Blog d’en Xavier Villalba

Atesa que la dificultat enorme de la prova de català no va ser cap obstacle per permetre l’arribada més massiva a la universitat de la història, he regirat els materials que fa anys que remeno en assignatures d’expressió escrita i he seleccionat uns quants textos (reals) en prosa que farien les delícies dels periodistes i provocarien la indignació dels mestretites ferraterians, però ens acostarien a la descripció dels titulars de diari: el text català és molt més difícil que el català. Em reservo l’autoria per no ferir susceptibilitats, però han sortit de la ploma d’acadèmics prestigiosos:

A propòsit de la figura històrica de Carles Pi i Sunyer, però amb validesa genèricament referible a la profusa resta d’actituds crítiques envers el moviment noucentista, és que Ricard Vinyes ha remarcat, amb encert, que «a l’atac antinoucentista no hi corresponia una expressió política, un projecte cultural, nacional alternatiu, ni una organització que el fes possible, a diferència del que havia succeït anys enrere amb el noucentisme».

Ara, que aquesta opacitat es desenvolupa en lucidesa, per mitjà d’un moviment íntim pel qual passivitat i impuls es neguen, i al mateix temps es reconeixen mútuament, en el buit que entre ells el temps crea, és allò que primer cal aferrar íntimament per comprendre l’extraordinària nuesa d’aquests poemes.

[Q]uan, com és el cas del català, el procés de funcionalització és incomplet o esdevé impossible, interessa d’establir una diferència entre llengua codificada i llengua estàndard, emprant el primer terme per a designar la proposta normativa, que és l’únic model de referència disponible; un model que opera a través d’una pràctica gramatical més prescriptiva que descriptiva, d’una pràctica escriptòria més prospectiva que determinativa, d’una pràctica docent més voluntarista i gratificadora a efectes culturalistes que institucionalitzada i qualificadora a efectes productius; un model que no resulta i que no és abastable, en definitiva, tal i com és el cas de la llengua estàndard, des de i mitjançant la constatació empírica que, dels hàbits lingüístics uniformes difosos en llurs diferents nivells arreu del domini de la llengua, pot fer-ne tot parlant, sinó des de l’aprenentatge exprés i deliberat d’un corpus teòrico-normatiu. D’això es deriva la inexistència en català d’una llengua estàndard pròpiament dita i, doncs, és lògic que qualsevol descripció que se’n pretengui donar sigui presa com la proposta d’una nova norma.

Hom ha pensat sempre, doncs, que el centre, que per definició és únic, constituïa, en una estructura, allò mateix que tot comandant l’estructura, escapa a l’estructuralitat. és per això que, per a un pensament clàssic de l’estructura, el centre es pot dir, paradoxalment, dins l’estructura i fora l’estructura. És al centre de la totalitat i tanmateix, atès que el centre no li pertany, la totalitat té el seu centre en un altre lloc. El centre no és el centre. El concepte d’estructura centrada —tot i que representa la coherència en ella mateixa, la condició de l’episteme com a filosofia o com a ciència— és contradictòriament coherent. I, com sempre, la coherència en la contradicció expressa la força d’un desig. El concepte d’estructura centrada és, en efecte, el concepte d’un joc fonamentat, constituït a partir d’una immobilitat fundadora i d’una certesa tranquil·litzant, ella mateixa sostreta al joc. A partir d’aquesta certesa, pot ser dominada l’angoixa, que neix sempre d’una determinada manera d’estar implicat en el joc, d’estar lligat al joc, d’estar com a ésser des d’un bon principi dins el joc.

No pas cap altra lectura en sentit diferent és la que s’ha de fer de l’esbombament que s’està duent a terme de l’anomenada «escuela de Barcelona», els integrants de la qual —a banda els mèrits literaris intrínsecs que puguin concórrer en l’obra d’alguns d’ells— és evident que, a gracient o a la insabuda, amb llur anuència o en contra de llur voluntat, estan sent instrumentatilitzats extraliteràriament …

Un hapax legomenon (o simplement hàpax) és una forma que només apareix documentada una vegada. Avui, fullejant el pròleg (aquella part del diccionari que cap usuari es mira) de la segona edició del Diccionari de la Llengua Catalana de l’IEC, n’he descobert un: idioma macrocèfal. Si feu, com he fet jo, la cerca a través del Google, només us donarà aquest cas (tampoc cap cas en castellà). He intentat imaginar-me què vol dir l’expressió a partir del context:

És prou conegut que la llengua catalana és especialment unitària en el conjunt de les llengües germanes romàniques; és, per això, un idioma macrocèfal.

Tot i que se’m fa difícil pensar en una llengua amb cap i peus, se m’acut que amb aquesta metàfora es vol dir que el català presenta un nucli comú compartit molt gran (cap) i un seguit de diferències dialectals menors (peus?). Evidentment, aquesta mena d’afirmacions i les metàfores que hi van associades són molt típiques en la bibliografia catalana, generalment per contrapesar el secessionisme lingüístic:

Joan Veny. Els parlars catalans:
S’ha dit que el català és una de les llengües més unitàries de la Romània.
Així, doncs, tenim disgregació dialectal, però discreta, sense estridències, sense profunds desnivells.
… aquesta pluralitat dins la unitat indiscutible de la llengua …

Antoni M. Badia. La formació de la llengua catalana:
[A] la Catalunya comtal, per damunt dels cantonalismes d’iniciatives particulars, que de fet existien, hi havia una sola llengua, que era la de tots els comtats. […] com la llengua evolucionada de mil anys després, el català naixent ja és molt unitari. […] El català naixent és una sola llengua, amb una sola estructura…

A mi m’agrada especialment aquesta:

Les sibilants formen en català un veritable sistema fonètic constituït per vuit sons, un dels més rics entre totes les llengües romàniques.
[…]
En suma, la neutralització d’oclusives i de sibilants sonores per les sordes corresponents, en la posició de fi de mot, és una característica de la fonemàtica catalana i ensems hi és signe de coherència.
BADIA I MARGARIT, Antoni M. Gramàtica de la llengua catalana. Barcelona: Proa.

Com podrà apreciar el lector ingenu, quan es comença a parlar de la fonètica d’una llengua en termes de ‘riquesa’ o de ‘coherència’, és que ens trobem davant de dogmes sense cap base empírica sòlida i una notable càrrega subjectiva i ideològica (no entro a discutir la ideologia subjacent). Aquesta càrrega ideològica, evidentment, no és exclusiva dels gramàtics catalans. Si voleu veure què fan els castellans, amb Menéndez Pidal i Lapesa al capdavant, us recomano el magnífic article de Luis López ‘The Origins of Spanish Revisited: Linguistic Science, Language Ideology and Nationalism in Contemporary Spain‘, Bulletin of Spanish Studies, 84:3, 287-313). Aquí teniu algunes perles:

Menéndez Pidal, Gramática histórica:
Este idioma hispano-romano, continuado en su natural evolución, es el mismo que aparece constituido ya como lengua literaria en el Poema del Cid, el mismo que perfeccionó Alfonso el Sabio y, sustancialmente, el mismo que escribió Cervantes.

Lodares, Gente de Cervantes:
Las características llamativas, innovadoras de ese particular romance [. . .]. Se debieron a que la gente de frontera es diferente [. . .]. Así nace el castellano: como lengua fronteriza de nadie en concreto. Con sonidos nuevos y raros [. . .] que son formas de compromiso [. . .]. En él cabían novedades imposibles en otras áreas.

Lapesa, Historia de la lengua española:
el dialecto castellano evoluciona con más rapidez que los otros y, según veremos, se muestra distinto de todos con poderosa individualidad.