Blog d'en Xavier Villalba

Recerca, docència i altres assumptes

Mes: Maig de 2011 Page 1 of 2

El dia a dia

Els gestors universitaris ens queixem sovint que el dia a dia ens ofega i no podem fer política universitària ni planificar amb cara i ulls. Part de la queixa té a veure amb la gran burocratització i el munt de reunions que suposa gestionar un ens tan complex com la UAB. La impressió general és que a més comissions, menys decisions.

Aquest defecte universitari, curiosament, apareix reproduït al mil·límetre en el moviment espontani (?) de l’acampada de Plaça Catalunya. Llegiu el blog i veureu que els continguts queden en segon terme per donar pas a les necessitats del dia a dia i que es dedica més temps a discutir si es pot crear una ‘Comissió de feministes indignades’ diferent de la Comissió de Gènere que a plantejar com hauria de ser la nova llei electoral que es reclama. Els passa el que a tots, que la pròpia logística del moviment n’autojustifica l’existència més enllà dels objectius, que continuen sent tan vagues com el primer dia (vegeu el document Demanda de mínims i mireu l’organigrama en versió antiga). El dia a dia ens ofega a tots!

Un article que m’hauria agradat firmar

M’hauria agradat firmar l’article sòlid i coherent de Salvador Cardús a la Vanguardia del dia 25, que podeu consultar al seu blog. Jo m’hi apunto: visca la democràcia formal! A veure si els qui volen banalitzar-la a la nostra Facultat se’l llegeixen.

L’educació indignada

Aqui teniu la proposta sobre educació dels acampats, en la línia de vaguetat i bons sentiments habitual:

MANIFEST PER A UNA EDUCACIÓ PÚBLICA, GRATUÏTA, DE QUALITAT, INCLUSIVA, EQUITATIVA I UNIVERSAL.
Reunits legítimament a la Plaça Catalunya, manifestem la nostra inquietud en front a un sistema educatiu fracassat ja que es basa en un model de criteris partidistes i fomenta una educació pel consum, l’individualisme i la competitivitat.
Amb la nostra proposta volem situar a l’agenda política l’educació com a tema prioritari i de debat urgent.
Manifestem el malestar creixent i proposem un punt de partida per a una transformació efectiva i real de la situació actual.
Un indicador clar d’aquesta situació és el malestar general dins de la comunitat educativa, que es tradueix en un alt grau de fracàs escolar, afegint-se a la desmotivació i la falta de reconeixement del personal docent.
Constatem una realitat: l’educació està en crisi i es percep un interès nul de les autoritats per a solucionar-ho.
Exigim que s’apliqui l’Article 26 de la Declaració Universal dels Drets Humans:
<>

Però a la pràctica i gràcies a la legislació actual veiem com recursos públics són destinats a l’ensenyament privat.
Nosaltres, legitimament i d’acord amb la Declaració Universal dels Drets Humans exigim que l’educació sigui pública, gratuïta, de qualitat, inclusiva, equitativa i universal. No ens resignem a que ‘educació sigui motiu de lucre i negoci.
MANIFESTEM QUE LLUITEM:
Per una educació basada en un model que no depengui d’interessos partidistes.
Perquè la gestió del sistema educatiu sigui realitzada per la comunitat educativa i no per “professionals de la política”.
– Per transformar les escoles tradicionals en centres educatius gestionats per la comunitat educativa, inclosos pares, mares, alumnat, personal docent i PAS. (Personal d’Administració i Serveis).
– Per desenvolupar temàtiques que es troben marginades en l’actual sistema. Com l’educació emocional, l’esperit crític, la col·laboració en detriment de la competició, la gestió positiva del conflicte; tenint en
compte les aptituds i recursos dels alumnes.
– Per evitar les retallades en educació. Creiem que s’hauria d’augmentar el seu pressupost, donada la importància que te pel futur de la humanitat
– Per a fer evident que no hi ha persones fracasades sinó sistemes fracasats.

Som conscients que hem de trencar les actuals relacions de poder per aconseguir-ho, i si seguim sumant ho aconseguirem.
Per un futur digne, seguirem!
Asamblea general de la comissió d’educació de l’Acampada de Barcelona. Dimecres 25 de maig de 2011

No crec que això s’arribi a aplicar mai, però espero si se’n surten, que Déu ens agafi confessats…

Ni aprenen ni volen aprendre

Ja veieu que els polítics no aprenen ni volen aprendre. Si el conseller Saura ja la va cagar amb el desallotjament (justificat) dels okupes de la UB, ara el conseller Puig es torna a ficar de peus a la galleda.

Aquest matí, camí dels Ferrocarrils ja he vist que hi havia més camions de policia que si ens visités el Papa. No calia, la veritat. Si volien desallotjar-los (cosa que puc entendre, perquè és un espai públic, perquè si han de posar-se d’acord en alguna cosa concreta, serà el dia del judici i perquè els coloms comencen a estressar-se), només calia eliminar la cobertura de mòbil de la plaça i en dos dies es desmunta la parada.

Doncs, no, a cops de porra (tampoc gaire cosa, però) i novament al telenotícies i a retroalimentar-se mediàticament. No han entès que la majoria d’aquests moviments existeixen per la presència als mitjans de comunicació i que la repressió és justament una manera de recuperar-la quan després de 12 dies acampats, amb una declaració de mínims més vaga que la Declaració Universal dels Drets de l’Home (i la Dona) (llegiu-vos al blog els profunds debats sobre si cal portar samarreta del Barça o és poc ètic i les propostes de boicot a les multinacionals fetes potser des d’un mòbil Samsung o Apple amb Movistar, Vodafone o Orange).

Aquí en teniu una mostra del blog:

Comissió de diversitat sexual:

Som un grup de travestis, gais i lesbianes i ens constituït en comissió en vista de la poca repercussió mediàtica que estem tenint.

Ja pots estar treballant com un negre a les comissions, que si no surts a la tele…

Ara, per culpa de fer les coses a la babalà, tenim la lata dels acampats a totes hores i els coloms encara més estressats.

Posteleccions i acampades

Ja han passat les eleccions i, com em temia, Savier Trias podrà fer cosses per a les persones de Barcelona (confio que no ens vagi clavant coces!). Uf quin panorama… Com va dir el “caudillo”:

Estabamos al borde de abismo y hemos dado un paso al frente.

Mentrestant he seguit amb interès com es desenvolupa l’acampada i ja hi he descobert el vici típic de les comissions i subcomissions! És una plaga planetària. Podeu comprovar que posar-se d’acord per muntar un hortet ecològic autogestionat no és gaire conflictiu, però quan passem als continguts…

Comissió continguts: una de la més complexes si no la més complexa que hi ha. S’ha acordat dins la comissió de continguts l’estructura de la comissió i les subcomissions. Existeix la figura de la comissió plenària per coordinar les subcomissions i les propostes que tracten. Les subcomissions són de lliure creació i cada dia es proposa la creació d’alguna. Les propostes es treballen en subcomissions segons el tema que es tracti perquè com és lògic no es poden debatre aquí amb tanta gent.

A l’assemblea es presenten les propostes que es treballen a les subcomissions per ser aprovades, i de moment existeixen les següents subcomissions dins la comissió de continguts…”

He recollit les subcomissions:

-Subcomissió de Document de mínims.
-Subcomissió d’Habitatge: textos i idees sobre habitatge i vivenda digna.
-Subcomissió d’autoorganització i democràcia directa.
-Subcomissió de medi ambient i ecologisme: elabora continguts i idees etc però no fa l’hort.
-SUBCOMISIÓN DE DERECHOS DE LOS ANIMALES

En un tema pelut, com el de l’habitatge, hi ha bones pensades, com ara la deducció del lloguer a la declaració, encara que promoure-les quan ja s’apliquen resulta un xic desconcertant. En general, molta bones intencions i propostes moderades. Esperem que es vagin concretant i que la proliferació de comissions no serveixi per burocratitzar un moviment espontani. A mi, però, l’existència d’una ‘subcomissió d’autoorganització’ em fa venir basarda! ¿S’autoorganitzarà per estudiar sistemes d’autoorganització per a les comissions que s’hagin d’autoorganitzar? Em recorda aquell acudit de Woody Allen del seu divertidíssim ‘Getting even’:

És cognoscible el coneixement? I si no és així, com ho podem saber?

Lectorats de l’Institut Ramon Llull

Ja tenim la nova convocatòria de lectorats de l’Institut Ramon Llull. Hi ha vacants a universitats d’Alemanya, Croàcia, Cuba, Estats Units, Finlàndia, França, Portugal i Regne Unit.

El termini de presentació de sol·licituds és del 20 de maig al 3 de juny del 2011 i la informació està disponible aquí.

Acampades

L’altre dia esmentava la falta de concreció del manifest de Democràcia real ja. Avui m’he mirat el blog dels acampats a la Plaça Catalunya i és prou interessant. Us el recomano.
La meva impressió és que és un crit visceral d’indignació ben comprensible. Tanmateix, crec que s’ha de racionalitzar i plantejar-se objectius concrets i raonables. N’he pogut espigolar alguns:

Proposta de punts que podrem demanar:

1- Que els partits tinguin total prohibició de accedir a crèdits. bancaris
2- No acceptar crèdits del FMI i el BCE.
3- Igualtat salarial i de jubilació pels polítics.
4- Nacionalització de la banca.
5- Reforma de la llei electoral perquè no afavoreixi el bipartidisme.

Propostes concretes
Imprimir moltes octavetes.
Vaga General
Es vota tenir molts manifests i participar a totes les mobilitzacions que es puguin.

No sembla gens forassenyat en general, però tampoc gaire radical (llevat del típic ‘nacionalitzar la banca’). Són reformes que cal anar esbossant. Avui ens prometien:

En aquests moments, les assamblees estàn treballant per redactar els objectius concrets d’aquest moviment. Per això, degut a la gran afluencia de persones que estàn volent donar suport a la iniciativa, us invitem a tots a acudir i participar en aquest moviment sense precedents. Tota persona (sense discriminació de sexe, religió, raça, opinió política, o qualsevol altre condició) serà benvinguda.

Ja veurem si tot queda en paraules políticament correctes (no a la corrupció, treball i casa per a tothom, etc.). Seguiré el blog, sens dubte.

Democràcia irreal

Després dels comentaris que publicava arran del llibre de Ferran Saez El crepuscle de la democràcia, he llegit amb una sensació de dejà vu el manifest de ‘Democracia real ya‘:

MANIFEST Democràcia Real ja!

Som persones normals i corrents. Som com tu: gent que s’aixeca tots els matins per estudiar, treballar o buscar feina, gent amb família i amics, gent que treballa dur cada dia per viure i donar un futur millor als que ens envolten.
Uns ens considerem més progressistes, d’altres més conservadors. Uns som creients, d’altres no. Uns tenim ideologies ben definides, d’altres ens considerem apolítics. Però tots estem amoïnats i indignats pel panorama polític, econòmic i social que veiem al nostre voltant, per la corrupció dels polítics, empresaris, banquers… per la indefensió del ciutadà ras.
Aquesta situació ens fa mal a tots cada dia. Però si tots ens unim, podem canviar-la. És el moment de moure’s i de construir una societat millor. És per això que declarem fermament el següent:

Les prioritats de la societat han de ser la igualtat, el progrés, la solidaritat, el lliure accés a la cultura, la sostenibilitat ecològica i el desenvolupament, el benestar i la felicitat de les persones.
Hi ha uns drets bàsics que haurien de ser coberts en aquestes societats: el dret a l’habitatge, al treball, a la cultura, a la salut, a l’educació, a la participació política, al lliure desenvolupament personal i el dret al consum dels bens necessaris per a una vida sana i feliç.
El funcionament actual del sistema econòmic i de govern no atén aquestes prioritats i és un obstacle per al progrés de la humanitat.
La democràcia surt del poble (demos = poble, cracia = govern) així que el govern ha de ser el poble. Però en aquest país la major part de la classe política ni tan sols ens escolta. La seva funció hauria de ser portar la nostra veu a les institucions, facilitant la participació política ciutadana mitjançant línies directes i procurant el més gran benefici per al gruix de la societat, no la de enriquir-se i medrar amb el nostre esforç, atenent només als interessos dels grans poders econòmics i aferrant-se al poder mitjançant una dictadura partitocràtica encapçalada per les inamovibles sigles del PPSOE
L’ànsia i acumulació de poder en un grup reduït produeix desigualtat, crispació i injustícia. Això porta a la violència, que rebutgem. L’obsolet i antinatural model econòmic vigent bloqueja la maquinaria social en una espiral que es consumeix a ella mateixa enriquint a uns pocs i avocant a la pobresa i escassetat a la resta, fins al col·lapse.
La voluntat del sistema és l’acumulació de diners, premiant-la per sobre de l’eficàcia i el benestar de la societat, malbaratant recursos, destruint el planeta, generant atur i consumidors infeliços.
Els ciutadans formem part de l’engranatge d’una màquina destinada a enriquir una minoria que ni tan sols sap de les nostres necessitats. Som anònims, però sense nosaltres res d’això existiria ja que nosaltres movem el món.
Si com a societat aprenem a no confiar el nostre futur a una abstracta rendibilitat econòmica que mai s’aplica al benefici de la majoria, podrem eliminar els abusos i mancances que tots patim.
Es necessària una revolució ètica. Hem posat els diners per sobre de l’ésser humà i hem de posar-lo al nostre servei. Som persones, no productes de mercat. No sóc només el que compro, sinó que també importa perquè ho compro i a qui l’hi compro.

Per tot això estic indignat.
Jo puc canviar-ho.
Jo puc ajudar.
Sé que junts podrem.
Surt amb nosaltres. És el teu dret.

Aquest document reprodueix fil per randa les confusions i desconcerts que ens assetgen. Demana a la democràcia més del que ens pot donar. Noteu alguns trets típics:

  • insisteix en el terme ‘persones’ per damunt del de ciutadans,
  • el govern ha de garantir el nostre dret a ser feliços,
  • parla de ‘dictadura partitocràtica’ i de govern d’una minoria i alhora s’autoproclama majoria silenciosa i anònima,
  • la classe política no ens escolta i sortim al carrer perquè ens faci cas,
  • tots els problemes són causa del sistema econòmic [capitalista].
  • És lògic que aquest cúmul de bones intencions i discurs políticament correcte engresqui molta gent i que els porti a sortir al carrer a protestar. El que resulta difícil és donar contingut a aquesta nebulosa. Si són una majoria anònima que té molt clar el que vol, ¿com és que no han fet que guanyin les eleccions partits que representen aquestes idees, que us n’asseguro que n’hi han i per donar i per vendre? Com podem dir que “sense nosaltres res d’això existiria ja que nosaltres movem el món”, i alhora treure’s les puces del damunt i dir que som purs i no en tenim cap responsabilitat. Ah, és que el sistema està corromput i afavoreix els grans partits i jo no hi participo en aquest joc! Bé, no negaré que és difícil que un dels molts partits ecologistes guanyi les eleccions a casa nostra (i a Alemanya?), ni que un dels molts partits trotskistes esdevingui clau en la governabilitat, però com és que no els vota ni Déu? A qui vota aquesta majoria anònima? Vota? ¿I si no vota és perquè el sistema no funciona o el sistema no funciona perquè no vota?
    I la pregunta encara més difícil de respondre: què proposen exactament? ¿En què consisteix aquesta ‘revolució ètica? ¿Abolir el sistema de partits i governar assembleàriament o fer-lo més transparent i representatiu? ¿Instaurar el clientelisme en la relació entre el polític i el ciutadà o crear un sistema de rendició de comptes estricte? ¿Col·lectivitzar els bancs i les empreses o introduir impostos al capital i sistemes de regulació financera basats en criteris de justícia i ètica? ¿Suprimir la propietat privada o augmentar els impostos? És a dir, si volem un altre sistema (i no pas millorar aquest), bé cal que decidim com ens volem relacionar com a ciutadans (no pas com a persones, insisteixo) i em sembla just que siguem nosaltres qui ho decidim. Però no he trobat cap resposta al manifest, només molta retòrica buida del tipus ‘entre tots ho farem tot’, ‘tot és possible’, etc.
    Suposo que la resposta implícita és: això és feina dels polítics, nosaltres simplement sortim al carrer a mostrar la nostra indignació i fem manifestos, la versió postmoderna del Memorial de greuges.

    Drets i desitjos

    L’altre dia us recomanava El crepuscle de la democràcia de Ferran Saez Mateu com a lectura de capçalera per a les municipals. Avui vull mostrar la finor de l’anàlisi quan l’estenem al terreny conegut de la universitat en general i de l’Autònoma en particular. És molt habitual a casa nostra confondre desitjos raonables i ben legítims en l’àmbit personal amb suposats drets col·lectius. Avui, arran del relleu d’un director general de la conselleria de cultura, podia llegir que, segons els programadors d’espectacles de dansa, tothom té dret a gaudir de la dansa al seu poble o ciutat. Aquest bon desig, que volia justificar la necessitat de subvencionar espectacles de dansa itinerants, s’havia convertit en un dret i, per tant, el govern havia de vetllar per satisfer-lo. Si ens movem a l’àmbit més proper, la llista de ‘drets’ aviat s’engreixa:
    1. a segona convocatòria,
    2. a la setmana blanca,
    3. a tiquets de menjador,
    4. a tenir horaris compactes,
    5. al Campus Virtual,
    6. a tenir alumnes educats,
    7. a trobar-me la pissarra neta,
    8. etc.
    Si només fos un ús poc acurat del llenguatge, en què parlem de ‘drets’, però més aviat volem dir ‘una cosa desitjable’, no ens hauríem de preocupar. Però em temo que la confusió no és lingüística, sinó conceptual i ens porta a aquesta actitud de nens consentits o d’indignats permanents que acostumem a trobar a les aules, als passadissos o als despatxos de la nostra facultat.

    La dura realitat

    La retallada als departaments ha posat nerviosa molta gent, en part amb raó: les mesures d’ajornament de la despesa ens situen en una situació com la de deu anys enrere, en què, per exemple, els sabàtics no rebien recursos i es cobrien amb la solidaritat dels companys, tothom feia més classes que no ara i investigava quan podia. Sembla, doncs, que hem baixat del núvol de nous rics en què estàvem instal·lats i tornem a la dura realitat d’un país tirant a pobre i d’una universitat de segona. Cal dir-ho clarament (i no enganyar-nos dient que ho farem millor amb menys) i no ens hem d’esquinçar les vestidures: és tot el país que ha malbaratat els recursos durant anys de vaques grasses i la universitat no ha estat una excepció: plantilles inflades, oficines supèrflues, inversions milionàries sense previsió de futur, excés de titulacions, etc. Ara ens toca ser solidaris amb la societat i contribuir a l’estalvi, encara que ens fem mala sang quan sabem que molts d’aquests problemes no els hem causat nosaltres i que molts d’aquests diners van a parar als bancs. Però jo també em faig mala sang quan vivint de lloguer, portant el nen a una escola pública i sent auster i estalviador, em toca rascar-me la butxaca per ajudar d’altres que es van llançar alegrement a endeutar-se amb hipoteques, préstecs i inversions d’alt risc per viure com si no existís el demà (que potser els hi van obligar apuntant-los amb una pistola, els bancs?). Ara, queixant-nos i fent manifestos i plataformes, em penso que no ho solucionarem. Seiem, fem comptes i siguem exigents amb tothom, inclosos els delegats de la rectora i els adjunts al vicerector.

    Page 1 of 2

    Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén