Blog d'en Xavier Villalba

Recerca, docència i altres assumptes

Mes: Febrer de 2011

Fuster, clarivident

Si esteu interessats en la maliciosa polèmica sobre la sostenibilitat de l’estat de les autonomies, us recomano aquestes paraules premonitòries de Joan Fuster:

Les múltiples autonomies ”regionals”, o sigui, sense nervi ”nacional” o ”nacionalitari”, es convertiran en instruments del caciquisme tradicional. Al País Valencià, de segur: si l’autonomia no es constitueix democràticament d’esquerra i d’una esquerra nacional, passarà a ser, no solament una burla al poble valencià, sinó una grotesca hipoteca política del caciquisme ancestral… (de Destinat (sobretot) a valencians).

Són de l’any 1979, però fan posar la pell de gallina: va tenir visions de Zaplana i Camps!?

No repetir el passat

Ahir vaig acabar de llegir el llibre Francesc Cambó: entre la monarquia i la república (1030-1932) de Borja de Riquer. És una lectura apassionant que us recomano pel plaer de seguir el pensament i els actes de Cambó en aquesta etapa decisiva de la història d’Espanya i, de retruc, de Catalunya. Però també us la recomano com a eina per entendre i valorar amb perspectiva l’actual situació política. Veure com ‘el problema català’ no s’ha resolt després de més d’un segle d’acció política ens hauria de fer reflexionar sobre si encara podem aplicar mesures que han fracassat de manera sistemàtica en el passat. És cert que el perill de cop militar era llavors un factor que ara no existeix (justament ara ho recordem, passats 30 anys de l’intent de cop d’estat), però també és cert que la queixa de Cambó que és molt dur ser un catalanista de dretes quan la dreta espanyola és anticatalana, ara se la pot fer seva qualsevol catalanista de dretes o d’esquerra: la dreta i l’esquerra espanyola és majoritàriament anticatalana. Si comparem els Ortega, Marañón y Azaña d’abans de la república amb els intel·lectuals (?) d’esquerres (?) castellans d’avui, ¿hem sortit guanyant o perdent?

Penseu també en el paper neocambonià d’algun magnat català, amb diari, ràdio i televisió propis (fins i tot té un projecte de ‘Pla’ amb columna a la Vanguardia!), que es postula com a baluard de la monarquia constitucional davant de les escomeses revolucionàries (i.e. independentistes). ¿Repetirà l’error de Cambó davant de l’adveniment de la República quan el tsunami independentista arribi?

Cambó s’inspirava a les costes de l’Adriàtic llegint els clàssics, els nostres polítics s’haurien de llegir aquest llibre de Borja de Riquer per no repetir els errors del passat.

Exigència

Rellegint un recull d’articles de Joan F. Mira, vaig anar a parar a un sobre els Premis Octubre i la dura vida dels membres del jurat que s’han d’empassar uns patracols desastrosos de presumptes novel·listes. Mostrava la seva perplexitat davant de la lleugeresa amb què la gent concebia la tasca literària, en contrast, per exemple, amb la tasca musical, on cap persona (com ell mateix) capaç de tocar com a molt una tonada amb dos dits no gosa presentar-se a un concurs de piano. És evident que l’exemple musical s’està desvirtuant amb les farses televisives i els seus càstings fraudulents, però apunta a una direcció que ja senyalava fa uns anys Robert Hughes al seu càustic La cultura de la queja: l’art és per essència elitista i popularització no vol dir democratització. Tothom té dret a desenvolupar les seves qualitats artístiques, però no existeix el dret a ser Llull, March, Martorell o Mira.
Aquest preàmbul ve a tomb quan ens mirem la universitat que tenim i la que ens espera. Tothom té dret a estudiar una carrera universitària, però no pas que li regalin. Comencem per les PAU, que són cada cop més ‘democràtiques’, però ‘a la búlgara’ (els mes veterans ja entendran aquesta al·lusió). Al meu parer, una selecció que ens diu que més del 90% dels estudiants de batxillerat estan preparats per fer un grau universitari no s’adiu gens amb la realitat universitària, on trobem un tant per cent respectable d’alumnes (posem que són un 15%) incapaços d’assimilar els continguts i les competències més bàsiques, ni tan sols en aquells aspectes on suposadament són més destres.
Si el sedàs de les PAU no separa el gra de la palla (i el nou sistema no sembla que hagi millorat la situació), no cal dir que l’entrada per decret dels alumnes de la FP suposa un altre atemptat a qualsevol intent de fer de la universitat un espai d’educació superior.
Evidentment, si l’entrada a la universitat no té cap porta, cal que la universitat creï un reglament de permanència estricte que elimini la incompetència manifesta, penalitzi la desídia i eviti la banalització de la feina d’estudiant universitari (això és punitiu, no recaptatori). Però també cal que els professors ens repensem la nostra responsabilitat en l’establiment d’uns límits inflexibles de qualitat i honestedat acadèmica i que prediquem amb l’exemple. De la mateixa manera que no podem permetre que la correcció de treballs es converteixi en una recerca detectivesca per la xarxa a la cacera del plagiari (i que el càstig per al culpable sigui repetir el treball!), tampoc podem renunciar a millorar la nostra feina docent dia a dia, a fer-la més efectiva i professional, a adaptar-la sense desvirtuar-ne l’essència. Cal fer l’esforç per recuperar l’exigència: ens hi juguem el futur del país.

La ciutat grisa

No hi ha remei: ens haurem d’empassar un alcalde mediocre i gris, com la ciutat que tenim… I res d’aurea mediocritas horaciana, sinó decadència i desconcert.
Ara, almenys que vagin ràpid amb les eleccions perquè així ens deixaran d’emprenyar amb les obres al carrer durant quatre anys.

Crims lingüístics

Corregir, com avui em deia una col·lega, és una tasca embrutidora. Ara que he acabat la tongada semestral de correccions, he trobat una petita perla que vull compartir amb vosaltres. Tot comentant la definició de ‘carronya’, un estudiant diu:

Aquesta definició [= Carn d’una animal mort que està putrefacta] serveix per descodificar un text on digui “Els buitres [sic] s’alimenten de carronya”, però no serveix per per codificar ja que no especifica que es tracta de carn d’animals que han mort al bosc o en un espai natural. L’usuari ha de saber que un bistec, que és carn d’animal mort al matadero, no conta com a carronya.

Deunidoret, oi?

La solució la crisi econòmica: l’oxitocina

Patricia Churchland ens ha ofert avui la conferència anual del màster oficial de Ciència Cognitiva i Llenguatge titulada “Braintrust: what neuroscience tells us about morality”. La conclusió més rellevant és que l’oxitocina (una hormona) és a la base de la sociabilitat humana i de la confiança entre individus. L’extrapolació és òbvia: cal injectar oxitocina als mercats financers perquè recuperin la confiança en el sistema bancari i econòmic espanyol. I ¿qui ho farà millor que Elena Salgado, que uneix l’economia amb la seva experiència a Sanitat?

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén