Blog d'en Xavier Villalba

Recerca, docència i altres assumptes

Mes: Juny de 2011 Page 1 of 2

D’indignats a empipats

Ahir vaig llegir a l’Avui una notícia gens sorprenent, però alhora divertida: “Els “indignats” es desmarquen dels atrinxerats a la Plaça.”
Com no podia ser altrament, aproitant el bon rotllo i l’ecumenisme del començament del moviment, s’hi van afegir els vividors habituals i ara, esclar, fan nosa i donen mala imatge. Com recull l’article:

Però al lloc encara hi queden desenes de tendes i els acampats es resisteixen a plegar veles tal com els estan començant a demanar els “indignats” oficials. La major part d’ells es troben cada cop més incòmodes amb els joves que s’han atrinxerat a la plaça i amb la imatge que projecten d’un moviment que, com es va demostrar en la manifestació del 19 de juny passat, compta amb un important capital de simpatia popular.

“Són quatre penjats que no tenen res a veure amb el moviment”, denunciava ahir una noia després d’una escena de tensió entre els “indignats” i un grup d’acampats a la plaça de Catalunya que retreien als qui es dirigien a la trobada d’assemblees de barri el menyspreu als qui els han “estat guardant l’espai” al bell mig de la capital de Catalunya. Diversos membres del moviment expliquen que han tingut problemes amb algunes persones “que no participen en els debats” i que han fet de la seva estada a la plaça un “mode de subsistència”. “A la plaça de Catalunya s’hi pot viure de franc, en condicions poc recomanables, però amb el menjar garantit”, assegura un “indignat” empipat.

Jo en destacaria: “els “indignats” oficials”, “són quatre penjats que no tenen res a veure amb el moviment” i, sobretot, “un “indignat” empipat”. És a dir, que els ‘penjats’ viuen de gorra dels ”indignats’ oficials’, que ara a més d’indignats estan empipats. Que s’hi vagin acostumant…

Prejudicis

Tothom coneix Noam Chomsky. Molts l’admirem com a lingüista, amb diversos graus d’adoració, tot sigui dit. Moltíssima més gent l’admira com a activista anarquista i denunciant de conspiracions reals i imaginàries. En aquest últim vessant, un dels seus referents ideològics és la revolució anarquista del 1936-37 a Barcelona, sobre la qual ja va escriure un treball quan era estudiant, basat en la narració d’Orwell.
Lamentablement, com és normal, no es pot estar ben informat de tot i quan s’escriu i es parla tant i de tantes coses, hi ha el perill de caure en la simplificació o encara pitjor en la falsedat més crua. Això li ha passat a Chomsky en una [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=9gAmeP0aw3E[/youtube] a una televisió gal·lesa, en què afirma:

On the other hand, there’s a negative side. Catalan autonomy carries with it anti-Spanish racism, so there is severe repression against Spanish working people in Catalonia. That’s the dark side of ethnic and cultural identity. They have to kind of find a way to avoid that and capture the good side.

O s’informa del tema a través d’Interconomia i Kaosenlared o reprodueix els vells prejudicis anarquistes que els nacionalismes (no l’espanyol, esclar) són intrínsecament burgesos, com la llengua catalana… Per tant cal aprendre esperanto o en el seu defecte, tirar pel dret amb el castellà, que és la llengua de tothom, etc. etc.
Cal denunciar aquests prejudicis, perquè es van repetir a les assemblees d’indignats quan es va parlar d’autodeterminació. En nom del pensament crític, esclar!

Termes mítics

Un dels termes que més vegades he sentit en la meva vida universitària és el de ‘pensament crític’. En teoria és el pensament que critica les idees establertes, però la clau de volta és quines són aquestes idees establertes. En sentit estricte, es podria aplicar tant a les idees de Galileu o de Copèrnic respecte les idees defensades per l’ortodòxia científica cristiana com a l’homeopatia respecte a la medicina convencional. Evidentment, el punt clau per distingir un cas i l’altre només pot ser l’anàlisi racional de l’evidència empírica i el mètode científic: les teories de Galileu i de Copèrnic tenien una base científica comprovable que l’homeopatia no té. Per tant, la crítica de les idees no té un valor positiu per se, sinó com a eina per posar a prova les teories i eliminar dogmes i prejudicis. La clau és, doncs, el dubte metodològic.
Òbviament, ningú pot negar que això és un benefici per a qualsevol nivell de l’ensenyament, especialment, l’ensenyament universitari. Ara, la qüestió planteja dubtes seriosos quan passem del dubte metodològic a la suspicàcia paranoica de fonament ideològic, que no té diferències entre esquerres i dretes: els esquerranosos seguidors de Chomsky, Ramonet i Saramago veuen pertot la mà negra dels EUA i les multinacionals i els ‘dretanosos’ seguidors de Hayek i Horowitz hi veuen la mà negra del comunisme i els antisistema. Aquesta visió conspirativa de la realitat és justament el que agrupa gent d’ideologies diverses a l’envelat dels ‘indignats’: els ciutadans som titelles dels bancs i les multinacionls i dels seus esbirros, els polítics. No puc compartir aquesta visió perquè com a bona pseudoteoria, és indemostrable (tant com ho és la teoria dels pseudoperiodistes de la caverna madrilenya que darrere dels indignats hi ha Rubalcaba o fins i tot ETA!). Per exemple, si miro d’oposar-hi l’evidència que milions de persones no tenim cap sensació de ser titelles i que som responsables de les nostres decisions i accions, aleshores se’m diu que qui no ho accepta està alienat i és un titella sense saber-ho. Evidentment és la versió nova del dogma marxista de l’alienació, però es pot comparar als dogmes de la psicoanàlisi que tant irritaven Popper: tens un trauma i si ho negues és que ho amagues al subconscient.
Em sembla perfecte que la gent pensi que acampant i fent comissions i assemblees pren les regnes de la seva vida i canvia el món, però, sisplau, que no s’emparin del ‘poble’ (que no ho són) ni del pensament crític (que no el tenen en exclusiva). Almenys no, si fan arribar l’evangeli de la desalienació mentre engreixen el compte de resultats de malvades multinacionals (perdoneu la redundància) com Telefònica, Vodafone o Orange.

Dues opinions

M’ha agradat molt llegir les opinions de Joan B. Culla (El País) i de Salvador Cardús (‘L’altra línia roja’, La Vanguardia ed. en català) sobre el vergonyós intent de bloqueig al Parlament. Comparteixo la visió que, més enllà dels mètodes violents i coactius inacceptables (que coneixen bé Culla i Cardús com a professors de la UAB!), hi ha un atac ideològic de fons a la democràcia formal per substituir-la per un assemblearisme manipulador i basat en una ‘opinió pública’ sense cap representació (qui és aquest ‘nosaltres’ que fan servir? què vol dir que ‘ells són el poble’?) i unes normes a la carta. És a dir volen enfonsar el principi bàsic del concepte de ciutadania que va crear la il·lustració. Si hem de mesurar l’alternativa que ens proposen per l’èxit de les propostes concretes que s’han generat durant l’acampada, amb mi, que no hi comptin! O com deia el Sergi Pàmies:

Quizá tengan razón. Pero si la democracia real se basa en el escupitajo, el insulto y la buena voluntad ambigua, muchos preferirán seguir pensando: “Virgencita, Virgencita, que me quede como estoy”.

La lírica de la indignació

Ja he reconegut que estic enganxat als microcosmos de blogs dels acampats (?). Avui, navegant per la subcomissió d’autoorganització, una de les meves preferides, he descobert un revolucionari poeta, a l’estil del Che, Fidel o Mao. Es diu Andreu i heus aquí la seva contribució al blog (insisteixo) d’autoorganització:

No se si aquest espai de comentaris de la nostra subcomissió és l’adequat, en tot cas, si creieu que no és pertinent, doncs ja buscaré altres espais. La qúestió és que volia compartir un poema amb tots vosaltres que vaig escriure els primers dies d’aquesta nostra revolta.
Porque la vida es sagrada
y nos la quieren arrebatar,
porque luchamos por un sueño,
por el derecho a soñar despiertos
y despertar del sueño adocenador,
porque la vida es simplemente maravillosa
y vale la pena poner el puño encima la mesa
para decir que es nuestra y de nadie más,
que queremos ser los amos de nuestro camino
de nuestros pasos,
que nuestras huellas sean el fruto
exclusivamente de nuestras pisadas,
que solo hay presente
y no hay excusas para dejarlo escapar
y que el futuro puede ser nuestro
solo si hacemos nuestro el presente,
porque lo importante es estar vivo en mayúsculas,
para decidir de qué color queremos
que sea el horizonte al que deseamos llegar,
porque la vida es maravillosa
y vale la pena ,
siempre vale la pena,
sin excusas,
ni perezas,
vivirla de verdad.
andreu (copyleft)

Per cert, ja veieu que fa els comentaris en català i el poema (?) en castellà: ja sabem que el català és una llengua burgesa i de nacionalistes dolents… Suposo que d’aquí va venir el rebombori pel tema d’incloure el dret d’autodeterminació entre les demandes de ‘totes’. Si hi haguessin especificat que era per als saharauis, no hi hauria hagut cap inconvenient, de ben segur.

La certesa en un món canviant

En aquest món canviant i complex (‘líquid’, que diuen els esnobs), tots necessitem alguna certesa, alguna pedra sòlida en què construir-nos l’existència diària. Jo en tinc una que em dóna fermesa i m’empeny a continuar endavant: sé amb una certesa immutable que la prova de català de la selectivitat serà sempre més difícil que la de castellà. Els diaris ho confirmen any rere any amb una solidesa que desafia qualsevol escepticisme. Enguany era Oller i un article de Presència (res de poetes hermètics, com Carner!), però l’any vinent podria ser la revista dels súpers. Amb la seguretat de les certeses immutables, sé que no arribaré a veure publicat mai que la prova de castellà (sigui el BOE o una novel·la experimental) va ser més difícil que la de català. Espero almenys no veure que ja no val la pena fer la prova de català perquè ningú l’entén, però d’això ja no en tinc cap certesa.

Transferència del coneixement i vergonya

La universitat pública té com a missió transferir el coneixement creat a la societat que ens finança. Ahir a l’IEC vaig poder assistir a una mostra clara d’aquesta transferència: la presentació del Diccionari de Dubtes del Català Oral de David Paloma, Mònica Montserrat i Josep À. Mas. Una obra que us recomano i que confio que trobi els mitjans per ampliar-se i millorar-se.

Això va ser ahir. Avui hem pogut veure un altre tipus de transferència des de la universitat a la societat: el sabotatge a les institucions democràtiques per imposar les idees. Efectivament, el que avui ha passat al Parlament, on resideix la sobirania popular (mal que pesi a alguns), fa temps que ho venim patint a la UAB i a altres universitats: si una mesura no agrada, encara que sigui legal i estigui avalada pels representants elegits democràticament, es mira de sabotejar-la per la força. Els qui hem passat vergonya veient com els crits i la fressa feien callar el diàleg a la UAB avui ens hem indignat veient com es volia fer el mateix amb els representants del poble de Catalunya: en comptes de propostes, esprais de pintura i intimidacions. Una imatge massa familiar per als qui treballem o estudiem a l’autònoma.

Sí, avui els indignats m’han indignat, però que no pateixin, que no aniré a rebentar-los les seves comissions ni assemblees. Jo encara crec que hi ha límits que no cal passar.

Miracle!

Si algun ateu o catòlic light encara necessita proves de la santedat del fundador de l’Opus Dei, Escrivà de Balaguer, que llegeixi aquesta notícia miraculosa del 3cat24.cat!

Una estampeta del fundador de l’Opus Dei introduïda en el sobre d’un votant on també hi havia una papereta d’Esquerra Republicana és el responsable que la formació s’hagi quedat sense representació al consistori gironí. La Junta Electoral ha rebutjat el recurs dels republicans que demanava considerar vàlid el vot amb l’estampeta.

Barrant el pas als ateus independentistes des de la tomba (i especialment a la cap de llista, dona i de Filologia Catalana!). Si amb aquest miracle no el canonitzen, no sé quines altres proves necessiten!

Feu cas al Cardús

Cada cop estic més convençut que el Salvador Cardús és el cap més clar d’aquest país i un luxe per a la Facultat de Polítiques i Sociologia. Ja fa dies que ens avisa per la premsa, la ràdio i la televisió que la presumpta revolució de la Plaça Catalunya és un moviment sense idees ni alternatives. No sé si s’ha passejat pels blogs de les comissions de l’acampada, però només hi trobo proves que té raó. Avui he ensopegat amb una acta al subblog de la comissió d’autorganització que resulta ben il·lustrativa:

4. ASSAMBLEA CONTENIDOS Y DEBATE SOBRE LOS MÍNIMOS

– Resumen del miércoles: Propuestas a redactar en negativo, para abrir las distintas formas de afrontar problemas. No exigencias al estado.

– Mínimos: Punto con dificultad para llegar al consenso. Cansancio general sobre el tema, pero se ve la necesidad de desatascarlo.

Posiciones:

– Personas que consideran que se debe trabajar en los grupos y en la propuesta de continuidad. Pasar de los mínimos.

– Se presenta un texto como documento de trabajo, como modelo para desatascar mínimos y con propuesta de contenidos centrales. Hace énfasis en la multiplicidad de formas de lucha y en la Huelga General. Se queda en trabajarlo más en la reunión de la tarde del viernes y en que si se quiere divulgar a titulo individual -no en nombre la subcomi- que se haga.

– Críticas al texto: parecido al que ya se ha sacado, posición central, evitar la dinámica de sacar textos personales, se deben construir en colectivo.

– Problema de los mínimos: como plasmarlos? No exigencia al Estado. Enfoque en como la práctica autoorganizativa se puede crear des de la práctica y los grupos de trabajo.

– Hacer una introducción para mostrar las distintas formas de exigir, la multiplicidad de formas de lucha, explicación de las distintas formas ideológicas, juntarlo todo.

– Hacer unos mínimos de acción directa.

– Imposibilidad de hacer un planteo uniforme. Que salgan todos los textos de cada comisión. Hacer una expresión de todo, no un documento con carácter general.

– Documento común (quejas, cómo expresar los cambios. Punto a redactar en forma de no exigencia).

– Encontrar una equilibrio con las distintas propuestas que se plantean en esta asamblea. Dificultad.

No fa falta comentar res.

No anem bé!

Ja hi tornem amb les ‘vagues a la japonesa’! La gran notícia torna a ser que un grup d’estudiants es posarà a estudiar just abans dels exàmens a les biblioteques de la UB i la UPC. Fantàstic: de la necessitat en fan virtut i a més, surten per la tele. La pega és que com que es passen la nit estudiant, després se’t clapen a classe o fent l’examen! No anem bé, no.

Page 1 of 2

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén