Blog d'en Xavier Villalba

Recerca, docència i altres assumptes

Mes: Març de 2009 Page 3 of 5

El despertar de la universitat segons Salvador Cardús

Em va agradar molt l’article de Salvador Cardús d’ahir a la Vanguardia. El comparteixo amb els qui no l’heu llegit encara:

Salvador Cardús i Ros
El despertar de la universidad
La vía de cambio abierta con la declaración de Bolonia de 1999 parece llamado a convertirse en nuestro país en el catalizador de la expresión de todos los males de la universidad y, en general, de los del “capitalismo de última generación”, según terminología al uso. Este ensañamiento de una pequeña parte de la comunidad universitaria contra lo que significa Bolonia supone una simplificación tan abusiva de la valoración de los cambios emprendidos que sólo puede explicarse como parte de una guerra ideológica y de una estrategia política de mayor calado que ha encontrado en la universidad un campo suficientemente abierto como para aprovechar a su favor los aires de libertad y respeto al pensamiento crítico que allí se practica. Ninguna otra institución hubiese permitido lo que la universidad pública ha tolerado en los últimos años, en una actitud condescendiente de la que ahora recogemos los frutos en forma de dificultad para gobernarla y hacer respetar los derechos de la mayoría de estudiantes y la responsabilidad de profesores e investigadores ante la sociedad que los sufraga.

Es cierto que la universidad pública tiene problemas graves y que existe malestar ante la incapacidad por afrontar las reformas que serían necesarias. Precisamente, si algo puede criticarse del proceso actual es su timidez y el peligro que al final casi todo haya cambiado para que todo siga igual. Eso sí, mucho más burocratizado. Pero tales problemas, desde mi punto de vista, no se sitúan en lo que apunta el último manifiesto de los profesores que justifican el actual movimiento de protesta estudiantil, “Contra el desballestament de la universitat pública”. La universidad tiene problemas por el cambio de modelo que ha supuesto el amplio acceso a la misma: en la actualidad, casi el 40% de la población española de 25 a 34 años tiene titulación superior, similar a la de países como EE.UU. o Finlandia, cifras muy por encima de las de Alemania o el Reino Unido, con el 23% y el 31%, respectivamente. Sí, faltan becas y en los inicios de la dura carrera profesional se pagan sueldos insultantes. Pero la función de la universidad ha cambiado no tanto porque la mano oscura del capitalismo haya conspirado contra la universidad pública, sino porque se ha proletarizado, y no es fácil formar a profesionales medios para el mercado de trabajo y, simultáneamente, a científicos sociales y pensadores críticos o a investigadores de excelencia en biotecnología o en ciencias fotónicas, aunque se siga haciendo. Y todo ello, con una organización rígida en la que la idea de servicio público queda atrapada por los actuales vicios de la función pública.

Desgraciadamente, Bolonia no supone una respuesta a estos males. Como ha dicho con mucho acierto el rector de la UPF, Josep Joan Moreso, Bolonia no es de medida unificado para facilitar la movilidad entre las universidades europeas, proceso parecido a la implantación del sistema métrico decimal. Todo lo demás, sistema de becas, financiación, sistemas de control y trasparencia de la gestión, vinculación con el mercado y la industria, es política universitaria local, es decir, propia de cada Estado. Y no deja de ser curioso que el manifiesto de los profesores ponga todas sus iras contra Bolonia y no sea capaz de ningún tipo de autocrítica en relación con el sistema funcionarial, el centralismo estatal o la propia irresponsabilidad de la comunidad universitaria que, en estos diez años de planificación de las reformas, se ha mantenido inactiva a pesar de contar con amplios mecanismos de participación.

También resultaría curiosa la insistencia de los anti-Bolonia en los males de la influencia del mercado y la industria sobre la universidad, si no fuera porque la crítica a las consecuencias del supuesto proceso de Bolonia forman parte de un combate ideológico anticapitalista al que importa poco la propia universidad. Hasta la fecha, los fondos con los que se financia la universidad pública los obtiene de los impuestos que pagan los ciudadanos gracias al funcionamiento de la industria productiva y del propio mercado. Y precisamente, lo que más se había echado en cara a la universidad en los últimos tiempos es que viviera de espaldas a los intereses de quienes la pagan. Porque hacen falta buenos arquitectos, ingenieros, médicos, maestros, abogados, veterinarios, biólogos, psicólogos¿ todos al servicio del progreso social y de los ciudadanos que esperan de la universidad que sepa formarlos adecuadamente según las necesidades de un mercado y una industria cada día más exigentes. ¿Y quién podría estar realmente interesado en desguazar la universidad que hace posible estas necesidades?

Lo que habrá que agradecer a los anti-Bolonia es que nos hayan despertado de una paz universitaria fúnebre, precisamente la que les ha garantizado hasta ahora la impunidad de su autoritarismo iluminado. La mayoría de los estudiantes está exigiendo a la universidad que cumpla con sus compromisos, y la mayoría de profesorado pide un mayor sentido institucional a sus gobernantes. La valentía del actual rector de la UPF impidiendo la ocupación privada de los espacios públicos es un buen síntoma de los nuevos tiempos que se avecinan en nuestra universidad, más exigentes, más críticos, más democráticos, más estrechamente vinculados a la sociedad que la paga.

Més mostres de la lluita antibolonya

Els que parlen de repressió política del moviment estudiantil a la UAB haurien de saber que en molts casos estem parlant d’autèntics brètols, que es dediquen a lluitar contra Bolonya arrencant de les frontisses les portes de les aules, una coneguda mostra de diàleg i consens. Ara han anat una mica més enllà i han posant silicona al pany de les portes d’accés a l’espina B9 de la Facultat de Lletres, on hi ha despatxos de professors i espais de recerca (ja van repintar el Deganat amb ous i pintura, que no s’oblidi). Això deu ser tolerable i excusable per a molts en nom de la sacrosanta lluita contra el sistema, si no els afecta personalment, esclar. A mi em sembla una demostració de la desorientació total dels llops disfressats de xaiets que corren per la nostra Facultat amb crosses ideològiques caduques.

Càrregues brutals

Tota la premsa sense (gaires) excepcions critica la duresa de les càrregues dels mossos (en part perquè van rebre alguns periodistes, corporativisme obliga, esclar). És inacceptable que el que havia de ser una acció de desallotjament d’un espai públic ocupat privadament (que es va fer sense violència i amb eficàcia) acabés en una batalla campal que, era el que els antitot volien per justificar el seu discurs nihilista (ahir, sense conèixer l’abast de les càrregues, ja deia que s’havia deixat podrir la situació). Els qui defensem que la policia ha de fer cumplir la llei amb seny i equitat, també a la universitat, si cal, no podem sinó denunciar que la violència indiscriminada. Que els responsables dels mossos reflexionin i sancionin els qui fan servir la violència gratuïtament.

Subscric en gran mesura les opinions expressades pels editorials d’avui del Periòdico o la Vanguardia:

el Periódico
Desallotjament inevitable però mal fet
El desallotjament de les desenes d’estudiants que estaven acampats a l’edifici central de la Universitat de Barcelona (UB) des del 20 de novembre de l’any passat en protesta pel pla Bolonya era inevitable. El rector de la UB, Dídac Ramírez, ha intentat, mostrant una enorme paciència, buscar una sortida dialogada, que al final ha estat impossible. La protesta d’aquests joves que havien convertit en campament estable una sala d’un edifici públic no es podia mantenir durant més temps, perquè ja es començaven a detectar alguns signes que es podien produir enfrontaments amb altres estudiants o amb el personal de la universitat. Els estudiants tancats, per més que se sentissin empesos per un comprensible esperit de revolta juvenil, no tenen dret a col.lapsar un espai públic que hauria de ser un temple del diàleg i la noviolència. El pla Bolonya, que adaptarà la universitat espanyola a les de l’entorn europeu, té pros i contres. Nosaltres pensem que és un element decisiu per a la modernització de la nostra universitat, encara que, per descomptat, entenem que hi hagi opinions contràries i fins i tot radicalment oposades. Però no sembla que el millor camí per expressar aquestes tesis sigui una ocupació que la majoria d’estudiants ignoren o, directament, deploren. La universitat no és propietat dels estudiants, sinó del conjunt de la societat. I encara molt menys ho és dels grups que, antidemocràticament, decideixen erigir-se en defensors d’una veritat inqüestionable. Una altra cosa és que el desallotjament s’hagi realitzat correctament des del punt de vista de l’acció policial. Malgrat ser conscients de la dificultat d’una operació d’aquestes característiques, entenem que els Mossos d’Esquadra van cometre errors estratègics i, tal com proven les imatges captades en els disturbis posteriors, alguns abusos en l’ús de la força. Les càrregues que es van produir durant tota la jornada per acabar amb els nombrosos talls de trànsit que van protagonitzar grups d’estudiants van ser excessives i van afectar transeünts que no tenien res a veure amb la protesta. També una desena de periodistes, la majoria fotògrafs, van resultar contusionats pels cops dels mossos durant els altercats. Alguns van rebre cops al matí i altres ja de nit, cosa que posa en quarantena les excuses presentades per Interior als mitjans de comunicació a la tarda.

La Vanguardia
La universidad desalojada El edificio de la Universitat de Barcelona (UB) ha estado parcialmente ocupado, desde el pasado 20 de noviembre, por grupos de estudiantes, que rechazaban las reformas universitarias impulsadas por el plan Bolonia. Ayer en la madrugada, y a petición del rector, los Mossos d’Esquadra procedieron al desalojo de los ocupantes, no sin hallar una alta resistencia. El desalojo de aquel histórico edificio y las posteriores manifestaciones callejeras se saldaron con duros enfrentamientos entre los agentes policiales y los jóvenes contestatarios y en ellos la fuerza pública actuó de manera contundente y ¿para decirlo suavemente¿ con escasos miramientos. No fueron pocos los ciudadanos que se vieron sorprendidos y afectados por la refriega. En las cargas policiales hubo contusionados, entre ellos periodistas y fotógrafos que pretendían informar de los hechos. El uso legítimo de la fuerza pública debe administrarse siempre con mesura y proporción. En estos casos es fácil criticar siempre la actuación policial, bien por haber sido demasiado contundente o bien por haber sido excesivamente pasiva. Admitido esto, se tiene que decir que, ayer, la actuación de los Mossos dista mucho de ser la más correcta. Quienes protestaban estaban en su derecho de manifestar su oposición a las reformas del plan Bolonia, que encuentran reticencias en no pocos sectores. En cambio, la ocupación de la sede universitaria o los intentos de paralizar el tráfico en vías neurálgicas no forma parte de ese derecho. Cortar la Gran Via, y más a determinadas horas, es bloquear una de las entradas de la ciudad y es atentar contra los derechos de cientos de miles de personas, que acuden a sus trabajos. No puede decirse que quienes, durante más de cuatro meses, quisieron convertir la universidad en un campamento asambleario fuesen representativos de la comunidad universitaria. Ser joven y estudiante, sentir descontento y mostrar un espíritu combativo ante los muchos problemas que en ella se viven y padecen no otorga privilegios especiales. La tolerante actitud mostrada hasta ayer por el rector no merecía la contumacia de los ocupantes. A partir de la prolongación del conflicto, los hechos que se desencadenaron después resultaban casi inevitables y huelgan las comparaciones con entradas de la fuerza pública en el recinto universitario, acaecidas durante la dictadura. Sobran también las peticiones de dimisión del rector y de todo su equipo, presentadas por el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, pues caben pocas dudas de que aquella ocupación hubiera traspasado sus propios límites. No ignoremos, sin embargo, que la comunidad universitaria padece problemas profundos y de largo alcance, que pueden proporcionar la base de protestas, incluso desproporcionadas, y que el recurso a la fuerza pública no soluciona ninguno de ellos. Una universidad desalojada no es la institución que requiere y merece nuestra sociedad.

Un article de Joan Francesc Mira

El País d’avui publica al seu quadern un breu i interessant article de Joan Francesc Mira, que no em puc estar de reproduir in extenso:

Per Bolonya
JOAN F. MIRA Bolonya, fa pocs mesos, vaig menjar la millor pizza que he menjat mai, en un carreró molt prop dels edificis antics de la Universitat, la més vella d’Europa, és a dir del món. I el cuiner-cambrer, quan li’n vaig fer el comentari, es va posar la mà damunt del ventre prominent, i em digué: “Bologna la dotta. Bologna la grassa”. Això, docta i grassa, europea i antiga. Aquesta institució que en diem “universitat” és una creació de la nostra societat medieval, cristiana i urbana: no de la societat antiga grega ni romana, ni de les societats industrials més o menys democràtiques. Les ciutats de l’hel·lenisme tardà van produir a tot estirar centres del tipus “museu” o “biblioteca”, com els d’Alexandria, o algunes escoles il·lustres de filosofia, de retòrica o de medicina. I civilitzacions tan avançades com la islàmica o la xinesa tampoc no van produir res d’equivalent: van desenrotllar escoles de metges, de teòlegs o de funcionaris, però no universitats. La universitat, que va nàixer per a concedir “llicència” a l’exercici d’una professió pública –de metge o de jurista, inicialment– està lligada també des de l’origen a la transmissió de la doctrina, a la glossa de textos ( “lliçó” volia dir lectura…) i a l’acumulació i difusió del coneixement. Però si alguna tradició inalterada té la institució universitària és el discurs racional sotmès ales regles de mètode, i el distanciament de les temptacions ocultistes i paracientífiques, allunyades de la raó discursiva. No és una tradició insubstancial, ara que l’irracionalisme es difon i s’escampa en la vida social, cultural i literària. A les aules de les universitats, des de les primeres lliçons a Bolonya a finals del segle XI, s’ha ordit al llarg dels segles aquell teixit sobre el qual ha pres forma un sistema de valors i d’idees que continua sent irrenunciable, des del punt de vista intel·lectual i ètic, per als europeus del segle XXI: la idea de naturalesa i la idea de raó, la idea de ciència, la idea de llibertat, i sobretot el concepte i la pràctica del dubte, que és el contrari del dogma. El que em fa por és que siguen, o siguem, massa pocs els qui tenen encara una imatge de la universitat com a dipositària conscient d’aquells valors de llibertat i de raó, de ciència i de dubte crític, que haurien de ser la garantia última de la nostra manera d’entendre la vida en societat. Si aquests valors no han de tindre residència pròpia en una institució com la universitat, on la tindran? I des d’on s’escamparan per la societat, si no és des d’aquesta residència pròpia? I són aquests valors els que defensen aquests estudiants que, a Barcelona o a València, fan acampades diürnes i nocturnes, ocupen rectorats i empastifen les parets? N’estan segurs? M’agradaria parlar-ne amb ells, amb calma, en una trattoria de Bolonya.

(Des)ocupacions

Finalment s’han decidit a alliberar l’espai del Rectorat de la UB. En tenim notícies a bastament, especialment de les càrregues policials que han animat l’Esquerra de l’Eixample de Barcelona. És ben trist que les coses hagin d’acabar sempre així, però quan es deixa que una cosa es podreixi, acaba fent pudor. Què ha guanyat la UB amb la ‘tolerància’ amb els ocupants? Res, estar al mateix nivell que la UPF, que els fa fora sense miraments (i fa santament) i encara haver de sentir “il·lustres” professors titllant-los de franquistes.

Ara, també ha servit per veure la hipocresia dels que encara consideren tolerable que s’arrenquin les portes de les aules, que s’amenaci i coaccioni els estudiants i els professors, que quatre arreplegats facin servir les aules de dormitori. ¿Per què no els allotgen als seus despatxos, als seus departaments? ¿Serien tan tolerants si les portes arrencades o les cadires plantades al mig del vestíbul fossin les del seus despatxos i laboratoris?

I tot això per què? Per què organitzin debats i xerrades que avorreixen les pedres (ho diu amb prou encert l’Enric Canela)?
Cal celebrar que tots els rectors de les universitats públiques hagin assumit que aquests autoritaris consentits (en Joan Gil en diu ‘energúmens’ i en fa un repàs –que també inclou les autoritats acadèmiques– prou contundent) se’ls ha de fer fora de la universitat.

Nou Claustre

Avui s’ha constituït el nou Claustre de la UAB. Després d’una sessió maratoniana de més de quatre hores, tenim mesa del Claustre presidida pel Dr. Pere Ysàs i representants del Claustre al Consell de Govern: Carme Armengol, Seán Golden, Josep Oliver, Joan Subirats, Lluís Tort, Xavier Villalba i Maria Jesús Espuny (sector A); María del Mar Baeza, Josep Cañabete, Núria Casellas, Diego Castro i Xavier Verge (sector B); Jordi Almiñana, Glòria García -representant dels estudiants de doctorat-, Ricardo Naval, Marc Navarro i Gerard Sánchez (sector C); i Carlos Alonso i Juan Manuel Gómiz (sector D).
També s’ha acomiadat el Sr. Jordi Porta com a Síndic de Greuges, que serà substituít pel Dr. Josep Font.
Confiem que això sigui el començament d’un nou periode de normalitat institucional, eficàcia i diàleg constructiu de veritat.

Les mentides de l’Assemblea de Lletres

El blog de l’Assemblea de Lletres torna a publicar mentides:

En l’anterior assemblea de lletres del dia 2 de març es va decidir per una majoria de 127 vots a favor, 12 vots en contra i 21 abstencions que els dies 17, 18 i 19 de març ocuparem la facultat. El motiu és, com ja fa anys que es va repetint, l’oposició estudiantil a la reforma dels plans d’estudi.

Compareu això amb l’acta de l’Assemblea d’aquell dia:

3) CAE vaga dies 17, 18, 19 (vaga de les quatre universitats de Barcelona->
aturar classes i manifestació el dia 19 a BCN).
Vots a favor 127
Vots en contra 12
Abstencions 21
Es decideix fer una comissió i es passa llista per a qui vulgui apuntar-se.

Aquí es parla de vaga i aturar classes, però no diu ni un mot d’ocupació. On es va decidir l’ocupació? Quan es va discutir i votar? Que els estudiants de la Facultat, que són l’Assemblea, sàpiguen per què serveix anar a les assemblees: per servir d’excusa a les decisions que un grupet (l’elit revolucionària) pren pel seu compte: leninisme en estat pur.

Una reflexió sobre la universitat i les beques

El País publica un interessant reportatge sobre el preu de les carreres universitàries, les beques, els mecanismes que podrien millorar l’accés a la universitat de les classes baixes i, sobretot, l’aprofitament de les carreres universitàries per part dels nostres alumnes.

Aquí en teniu un extracte amb el diagnòstic i la solució de l’economista Juan Hernández Armenteros (altres experts matisen aquesta solució o apunten altres aspectes):

Una de las opciones más claras la expone en un informe el economista, experto en financiación universitaria, Juan Hernández Armenteros, que es el autor de los diversos estudios La Universidad española en cifras en la Conferencia de Rectores. Hernández Armenteros ha realizado un estudio sobre la financiación de los centros públicos presenciales por comunidades autónomas entre 1996 y 2004, en el que concluye que la situación es poco racional e “ineficiente” y sugiere como solución precisamente un sistema de gratuidad según los resultados académicos.

Este economista llama a su propuesta “sistema de gratuidad en las enseñanzas universitarias de grado para un comportamiento académico responsable” y dice que supondría la reducción a medio plazo de las “elevadas tasas de ineficiencia que, salvo en la excepción de un destacado número de titulaciones de ciencias de la salud, se vienen dando en las universidades españolas, con lo que se mejoraría el nivel de gasto por estudiante”.

Hernández Armenteros propone que para que el sistema sea más eficiente se premie el rendimiento académico devolviendo el dinero a los estudiantes que aprueben en la primera matrícula toda la carrera (que en la actualidad son el 10%) e ir encareciendo progresivamente a lo largo de varios cursos las segundas y terceras matrículas hasta que la segunda represente el 50% del coste real de los estudios y la tercera el 100%. En la actualidad, los alumnos pagan de media alrededor del 10% del coste real de sus estudios, la segunda matrícula les sale por un 30% más que la primera y la tercera y sucesivas por aproximadamente un 50% más.

Como referencia, si el sistema de gratuidad que plantea Hernández Armenteros se hubiera aplicado en las universidades de Andalucía en el curso 2005-2006, éstas hubieran facturado un 66% más de lo que obtuvieron. El cálculo en Andalucía (que agrupa el 20% del sistema universitario español y ofrece todo tipo de titulaciones) es extrapolable, según el autor de este informe, a toda España.

Cualquier reforma de la financiación del sistema debería ir acompañada, según los especialistas, de un refuerzo de la política de becas a medio plazo. Con dos objetivos: fomentar la movilidad (para que el lugar de residencia no sea un impedimento para estudiar una carrera) y compensar las desigualdades (que todo alumno que tenga una renta baja familiar o personal tenga una beca “compensatoria” que le permita vivir, similar al salario mínimo interprofesional).

España destina a becas sólo un tercio (el 0,08% del PIB) de lo que dan de media los países de la Unión Europea (0,24% del PIB) del PIB, según los últimos datos oficiales (de 2006). Este porcentaje puede haber aumentado en los últimos dos años a alrededor del 0,11%, lo que sigue estando muy alejado de la referencia europea.

La primera medida sería aumentar la cuantía de las llamadas becas compensatorias para que sean verdaderos salarios. Esta ayuda ahora representa unos 2.200 euros al curso, lo que impide a muchos alumnos mantenerse con ella. Para evitar este problema tendría que ser similar al salario mínimo interprofesional.

[…]

Aparte de las ayudas, otra de las cuestiones que puede mejorarse es la tasa de evaluación, es decir, la cantidad de alumnos matriculados que se presentan a examen. En la mayoría de las universidades no les corre convocatoria (la de junio y septiembre, o la de febrero en algunas materias cuatrimestrales). Las universidades tienen autonomía para decidir si corre convocatoria aunque no se presenten al examen. Tienen seis oportunidades para aprobar cada materia de la carrera, que serían dos por curso si les corriera automáticamente a los matriculados, se presenten o no.

Hernández Armenteros cuenta un ejemplo real. En la clase de introducción a la economía de la carrera de Turismo de la Universidad de Jaén se han matriculado este curso 130 estudiantes, se han presentado al examen 61, de los cuales han aprobado 47. Estas proporciones no son excepcionales, son habituales en numerosas materias y titulaciones. ¿Son razonables? Para la mayoría de los expertos, en absoluto. No sólo por cuestiones económicas. La cultura del esfuerzo también importa.

La repressió política a l’Assemblea de Lletres

Cito un punt de l’acta de l’Assemblea de Lletres del dia 10 de març (cito sense corregir el text):

– Es parla d’una opinió expressada per Júlia Rosell en que se l’acusa de divulgar informació tractada a l’Assemblea a un diari gratuit i es debat sobre si s’ha d’expulsar de l’Assemblea

Fa feredat veure com l’Assemblea no només no publica les actes al seu blog sinó que pretén limitar la llibertat d’expressió d’un dels seus membres. Ara, el que fa riure és que s’arribi a discutir la qüestió, perquè, deixant de banda que no hi ha cap norma de l’Assemblea que impedeixi divulgar informació (de fet, no hi ha cap norma de cap classe), ¿com es pot expulsar algú de l’Assemblea de Lletres, que formen tots els estudiants matriculats? La resposta és molt clara: demanant al Deganat que li obrin un expedient i l’expulsin de la Facultat. Això sí que seria una ironia del destí!

La UPF no està per bromes

La UPF ha mostrat que no pensa cedir als capricis d’un grapat d’il·luminats i ha fet el que calia: demanar als mossos que els desallotgessin d’un espai públic que estaven ocupant de manera il·legal. Aquí teniu la notícia que en dóna Vilaweb (vegeu també la notícia al 3/24 i a l’Avui):

Els mossos desallotgen els estudiants tancats al campus de la Ciutadella de la UPF

Els manifestants s’hi volien quedar fins dilluns, per protestar contra la implantació del procés de Bolonya

Els mossos d’esquadra han desallotjat la passada mitjanit la trentena d’estudiants contraris al procés de Bolonya que ocupaven el campus de la Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Una vintena d’universitaris han sortit i els altres s’han quedat dins. Poc després, els agents han començat a desallotjar per la força els altres estudiants, que no han oposat resistència. Els estudiants volien mantenir la tancada fins dilluns.

Més d’un centenar d’estudiants s’han concentrat a les portes de la universitat per rebre els desallotjats amb forts aplaudiments.

Els universitaris han assegurat que la tancada era pacífica i perquè poguessin treballar conjuntament les assembles d’estudiants de l’àrea metropolitana. Han explicat també que l’ocupació havia estat comunicada a la UPF i han lamentat que tot i així s’hagi recorregut al desallotjament forçat. Tenien la intenció de quedar-s’hi fins diumenge a la nit, un dia abans que Josep Joan Moreso fos proclamat de nou rector de la universitat després de les eleccions del 4 de març passat.

Els sindicats convocants de la manifestació i de la vaga de dijous (el SEPC, l’AEP i les assemblees de facultat d’algunes universitats) demanen un ‘debat obert’ sobre l’aplicació de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES), i amb aquesta intenció, diuen, volien aplegar-se aquest cap de setmana al campus de la Ciutadella de la UPF.

A més, continuen les tancades a diferents espais, com l’edifici històric de la UB, on un grup d’estudiants hi són tancats des de fa tres mesos.

Podeu completar la notícia amb la crònica il·lustrada que es fa de l’ocupació al blog Dies de fúria.

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén