Ho haig de reconèixer: estic enganxat al blogdels acampats. És un racó d’ingenuïtat i puresa enmig del cinisme general. Llegint les aportacions a l’assemblea, m’assalten sentiments de tendresa incontenibles i em sento un explotador sense entranyes. Qui pot llegir sense commoure’s coses com les següents?

Viure dignament. Demanen una abraçada col·lectiva. L’amor és la força que ens uneix. Indignats significa que no podem fer servir les nostres virtuts, expandir la consciència, i això és un símbol. Hem de quedar-nos fins que tinguem una vida digna.

La unió del poble fa la força. No volem perdre la força fins que els d’allà dalt ens vulguin escoltar.
Com demostra la història d’Heracles, per a resoldre un problema cal acostar-s’hi. La solució del problema resideix en el mateix problema.

Creia que mai se superaria el que va passar el 68, però després de dos dies acampats aquí ho heu aconseguit. Estigueu fins que caiguin les forces. Som encara petits, i el nostre enemic, molt gran, encara que té debilitats i ja ens està intentant dividir. Som un acordió: si ens movem del centre a la perifèria i a l’inrevés, no fem música. Creem enllaços per a no fracassar.

Des de l’Iraq ens demanen que ens quedem. Per aquí significa retallades, però allà significa mort. Hi ha molta gent allà donant-nos suport, i ens estan mirant. Amor i resistència.

Després d’això, anar a la Junta de Facultat em sembla una veritable traïció a la pau i l’amor universal!