Blog d'en Xavier Villalba

Recerca, docència i altres assumptes

Mes: Març de 2010

Lectures de vacances

Aquestes vacances m’enduc ben carregat de llibres el meu lector Cybook Gen3. Us recomano que feu un cop d’ull a Edi.cat, on trobareu un bon assortiment de lectures electròniques i, si us animeu a fer el pas, de lectors de tots els preus. Just are m’estic llegint Llibreta de Pekin, de Vicent Partal: el primer llibre català venut únicament en format electrònic. A part de la curiositat, el llibre val la pena: és a crònica de la revolta d’estudiants de la plaça de Tiananmen. Els estudiants revolucionaris nostrats hi poden trobar inspiració!

Les romanalles de la lluita antibolonya

Segons ens explica Racó Català i el web del SEPC

El fiscal demana sis dies d’arrest domiciliari per vuit dels trenta estudiants que van ocupar la seu d’Esquerra

Vuit dels 30 estudiants que van ocupar la seu d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) podrien ser condemnats a sis dies d’arrest domiciliari. Se’ls acusa d’una falta de deslluïment de béns immobles en la protesta del 28 d’abril de l’any passat contra la implantació de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES), també conegut com Pla Bolonya. En el judici que ahir al migdia es va celebrar als jutjats de Barcelona, el fiscal va demanar una pena de sis dies d’arrest domiciliari o set dies de treballs per la comunitat. Al seu torn, la defensa ha demanat l’absolució dels encausats al·legant que no hi ha proves suficients per acreditar la participació de falta de deslluïment. El judici ha quedat vist per sentència.

Tots els protestants militaven en organitzacions estudiantils, com el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) o la Federació d’Estudiants Llibertaris (FEL) i protestaven per “la privatització dels serveis públics” que comporta el Pla Bolonya. Aquestes organitzacions juvenils i Alerta Solidària consideren que aquest judici és “un instrument més de l’estratègia repressiva” de les autoritats governamentals.

La veritat és que el fiscal no ha estat gaire afortunat: quina crueltat! A més, per què ho han de pagar els pobres pares, que els hauran d’aguantar tancats a casa!?

Comentaris o xerrameca?

Al 3cat24.cat apareix un article amb una demolidora anàlisi dels comentaris del internautes a la premsa digital. Només una perla:

De forma general, i almenys en els mitjans que han sigut objecte d’anàlisi, l’estudi reporta que els comentaris a les notícies no aporten materials informatius rellevants ni citen fonts, no comparteixen coneixement, no atenen als arguments dels que pensen d’una altra manera, no hi ha debat ni diàleg sinó una consecució de monòlegs, no s’arriba a cap acord basat en un argument més ben expressat o més consistent i no es complexen els requisits d’una “conversa democràtica”, concepte que han derivat dels estudis del filòsof alemany Jürgen Habermas.

I això que no han llegit els comentaris que s’han publicat als blogs de la nostra santa casa durant l’època revolucionària antibolonyesa! Ara toca aplicar l’estudi a les assemblees!

COL·LOQUI INTERNACIONAL LLENGUA I LINGÜÍSTICA CATALANES

COLLOQUE INTERNATIONAL LANGUE ET LINGUISTIQUE CATALANES
COL·LOQUI INTERNACIONAL LLENGUA I LINGÜÍSTICA CATALANES

NANTERRE, 4-5 NOVEMBRE 2010

APPEL À COMMUNICATIONS

Ce colloque international porte sur la langue et la linguistique catalanes au sens large du terme. Le but est d’approcher la langue catalane dans toute sa multifonctionnalité. Il a pour ambition critique de débattre d’un certain nombre d’aspects touchant aussi bien à la langue (dans son unité et sa diversité) qu’à la linguistique (dans tous ses aspects, des plus formels aux plus sociaux). Le catalan étant une « langue de contact » les études sociolinguistiques susceptibles de porter plus particulièrement sur les locuteurs et leurs usages seront les bienvenues. De même, les études comparatistes basées sur la confrontation de traits communs ou différents entre les langues romanes auront toute leur place. Enfin, le catalan étant enseigné dans 19 universités françaises, une réflexion sur de nouvelles formes d’apprentissage paraît également s’imposer.

On souhaite programmer les communications sur la base d’une demi-heure (20 minutes de prestation orale et 10 minutes de discussion). Voici quelques pistes indicatives, mais non exhaustives.

Le catalan et ses modalités. Cette section sera consacrée aux études portant sur le système de la langue, de la phonologie à la sémantique en passant bien entendu par la syntaxe, sans oublier tout ce qui relève de la lexicologie avec une attention particulière à la terminologie ou à la phraséologie. Des approches relevant de la pragmatique, de
l’analyse du discours auront aussi leur place, sans oublier les aspects diatopiques et diachroniques.

Approche comparatiste : le catalan dans l’aire de la Romania. Nous pensons à des domaines comme les périphrases verbales, le temps et l’aspect ou encore le marquage de la détermination. D’autres travaux peuvent porter sur l’intercompréhension des
langues romanes pour suivre une tradition bien ancrée et qui envisage entre autres la diversité linguistique et le plurilinguisme.

Sociolinguistique. Le but serait de débattre de concepts-clés en sociolinguistique qui mériteraient d’être revisités à l’heure actuelle. Nous pensons à des notions telles que communauté linguistique, polyglossie, marché linguistique, attitude, etc. À l’heure où les mouvements migratoires constituent un champ d’étude très important en Sciences
Humaines et Sociales, il serait intéressant de mettre en discussion des termes comme intégration (socio)linguistique, identité, appartenance et d’autres notions empruntées aux sciences proches. Une place pourrait également accordée aux politiques linguistiques, culturelles et éducatives dans l’aire catalane, mais pas exclusivement.

L’enseignement de la langue. Cette section serait ouverte à tous les travaux qui d’une manière ou d’une autre se penchent sur la manière d’enseigner le catalan dans les cursus d’enseignement universitaire en France, soit à travers ce qu’on appelle les approches communicatives, soit par le biais de textes littéraires. Nous pensons à la langue dite colloquiale dans les œuvres littéraires (romans, nouvelles, série-noire) ou encore à l’apprentissage de la langue à travers la poésie.

Les langues de travail du colloque seront le français et le catalan (les autres langues romanes seront également acceptées). Il n’y aura pas de traduction, c’est pourquoi nous demandons une ouverture à l’interculturalité linguistique.

Des communications proposées par des doctorants sont souhaitées. Les propositions de communications (en document attaché Word ou RTF) anonymées (titre et résumé de 3.000 signes environ) accompagnées d’une brève présentation de l’auteur(e) (15 lignes maximum) devront être envoyées par courrier électronique à mercepujolberche@gmail.com au plus tard le 31 mai 2010. Elles feront l’objet d’une double évaluation anonyme. Les réponses aux propositions seront communiquées début juillet 2010 et le programme du colloque diffusé à la mi-juillet 2010. Les travaux du colloque feront l’objet d’une publication après évaluation par le Comité scientifique.

Inscription : Le montant des droits à acquitter est fixé à 20 € (Actes compris) et devra être versé par chèque libellé à l’ordre de l’agent comptable de l’Université Paris Ouest Nanterre La Défense.

Comité d’organisation : Bernard Darbord, César García de Lucas, David Macías, Alexandra Oddo, Mercè Pujol, Renée Tournier.

Eficiència i bona gestió o neoliberalisme

El Joan Gil està sempre alerta de la ‘deriva neoliberal’ de les universitats públiques i ens crida l’atenció sobre un article del Mundo que comença amb una descripció apocalíptica de la universitat pública espanyola (felipista, concretament):

Rectores maniatados por la obediencia debida al puñado de votos que les sostiene en el cargo, subordinados a las reticencias e intereses de los sindicatos a la hora de fichar a docentes investigadores, presionados por los departamentos y su empeño en implantar una carrera o una asignatura que no demanda nadie, sitiados en su Rectorado por los poderosos reyes de taifas que hacen y deshacen en las escuelas, facultades e institutos universitarios…

Ésa es la ingobernable herencia que ha dejado en los campus españoles una cultura de gestión sustentada sobre principios aparentemente democráticos pero que coloca el servicio público de la educación superior y la investigación a merced de luchas intestinas y de los cuatro estudiantes que votan en las elecciones.

Comparteixo amb l’Enric Canela que tot això serà una reforma més que quedarà en el calaix per falta d’acord, de voluntat política i d’entrebancs legals insalvables. Només un detall: llibertat de contractació? Pagar més als millors? Això és una càrrega de profunditat no contra el sistema universitari públic, sinó contra l’estructura funcionarial, que al nostre país es basa en el cafè per a tothom i en incentius per fer la feina per a la qual ja et paguen. I això qui gosarà tocar-ho? L’Ernest Maragall ja ha vist com les gasten a la primària quan ha mirat d’introduir cap canvi que suposi premiar els millors.

En qualsevol cas, ja té raó el Joan que cal vigilar que no ens venguin despotisme il·lustrat i economicisme de curta volada sota l’aparença d’eficiència i de bona gestió pública.

La cançó de l’enfadós

Sap greu dir-ho, però la gestió universitària és cada cop més la cançó l’enfadós, fins al punt que les sessions informatives de l’equip de govern, el Consell de Govern, les Juntes de Facultat o fins i tot els Consells de departament (mea culpa!) s’han convertit en una font inesgotable de jaculatòries (els mantres, que diuen els multicultis, com irònicament escrivia Salvador Cardús a l’Avui de fa dos diumenges). Aquí en teniu algunes, que estic segur que us seran ben familiars:

Si no podem fer Bolonya, farem Chicago.

Hem de programar menys optatives.

Hem de ser més eficients programant.

Tots els aplicatius tenen problemes.

No podem créixer en capítol I.

Estem treballant per solucionar els problemes del SUMMA.

Encara no sabem si la Generalitat, _______.

Ens ha arribat el nou esborrany de _______ i encara l’estem estudiant.

La intol·lerància al Campus

El Joan Gil ofereix una magnífica i exhaustiva crònica de primera mà del que alguns brètols entenen per democràcia i llibertat d’expressió: acallar l’adversari i fer servir la pintura com a argument. Comparteixo plenament l’opinió del Joan Gil i penso que als populistes sense escrúpols com Rosa Díez se’ls ha de rebatre amb arguments i deixant en evidència la seva demagògia, no pas convertint-los en víctimes mediàtiques de la intol·lerància més vergonyosa. La pena és que no és cap novetat: no fa pas tant que miraven de boicotejar una xerrada d’Ibarretxe. Irònicament, abans els especialistes en trepitjar la llibertat d’expressió eren els ultradretans, que boicotejaven les xerrades de Txema Montero (llavors també em semblava una vergonya). Com que aquesta gent no entén la ironia, simplement que es llegeixin On Liberty. Si saben trobar el llibre a la biblioteca (l’edifici gros davant de la carpa del bar de Lletres, el de la dreta!) i se l’estudien, segur que els farà servei.

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén