Blog d'en Xavier Villalba

Recerca, docència i altres assumptes

Mes: Març de 2009 Page 2 of 5

La megaassemblea extraordinària de PDI i PAS de les universitats catalanes convoca 150 persones

Com era previsible, la capella de la UB va quedar petita per aplegar tots l’assemblea extraordinària de PDI i PAS de les universitats catalanes (és un dir, perquè no hi ha assemblea ordinària ni assemblea ni res de semblant): 150 persones. Les reivindicacions, molt respectables, evidentment, no cal que us les digui: moratòria, molt debat, amb l’afegit que exigeixen que dimiteixi tothom. Evidentment, cap proposta alternativa (esclar que no els paguen per fer propostes, això és cert: ho han de fer els gestors i els polítics), a part de fer un ús pervers del llenguatge farcit d’acusacions velades que faria les delícies de Goebbels. Algunes perles del “Comunicat a ran dels fets del 18M”:

agressions del “lobby pedagògic neoliberal” que censura ideològicament els plans d’estudi a través d’agències

es brutals càrregues dels mossos d’esquadra al llarg de tot el dimecres 18 de març, justificades a partir d’informacions falses i deliberadament amplificades

les informacions esbiaixades d’alguns mitjans de comunicació, que haurien de garantir una informació acurada i èticament responsable.

Aquestes protestes tenen un origen polític, motivat pels dubtes i dissentiments de fons que provoca una pla de reforma de les universitats públiques

El recent desallotjament de l’edifici del Rectorat de la Universitat de Barcelona és una expressió d’aquesta erosió de les llibertats col·lectives dins de les universitats.

Evidentment, cap cita de les coaccions i amenaces a les Facultats, del sabotatge de les classes reglades, que evidentment no entren en la seva categoria de les ‘llibertats col·lectives’ ni de la “lliure circulació, i reunió de persones, oberts al debat científic, cultural i polític i a la plena creativitat intel·lectual”.

Opinions d’estudiants sobre l’EEES

Avui, als Matins de TV3, hi ha hagut un interessant debat entre estudiants sobre la implantació de l’EEES. El vídeo està penjat al blog de la Júlia Rossell, que hi ha participat, i al web del programa.

Una mirada científica al desordre

A la versió en línia de la revista Science apareix un interessant article de tres investigadors de la Universitat de Groningen que ens hauria de fer reflexionar als qui transitem pels passadissos i els camins de Lletres (gràcies a la M. Teresa per fer-me’l arribar). En transcric el resum:

The Spreading of Disorder
Kees Keizer,* Siegwart Lindenberg, Linda Steg

Imagine that the neighborhood you are living in is covered with graffiti, litter, and unreturned shopping carts. Would this reality cause you to litter more, trespass, or even steal? A thesis known as the broken windows theory suggests that signs of disorderly and petty criminal behavior trigger more disorderly and petty criminal behavior, thus causing the behavior to spread. This may cause neighborhoods to decay and the quality of life of its inhabitants to deteriorate. For a city government, this may be a vital policy issue. But does disorder really spread in neighborhoods? So far there has not been strong empirical support, and it is not clear what constitutes disorder and what may make it spread. We generated hypotheses about the spread of disorder and tested them in six field experiments. We found that, when people observe that others violated a certain social norm or legitimate rule, they are more likely to violate other norms or rules, which causes disorder to spread.

Convocada una megaassemblea del PDI i el PAS de tota Catalunya (i, si volen venir, també d’Espanya)… a la capella de la UB

Si sou de la UAB, ja haureu patit el correu-spam dels pesats de sempre (van canviant de nom i de plataforma: abans Plataforma pel diàleg, ara Assemblea PDI i PAS, demà ves a saber; els de la CGT ja no ho fan perquè és fàcil fer-ne un filtre i enviar-los a la paperera). Ens convoquen a tots els PDI i PAS de les universitats catalanes i (en la part castellana de la convocatòria que tenen al seu blog -amb zero comentaris, com els que van obrir abans) de la resta de l’estat si s’hi volen apuntar. Deveu pensar que han reservat el Camp Nou per encabir tanta gent. Doncs, no, haurem d’enllaunar com sardines els milers i milers de persones que hi estem convocats a la capella de la UB!!! No la recordava tan gran, però el cert és que ja han passat molts anys des que hi assistia a les assemblees quan era estudiant de la fantàstica universitat pre-Bolonyesa.

No em puc estar de reproduir el magnífic ordre del dia, molt ben elaborat, però avorridíssim. Per això hi he afegit un punt de broma: a veure si endevineu quin és.

0. Aprovació de la proposta d’ordre del dia.
1. Valoració dels fets de 18 de març.
2. Necessitat d’establir canals de diàleg per a resoldre el conflicte.
3. Recull de propostes.
4. Celebració d’una missa.

Per cert, parlant d’aquesta megaassemblea a la capella de la UB, se m’han avivat els records de la meva època d’estudiant mobilitzat de vint anys enrere i puc donar fer que les assemblees eren tan multitudinàries com ara (no arribàvem a la cinquantena) i les decisions que es prenien al matí es canviaven a la tarda: ben bé com ara! Ah, i teníem assemblearis professionals, juraria que funcionaris, perquè anys després de fer la carrera i de treballar com a becari quatre anys al Laboratori de Fonètica, encara corrien pel pati de Lletres fumant porrets i jugant a malabars. O tempora o mores!

Més reflexions sobre la batalla campal

En Vicent Sanchís, a l’Avui ajuda a situar el tema i a separar coses: una cosa va ser el necessari desallotjament i una altra cosa la batalla campal:

Seguretat ciutadana i inseguretat urbana
En aquest país mig convuls tot es barreja i tot es confon. Durant mesos grupets d’estudiants han portat de corcoll les autoritats acadèmiques col·lapsant amb protestes esquifides però efectives parts sensibles del cos universitari. Amb el pla Bolonya com a excusa. L’actitud decidida d’aquestes minories ha sorprès i ha descol·locat els encarregats d’evitar que uns quants imposen la llei a tota la resta. Hi ha hagut proclames, hi ha hagut indignacions i grans declaracions, però el sabotatge calculat d’una minoria espavilada i identificada ha pogut més. Una d’aquestes colletes va envair el vestíbul de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona. La història envaïda! Després de mesos de protestes i barbacoes, el rector va decidir que ja n’hi havia prou. I aleshores vam passar a l’altre extrem.

El viacrucis va començar amb un desallotjament accident i va acabar en guerra guerrejada per tot el centre de la ciutat. Els Mossos van agredir igualitàriament: sense diferència de raça ni de credo. Al final ha acabat protestant tothom. Han protestat els estudiants –fins i tot els més pagats amb Bolonya i el seu pla–, els contribuents agredits que hi passaven, els periodistes apallissats a grapats i els mateixos mossos, que acusen els seus responsables de desorganització i desemparament. Enhorabona. No es pot deixar fer i després desfer-ho tot. Els responsables de la seguretat ciutadana s’han convertit en els principals causants de la inseguretat urbana.

Amb tot, no són sobreres les reflexions que fa Miquel Sellarès a Tribuna.cat, on a l’article ‘Què passa a la brigada mòbil?’ es planteja que deixar podrir-se la situació per falta de tremp i després cridar els mossos per fer la feina bruta i a més criticar-los és irresponsable. També té raó, l’home.

El Consell Interuniversitari de Catalunya demana comparèixer davant del Parlament

Segons anuncia el portal de la UAB, el Consell Interuniversitari de Catalunya ha demanat comparèixer davant del Parlament per aclarir una mica més encara la postura de les universitat catalanes davant de les protestes contra l’aplicació de l’EEES. A molts polítics ja els aniria bé d’escoltar una mica el que està passant en comptes de desbarrar a partir de retalls de diari i vídeos que lamentablement només donen veu als que fan gresca.

El CIC demana comparèixer davant del Parlament

La Junta del CIC de Catalunya, de la qual formen part representants de l’Administració de la Generalitat i rectors i rectores i presidents i presidentes dels consells socials reunida, a Barcelona, en sessió ordinària el 19 de març de 2009

Declara

Primer- que dóna suport a les decisions que en l’exercici de les seves responsabilitats, en el marc de l’autonomia universitària, han pres i prenguin els
rectors i rectores per tal de garantir la normalitat acadèmica i els drets d’estudiants i professors i del personal d’administració i serveis en el desenvolupament de les seves responsabilitats.

Segon- que reconeix la legitimitat de totes les opinions sobre el futur de les universitats catalanes sempre que s’expressin de forma pacífica i democràtica. I,
rebutja l’ús de la violència i el deteriorament del patrimoni públic, que és de tots.

Tercer- que s’assumeix el desplegament de l’espai europeu d’educació superior com a una oportunitat per assolir unes universitats catalanes inclusives socialment i d’excel·lència com a motor del canvi de model de societat necessari per abordar amb èxit la sortida de l’actual crisi global.

Quart- que sol·licitarà la compareixença davant del President del Parlament i dels representants de tots els grups parlamentaris per valorar la viabilitat de conèixer el posicionament del Parlament quant als punts d’aquesta declaració.

La veu dels qui no tenen un titular

La Vanguardia d’avui recull dues aportacions que reclamen que s’escolti també la veu dels qui no fan servir la violència i són coaccionats i amenaçats per intentar fer classe o assistir-hi.

La primera aportació és una columna del Francesc-Marc Álvaro:

Ellos no tienen titular
Las reglas de la sociedad del espectáculo nos deslumbran tanto como nos despistan. Leo que un ciudadano, supuestamente estudiante universitario, llamó anteayer la atención de los periodistas que cubrían las manifestaciones en contra de la implantación del plan Bolonia para mostrar, ante las cámaras, un golpe recibido en un muslo que, según declaró, era fruto de la actuación de los Mossos d’Esquadra. El joven en cuestión, una vez logró reunir a su alrededor a los informadores, repitió a grito pelado y con los pantalones bajados la siguiente frase: “¡Pido un titular!”. Conocedor, sin duda, de los protocolos de la mediación informativa, el espontáneo vendía su sucinto relato acompañándolo de una pieza editorial cuya tesis era clara, aunque no muy original: “Así intentan integrar los estudiantes en el sistema”. Pura golosina. Seguro que el gran Guy Debord, desde los cielos, sonrió al ver cómo los postulados situacionistas han devenido una rutina al alcance de cualquier celebridad surgida del interior de la multitud, por decirlo a la manera de Negri y otros cate- Los profesores y los alumnos que acuden a clase son lo más importante del conflicto quistas de la reacción mesiánica. Pero el único debate serio democráticamente, el único que hoy merece la pena (una vez constatamos que Saura sigue conspirando solito contra Saura), es el que se centra en el fuera de campo. Lo no mediático. Hablo de esa zona ignorada donde nunca hay cámaras ni micrófonos. Para que la conozcan, les transcribo lo que me ha contado un profesor de la Universitat Autònoma de Barcelona. Es la crónica de lo ocurrido la mañana del pasado día 12 en la facultad de Políticas y Sociología: “Tras dar un rodeo considerable porque han bloqueado la plaza Cívica, llego a la facultad. Hay unos sesenta alumnos presentes en el aula porque toca control parcial de la asignatura. Cuando hago aparición surge un piquete de tres o cuatro personas que (sin pedir permiso) arengan a los demás y les invitan a salir. Pido a los miembros del piquete, una vez han expresado su posición, que abandonen el aula y lo hacen acompañados de una decena de estudiantes. El resto se queda. Empiezo la clase, pero se hace difícil la tarea, pues los huelguistas instalan una ruidosa sirena en el pasillo y, además, gritan constantemente. Se producen varios intentos de entrar en el aula para obligarnos a suspender la clase. El decano, Salvador Cardús, y dos vicedecanos se colocan ante la puerta del aula para impedir el boicot. Hay tensión. Consigo terminar la clase y, a la salida, una estudiante dice (de buen rollo) que mi actitud es nazi porque no he respetado la decisión de los alumnos de hacer huelga”. Ni este heroico profesor de la UAB ni el admirable decano Cardús ni los vicedecanos que tuvieron que actuar como guardas de seguridad han tenido su titular. Pero ellos y los alumnos que acuden a clase son lo más importante de este conflicto. Lo demás, espuma del tiempo.

La segona és una carta al lector que signa Gemma Brunat (i que també apareix al Punt de Barcelona):

Universitat de tots
El que es veia venir, finalment va passar. Els Mossos van desallotjar, amb una contundència qüestionable, l’edifici de la UB ocupat per estudiants antiBolonya. No seria just que ara el debat se centrés en això, i crec que feia temps que s’hauria d’haver produït. El debat i el diàleg no s’han de substituir mai per la violència, però algú es pregunta què passa amb els estudiants que volíem assistir a classe, favorables a l’Espai Europeu d’Educació Superior, que hem rebut paraules poc afectuoses –per no dir una altra cosa– d’aquests anti-Bolonya a qui se’ls omple la boca de democràcia A la UAB fa un parell de dies que els piquets no deixen fer classe! I què passa amb els professors farts de les tancades, de la paralització de les classes, dels comentaris que rebien D’aquests, també n’hi ha, però són l’anomenada majoria silenciosa. Potser és cert que la informació no ha arribat bé a les comunitats afectades per la convergència europea, però fa deu anys que el pla Bolonya es va signar, no ha estat un decisió d’ara. També voldria recordar que les universitats es regeixen pel principi d’autonomia, és el rector qui pot demanar els desallotjaments, i que el Departament d’Universitats va crear una taula nacional de debat de la qual es van aixecar la majoria dels representants dels estudiants en la primera trobada. El pont de diàleg ja l’havien trencat ells abans. Coherència, si us plau. BRUNA FERRER Barcelona

Nova assemblea el dia 24: anem preparant la pintura

M’han informat que el dia 24 a les 11.30 hi ha una nova assemblea per ”fer alguna acció contundent per la tancada de la UB”. NO és que sigui especialment important, perquè ja sabem que el bacallà es talla a les comissions, que es passen per l’entrecuix els consensos i les votacions de l’Assemblea, com la decisió d’ocupar quan es va votar fer vaga.
En resum que ens volen muntar alguna acció vandàlica digna de la fama de la nostra Facultat. Es veu que això que a les notícies es parli dels estudiants de la UB i de la UPF i s’hagin oblidat dels lluitadors veterans, dels cabdills del moviment revolucionari mundial, deu fer molt de mal. Bé, els venedors de pintura ja es deuen estar fregant les mans: amb aquesta patuleia no es podran queixar de la crisi, no.

Novament els de la pintura i els ous

Segons explica l’Avui, un grup d’estudiants anti-Bolonya ha fet el que millor saben fer (a la Facultat de Lletres de la UAB, en podem donar fe): llençar pintura i ous. Aquesta vegada no ha estat la porta del Deganat de Lletres, sinó que han picat més amunt: la Generalitat. Suposo que era en defensa de l’escola pública, però queda clar que els mou la gresca per la gresca i Bolonya és una excusa de primera.
Com sempre, la neteja anirà a càrrec dels diners públics, com els 150.000 euros que s’ha gastat la UAB en netejar pintades i reparar les destrosses fetes pels ‘pacífics lluitadors’. Només espero que aquests brètols no rebin cap subvenció de la UAB ni de la Generalitat per comprar pintura.

Manifest de la Plataforma de Professors de Català en defensa de la tercera hora de català

La Plataforma de Professors de Català ha publicat un manifest en defensa de la tercera hora de llengua i literatura catalanes al batxillerat amb nombroses adhesions. Us el transcric a continuació. Si el voleu subscriure, envieu la vostra adhesió a:

professorsdecatala@gmail.com

indicant nom i cognoms, centre de treball o professió, DNI i adreça electrònica.

El català al batxillerat

Els professors que vam constituir la Plataforma de professors de català el més de juny del 2008 volem fer constar que el nostre objectiu és aconseguir recuperar el tracte de l’assignatura de Llengua i literatura catalanes com a matèria troncal. Aquest objectiu nosaltres l’entenem com una qüestió de país, ja que és un fet que, amb la nova distribució horària al batxillerat, la llengua pròpia queda força disminuïda en l’ensenyament secundari (en aquest curs escolar els nostres alumnes només tindran 2 hores setmanals de llengua i literatura catalanes a 1r de batxillerat en lloc de 3 hores, i per al curs vinent aquesta reducció també afectarà el 2n de batxillerat de manera permanent). Aquest caràcter de la nostra reivindicació es basa en els fets i les consideracions següents:

1. És la primera vegada, d’ençà del restabliment de l’Autonomia, fa 30 anys, que les hores lectives de llengua catalana es redueixen al batxillerat, i això en un context en què el professorat constata que, en general, la competència lingüística dels nostres alumnes és cada cop més baixa (sobretot en la llengua pròpia del país), com també l’ús social del català a les aules.

2. L’actual incorporació d’alumnes nouvinguts és nombrosa a l’ESO, però també es produeix cada cop més a 1r i a 2n de batxillerat, amb la qual cosa el tractament de les necessitats d’aquest nou alumnat requereix una dedicació especial per assentar molts aspectes bàsics de la llengua, això també requereix un esforç suplementari de convèncer la resta de professorat que la llengua vehicular sigui la catalana a l’hora d’impartir les altres assignatures.

3. Entre els dos cursos de batxillerat es deixaran de fer unes 70 hores de classe, i amb aquesta reducció horària serà impossible donar tots els continguts que estableix el nou currículum de batxillerat, i encara menys practicar el mètode comunicatiu en el tractament de la llengua. D’altra banda, amb dues hores setmanals no hi haurà temps suficient per treballar les lectures prescriptives fixades pel Departament (que són les mateixes d’abans, quan disposàvem de tres hores setmanals). En definitiva, la competència lingüística i la capacitat comunicativa de l’alumnat quedarà disminuïda de manera alarmant, perquè és evident que amb 70 classes menys de català els alumnes arribaran més mal preparats a la Universitat, i això no es pot acceptar.

4. Als països del nostre entorn europeu, les hores dedicades al conjunt de les assignatures de llengua és molt superior (Alemanya, 11 hores; Suïssa, 10 h; Àustria, 9 h; Itàlia, 11 h); la llengua oficial, doncs, hi té un tracte molt més favorable que no pas a Catalunya, que passarà de 9 hores per curs (3 de català, 3 de castellà i 3 d’anglès, a només 7 hores: 2, 2, 3). Tenint en compte la situació de cooficialitat de dues llengües al nostre país, una de les quals és la pròpia, la situació esdevé encara més paradoxal. No coneixem cap altre país d’Europa on s’estiguin plantejant la reducció de l’ensenyament de la seva llengua nacional al batxillerat.

L’informe PISA 2007, el dels coordinadors de llengua catalana i castellana de les PAU (juny 2008), i el darrer informe de la Fundació Jaume Bofill (setembre 2008), entre d’altres, palesen el baix nivell dels nostres alumnes en moltes matèries i també en expressió escrita i comprensió lectora. És per això que fem una crida al professorat de llengua catalana especialment, però també a la resta del professorat, als pares i mares, als sindicats de l’ensenyament, als partits polítics catalans, a les universitats, als escriptors i intel•lectuals, a les organitzacions juvenils, a les entitats culturals i cíviques…, a la mobilització per tal d’aconseguir que la llengua pròpia del país no perdi l’estatus d’assignatura troncal que tenia fins ara i no retrocedeixi encara més en l’ensenyament, com va passant en altres àmbits socials.

Un cop s’ha posat en marxa l’actual curs escolar i s’han fet els primers exàmens a 1r de batxillerat, els professors constatem que els resultats obtinguts en la matèria de llengua i literatura catalanes són clarament inferiors als del curs anterior. Si a això hi afegim l’allau immigratòria, i que en els nous currículums de batxillerat 21 assignatures han incrementat el seu horari lectiu (han passat de 3 a 4 hores i 12 d’elles ho seguiran fent a 2n de batxillerat) no entenem per què la nostra assignatura ha de ser tractada de manera subalterna i residual.

És per tot això que demanem al Departament d’Educació que doni a la llengua catalana el caràcter d’assignatura troncal també en el batxillerat, i que es passi, en el curs vinent, de les 2 hores setmanals d’aquest any a 4 hores setmanals a primer i també a segon de batxillerat, i que es faci amb caràcter permanent, com es fa en altres assignatures.

Ja n’hi ha prou de marginació del català!

PLATAFORMA DE PROFESSORS EN DEFENSA DEL CATALÀ AL BATXILLERAT

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén