Blog d'en Xavier Villalba

Recerca, docència i altres assumptes

Mes: Abril de 2011

Nova plataforma

Si l’administració crea comissions per no resoldre els problemes, els de la CGT creen plataformes. Després de portar al món l’Assemblea PDI-PAS de les Universitats Catalanas (l’assemblea fantasma!) i la Plataforma contra el PRIM, els funcionaris revolucionaris han fet una Crida per la creació de la Plataforma Unitària en Defensa de la Universitat Pública. Tenen una trobada el proper divendres 29 d’abril, a les 18 h. a l’aula 52.023 del campus de Ca l’Aranyó de la UPF, oberta a qui treballa i estudia a les universitats públiques que tant a títol individual com en qualitat de membres d’alguna organització (professional, sindical, moviment social…. ) vulguin afegir-se a la creació d’una Plataforma Unitària en Defensa de la Universitat Pública. L’ordre del dia previst serà:

1- Constitució de la Plataforma
2- Preparació i convocatòria d’una Assemblea General de les Universitats de Catalunya
3- Programa de mobilització i difusió

No està el món per anar parint plataformes i després abandonar-les. Una mica de planificació assembleària, sisplau.

Retorn al passat

Ahir vaig assistir en primera fila a la segona part del trist espectacle de dimarts passat: una cinquantena de persones van bloquejar les escales de la Casa de Convalescència per impedir que els consellers accedíssim a la sala i poguéssim celebrar el Consell de Govern. Molts crits i soroll (encara em xiula l’orella bona, l’altra em xiula sempre) i les consignes típiques: No als acomiadaments, No a les retallades, Que la crisi la paguin els rics, etc. En resum, com al 2008, però al 2011. Fins i tot, una dona despistada ens explicava que eren allà per evitar que el Banc Santander es quedés amb l’Autònoma, quan tothom sap que ja ens va comprar al 2008 i que som una universitat privada gràcies a la implantació dels nous graus. Quina poca memòria!

Em sembla que som en un moment crític de la nostra història que marcarà el nostre futur com a universitat i crec que a tothom li convindria tenir presents alguns fets.

Primer, els experts ens diuen que la situació econòmica del país és dramàtica, molts de nosaltres ho confirmarem amb l’experiència personal, ja sigui directa, en termes de retallades de sou, ja sigui indirectament, amb la realitat de parents i amics sense feina ni subsidi d’atur, persones de quaranta anys, amb titulació superior que han de tornar a casa dels pares amb els nens perquè no poden pagar el lloguer. Això és un fet i ens en podem lamentar i culpar els bancs, el Fons Monetari Internacional, una conspiració extraterrestre o el sursumcorda, però l’hem d’afrontar, d’una manera o altra. No voler veure això és una irresponsabilitat que no ens podem permetre.

Segon, la universitat pública no ha estat mai i avui encara menys, una prioritat del nostre país. Amb crisi o sense, som a la cua de l’agenda política i social del país, per darrere de la sanitat, de l’ensenyament no universitari, del transport, de les infraestructures, de la CCRTV, etc. Això és un fet i ens podem esquinçar les vestidures, omplir-nos el cap de cendra i anar a cridar a la plaça Sant Jaume, però no canviarem la misèria quotidiana d’avui a demà. Tinguem-ho clar: si abans no pintàvem res, ara, que als ulls de la gent del carrer som una fàbrica de futurs aturats amb treballadors privilegiats amb moltes vacances i poca feina.

Tercer, l’Autònoma ha de prendre una decisió transcendental, però no ho ha de fer únicament (i subratllo l’adverbi) en termes comptables. La transparència i l’eficiència en la gestió dels diners públics que cal exigir-nos no ha de servir d’excusa o de tapadora de cap decisió política: els membres del Consell de Govern hem de fer política universitària, no pas limitar-nos a donar el vist i plau als comptes. Però tampoc estem per assentir als pactes precuinats entre la gerència i els sindicats. O governem o ens quedem als nostres departaments fent la feina per a la qual ens paga la societat: fer classe i investigar.

Quart, aquestes decisions –insisteixo– polítiques, les hem d’assumir entre tots i pactar-les amb realisme, sense maximalismes de caixa o faixa o de no ens mouran. Siguem responsables i deixem de crear divisió. No hem après res del que va passar al 2008? Hem de fer Consells de Governs clandestins? Estic fart que, sent com sóc un treballador, –ho repeteixo- un treballador qualificadíssim, els sindicats em titllin de cortesà i de privilegiat, que critiquin i boicotegin el Consell de Govern quan intenta governar en comptes de donar el vistiplau als pactes precuinats entre la gerència i els sindicats. Però també estic fart que, sent com sóc un professor i un investigador acreditat i habilitat, els vicerectors em tractin com una gallina ponedora, que sent com sóc el cap del Departament de Filologia Catalana em tractin com el noi dels encàrrecs. Deixem-nos, doncs, de criaturades i posem-nos a treballar per trobar solucions realistes, però exigents.

Governar o perdre el temps?

Avui els sindicats ens han rebentat el Consell de Govern, amb un estil que ja pensàvem oblidat. A més, s’han fotut el cafè i les aigües (ai las, les pastetes fa temps que van desaparèixer). Ja podien avisar (bé que ens envien correus quan hi ha eleccions sindicals), que els consellers també som treballadors (privilegiats, sens dubte) de la casa i tenim molta feina endarrerida (alguns rebentadors no ho sé, perquè després de la performança –i de fotre’s el cafè, insisteixo– sortien dient que se n’anaven a esmorzar!).
Si algú volia demostrar la tesi que l’actual governança universitària és un desori i que cal anar cap a gestions executives, avui en deu haver pres nota: per evitar una mesura, cal rebentar el ple que l’ha de de votar : Ja es va fer amb els plans d’estudis de Lletres i avui s’ha repetit. (Ja tinc les bombes fètides a punt per quan s’hagi de pactar la normativa de contractació amb els sindicats!)

Com passava llavors, independentment que els rebentadors tinguin raó en els seus arguments, no crec que rebentant els òrgans de govern això serveixi per solucionar els nostres problemes (gravíssims, encara que alguns es pensin que la universitat viu en un món a part i això no ens afecta: som a la cua de les prioritats del país, ens agradi o no!!!) ni per aplegar esforços per solucionar-los.

Entre Escil·la i Caribdis

Un cop més, la política universitària navega entre Escil·la i Caribdis i amb risc d’enfonsar-se. Si portàvem anys reclamant idees clares a la DGU, ara ja tenim una persona amb idees clares: Mas-Colell. La pega és que la seva recepta és la mateixa que fa 10 anys, com si el món no hagués canviat gens. Sabem que Mas-Colell passa de les ulleres de prop (la UPF) a les ulleres de lluny (Harvard), però potser en aquest punt li caldrien uns progressius. Ara tornem a l’aposta pel sistema de professorat laboral propi (agregats), que s’ha demostrat un fracàs quan ha de compartir espai amb un model funcionarial. Els agregats hem estat els ‘contratados doctores catalanes’ i això ha perjudicat les universitats catalanes. Ergo, se’ns ha anat preparant per transformar progressivament els agregats a TU i reservar la figura dels agregats per a professorat estranger o casos residuals. Ara, hem de fer marxa enrere i engegar a rodar la planificació de plantilla dels departaments. N’hi ha per llençar el barret al foc!
L’únic consol és que tot plegat són ganes de fer volar coloms. Primer que adobin el sistema de finançament i després ja en parlarem. Per cert, ara el conseller ja sap el pa que es dóna quan qui t’ha de donar els diners promesos et diu que no te’ls donarà i que a més has de fer retallada.

Les matemàtiques són tossudes

Si ja esteu cansats de sentir la cançoneta del nou govern de la Generalitat “Fer més amb menys”, ahir era un dia adient: hi havia reunió de l’equip de govern de la UAB amb els directors de departament (‘gestors de misèries’, que ens diem entre nosaltres). Primer un matemàtic ens va fer classe magistral de com quadren (o deixen de quadrar) els números de crèdits i de professors: un pèl massa didàctic, però clar com l’aigua. Després el gerent ens va acollonir amb tres línies de colors: la vermella que s’enfilava fins al cel dels justos, la blava, que feia un gep i la verda, que feia una suau baixada. Era el nostre futur econòmic en funció de la tria que fem. A continuació, amb el terreny preparat, va venir l vicerector del ram i, després d’un preàmbul molt retòric i insubstancial (amb ‘decrements’, ‘exercicis de responsabilitat institucional’, etc.), va gosar entrar en mesures concretes, que en el nostre país i moment, volen dir retallades. L’Edward Scissorhands o el Sweeney Todd s’ho haurien passat de conya! Dilluns vinent les concretaran a la Comissió d’Economia.

En qualsevol cas, el resum va ser clar: si tot va bé, farem menys amb molt menys. I és que les matemàtiques són tossudes.

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén