Blog d'en Xavier Villalba

Recerca, docència i altres assumptes

Mes: Abril de 2009 Page 1 of 3

L’última classe del professor d’història

Per als amics d’història contemporània i en especial per al bon amic Francesc Vilanova (sense cap segona intenció!), reprodueixo una part del primer capítol de la magnífica novel·la El professor d’història de Joan-Francesc Mira. Hi ha moltes altres pàgines memorables com aquesta, per tant us recomano la novel·la de tot cor.

«Començarem», va dir, «preguntant-nos si es pot entendre el món, és a dir si la història dels humans és un camí que ha nascut en algun lloc original i va a algun lloc futur, si és una espiral sense fi, una sèrie de cercles o rodes que giren i giren, o si no es pot interpretar ni entendre perquè és només un garbuix de ratlles com les que fan les criatures d’un any quan els dones un llapis i un paper. Vostés si volen m’escolten i, si no, poden dormir o mirar el veí o la veïna, però almenys, per favor, no badallen. La primera idea d’aquest primer dia de classe, i potser l’única important, és que si alguna vegada, en algun temps passat, havia estat possible comprendre el món, cosa d’altra banda ben dubtosa, ara certament no ho és. Normalment, la gent de qualsevol país o tribu ha entés el món segons que li’l presentava la jerarquia del lloc: el cap de la banda, el rei, el bisbe o el bruixot, o simplement el capellà de la parròquia. El món, per a tota tribu i país, en tots els temps excepte el nostre, ha estat un lloc, una gent, una manera de viure i de creure, que eren com havien de ser i havien de ser sempre com eren. El món no progressava: el progrés, en tot cas, era la vida futura, si n’hi havia. Veure el món com, amb gran optimisme, l’hem volgut veure des de la il·lustració, és una novetat considerable: els il·lustrats, aquesta minoria que sobreviu encara amb penes i treballs, imaginem que aquest planeta nostre és una esfera harmònicament repartida entre pobles, cultures, llengües, religions, etcètera, de la mateixa qualitat i dignitat; i tant si creiem en el socialisme, això era abans, com si confiem en el capitalisme benèfic i distribuïdor, el veiem com si fóra un planeta poblat per una espècie intel ·ligent i per tant amb voluntat de millorar: allò que se’n deia la fe en el progrés, o l’esperança en el progrés, i en la justícia, per altre nom caritat, que portaria el progrés. Som boníssima gent, els il·lustrats: racionals i evangèlics alhora, dedicats a la pràctica de les virtuts antigues, que ara es completen amb les virtuts noves de la ciència i de la tècnica, si és que això són virtuts. Però la major part del personal que ocupa aquesta esfera o planeta, la major part de la gent del carrer, els polítics, clerecies diverses, militars amb graduació, no es deixen il·lustrar, o els costa molt, i per tant veuen el món tal com l’han vist en tots els temps: dividit entre nosaltres i els altres, els amics i els enemics, i sempre entre guanyadors i perdedors, i si pot ser, que els guanyadors siguen els nostres. Observen vostés el futbol, nacional o internacional, observen l’economia, les eleccions o les olimpíades, els debats a les Nacions Unides, i altres camps de batalla incessant.» S’adonà que allò no era una classe, que no parlava per explicar res, per fer-se entendre i menys encara per introduir el temari de curs, que parlava meditant en veu alta o com si escriguera un article, però tant se valia, continuaria igualment. «Ja sé que vostés no observen res, segurament la major part m’escolten sense ganes o ja han desconnectat, però això ja no és el meu problema, ja ho ha deixat de ser. Continuem. Si hi afegim encara alguns components ideològics i estratègics, com els que han dominat la història que en diem contemporània, que és la que jo els hauria d’ensenyar, la percepció s’amplia i se simplifica, però en els mateixos termes, si fa no fa: el món estarà dividit en germanòfils i aliadòfils a primers del segle XX i durant la Gran Guerra; i després en feixistes i antifeixistes, prosoviètics i antisoviètics, l’est i l’oest, i algunes divisions més que es reduïen a les anteriors. Fora d’això, o dins d’això, en temps moderns com en temps antics, moltes de les grans alteracions del que en solem dir curs de la història havien sorgit d’esdeveniments imprevisibles, aquesta és la ironia. Com ara fa uns minuts, quan jo he caigut i m’he trencat la cella.»

Tornà el dolor agut, potser per haver-ne evocat amb paraules la causa, ara sentia la ferida cremant i el dolor escampantse roent per la templa esquerra, fins a la galta i a l’arrel dels cabells, fins a cobrir-li la visió formant un núvol o un tel lluminós, i en aquells segons d’atordiment, com si un projector s’encenguera darrere del seu cap enviant imatges cap al fons de l’aula, va reveure un instant, com en una pantalla que flotara suspesa entre els sostre i els caps dels presents, l’escena llunyana i fugaç d’aquell dia d’inici de curs a finals dels setanta, ja havien passat doncs prop de trenta anys, quan ací els estudiants pretenien disfrutar ells també de la festa que uns altres havien fet a París deu anys abans, la gran festa de maig del seixanta-vuit amb deu anys de retard ja que no l’havien pogut fer en temps de Franco, que per fi s’havia mort, i era també temps, recordà en aquells pocs segons de pausa, de joves vagament maoistes i de brigades roges, i les classes sovint es convertien en assemblees on sobrava el professor, o li perdonaven la vida i el deixaven parlar sense escoltar-lo, i la protagonista de l’escena o seqüència era una alumna amb falda llarga i ampla de flors estampades de hippy que seia a l’última fila i llavors abraçava el seu company de banc o pupitre, el besava feroçment i després es girava i alçava una cama i el muntava amb les cuixes obertes, i així van estar uns pocs minuts practicant o simulant un coit, ella es movia cavalcant el company i el xicot el mirava a ell, al professor d’història, amb ulls oberts perfectament inexpressius, uns ulls bovins, i ell tancà els seus per anul·lar la imatge intempestiva, tal com li semblà recordar que els havia tancat aquell dia remot quan es va quedar mut i amb el gest congelat i pareixia que el temps s’havia detingut, tot moviment aturat excepte el d’aquella estudiant que pujava i baixava, com quan el seu avi el pujava als genolls i imitava el moviment d’un cavall dient al pas al pas, al trot al trot, al galop al galop mentre anava accelerant el ritme que li sacsejava tot el cos infantil. Va sentir una nova punxada a la cella, i suposà que aquell retorn fugaç d’una escena insuportable dins l’aula devia ser només un efecte inesperat del colp al cap i de la commoció, però qui sap si en vindrien també d’altres, i es va trobar de sobte molt cansat, sense ganes de continuar la classe, si és que allò era una classe i no un discurs inoportú o un sermó inútil, però va fer un esforç, s’alçà de la cadira a poc a poc, baixà de l’estrada, es va quedar dret de cara als estudiants, amb les mans a les butxaques, i continuà:

«Igual com jo no imaginava ni temia el meu, diguem-ne, accident o incident d’aquest matí, ningú no esperava la revolució russa del 1917 molt poc abans de passar, ni el crac i crisi del 1929, ni l’ascens de Mussolini o de Hitler, ni la Segona Guerra Mundial, ni la invenció i l’ús de la bomba atòmica. Ni que el 1945 l’imperi rus arribaria a Berlín, ni la veloç independència de les colònies, ni la reunificació alemanya ni el final de la Unió Soviètica, que havia de ser tan eterna com el Tercer Reich: l’any 1987, posem per cas, quan molts de vostés portaven encara bolquers i gatejaven, ningú imaginava quin tomb faria la història dos o tres anys més tard. I evidentment, tot i que no hi faltaven senyals, profecies i premonicions, ni els cervells més inflamats no pensaven que a les pantalles de televisió del món sencer, en cada casa, es podrien contemplar aquells avions a Nova York xocant contra les Torres Bessones. Algú de vostés hi havia pujat, abans de l’apocalipsi amb flamerades i amb núvols de fum i de pols? No?, doncs jo sí, eren uns edificis esplèndids, i la visió des de dalt més esplèndida encara, l’optimisme, el futur, la bellesa. Com ningú no esperava que un estudiant insensat, que al centre de Belgrad té un carrer, avinguda de Gavrilo Prinzip, assassinaria l’hereu de l’Imperi Austro-hongarés l’estiu del 1914 i encendria la guerra més extensa i estúpida que hi havia hagut mai: coses que no podia preveure ningú i tanmateix coses tan grosses que després, amb cada fet inesperat, la percepció del món va canviar en poques setmanes, i la interpretació en pocs mesos o pocs anys. Ara, en aquests inicis del segle XXI, quan han passat coses igualment imprevistes, i no sé si del tot imprevisibles, ens hem quedat perfectament perplexos, com en cada vegada anterior. Tan perplexos com vostés ara que em senten parlar, a alguns se’ls nota en la cara. Continuem una miqueta més, que ja s’acaba: la segona meitat del segle XX tenia un perill, l’holocaust nuclear, Die Bombe, Die Bombe, que em deien els obrers alemanys, la major part havien fet la guerra als fronts de Rússia, Die Russen, Die Russen, en una fàbrica on jo treballava l’estiu de l’any seixanta-un per aprendre la llengua, mentre a Berlín començaven a construir el mur, però en el fons tots estàvem segurs que aquella bomba era un perill controlat. La bomba feia por, tanta por que era impossible sentir-la de veres, però la resta funcionava feliçment : prosperàvem, a Europa confiàvem en la pau perpètua, en la seguretat social, en la cultura i en els avanços de la tecnologia. En la victòria final de l’antiga il·lustració. Ara, però, els que volem conservar una mica de fe en la raó mirem el món, i no el sabem entendre. Ens espanta pensar que les coses més greus poden encara arribar per camins estrictament casuals, irracionals, difícils de predir. Com abans amb el nas de Cleopatra o amb un mal casament d’algun rei: accidents que pensàvem superats per la racionalitat progressiva de la història. I doncs, no senyor: la història no és racional, i l’obtusitat d’un governant, el bigot antipàtic d’un altre, les simpaties i les antipaties, la fe literal en la Bíblia o en els versets de l’Alcorà, mouen la pau i la guerra, els països, i els exèrcits regulars o irregulars. I també ens fa molta por, als il·lustrats, constatar que es mantenen els esquemes arcaics: que la humanitat en massa continua pensant que el món som nosaltres i els altres, els amics i els enemics, i després decidint i actuant en conseqüència. Perquè si això és així encara, tal com ha estat sempre, qui són ara mateix els enemics, qui són els altres? Si les decisions greus que afecten el curs del planeta depenen encara d’incidents casuals o de temperaments poc racionals, si hem de tornar a pensar en termes de nosaltres i ells sense saber qui són ells, vol dir que els il·lustrats estem perduts: que no entenem el món i no ens queden recursos per entendre’l. Confie, això sí, que tot això em passe pel cap només com a efecte del petit accident que he patit fa uns minuts, com alguns de vostés segurament ja saben, perquè aquestes notícies corren com la pólvora encesa, tal com sol dir-se, i tal com vostés mateixos poden veure per aquesta ferida de la cella: he caigut per mirar on potser no devia, no per mirar endarrere com la dona de Lot, vostés saben qui era Lot que fugia del foc de Sodoma i Gomorra i es convertí en estàtua de sal? Ja veig que no ho saben. Bé doncs, he caigut per mirar de costat, per mirar dos senyoretes que es besaven tendrament, em queden ja pocs prejudicis morals però encara hi ha imatges que em sobten, deu ser que m’he fet vell, i en tot cas el colp m’ha deixat uns minuts inconscient però no crec que m’haja trastocat les idees. O potser sí.» S’adonà que havia dit moltes coses que no tenia intenció de dir, que havia començat amb una música clàssica i coneguda i havia acabat no sabia on ni com. Va fer una petita pausa, respirà fondo, alçà els muscles i acotà una mica el cap, sense traure les mans de les butxaques dels pantalons. «Saben vostés quants llibres he llegit en la meua vida?: potser prop de cinc mil, i una quantitat incalculable de papers i d’articles. Saben vostés de què m’ha aprofitat? De res, o de molt poc. I ací s’acaba la primera lliçó, els demane que em dispensen si ha sigut massa curta, no sé si serà també l’última. Per cert, vostés han sentit parlar del final de la història?: és una teoria que s’ha posat de moda, és una collonada, però m’hauria agradat poder-los-la explicar. Això serà un altre dia, si és que hi ha un altre dia.»

Noves mobilitzacions contra Bolonya

Aprofitant abans del pont i abans que s’acostin els exàmens, avui tenim notícia (ens ho explica Vilaweb i el 3cat24.cat) de noves mobilitzacions massives contra l’aplicació de l’EEES. Vist que els rectors no els fan cas (ni pujant a peu a Montserrat!), ara pugen de nivell i se’n van a protestar als últims responsables de la privatització de la universitat pública: el tripartit i el Banc Santander. Per poder completar el centenar han rebut el suport dels treballadors de TMB (?!) d’un altre servei comprat pel Banc Santader, segons sembla. Aquí teniu el vídeo de Vilaweb TV, on s’aprecia la magnitud de la protesta i la traça que tenen emmerdant les parets.
Aquestes accions han tingut coordinació europea i un ressò multitudinari: uns cinc-cents estudiants de tota Europa s’han manifestat a Lovaina coincidint amb la reunió de ministres d’educació que han d’analitzar el progrés de l’EEES. Demà més.

Mots purament connotatius

Ja fa anys el Quim Monzó va fer un divertit article despullant l’ús absolutament buit de l’adjectiu patètic, que s’havia convertit en un mot buit. Apuntava bé, però no l’acabava d’encertar: havia descobert un mot buidat de contingut denotatiu i purament connotatiu. Es tracta d’un mot que no descriu ni delimita sinó que afegeix un matís subjectiu. I esclar, en una època subjectiva com la que vivim (i recordeu què n’opinava Goethe: “Totes les èpoques decadents són subjectives i, en canvi, totes les èpoques de progrés són objectives”), han proliferat aquests usos. Un dels que més m’emprenyen, en part per la seva omnipresència, és el de l’adjectiu honest aplicat a pel·lícules, discos i productes culturals en general (l’ús de fresc per referir-se a so n’és un altre exemple). Uns quants casos espigolats de la xarxa:

Em sento com amb les meves 16 pel·lícules anteriors, sumit en la incertesa”, ha confessat el cineasta, convençut de la seva “responsabilitat” per, com a mínim, haver fet “una pel·lícula honesta”.
És un bon disc i sobretot, és un disc honest.
He intentat fer un disc honest, per un impúls artístic d’expressar el que sóc.
És un disc honest, vitalista i ben treballat.
És un llibre honest –assegura l’editor–, ben escrit, que rebat la idea que ser d’esquerres sempre té un ‘plus’”.
La nostra intenció era fer un llibre honest, útil, sense edulcorants ni carregant tintes.

Encara que m’ha enamorat aquesta frase:

Una pel·lícula terriblement honesta, que es mou entre la reivindicació política d’una determinada actitud vital –el desarrelament– i la tensió constant entre la ficció biogràfica i la veritat i que acaba situant-se a mig camí entre el radicalisme transcendentalista de Terence Malick a Males terres, la malenconia de Gerry, de Gus Van Sant, i el conformisme estètic de Jeremiah Johnson, de Sidney Pollack (Àngel Quintana, El Punt)

No ho sembla, oi, que parli d’un pel·lícula. Quin nivell!

Curiosament, si cerqueu “pel·lícula/llibre/disc deshonest(a)” no us tornarà cap resultat: la prova del cotó que l’adjectiu ha
passat a engrossir la llista de mots purament connotatius!

Un nou fòrum de debat sobre l’EEES

El portal Edu21 ha obert un fòrum de debat sobre l’EEES: IX Tribuna: El desafiament de Bolonya (com sempre, cal agrair a l’Enric Canela que ens mantingui ben informats!). Parteix d’una jornada organitzada pel Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats de Catalunya el 31 de març, però és obert a la participació i discussió de tothom.

La Moreneta contra l’aplicació de l’EEES?

Segons explica l’Assemblea UPF (l’ús de “Els estudiants de la UPF” a més de políticament incorrecte –vindrà el SEPC i se’ls endurà!– és clarament abusiu si un mira la foto on es veuen dotze estudiants al mig de la plaça):

Els estudiantes de la UPF van fer durant la nit del dimecres 23 el camí des de Barcelona fins a Montserrat per a defensar la Universitat Pública.

Si els rectors no volen escoltar la nostra veu tindrem que recórrer a altres métodes…[sic]

No és mala idea. Al Pochettino la pujada a Montserrat li comença a donar fruit!

Un altre vegada a la cua d’Europa

El portal de notícies 3cat24.cat ens explica que

El comissari de Multilingüisme de la Unió Europea, Leonard Orban, assegura que Espanya se situa “a la cua” d’Europa en el rànquing de capacitat lingüística com a conseqüència “no només del sistema educatiu”, sinó també del doblatge de les pel·lícules estrangeres.

Cap sorpresa, oi? Només cal veure la ignorància d’idiomes de la majoria dels nostres universitaris i el nivell dels erasmus de Txèquia o Polònia (no parlo dels escandinaus ni dels holandesos). Si alguns alumnes d’Erasmus escriuen millor el català que els indígenes, què hem d’esperar en el domini de l’anglès o el francès? És un tema preocupant, però que va lligat a un altre fet: una gran part dels nostres universitaris no té cap intenció ni ganes de sortir fora. Idiomes i mobilitat: dos problemes que cal resoldre plegats.

8è Congrés d’Estudiants de Filologia Catalana

Com ja us havia anunciat, els dies 29 i 30 de març, la nostra Facultat acull el 8è Congrés d’Estudiants de Filologia Catalana, dedicat a Maria Àngels Anglada. Ja en tenim el programa:

DIMECRES 29 d’abril de 2009
09.30 – ESMORZAR I BENVINGUDA.

10.30 – XERRADA: Un passeig amb Maria Àngels Anglada a càrrec de Francesc Foguet.

12.00 – XERRADA – DEBAT: Des del Tractat dels Pirineus fins a “El Manifiesto” a càrrec de Mila Segarra.

13.30 – PAUSA PER DINAR (a la Facultat de Filosofia i Lletres).

16.30 – ACTIVITAT: Batalla de llengües a càrrec de diversos estudiants de la UAB.

18.00 – XERRADA: El mercat de la llengua a càrrec d’Ester Franquesa.

19.30 – TRASLLAT a Sabadell.

20.00 – JOC

21.00 – SOPAR a Can Capablanca.

DIJOUS 30 d’abril de 2009

10.00 – ESMORZAR I VISITA VIRTUAL a l’exposició sobre Maria Àngels Anglada de l’IEC.

12.00 – TAULA RODONA: Literatura a tres bandes. La visió de tres escriptors sobre poesia, narrativa i dramatúrgia a càrrec de Josep Pedrals, Autor per comfirmar i Carles Batlle.

13.30 – ACTIVITAT: Valoració del VIII Congrés d’Estudiants de Filologia Catalana.

14.30 – PAUSA PER DINAR.

16.30h – CONCERT amb el cantautor Josep Romeu

17.00 – CLOENDA del VIII Congrés

No siguis idiota!

La Fundació Universitària Martí l’Humà, que presideix la companya de la UAB i Catedrática Jean Monnet de Dret Constitucional Europeu Teresa Freixes, és l’encarregada per la Unió Europea del projecte europe@you.th, que pretén fomentar la participació dels joves espanyols a les Eleccions al Parlament Europeu. El seu lema és “No siguis idiota” i ens recorden que a la Grècia clàssica, un ἰδιώτης (idiotes) era qui només s’ocupava dels seus assumptes particulars i desatenia els assumptes de la ciutat. No siguem idiotes, doncs.

Acampar a la regalada

Diversos mitjans han explicat les diverses acampades reivindicativofestives a un grapat d’instituts. En temps de crisi, el virus de l’ocupació es transmet ràpid, en part perquè és una alternativa molt econòmica a les acampades tradicionals i, sobretot, molt més còmoda. Noteu què ens diu La Vanguardia:

Según ha explicado el portavoz de la Coordinadora de Asambleas de Estudiantes de Gramenet del Besòs (CAEGB), Oriol Corral, los estudiantes han dormido con sacos y esterillas en los patios del centro o entre los muros, donde aseguran haber pasado “bastante frío”.

Encara són a l’institut i ja es queixen com els ocupants de l’autònoma: que no els deixen posada la calefacció! A la pròxima ocupació pensen pactar amb la direcció que les mames puguin entrar a portar-los el colacao calentó i fer-los un petó de bona nit.

Perquè ho valoreu, us adjunto la crida que fan, amb un SIC ben gros (prepareu-vos quan arribin a la universitat, perquè el redactat fa feredat i no és només l’ortografia, com es pensen alguns comentaristes, sinó el garbuix mental que denota):

dijous, 23 / abril / 2009
Comunicat de la CAEGB als moviments socials: davant de la situació fem una crida d’ocupació
Des de Gramanet del Besos fem una crida a tota la gent que pugui venir a ocupar l’institut Ramon Berenguer degut a les circumstancies citades a continuac

1) La directora de l’IES Ramon berenguer s’ha mostrat en contra de l’ocupació i a amenaçat de cridar els mossos d’esquadra des del primer moment.

2) Degut a la conjuntura de les últimes ocupacions dels institus veiem convenient seguir endavant amb la nostra ocupació ja que les tancades passades han rebut una repressió que a derivat en l’anul·lació d’alguna de les ocupacions programades.

3) Davant la reunio de al directora aquest mati amb dos caps de la policia del mossos d’esquadra, veient molt factible el compliment de les seves amenaces.

Davant d’aquests fets la CAEGB no s’intimidarà i durà a terme fins les últimes circumstancies aquesta acció ja que trobem important la realització de les jornades de reflexió.

Bo per a llençar

El Francesc-Marc Álvaro es va transfigurar en Màrius Serra i ens va obsequiar dijous passat a la Vanguardia amb l’article “El abuelo, al contenedor”. Feia broma amb el tema “Llença’t”, esdevingut sintonia del programa Casal-Rock, un nou programa de la televisió dels jubilats, TV3. Es veu que els pobres avis s’havien de llençar en comptes de llançar-se (a fer el ridícul davant de les càmeres: si ho fan els nens, els adolescents i els adults, només quedaven els avis, el mínim que esperem d’una televisió pública democràtica). Us el recomano, perquè és molt divertit, encara que sospito que tots els que dediquen a ‘tirar’ les bosses d’escombraries al contenidor no l’hauran entès, però els comentaris d’alguns gramàtics aficionats, en canvi, són bons… per a llençar!

Page 1 of 3

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén