pas de vaca o bou Anar molt a poc a poc.

vaca o bou sense cabestrell es llepa allà on vol Refrany que significa que una persona que no té obligacions pot fer el que vulgui.

no veure una vaca o un bou a tres passes fig Ésser molt curt de vista.

passar vaca o bou per bèstia grossa fig Ésser possibles o passadores certes coses perquè hom no mira prim, perquè no s’hi mira gaire.

perdre vaques o bous i esquelles (o la vaca o el bou i les esquelles) fig Perdre-ho tot.

<

DFFNS: abat

Si reviseu l’entrada abat (m.) del diccionari, no hi trobareu cap frase feta, però tot seguit hi podreu veure:

abat Mot emprat en l’expressió fer abat (d’algú o alguna cosa) loc verb Abatre, destruir, fer desaparèixer.

Ens podem saltar l’etimologia (el sentit comú ja ens el vam saltar quan vam iniciar el Diccionari de Frases Fetes No Sexista) i proposar:

fer abadessa (d’alguna o d’algú o alguna cosa) loc verb Abatre, destruir, fer desaparèixer.

No és del nivell de l’anglès history/herstory, però deunidoret.

Joan B. Culla, sense pèls a la llengua

Torna a ser una sorpresa agradable que les idees menys o més vagues i mal expressades que apareixen al meu blog trobin veus indubtablement més aptes i clares. És el cas de l’article de Joan B. Culla “Totalitaris al campus”, publicat al diari Ara. Com que ell ho diu millor que no podria fer-ho jo, amb sana enveja i admiració, li cedeixo la paraula:

Totalitaris al campus
Potser encara hi ha qui, de bona fe, creu que per tenir comportaments feixistes cal dur el cap rapat, vestir d’una determinada manera, calçar botes militars i exhibir símbols nazis o franquistes. Doncs no: les conductes de caràcter feixista -totalitari, si ho prefereixen- són compatibles amb estètiques diverses, amb diferents simbologies -fins i tot amb la falç i el martell- i amb retòriques variades, àdhuc les més revolucionàries. Allò que de debò les caracteritza és la imposició de la voluntat d’una minoria redemptora sobre la majoria, l’escarni de la democràcia representativa, l’ús desinhibit de la coacció moral i, quan convingui, de la força física, l’explotació política de la por.

Desgraciadament, i amb el pretext de la lluita contra les retallades, aquesta mena d’actituds s’està escampant com un càncer per un món universitari que hi hauria de ser especialment al·lèrgic. Permetin-me que els n’expliqui alguns exemples ocorreguts a la Universitat en la que treballo des de fa 35 anys, l’Autònoma de Barcelona.

No era el primer cop que succeïa al llarg d’aquestes dècades, però podriem començar la seqüència el passat 15 de febrer, quan unes desenes de persones (en una comunitat universitària de desenes de milers) van impedir, per l’expeditiu procediment d’ocupar la sala de reunions, que el Consell de Govern de la UAB aprovés una sèrie de restriccions pressupostàries dictades pel context econòmic general. Quan, al cap d’un mes, el Consell es va haver de celebrar a Barcelona sota protecció policial, almenys dues de les seccions sindicals de la UAB (Comissions i CGT) van qualificar aquest trasllat de vergonyós, covard i poc democràtic. Es veu que allò valent, digne i democràtic hauria estat deixar-se boicotejar un cop i un altre, i suspendre durant mesos el funcionament estatutari de la Universitat.

Al mateix temps, les darreres convocatòries de vaga (ja fos d’abast local, sectorial o general) dels dies 29 de febrer, 1, 28 i 29 de març han tingut, a Bellaterra, una característica inèdita: el bloqueig, des de primera hora del matí, dels accessos viaris i ferroviaris al campus mitjançant barreres físiques, piquets i amenaces, fins al punt d’aconseguir que els trens d’FGC ni tan sols s’aturessin a l’estació d’Universitat Autònoma. Que, en aquestes condicions, la vaga universitària del 29 de febrer tingués un seguiment ben inferior al 50% del personal que hi era cridat sembla una dada prou significativa.
En paral·lel amb aquestes mobilitzacions diguem-ne formals han tingut lloc, sobretot a la Facultat de Lletres, altres actuacions obertament coercitives, emparades sempre en l’autoritat de “l’Assemblea” o del “conjunt de treballadors i estudiants de la Facultat”, quan la immensa majoria dels uns i dels altres no havien estat consultats per res. El 15 de març, un grupet de persones es van presentar al deganat de Lletres per exigir-hi que aquest es declarés insubmís davant les retallades, sota amenaça explícita d’alterar l’activitat acadèmica. Com que el deganat no va cedir al xantatge, dimarts 20 el centre es despertà ocupat per mig centenar d’individus que, a banda de pernoctar-hi, van bloquejar amb mobles i piquets els accessos a les aules, impedint la docència i enfrontant-se amb els nombrosos estudiants que volien fer classe.

Dijous 22, l’escalada dels totalitaris ascendí un altre graó quan van irrompre violentament al despatx d’una professora que estava cometent el crim horrorós de fer classe clandestina als seus alumnes. Amb tot, el malestar creixent de la majoria silenciosa aconsellà als agitadors rebaixar la tensió. Dilluns 26 van permetre la represa de les classes i organitzaren un seudoreferèndum que no hauria gosat muntar ni Pinochet: en lloc d’una pregunta a respondre sí o no, hi havia quatre respostes possibles i cap control independent sobre l’escrutini. Amb tot, s’imposà el desig de mantenir les aules obertes… només el dimarts 27, perquè després javenien dues jornades programades de vaga. I, mentre a Lletres deixaven votar, a la Facultat de Polítiques també ocupada els protagonistes dels bloquejos, les amenaces, els boicots, els llançaments de pintura i altre formes d’agressió organitzaven un “taller d’autodefensa” (sic). Per defensar-se de qui?

És indubtable que restriccions pressupostàries, rebaixes salarials i reduccions de plantilla deterioren el model d’Universitat pública vigent fins avui, i resultaben legítim oposars’hi mitjançant l’exercici dels drets democràtics a la vaga, a la manifestació, etcètera. Ara, si els efectes de les actuals retallades són reversibles així que la situació econòmica millori, en canvi la consolidació dins dels campus de la deriva antidemocràtica que ha crescut aquests darrers mesos, l’acceptació resignada que petites minories d’activistes radicalitzats imposin la seva llei per la coacció i l’esquadrisme, això pot provocar-li a la institució universitària, a la llibertat i el respecte que li són substancials, danys irreparables. Convindria que tots plegats hi reflexionessim, en particular aquells professors que contemplen amb indulgència o fins i tot legitimen comportaments inacceptables, i també aquelles autoritats acadèmiques que han fet del diàleg el camuflatge de la impotència.

Page 2 of 2

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén