Blog d'en Xavier Villalba

Recerca, docència i altres assumptes

Mes: Desembre de 2009 Page 1 of 2

Medalles Narcís Monturiol

El Govern va concedir el 16 de desembre la Medalla i la Placa Narcís Monturiol a tretze investigadors i a tres entitats per la seva contribució al desenvolupament de la recerca a Catalunya.
Entre els premiats hi ha dos professors de la UAB: el doctor Albert Balcells González, catedràtic d’Història Contemporània i membre de l’Institut d’Estudis Catalans i la Dra. Maria Teresa Freixes Sanjuán, catedràtica de Dret Constitucional i catedràtica Jean Monnet ad personam. Felicitats a tots dos, especialment a la Teresa!

Bon Nadal

Ara que som a vigília de Nadal, us vull desitjar un bon Nadal. Gaudiu dels tiberis preceptius, de la il·lusió dels petits i sigueu molt prudents si heu de conduir.

Com passa el temps

El dia 22 us reproduïa la vergonyosa descripció que feia la pàgina web de la presidència espanyola de la UE. Avui, per posar un contrapunt us poso dos paràgrafs de La llengua dels valencians de Manuel Sanchis Guarner, que just ara ha sortit reeditat amb motiu del 75è aniversari de la seva publicació:

El valencià és una variant regional de la llengua que, a més de la major part del nostre Regne de València, es parla al Principat de Catalunya, a les Illes Balears, a quasi tot el Departament francès dels Pirineus Orientals, a les Valls d’Andorra, al marge oriental de l’Aragó i a la ciutat de l’Alguer, a l’illa de Sardenya.

Ningú no ha negat mai la unitat de la llengua parlada a tots aquests països, si bé, segons veurem, s’ha disputat, i es disputa encara, sobre la procedència que hagen o no de transcendir les modalitats regionals a la llengua literària.

Comparant els mots d’aquest clàssic amb l’infaust text ja comentat ens mostren com ha canviat la forma de dir les coses (seria un escàndol dir ara ‘modalitats regionals’) per encombrir sota una pàtina de multibonrotllisme un missatge profundament retrògrad. Ja fa anys, quan discutia a les pàgines dels diaris amb Laín Entralgo sobre els suposats beneficis del bilingüisme (dels no castellans, esclar), Joan Ferraté deia que a sota de la closca de molts castellans hi havia sempre un oligofrènic. Jo no diria tant, però quan arriba el tema de ‘lo catalán’, no hi ha manera i, per molta retòrica no nacionalista, cosmopolita i multiplurimegaculturalista que hi posin, se’ls veu el llautó d’una hora lluny.

Festes i factures

Ara que vénen festes, està bé recordar les seqüel·les de la FMUAB autogestionada. El gerent ens va fer arribar la factura. Un resum de les despeses:

Neteja: 14.983.-€
Seguretat: 15.411.-€
Jardineria: 7.462.-€
Manteniment general (Mon Vertical): 5.347.-€
Instal.lacions (Geinstal): 771.-€
Electricitat (Integral Rey): 1.060.-€
TOTAL: 45.034.-€

Ens diu també que es van recollir 7 tones de residus.
A veure si la pròxima festa s’autogestiona una mica millor.

Diccionari inversemblant, 2

La gestió universitària és una ocasió immillorable per aprendre nou vocabulari. Aquí en teniu algunes mostres:

comissió d’estudi f. Grup d’experts que es reuneixen per elaborar un informe amb solucions per a un problema que no es vol resoldre.

junta permanent f. 1. Element d’unió entre dos tubs que no es pot desconnectar. 2. Fig. Reunió llarga i avorrida per informar sobre com va de malament la universitat per culpa d’algú altre.

El multilingüisme segons la Presidència Espanyola de la UE

El company Xavier Luna m’ha fet arribar una pàgina del web de la Presidència Espanyola de la UE, on hi ha aquesta vergonyosa descripció de la realitat lingüística dels Països Catalans, amb una ambigüitat clarament mesquina i malèvola:

Català i valencià

Són les llengües pròpies de la zona nord-est i el llevant espanyol. El seu origen sorgeix a partir de l’evolució del llatí. L’aparició del català se situa entre els segles X i XI i el valencià assoleix la màxima esplendor literària en el segle XV.

Amb dos estàndards regulats per l’Institut d’Estudis Catalans i per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, les dues tenen estatus de llengua oficial. Segons estudis recents, prop de deu milions d’habitants (9.740.965) tenen coneixement del català i valencià.

El català es parla a Catalunya, les Balears i Andorra, amb algunes variants dialectals segons la situació geogràfica (nord-occidental, central, septentrional o rossellonès i balear).

El nombre total de persones que parla català ascendeix a 3.050.000, segons les últimes dades de l’Anuari estadístic de Catalunya publicat per la Generalitat.

La zona de predomini lingüístic del valencià està ubicada geogràficament al nord i en la costa de la Comunitat Valenciana, així com l’àrea muntanyosa de la província d’Alacant. S’estima que és la llengua habitual d’1.274.000 habitants i comprèn aproximadament el 75% del territori d’aquesta regió llevantina.

Les dues comunitats tenen institucions i organismes per al foment de les llengües catalana i valenciana i desenvolupen una sèrie de polítiques lingüístiques, tant dins com fora de les fronteres de l’Estat espanyol.

Una joia de la dialèctica

Exercitant l’enyorança de l’hivern passat amb okupacions, he anat a parar a un dels esborranys de proposta d’estatuts de l’Assemblea de Lletres que van quedar al calaix esperant temps millors. Hi he trobat una joia de la dialèctica que vull compartir amb vosaltres:

– Voluntat i esperit crític.
Optar per vies com el consens no és fàcil. Només existeix una manera d’arribar al consens: la voluntat d’arribar-hi.
Cal desterrar actituds despòtiques com la creença en la possessió de la veritat absoluta o el menyspreu vers les opinions alienes. Cal, doncs, evitar la defensa incondicional de les pròpies opinions/propostes, sotmetent-les sempre a revisió i a reformulació, acceptant que l’assemblea ha de crear solucions pròpies a partir de totes i cadascuna de les solucions proposades. Una proposta pot ser rebutjada sempre i quan s’argumenti aquest rebuig i, a ser possible, se’n proposi una alternativa. Existeixen infinites solucions vàlides, però no totes ho son. La crítica és imprescindible, sempre i quan es plantegi de manera constructiva.

Em quedo amb la frase: “Existeixen infinites solucions vàlides, però no totes ho son.” Memorable.

Diccionari inversemblant

Avui començo una nova secció: el “Diccionari inversemblant”. Confio que us sigui una eina útil per navegar per la xarxa.

horitzontalitat f. Doctrina anarquista que assumeix que la presa de decisions s’ha de fer en una paral·lela a terra, preferentment estirat damunt la gespa.

consens m. Síntesi de les diverses propostes i opinions d’un organisme. Exemple: Els okupes van arribar a un consens amb els caps rapats per solucionar les seves diferències a cops de puny.

Propostes per fer més democràtica la universitat

En el document presentat al claustre extraordinari sobre les propostes de reforma del funcionament de la universitat es fan unes propostes de nivell diferent. N’hi ha de genèriques i inatacables perquè no concreten com aplicar-les:

2.- Participació en els diferents àmbits:

2.1.- Cal assegurar que tots els estaments de la UAB se sentin identificats amb els seus interlocutors als diferents àmbits.

2.2.- Democratització dels processos d’elecció dels representants dels diferents estaments.

Com ho farem per assegurar 2.1? No es diu. Es proposa elegir els membres del claustre per sufragi universal? Suposo que no, perquè aleshores les facultats més petites o els col·lectius minoritaris (e.g. becaris postdoctorals) no quedarien representats, en contra de l’esperit de la proposta. ¿Es proposa mantenir una quota, com fins ara, que és un mecanisme no gens democràtic (com implica 2.2)? De moment, una volada de coloms, però ben intencionada, això sí (com l’empedrat de l’infern, per cert).

Ara ve una part sobre la negociació que comença a mostrar el llautó (transcric literalment):

3.- Canvis a la polítiques de negociació.

3.1.- És necessari més que mai buscar el consens en la pressa de decisions.

3.2.- Cal portar les negociacions a tots els nivells de representació dels diferents estaments, com una eina de millora de l’entitat i amb la clara idea de implicar-nos tots en donar un millor servei a la societat.

Aquí teniu la paraula màgica de l’immobilisme: consens. És a dir el que s’ha aconseguit a la conferència sobre el clima de Copenhagen: un acord de mínims. Si critiquem la falta de lideratge i de decisió per imposar una política sobre el canvi climàtic i carreguem la responsabilitat sobre els dirigents, com em sembla que toca, sóc del parer de ser coherent i exigir als dirigents universitaris electes que facin la feina per a la qual els han elegit i apliquin el seu programa de govern i no que arribin a un consens amb tothom, cosa que només assegura la paràl·lisi i el manteniment de l’statu quo. Diàleg o negociació i consens no són sinònims, de la mateixa manera que decisió política no vol dir despotisme. Un cop més es confon, com ja he comentat moltes vegades el consens amb la suma de totes les propostes i no pas amb la negociació i la renúncia si cal a alguns punts a canvi d’aconseguir-ne d’altres (sobre el maximalisme, vegeu les propostes del SEPC o de la CAF). Per exemple, cal exigir al Parlament de Catalunya que no aprovi cap llei si no és per consens de tots els partits? Seria més democràtic?

Abans, però, s’ha fet una aposta decidida pel Claustre, cosa que em sembla molt adequada:

1.- Caràcter decisiu del Claustre:

1.1.- L’actual situació exigeix una actuació més ràpida i unes respostes més dinàmiques front als diferents problemes que la UAB es troba. Això en un marc com el de l’UAB no s’aconsegueix sense una recuperació de les formes democràtiques i el foment de la participació.

1.2.- El claustre és el màxim òrgan de representació dels diferents estaments de la UAB.

Jo, però, aniria més enllà i no parlaria de “representació dels diferents estaments”, que sona una mica medieval i poc democràtic.

El problema és que aquesta recuperació del paper del Claustre resulta totalment incoherent amb la proposta següent:

Totes les decisions que afectin, directe o indirectament, a qualsevol dels estaments, s’hauran de negociar i caldrà arribar a acords amb els òrgans unitaris que els representen.

És a dir el Claustre decideix, però només allò que els “òrgans unitaris” (què deu ser això?) han manegat abans amb els que manen. Sembla molt dialogant i horitzontal, però no gaire democràtic, oi?

L’ordre alfabètic

Diumenge passat va sortir al Periódico a la secció El lector/L’expert una breu resposta meva sobre l’origen de l’ordre alfabètic. Com que es va haver d’escurçar molt per motius d’espai (i hi va haver un petit error per la traducció), aprofito per incloure la nota sencera. Confio que el tema us interessi tant com em va interessar a mi.

La motivació de l’ordre alfabètic (ABCDEFEGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ) és encara un misteri que els experts en paleografia miren de desvelar. Els primers abecedaris coneguts provenen de les excavacions d’Ugarit, al nord de Síria, apareixen en escriptura cuneïforme i es poden datar cap al 1400 aC. L’ordre que mostren coincideix de manera més que notable amb el de l’alfabet fenici, que va ser adoptat i adaptat pels grecs per poder representar les vocals, però no tenim cap dada concloent que ens permeti entendre el motiu d’aquest ordre (de fet, al costat d’aquest ordre també s’hi van trobar representacions d’un altre ordre, ben diferent, que es va estendre a l’àrab i a l’etíop).
Alguns autors especulen amb una motivació conceptual partint de la premissa que el nom de la lletra s’associava primer amb el concepte representat (pictograma) i després es va associar amb un mot que començava pel so que es volia representar (acrofonia). Per exemple, la lletra ’aleph es representava com el cap girat d’un bou perquè en les llengües semites ‘bou’ era ’alpu. Aquesta hipòtesi connecta l’escriptura alfabètica amb l’escriptura jeroglífica egípcia a través de la seva caligrafia hieràtica i rep suport paleogràfic de les troballes al Sinaí, notablement més antigues que les d’Ugarit.
D’altres, en canvi, suggereixen que l’ordre dels alfabets semítics del nord (el fenici, inclòs, i per tant el grec i el llatí) és el resultat d’agrupar les inicials d’un o més d’un vers didàctic, que es feia servir com a mecanisme mnemotècnic per aprendre les lletres, en la línia de la tradició talmúdica o dels noms llatins que servien per recordar els sil·logismes vàlids (Barbara, Celarent, etc.).
Fora d’aquestes especulacions, només tenim dades clares sobre algunes ordenacions parcials, especialment quan s’afegien lletres a l’alfabet original. Per exemple, els romans van adaptar l’alfabet etrusc d’origen grec i hi van reincorporar la Y i la Z, que els etruscos no adoptaren, per escriure mots d’origen grec. Ara, els romans van afegir aquests dues lletres al final de tot i d’aquí ve la divergència en la posició d’Y i Z en els dos alfabets.
Més enllà d’aquestes petites ordenacions, l’ordre alfabètic és encara un misteris més dels inicis de l’escriptura.

Page 1 of 2

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén