Blog d'en Xavier Villalba

Recerca, docència i altres assumptes

Mes: Gener de 2012

Mesures per a eixugar el dèficit

Entre la llista de mesures alternatives a la retallada de personal que haurà d’afrontar el nou equip de govern i el nostre deganat, apunto algunes solucions imaginatives:

1) publicitat: podem incorporar patrocinadors a l’uniforme del PAS i del PDI, podem hidratar-nos durant les nostres classes amb Cacaolat, Coca-Cola o Vichy Catalan;
2) royalties: podem demanar a la SGAE que cobri per la reproducció d’apunts (si els intèrprets cobren per la venda de les seves interpretacions, nosalres tenim dret a cobrar per la circulació de les nostres explicacions dels pronoms febles).
3) drets d’imatge: que Patatabrava ens pagui per aprofitar-se de les frases mítiques dels nostres professors.
4) guies docents i calendaris: proposo que fem guies docents i calendaris ‘solidaris’, és a dir amb professors i PAS en pilotes. Tothom pagaria per veure’ns conills.
5) televisió: proposo que la Rectora i l’exvicerector de planificació econòmica i protocandidat a rector vagin a La noria, Sálvame, etc. a discutir-se públicament: cobrarien i ens estalviaríem els correus i les cartes justificatives.

Ja sé que em direu que no ens paguen per fer tot això, especialment posar nus, però tampoc no ens paguen per ensenyar moltes de les coses que hem d’ensenyar. Qualsevol cosa per a eixugar el dèficit.

La Facultat en la cruïlla

Ahir, el Salvador Cardús parlava a la Vanguàrdia de la política en 3D, fent una metàfora que volia destacar la complexitat de la vida política en concret i de la societat contemporània en general. Concloïa que, en temps d’enorme complexitat i crisi, cal que els governants s’expliquin encara millor i diguin clarament si el que fan ho fan per necessitat, per convicció o perquè el país ho exigeix. Ell ho diu millor, esclar:

“El discerniment de la profunditat de camp de cada gest polític és una gran dificultat de l’anàlisi política actual, si es volen fer interpretacions correctes de gestos aparentment contradictoris. Per això, també és molt important que les decisions del Govern assenyalin clarament en quin pla es mouen. És a dir, que el Govern s’expliqui i ens digui sense embuts i amb tota cruesa què fa per arribar a final de mes, què fa per evitar l’espoli i què fa atenent-se al futur. És a dir, què fa per necessitat, què per voluntat pròpia i què perquè el país li ho exigeix.”

Canvieu ‘país’ per ‘Facultat’ i entendreu què crec que hem de demanar al Deganat, ara i en el futur. No badem, doncs, i no caiguem ni en el desànim ni en el populisme pseudorevolucionari, que s’esgota en les consignes del resistencialisme i el greuge. Proposem, confrontem les propostes i discutim sobre idees, però també sobre les coses més concretes. Rellegim Sartori i que l’ètica de la convicció vagi de la mà de l’ètica de la responsabilitat i ens eviti de caure en fanatismes abstractes ni en tacticismes de baixa volada.

Apadrineu un investigador!

Una mostra del país en què ens ha tocat viure és la iniciativa de recollida de signatures perquè el pressupost de R+D comparteixi espai a la declaració de la renda amb l’església (catòlica) i les ONG. No sé si riure o plorar. Ja signaré, ja, però quan d’aquí a poc em demanin que m’apunti a la capta amb guardiola estil AECC, amb mi no hi compteu!

Amb bones intencions no n’hi ha prou

Després de llegir l’article de la nostra Rectora ¿És hora de repensar la universitat?’ al Periódico del dia dels Innocents, m’ha quedat una sensació de dejà vu ben estranya i no pas perquè em sembli una innocentada. Després d’uns anys d’assistir a Juntes de Facultat, Claustres, Consells de Govern, Comissions i reunions de directors amb l’equip de govern, no hi ha res a l’article que no hagi sentit abans i tampoc deixo de compartir algunes de les idees que hi traspuen. El que em meravella, com un nou Fèlix lul·lià, és la distància que va de les paraules als fets i el grau de responsabilitat que es vol assumir: sembla un catàleg de bones intencions i jo ja em vaig llegir fa temps ‘Las buenas intenciones’ de Max Aub. En aquest punt, la modalitat oracional ho diu tot: que potser en dubta, que cal repensar-la?

Cal repensar el sistema universitari català, des del sistema de finançament fins al catàleg de títols i comparteixo amb la rectora que això no pot fer-ho la UAB aïlladament, però això no és excusa per no endreçar casa nostra i ajornar mesures necessàries carregant els neulers a la Generalitat, que no paga (si no paga, una demanda civil, com diu que farà la Generalitat amb el govern central i endavant les atxes). Us en dono uns pocs exemples que he viscut de prop.
En primer lloc, la indefinició sistemàtica en les figures de PDI. L’aposta de la UAB pel sistema AQU de lector-agregat ha estat un fracàs si mirem els objectius inicials. Això ho sabem des de fa tres anys i tanmateix la política de la UAB ha estat d’anar fent a l’espera que ens caigués la solució del cel, amb l’excusa de la necessitat d’un acord global (curiosament, en la política de càtedres, la UAB sí que té política diferenciada: burocratització i confusió). Si el sistema d’agregats no funciona, transformem les places en TU i no perdem el temps.
En segon lloc, i concretant encara més la indecisió anterior, el vicerector de Personal Acadèmic va proposar de transformar les 12 places d’agregats amb habilitació nacional de la UAB en places de TU i quan els interessats van acceptar la proposta, la decisió es va fer gruar més d’un any i únicament el termini legal va forçar la transformació. Mentrestant, persones acreditades (però no habilitades) van poder accedir a places de TU als mateixos departaments on els agregats habilitats esperaven que el vicerector rebés garanties de la Generalitat que no perdríem diners. Resultat: cap garantia, transformació a cuita corrents i merders als departaments afectats.
En tercer lloc, la dedicació variable. Després de dos anys parlant-ne, quan ja teníem el model de dedicació docent, l’equip de govern semblava que es decidia a tirar endavant un projecte que, finalment, permetria evitar el ‘cafè per a tothom’ que impera a la UAB i que fa que els penques cobrin igual que els qui treballen de debò. Es va crear fins i tot una comissió específica, de la qual vaig ser membre, per elaborar-ne el model. Aviat, però, els membres de la comissió ja vam veure que allò era una feina inútil perquè entrava en contradicció amb la feina que feia el Juanjo Donaire: sobrava gent a la majoria dels departaments i on no en sobrava no teníem diners per contractar. La conclusió ràpida era que si fèiem el model de dedicació variable, no se’n podria beneficiar ni el 10% de la plantilla, independentment que complís els requisits. Evidentment, la comissió va morir de mort natural, van arribar les retallades emparades en la visió esbiaixada de l’informe Donaire, vam passar de programar menys a contractar menys i de retruc més dedicació docent per a tothom. És a dir, els qui fem classe, investiguem i fem gestió seguim sent cornuts i paguem el beure.
Finalment, l’eficàcia. Hem de ser més eficaços. Això, quan s’ha aplicat als departaments, vol dir ajuntar grups i eliminar optativitat, és a dir un criteri acadèmic basat en la rendibilitat econòmica i alhora no s’ha assumit una política clara d’ajuda als departaments i facultats. No s’entén que amb el volum de feina que cau al damunt dels coordinadors de titulació (almenys a facultats com Lletres), no tinguin una reducció docent total. Ara, quan l’eficàcia s’aplica al rectorat, ha suposat mantenir l’estructura de vicerectorats i oficines (inútils) i duplicar la feina amb delegats de la rectora. Si el personal tècnic dels vicerectorats no està capacitat per a elaborar els informes que després han de justificar la política del rectorat (o servir-ne de coartada), potser que ens ho fem mirar i comencem reformant l’estructura del PAS de la casa. ¿Per què no s’ha fet absolutament res per solucionar la vida paral·lela que permet, per posar un exemple pràctic, que el cap d’un departament no sàpiga si el PAS del seu departament està de baixa o de vacances? ¿Per què la gestió de certs assumptes té una cadena tan fràgil que si una persona clau està de baixa, qualsevol pas esdevé inviable? ¿Per què no tenim un sistema de promoció que incentivi i premiï qui fa la feina, en comptes del cafè per a tothom a què ens tenen habituats els col·legues sindicalistes?
Ja sé que tot això no es pot solucionar en un mandat, que la universitat és un àmbit immobilista de mena, i que la UAB és un espai que tendeix a fomentar el linxament de qualsevol mena d’autoritat, però cal ser ambiciós i valent per a prendre decisions en el nostre àmbit immediat sense esperar que les universitats i la Generalitat es posin d’acord en els assumptes transcendentals (ja sabem que la Generalitat no pagarà o ho farà tard i malament, que en Mas-Colell es pensa que viu a un país de veritat i que es discuteixi el que es discuteixi, la UB anirà a la seva sense encomanar-se ni a Déu ni al diable). Abans de refundar la universitat pública, mirem d’endreçar casa nostra, que ens hi juguem el futur.

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén