Blog d'en Xavier Villalba

Recerca, docència i altres assumptes

Mes: Juny de 2009 Page 1 of 3

LGBT

Navegant per la xarxa vaig descobrir aquesta nova sigla, que a força de rumiar vaig poder desxifrar (el fet que anessin en notícies sobre la marxa de diumenge a Barcelona ajudava): lesbiana, gai, bisexual i transsexual. Reconec que no estava al cas del tema, atès que el Departament d’Acció Social i Ciutadania ja té un apartat específic sobre el tema.

Justament, en aquesta pàgina hi trobem algunes magnífiques troballes lingüístiques sobre les quals vull parlar. En primer lloc, trobem els bunyols habituals. Per exemple, el resum del llibre Transitant per les fronteres del gènere: estratègies, trajectòries i aportacions de joves trans, lesbianes i gais fa així:

Estudi sobre la realitat dels i de les joves LGBT on s’exposen les principals dificultats que experimenten en la vivència normalitzada de la seva condició sexual i identitat de gènere

“dels i de les joves LGBT”? Això és català? Noteu a més, com són més papistes que el Papa i esmenen el títol, que no s’aturava a fer coordinacions impossibles.

Després hi trobem una mica de confusió amb les sigles. Encara que el portal és LGBT, ens expliquen:

L’Observatori Català de la Joventut ens apropa, a través d’aquesta nova publicació, a la realitat del col·lectiu gai, lesbià, transsexual i bisexual (LGTB) en l’etapa juvenil.
A més, s’hi recullen un seguit de propostes fetes per joves LGTB que han estat subjecte de la recerca.

LGTB? Suposo que és natural atesa la complciació del concepte. Noteu que hi ha una tendència clara a no dir homosexual (potser perquè hi veuen el formant grec homo, que vol dir ‘igual’ i no pas ‘home’?), encara que després es parla d’homofòbia (i transfòbia) i no pas de “lesbofòbia” i “gaiofòbia” (els bisexuals no tenen terme propi).

Des d’un punt de vista sintàctic, la sigla té el seu interès. Tot i ser una coordinació de noms, sembla que tingui un ús adjectival:
joves LGBT, col·lectiu LGBT, la realitat LGBT, el dia de l’orgull LGBT, el fet LGBT (?! us imagineu dir ‘el fet hetesosexual’?). Però també es troba algun ús nominal esporàdic: “en matèria de LGBT”, “entitats de LGBT”.

I al final, un compost:

Que és necessari valorar l’afectivitat i l’estima sigui quina sigui l’opció sexual-afectiva que es prengui.

Evidentment, sexual-afectiva no és cap compost possible en català (se’n troba un grapadet a la xarxa). En altres llocs del web ens donen una solució genuïna: afectivo-sexual.

L’economia del coneixement i la política de la ignorància

Gràcies a l’Enric Canela he llegit un article contundent de William Chislett al País: ¡Es la educación! (suposo que un és lliure d’afegir-hi ‘idiota’!). Us el reprodueixo:

¡Es la educación!
WILLIAM CHISLETT 26/06/2009
El Gobierno español, por fin, quiere dejar atrás un modelo económico agotado y generador de importantes desequilibrios. Los sectores de la construcción y del turismo, ambos en crisis, generaron conjuntamente en el momento más dulce de la última década dorada casi el 25% del PIB, que es la cuota más alta de la Unión Europea.

A pesar de ser -o por ser- un modelo intensivo en creación de empleo, España ha perdido puestos de trabajo al ritmo más rápido de Europa y hoy tiene más parados que Alemania, aunque la economía alemana sea más del doble de la española. Estos datos confirman que el modelo económico español tiene los pies de barro.

La eliminación de la desgravación a la vivienda a partir del año 2010 es un paso en la dirección correcta. Esta deducción fue el emblema del ahora exhausto modelo de crecimiento español y engendró la mal llamada “cultura de la propiedad”.

Pero ésta y otras medidas anunciadas por el Gobierno (ayuda para la compra de un coche, digitalización de las aulas, etc.) no bastan para crear un modelo basado más en el conocimiento y en las exportaciones. Son parches para aliviar la crisis, no las semillas de un nuevo modelo económico.

A mi modo de ver, la clave para la creación de un modelo más sostenible, y que no genere tanto desempleo cuando la economía va mal, reside en una mejora del sistema educativo español, y esto es algo que tardará un tiempo en hacerse y una década en notarse.

Los políticos quieren resultados en el corto plazo. Es lamentable que sólo ahora, a raíz de la crisis de la construcción, se haya puesto de moda entre la clase política hablar de la necesidad de moverse desde el ladrillo al ordenador. Algo muy diferente hubiera ocurrido si esta moda se hubiera extendido durante el boom económico. La afirmación de que España no hubiera llegado a donde está hoy con el Partido Popular en el poder es muy dudosa (de hecho, el auge de la construcción empezó con el PP, que no hizo nada para cambiar el modelo económico y poco para mejorar la educación en sus ocho años de gobierno).

España es el único país europeo que ha generado mucha riqueza durante un largo periodo, a la vez que una tasa creciente de fracaso escolar. La proporción de estudiantes que no terminan la ESO, según las últimas cifras disponibles (2007), es del 30,8%, el doble de la media europea. Un factor que ha contribuido a esta situación ha sido la facilidad, hasta 2008, de encontrar un trabajo en la construcción o el turismo sin necesidad de haber finalizado los estudios.

Es de suponer que la recesión cambiará esta tendencia, vergonzosa para un país desarrollado. En 2007, sólo el 61% de los jóvenes entre 20 y 24 años tenía un nivel de formación al menos de enseñanza secundaria superior, seis puntos menos que en el año 2000 y muy por debajo del promedio europeo (78%). Es cierto que la llegada de inmigrantes ha influido en estos dados, pero menos de lo que se piensa.

En España, según el Informe PISA, menos de uno entre 20 jóvenes de 15 años alcanza un conocimiento elevado en ciencias -como en México y Turquía-, frente a casi uno entre cinco en Finlandia, donde, por cierto, hay muy pocos colegios privados. Y en lectura, sólo el 1,8% de los jóvenes españoles de 15 años alcanza el nivel alto, lo que supone el peor resultado después de México.

¿Es que los alumnos españoles son más tontos que los de otros países? No lo creo. Algo tendrá que ver esta situación con el sistema de aprender a fuerza de repetir y memorizar, en lugar de mediar un análisis crítico. Y también el bajísimo nivel de los contenidos y la falta de autoridad del profesor. No se puede aprender si el profesor no recibe ninguna consideración por parte del alumno ni de su familia, y si el sistema además lo deja desprotegido ante cualquier abuso.

La tasa de abandono en la universidad es también alta y pocos aprueban el curso completo en el tiempo debido. Hay seis convocatorias para superar un examen, más la extraordinaria. ¡Vaya incentivo para estudiar!

Así que los universitarios españoles entran el mercado laboral con 24 años o más (21-22 en Reino Unido). Y el 22% de los mismos ocupa un empleo de nivel de calificación inferior al título obtenido, frente al 13,2% de los países de la OCDE. Y no hay ninguna universidad española entre las primeras 150 de la lista que se confecciona cada año en la Universidad Jiao Tomg de Shanghai.

¿Cómo espera España crear una economía basada en el conocimiento con estos niveles educativos? El país está pagando un alto precio por su ignorancia. El debate político sobre la educación está ciegamente enfocado a temas de menor importancia (no digo que no la tengan), como la Educación para la Ciudadanía y lo que la Iglesia llama el “fundamentalismo laico” en las escuelas, en vez de preguntarse por qué hay tanto abandono escolar.

La educación en España se ha convertido para los políticos en una especie de confrontación futbolera y hasta que esto no termine y todos remen en la misma dirección, crear una economía del conocimiento seguirá siendo un sueño imposible.

William Chislett es colaborador habitual del Real Instituto Elcano y autor de varios libros sobre España.

La blogosfera antibolonya

Les mobilitzacions del 2008 contra l’aplicació de l’EEES van suposar la multiplicació de blogs reivindicatius i de denúncia. Ara que ja hem traspassat la línia vermella de qualsevol revolta estudiantil, els exàmens, és un bon moment per fer balanç d’aquesta explosió blogosfèrica.
La impressió general que tinc és de desencís o si voleu de derrota i no pas pel to dels escrits, sinó més aviat per l’abandonament en què es trobem molts blogs. Navegar per la blogosfera antibolonya s’assembla molt a caminar per un edifici abandonat. Per exemple, el de l’Assemblea d’Estudiants de Filosofia i Lletres UAB (Lletres, el nucli de la revolució estudiantil mundial, recordeu?) fa venir llàgrimes als ulls: una portada amb l’èxit (?) de la manifestació del 27 de març. Entenc que els desanimés el volum i el to dels comentaris que els deixaven, però aquesta deixadesa no s’explica.
Aquesta és, si fa no fa, la tònica dels blogs més antibolonyesos: Aturem Bolonya està actualitzat el 24 de maig amb una notícia del 7 de maig; Surt al carrer i aturarem Bolonya!, subtitulat “Un espai creat pel comitè de vaga de la UAB on trobaràs totes les informacions crítiques avant [sic] la privatització de la Universitat Pública”, ens parla de la “manifestación 6M” (sis milions?); la Coordinadora d’Assemblees de Facultat UAB ens rep amb la festa de Carnestoltes!!!;
Contra Bolonya Ocupem les Aules a la UAB, amb la carta al Parlament
del 21 de desembre; Estudiants en lluita ens mostra un vídeo del 15 de juny; i l’Assemblea PDI i PAS – Universitats Públiques Catalanes (l’assemblea fantasma, vaja), fa honor al seu malnom i presenta una web fantasmal, on l’última notícia és un comunicat de suport de l’assemblea als estudiants alemanys (en anglès: tants professors i PAS i cap que sàpiga alemany! Per què no l’hi demanaven al Jordi Llovet?). A més, malgrat les crides a la solidaritat fetes en aquest blog, el compte de comentaris del seu web segueix estancat en els quatre de fa un mes. Un veritable espai de debat sobre la universitat pública. I no us penseu que el seu spin-off, l’encara més fantasmal Coordinadora Estatal de Asambleas PDI PAS – Universidades públicas (de fet, una traducció de l’altra i un canvi de logo: alguns menús de la versió castellana encara tenen les instruccions en català, les opcions de “vasco” i “gallego” no funcionen, etc.) està millor.
Si fins i tot la secció corresponent del SEPC està caducada: cartells i menús sobre la vaga de fam. Per cert, com va acabar la cosa? Se’n sap res del Tomàs Sayès?

En resum, un erm! Si un vol una mica de canya, s’ha d’anar a la següent selecció de clàssics (amb tons diversos):

Especial Bolonya
No al Pla de Bolonya, si un finançament digne!

Ja tenen raó, ja, els del SEPC de la UPF: necessiten una franja horària sense classes per poder-se dedicar a la lluita.

En temps de crisi, traductors especialitzats

Tots hem llegit als diaris o a internet o sentit a les notícies que el Senat disposava de traductors perquè els senadors poguessin entendre els parlaments dels representants autonòmics. Fins aquí, cap notícia. La notícia era que hi havia traductors de català i traductors de valencià (i el Senat té la web amb versió valenciana!). La gran majoria dels catalans (incloent-hi, els valencians) deuen pensar que és una presa de pèl i una poca-soltada gastar un bon grapat d’euros en un traductor extra en una època de vaques magres com l’actual, quan fins i tot el segon poder fàctic més conservador (el primer l’església, esclar) no es cansa de dictar sentències reconeixent la realitat: que català i valencià són varietats d’una mateixa llengua.
Ara, sense negar la solidesa de l’argument, m’ha vingut al cap una reflexió: ¿si un mateix traductor s’encarregués del català i del valencià, en quina llengua s’hauria expressat el representant del País Valencià, per exemple, l’inefable Francisco Camps? Si heu respost ‘castellà’, em concedireu que la política i el sentit comú van barallats massa sovint.

El Tribunal Superior de Justícia de València torna a ratificar filologia catalana per a acreditar el valencià

Reprodueixo la (bona) notícia de Vilaweb:

El Tribunal Superior de Justícia de València torna a ratificar filologia catalana per a acreditar el valencià
Censura el govern valencià per saltar-se una quinzena de sentències semblants
Una nova sentència del Tribunal Superior de Justícia Valencià ratifica la validesa del títols de filologia catalana per a acreditar el coneixement de valencià a les oposicions. La sentència, arran d’una denúncia de CCOO, diu que no hi ha cap raó perquè filologia catalana no sigui un títol vàlid i condemna el govern valencià a pagar les despeses del procés. Ja hi ha una quinzena de sentències semblants, però el govern valencià no en fa cas

El virus de la bestiesa no té aturador

Haig de reconèixer (i aquest blog n’és testimoni) que no puc estar de fer conya amb l’estil políticament correcte d’algunes organitzacions estudiantils i la seva ignorància lingüística quan ens deixen anar el típic “els i les estudiants” (o la variant “les estudiants” volent dir “els estudiants”, això és incloent-hi ambdós sexes):

AEP: Brutalitat policial contra els i les estudiants que protestavem contra els desallotjaments
AJEC: En resum doncs, l’AJEC vol reiterar la crida al diàleg i la normalitat per fer front a una situació de violència i conflicte estèril que està amagant els problemes reals que patim els i les estudiants.
Assemblea Terrassa d’Endavant (OSAN): Rebuig a la brutalitat policial sobre els i les estudiants de la UB.
CUP Sabadell: Solidaritat amb els i les estudiants en lluita.

Els lingüistes ens esgarrifem i prediquem una vegada i una altra que es tracta d’una aberració lingüística perquè els articles definits són clítics i els clítics no es poden coordinar. Per tant, dir “els i les estudiants” és tan poc català com dir “els i les vaig veure”, que ja comença a trobar-se:

sala de La Bella Dorita –que els i les va enterrar a tots i a totes fins a la ratlla centenària– blog d’Andreu Sotorra, un escriptor i periodista reusenc

Ara, per ser justos, cal dir que el virus de la bestiesa ve de lluny i de més amunt. Ja al 2005, el DURSI (ara ja no se’n diu) publicava una pàgina web amb aquest títol: El DURSI distingeix els i les estudiants que han aconseguit una nota d’Excel·lent en les proves d’accés a la Universitat.

I pitjor encara, ja s’ha estès per l’àmbit acadèmic i som davant d’una pandèmia (fins i tot vaig haver de cridar l’atenció al col·legi del meu nen perquè no s’hi encomanessin):

Els i les estudiants que hagin passat l’avaluació positivament rebran CINC CRÈDITS (5) DE LLIURE ELECCIÓ. (tríptic del II Seminari Anàlisi feminista del dret, on també hi trobem un “les/els estudiants” i una badada: “Així mateix, s’exigirà als estudiants la realització d’un
treball especialitzat”!!).
Queden exclosos els i les estudiants de l’Escola Universitària de Ciències de la Salut; Per als i les estudiants que iniciïn la seva estada el setembre/octubre 2009 (Full de sol·licitud d’uns ajuts de Caixa Manlleu a la Universitat de Vic).
Podran participar els i les estudiants de la Universitat de València, amb un màxim de 15 estudiants en cada taller. (web d’uns tallers de teatre del Centre d’Assessorament i Dinamització dels Estudiants (!) de la Universitat de València).

No se n’escapa ni el blog de la (llavors candidata a) rectora de la UAB:

4.3-Una universitat de les persones i per a les persones. Els i les estudiants

Ja cal que ens anem calçant, perquè com deia Goethe: “Contra l’estupidesa fins i tot els déus lluiten en va”.

Entendre o no voler entendre

Fa uns dies contestava un comentari irritat del Marc al meu exercici de sàtira sobre la moció presentada al Claustre de la UPF que volia introduir una franja horària per a activitats d’associacionisme estudiantil. A la meva resposta em queixava que no havia llegit el text que originava el seu comentari irritat, sinó que simplemente responia al que ell creia que havia dit. És un problema que he tingut des que vaig crear el blog, especialment quan gosava afirmar que els estudiants no poden fer vaga. És una queixa recorrent entre els professors que en general els estudiants no entenen allò que llegeixen, però justament Javier Marías ens mostra que a vegades el que passa és que no ho volen entendre. Ho exposa de manera magistral en l’article que dóna nom al seu nou llibre, un recull d’articles publicats a El País Semanal, que us recomano.

Lo que no vengo a decir
Javier Marías
EPS 28/12/2008

Yo no sé durante cuánto más tiempo tendrá sentido que escribamos artículos los que los hacemos, pero me temo que es un género al que le queda poca vida. Tal vez desaparezca sólo a la vez que los periódicos, al menos los de papel impreso, pero también es posible que le llegue antes su hora, dado el número creciente de lectores que no sabe entenderlos o -lo que es aún más deprimente- no está dispuesto a entenderlos, no le da la gana de hacerlo. Entre los que no saben se cuentan cada vez más jóvenes, como ponen de manifiesto los informes PISA y demás encuestas sobre la enseñanza, según las cuales va siempre en aumento la proporción de estudiantes incapaces de comprender un texto breve, no digamos de resumirlo. Y es de suponer que, cuando dejen atrás sus estudios y ni siquiera tengan que ejercitarse ni examinarse, los comprendan aún menos, por lo que la población adulta futura será analfabeta en la práctica: sabrá leer palabras sueltas, pero no las entenderá combinadas, y sobre todo no entenderá los conceptos, los razonamientos ni las argumentaciones, ni podrá detectar una contradicción ni una incongruencia. Habrá excepciones, claro está, y serán ellas las que manejen el cotarro, porque en contra de lo que muchos jóvenes y pedagogos creen -que no sirve de nada aprender lo que no va a utilizarse profesionalmente-, quienes tengan una cabeza estructurada seguirán siendo los sobresalientes del mundo. El que sepa latín -“una pérdida de tiempo”- y matemáticas -algo “casi innecesario”, con las máquinas calculadoras- sacará una ventaja insalvable a sus especializados contemporáneos.
Pero ya ahora abundan quienes no se sabe por qué leen artículos, cuando lo que buscan y hacen es convertirlos en lemas o proclamas o slogans. Los que escribimos estas piezas intentamos, en términos generales, contar, decir y explicar, razonar, argumentar, criticar, exponer una cuestión y matizarla, analizar, llamar la atención sobre aspectos de la realidad que nos parecen inadvertidos, examinar pros y contras de algún asunto, y desde luego influir, persuadir, convencer y crear dudas. Ustedes leen nuestras columnas en pocos minutos y a menudo distraídamente, y así debe ser: lo que se opina en un diario también tiene mucho de pasatiempo para el lector. Pero eso no quita para que los articulistas nos esmeremos en lo que decimos y dejamos de decir, dediquemos varias horas a componerlas y algunos hagamos un borrador o dos antes de la versión definitiva. No siempre, pero con frecuencia, uno procura afinar y no expresar las opiniones de manera gruesa ni demasiado tajante; pensamos -mal o bien- sobre las cosas, no soltamos lo primero que se nos ocurre, damos vueltas a nuestras convicciones y a veces descubrimos que hay cuestiones sobre las que es difícil tener una opinión, porque son complejas o desconcertantes: nos limitamos a exponer nuestra perplejidad y nos abstenemos, por tanto, de emitir una conclusión a la que no hemos llegado. Incluso a veces hacemos virguerías para matizar una postura o para que no se entienda algo distinto de lo que uno ha querido decir.
Cada vez hay, sin embargo, un mayor número de lectores de artículos que cogen la pieza y no leen lo que ésta dice, sino que van a la búsqueda de lo que, según ellos, viene a decir. No les interesa nada lo que hay en el texto, sino el lema o slogan que deciden “extractar” de él, y que seguramente no está en él. En el fondo éste les parece “paja”, y hacen caso omiso de las salvedades, las matizaciones, las argumentaciones y los razonamientos, para resumir: “Ya, lo que viene a decir este tío es que no hay que tener ordenador ni usar e-mail”. O: “… que no se deben abrir las fosas de la Guerra Civil”. O: “… que las amas de casa son unas petardas”. O: “… que la famosa cúpula de Barceló es una estafa y un despilfarro”. O: “… que hay que ponerle la placa en el Congreso a la Sor Maravillas esa que no la conocía ni Dios”. Es decir, por mucho que uno trate de no simplificar un asunto, a menudo se encuentra con que no pocos lectores se lo simplifican a uno, lo quiera o no. A veces es desesperante, se lo aseguro, por muy curtido que uno esté y aunque sepa que son gajes del oficio. Una de las principales causas de que suceda esto es la cerrilidad política: hay lectores que, si uno se aparta un ápice de lo que ellos quieren leer, lo toman ya como un agravio y lo meten a uno en el saco de “los enemigos”. Otros le reprochan que no haya señalado algo que justamente sí ha señalado, lo cual siempre me deja estupefacto. Hay quienes se fijan en una sola frase que no les gusta y omiten la existencia de todas las demás, y quienes buscan como locos alguna hoja por la que coger el rábano. Y demasiados no están dispuestos ni siquiera a atender y enterarse, a sentir curiosidad por la visión de “este tío o esta tía”, y, por así decir, leen sólo lo que deciden leer, esté ello escrito o no. Cada vez más gente desea únicamente reafirmarse en lo que ya piensa, o indignarse si no lo encuentra, y al pie de la letra además. Gente que se adentra en una pieza más o menos compleja para sacar de ella una conclusión simplona o falsa. ¿Qué futuro, pues, le aguarda a este modesto género? Yo me imagino que este mismo artículo de hoy será resumido por unos cuantos así: “Marías se queja de que no lo entienden”. O aún peor: “Marías desprecia a sus lectores y los llama simples”. En fin, pues qué se le va a hacer.

Notícia tristíssima

Aquest migdia he conegut la trista notícia que la nostra amiga M. Teresa Ynglès havia mort. No tinc paraules per expressar-ho, però sé que la trobaré a faltar, que trobaré a faltar la seva bonhomia i optimisme, que t’aconseguia encomanar fins i tot en aquells dies horrorosos en què tot anava a mal borràs.
La podeu visitar aquesta tarda i demà al matí a la sala de vetlla número 2 del tanatori de les Corts. El funeral es farà demà al mateix tanatori a les 13.40h.

Per què tothom hauria d’estudiar lingüística?

Gràcies a l’amic Norberto Moreno, he trobat un article molt interessant: Why Everyone Should Study Linguistics de Robin J. Sowards. Ens explica els beneficis que poden obtenir els estudiosos de la literatura d’aprendre lingüística i, sobretot, lingüística actual (no pas les idees caduques que sovint es repeteixen). Està publicat al n. 68 de The Minnesota Review.

Una endevinalla

Una endevinalla dedicada als qui embruten les parets de la UAB amb el lema “Li diuen democràcia, però no ho és” i als que escriuen a Repressió UAB. D’on prové aquest comunicat?

Aviat informarem l’opinió pública dels detalls d’aquestes xarxes destructives d’internet i advertirem, als qui fan servir el ciberespai per incitar a les protestes, amenaçar persones i generar rumors, que es prendran accions legals contra ells i que la multa que pagaran és molt dura.

Una pista: no és de l’Esther Crespo.

La solució aquí.

Page 1 of 3

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén