Blog d'en Xavier Villalba

Recerca, docència i altres assumptes

Mes: Març de 2009 Page 1 of 5

Una forma refinada de sabotatge

El catedràtic de la casa, Pere Solà, anuncia al seu article Moratòria de Bolonya al Punt de Barcelona, que “[e]l moviment de tots els sectors universitaris en relació amb la reforma en curs és a punt d’assolir una gran victòria: el reconeixement que la reforma es fa de manera precipitada, poc consensuada i sense recursos, i no respecta ni els drets socials dels estudiants ni l’autonomia de les universitats tal com preveuen tant la Constitució com l’Estatut.” Deu tenir informació privilegiada. L’article és una mostra acuradíssima del discurs que ja hem vist reproduït moltes vegades: jo més reformista que ningú (l’última frase: “La societat catalana es mereix un sistema educatiu i universitari millor.”), però esclar abans de tocar res, primer cal… O sigui aturem-nos i doneu-nos temps a veure si ens podem empescar una alternativa o millor, anem endarrerint la cosa que qui dia passa any empeny.

PERE SOLÀ I GUSSINYER (*) Moratòria de Bolonya
El moviment de tots els sectors universitaris en relació amb la reforma en curs és a punt d’assolir una gran victòria: el reconeixement que la reforma es fa de manera precipitada, poc consensuada i sense recursos, i no respecta ni els drets socials dels estudiants ni l’autonomia de les universitats tal com preveuen tant la Constitució com l’Estatut.

No cal aportar-hi cap prova d’aquestes acusacions, esclar, ni especificar de quins drets socials dels estudiants es parla ni com s’ha violat l’autonomia universitària.

Arribats en aquest punt, cal responsabilitzar-ne les conselleries d’Educació i Universitats per la seva incapacitat de sintonitzar amb els estudiants i el personal docent, investigador i de serveis de l’educació, i per la manera com han confós la ciutadania en un tema tan sensible com l’educació.

Sorprèn que barregi Bolonya amb la Conselleria d’Educació, però la tàctica és embolica que fa fort: lligar el malestar bolonyès amb el malestar dels professors de primària (no diu res dels pares dels alumnes de primària, ni de les protestes dels alumnes de primària (és conya)).

No s’entén que la reforma educativa catalana no comprengui tots els sectors de l’educació, incloent-hi, naturalment, l’educació superior, l’educació permanent i els ensenyaments no reglats.

O sigui que no es pot aplicar bé l’EEES sense reformar al mateix temps la primària i la secundària, la FP, les aules per a la gent gran i el cursos per correspondència. Ja veieu de quin peu calcem…

En la meva opinió, hi som a temps, de fer bé les coses, si rectifiquem. Rectificar vol dir dialogar de debò sobre l’aplicació de l’Espai Europeu d’Educació Superior. Vol dir reconèixer que sense el consens no es pot avançar.

Sospito que això no ho deu pensar arran de les manifestacions a favor i en contra de la nova llei de l’avortament. ¿Cal arribar a un consens amb els representants de l’església catòlica i les organitzacions feministes per fer-ne la reforma? Hi ha cap país que funcioni així?

I vol dir reconsiderar la política policial i de mostrar la porra de cop i volta per part de les autoritats polítiques i acadèmiques. Cap dubte que un gest simbòlic del rectorat de la UAB i de la Generalitat (conseller Huguet, d’ERC, responsable d’Universitats) per reconsiderar les irregulars sancions a l’alumnat contrari al pla de Bolonya pels fets del curs acadèmic passat ajudaria a avançar.

Efectivament, no ens deixem els pobres expedientats, que ja ningú se’n recorda. Fixeu-vos que qualifica les sancions d’irregulars, però col·loca l’adjectiu al davant per fer-lo més matisat i llençar la pedra i amagar la mà.

Per tal de dialogar sobre com aplicar la reforma, cal asseure’s i parlar sense presses: això només es pot fer amb una moratòria de l’aplicació dels nous graus.

I els que ja estan aprovats? Però si el sistema és dolent, s’ha de tirar enrere i desmuntar el que ja està fet, no n’hi ha prou d’aturar-ho. Ah, és que els nous em toquen a mi!

Cal reformular i millorar els canals de participació democràtica a les universitats públiques.

Molt vague, tot plegat. De quina reformulació estem parlant? ¿Proposa assemblearitzar la universitat i elegir els càrrecs per consens de tota la comunitat universitària? ¿O proposa que tothom elegeixi tots els càrrecs electes (rectora, degans, directors de departament) amb el sistema d’una persona un vot?

Cal establir reglaments democràtics de règim intern, que proscriguin l’ús de tota forma de violència, també la violència de fer intervenir de manera discrecional els Mossos i companyies de seguretat privades.

D’acord. Cal redactar un nou reglament de règim intern, però això no s’ha de barrejar amb l’establiment d’un protocol de seguretat que fixi en quines condicions és recomanable recórrer a la policia. Sempre embolicant la troca.

La gimnàstica del debat, de la reflexió i a favor del diàleg s’ha d’imposar

Imposar, des del consens, suposo! Per cert, caldria puntualitzar que si l’autor de l’article no ha debatut, reflexionat o dialogat sobre l’EEES a les comissions de grau dels Departaments, a les Juntes de Facultat, a la Subcomissió de grau de la Comissió d’Ordenació Acadèmica o a les sessions sobre el tema organitzades per les Facultats i/o l’IDES, d’altres sí que ho hem fet. No cal fer creure que la deixadesa d’alguns implica el desinterès de la resta.

Des del sector de professors i personal d’administració i serveis, crític amb la forma barroera d’aplicar el pla de Bolonya, s’ha plantejat la necessitat de tirar endavant un nou Congrés Universitari Català o, en un format més simple, un Fòrum Social Universitari, amb intervenció de tots els sectors acadèmics i de la societat civil. La societat catalana es mereix un sistema educatiu i universitari millor. (*) Catedràtic d’Història de l’Educació de la UAB

La solució màgica és fer una mena de Fòrum Universal Universitari amb la participació de tota la societat civil. Vaja, sabent com sabent tots que quan una cosa no es vol de tirar endavant, es crea una comissió per estudiar-la, això sembla una forma ben refinada (i cara) de sabotatge.

Guy Haug: “Bolonia ha sido un catalizador de malestares”

El passat dia 29, la Vanguardia va entrevistar Guy Haug, un especialista en ensenyament universitari i una de les ments pensants que han ajudat a dissenyar l’EEES. és, doncs, una persona que ens pot dir de què parlem quan parlem de Bolonya. Us en recomano la lectura.

La UGT fa una mostra de coherència

La UGT de la UAB ha fet públic un comunicat sobre els fets violents i vandàlics del dimecres 25.
Com que el subscric plenament i per això us el reprodueixo:

Comunicat UGT – UAB

Des de la secció sindical d’UGT condemnem els incidents del dia d’ahir 25 de març al Rectorat, protagonitzats per un reduït nombre d’estudiants, que van fer pintades i van forçar la porta de l’edifici fins a trencar-la. Així com hem exigit que es depurin les responsabilitats polítiques per les càrregues policials efectuades la setmana passada en les hores posteriors al desallotjament de l’ocupació del Rectorat de la UB, aquesta secció sindical també vol expressar el seu rebuig més contundent als mètodes emprats per una minoria d’estudiants.

Els incidents d’ahir van ser incidents carregats de violència verbal i física, completament contraposats a la reclamació de diàleg que fan els mateixos protagonistes de les accions esmentades. A més a més, amb aquest tipus d’incidents, aquesta minoria perjudica greument al conjunt del moviment estudiantil, facilitant la campanya de criminalització de les protestes estudiantils per part dels sectors més reaccionaris.

Bellaterra, 26 de març de 2009

Més crítiques (tardanes) a les coaccions i amenaces

Antoni Segura publica un interessant article al Periódico de Catalunya, en què critica les pràctiques antidemocràtiques d’una minoria d’estudiants. Per als de la UAB, fa uns quants mesos tard, però benvingut sigui (encara que d’un professor universitari que escriu als diaris, en caldria esperar una mica més de precisió: el que recull l’article 28.2 de la Constitució espanyola és el dret a la vaga dels treballadors, no en diu res dels estudiants, que tenen, evidentment, dret a no assistir a classe):

Bolonya, llibertats i universitats
L’adaptació dels plans d’estudis universitaris a l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (Bolonya) s’ha convertit en el cavall de batalla de determinats col.lectius d’estudiants que han abocat el seu malestar en un no a Bolonya. Cal reconèixer que han fallat els mecanismes d’informació a l’hora d’explicar què és Bolonya, però també, en la protesta es barregen malentesos, mitges veritats i intoxicacions que no tenen res a veure amb el procés.
El procés de Bolonya s’inicià ara fa deu anys quan 29 països europeus es posaren d’acord en les característiques que hauria de tenir la universitat del futur: moderna, amb més implicacions de docents i alumnes i amb uns estàndards de qualitat comuns que permetessin l’homologació de títols i la mobilitat d’estudiants i professors. Sembla, per tant, fora de lloc oposar-se a una iniciativa que han subscrit 46 països i que tindrà uns efectes positius per als universitaris europeus. Renunciar-hi és situar-se fora de la realitat i romandre al marge del context universitari de referència.

A PARTIR d’ací vénen els malentesos i, més greu, determinades pràctiques poc democràtiques que desvirtuen les raons de la protesta. Es fan tres afirmacions que no responen a la realitat: Bolonya suposa una privatització (increment de matrícules) de la universitat pública, la seva supeditació als interessos de les empreses privades i una reducció dels nivells d’exigència acadèmica. No és així. Els màsters oficials, primer pas en la implantació de Bolonya, s’han adaptat a les taxes habituals que representen un mínim del cost real dels cursos. La captació de recursos externs a les universitats és una pràctica habitual en moltes especialitats, que no ha impedit que els investigadors mantinguin la seva independència tant en l’elecció de l’objectiu de la recerca com en la manera en què es duu a terme. Per últim, els nivells d’exigència es fixen en quatre cursos de grau, un màster d’un any i la tesi de doctorat. És difícil percebre en què consisteix la reducció dels nivells i la qualitat a què s’al.ludeix. Una altra qüestió és la dels recursos per tirar endavant Bolonya. Són clarament insuficients tant pel que fa al sistema de beques, com de formació de professorat i d’adaptació de la docència: avaluació continuada, tutories personalitzades, pràctiques, etc.
I arribem així al nus de la qüestió del que està succeint aquests dies: la confrontació entre el dret a la vaga i el dret a rebre classes. I ací és on han aparegut pràctiques que devaluen el funcionament democràtic de la nostra institució, que com la resta d’institucions públiques es regula per uns mecanismes de participació propis de l’Estat de dret i democràtic: eleccions de representants, juntes de departament i facultats i claustre. I, ara per ara, totes aquestes instàncies s’han pronunciat per la implantació de Bolonya. El dret a la vaga està reconegut en la Constitució espanyola (article 28.2), però, al mateix temps, aquesta també empara el dret a la llibertat i a la seguretat de les persones (article 17.1). I el deure de les autoritats –democràtiques, cal no oblidar-ho– és garantir un i altre dret.
I això és el que ha fallat aquests dies perquè, mentre uns exerceixen el dret a la vaga, altres, força més nombrosos, es veien privats del seu dret a la llibertat per la impossibilitat d’accedir físicament a les aules davant el silenci de les autoritats acadèmiques i polítiques. Això no és admissible i és per això que molts alumnes i professors reclamen també el seu dret a la llibertat individual sense necessitat de patir coaccions i pràctiques d’intimidació que són la negació dels valors democràtics.

FINALMENT, no hi ha dubte que l’actuació dels mossos el dia 18 fou desproporcionada i poc ajustada a dret. Tampoc és admissible, tot i que hom sospita que darrere aquesta actuació potser s’amaga una confrontació política que no té res a veure amb la universitat.
En definitiva, fóra bo que tota la comunitat universitària posés el seny necessari per no degradar més la universitat pública, per retornar a les vies de diàleg i per eradicar de les aules i de les facultats pràctiques clarament antidemocràtiques que, en la pràctica, anul.len el principi de la llibertat de decisió. Afortunadament, crec que encara és més el que ens uneix, la qualitat i el prestigi de la universitat pública, que no pas el que ens separa. Encara hi som a temps i a tots ens afecta.

Vaga? Quina vaga?

Llegeixo a l’Avui que ahir hi va haver vaga i que “El Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) per contra, va assegurar que la UAB havia estat la universitat on més seguiment havia tingut la vaga. No van donar xifres.” Si a la UAB va ser on més ressò van tenir, això vol dir que a la resta dels Països Catalans les classes devien estar a vessar d’estudiants. A més, els professors tancats, que sí que tenen, com a treballadors, dret a la vaga, van a anar a classe (la lluita contra Bolonya i el sistema no implica haver-se de sacrificar la butxaca). I és que les vacances de Setmana Santa són molt a prop…

Bé, tot plegat una mostra que cal que el moviment estudiantil canviï d’estratègia i trobi una veu pròpia i ben formada i s’assegui a negociar: això és més dur i complicat que fer pancartes i manifestacions.

Us deixo amb la notícia sencera:


La vaga punxa a tots els campus excepte al del Raval de la UB

La vaga d’estudiants convocada ahir a totes les universitats catalanes en protesta pel procés de Bolonya i per les càrregues dels Mossos de la setmana passada només es va radicalitzar a la Facultat de Geografia i Història de la UB, amb seu al Raval, on un grup de piquets van impedir, per segon dia consecutiu, que es poguessin fer classes. Van ser els únics. Després d’això, però, s’ho van repensar i l’assemblea d’estudiants va decidir per majoria que avui es mantindrà la vaga però es permetrà l’activitat docent.
A la resta de facultats s’hi va fer classe normalment, tot i que grupuscles d’estudiants anti-Bolonya hi havien fet nit. A la Facultat de Geografia i Història només 25 estudiants van passar tota la nit a l’edifici, segons fonts de la UB. A Dret van ser 35. Un avís de bomba va fer desallotjar la Facultat de Dret a mitja tarda. La Facultat no s’obrirà fins avui.
A la Facultat de Belles Arts, també de la UB, 30 estudiants van dormir a l’edifici i van pintar grafits en contra dels Mossos. Al campus Mundet, on hi ha les facultats de Magisteri, Pedagogia i Psicologia, van pernoctar-hi 24 persones. Aquí, tot i que també s’hi van formar piquets, no van poder impedir que la majoria d’alumnes anés a classe.
A la Facultat de Farmàcia només es van paralitzar algunes classes, però en cap cas les pràctiques de laboratori. A Física, Biologia i Econòmiques i a la resta de facultats s’hi van celebrar el 90% de les classes, segons fonts universitàries. El mateix s’ha de dir de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), on només va passar que a les classes hi va anar menys gent del que és habitual. El Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) per contra, va assegurar que la UAB havia estat la universitat on més seguiment havia tingut la vaga. No van donar xifres.
A la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona la vaga hi va tenir un escàs ressò. De fet, no hi estava ni convocada. Un centenar d’estudiants anti-Bolonya es van limitar a fer una manifestació pacífica al centre de la ciutat ahir a la tarda. A Lleida, on de moment no es preveu fer cap tipus de tancada ni vaga, mig centenar d’estudiants -universitaris i de batxillerates van concentrar a la porta de la UdL en contra del procés de Bolonya i van demanar la dimissió dels consellers Saura i Huguet. No hi va haver cap tipus d’incidents.
A Barcelona, la trentena de professors que dimecres a la nit van apuntar-se a les protestes i van decidir tancar-se a l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, durant el matí van abandonar la seva actitud i van fer classe normalment.
L’Associació de Joves Estudiants de Catalunya, entitat present a totes les universitats catalanes, va denunciar que “una minoria hagi vulnerat el dret de la majoria a exercir el seu dret d’assistir a classe”.

Suport del Parlament de Catalunya a l’aplicació de l’EEES

Segons ens explica el portal de la UAB, el Parlament de Catalunya donarà suport a l’aplicació de l’EEES, al diàleg i al dret dels estudiants a rebre classe.

El conseller d’Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet, la comissionada per a Universitats i Recerca, Blanca Palmada, i representants de la Junta del Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC) es van reunir dimecres, 25 de març, amb membres dels sis grups parlamentaris i amb el president del Parlament, Ernest Benach. Fruit d’aquesta reunió, han acordat presentar una resolució unitària a favor del desplegament de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES).

La totalitat dels sis grups parlamentaris han acordat presentar properament de forma unitària una resolució a favor del desplegament de l’Espai Europeu d’Educació Superior a les universitats catalanes, del diàleg, de la normalitat acadèmica i del dret del professorat i de l’alumnat a assistir a classe. La declaració també estableix la necessitat de garantir un sistema de beques adequat i just amb els estudiants de les universitats catalanes.

Benvinguda sigui aquesta declaració, però com ahir denunciava l’Elliot en aquest blog, tot i haver hagut de suportar a la UAB durant dos mesos les tancades i el boicot a les classes, les amenaces, les coaccions i el vandalisme, ara resulta que tothom està escandalitzat perquè a Geografia i Història de la UB han impedit les classes un parell de dies. Sembla que la UAB és de segona categoria. Nosaltres no vam meréixer l’editorial de la Vanguardia d’ahir (tot i les denúncies valentes de Salvador Cardús o Joan B. Culla):

Contra la impunidad de una minoría
El panorama estudiantil en las universidades catalanas se complica. Coincidiendo con la polémica sobre la actuación de los Mossos y las bizantinas discusiones políticas alrededor de las responsabilidades en la Conselleria d’Interior, se produjeron ayer nuevos encierros de estudiantes, se boicotearon algunas clases y fue atacado el rectorado de la UAB, con la excusa de la hospitalización del estudiante en huelga de hambre. La peor amenaza, sin embargo, se cierne sobre el día de hoy. Nos referimos a la convocatoria de una manifestación en la Rambla de Barcelona, espacio urbano que, por su extraordinaria concurrencia, es el menos adecuado para convertirse en escenario de una protesta. Baste recordar la explosión de barbarie en que derivó el júbilo popular por la victoria del Barça en la Champions del 2006. La dirección de los Mossos d’Esquadra considera “de alto riesgo” la manifestación que han convocado las organizaciones estudiantiles. Lo es. Y no solamente por ser ilegal (al haberse negado los convocantes a pedir el preceptivo permiso que exige la normativa democrática vigente). Si no porque parece fuera de toda duda que grupos radicales buscan calentar el ambiente. Necesitan calentarlo para realimentar una reivindicación que se estaba marchitando. Durante meses, los grupos anti-Bolonia, a pesar de su escasa representación, han podido publicitar sus tesis, imponer sus métodos de protesta a la comunidad universitaria y boicotear no pocas clases. Pero, a pesar de tanto protagonismo, no han conseguido convencer a la gran masa de estudiantes contra el plan de Bolonia. Tan magros resultados en el campo de las ideas no les han impedido protagonizar con frecuencia páginas en los medios de comunicación. Se han beneficiado de cierto paternalismo genérico, típico de las relaciones intergeneracionales de hoy. Un paternalismo visible en el trato exquisito que les han reservado las autoridades universitarias, a pesar del deplorable aspecto de los espacios ocupados, convertidos en sucios campamentos. Y se han beneficiado asimismo de cierto complejo de aburguesamiento, que anida en algunos círculos de las izquierdas gubernamentales y del periodismo biempensante. Y finalmente se han beneficiado de la polémica que ha afectado a los Mossos, enfrentados con ellos en una manifestación. Mientras las bizantinas discrepancias respecto de la actuación de los Mossos se siguen dirimiendo en el seno de la mayoría del Govern, los anti-Bolonia se preparan para la batalla decisiva. Hay que evitar a toda costa que se conviertan en mártires. Por ello es fundamental que los Mossos actúen con inteligencia. No hay que perder de vista que algunos violentos antisistema intentan aprovechar la ocasión para sembrar el caos. Preciso es reconocer que, durante años, los medios catalanes hemos sido demasiado benévolos con las minorías que imponen su ley en la universidad, boicoteando conferencias, bloqueando inauguraciones, impidiendo la presencia de autoridades o dictando con total impunidad sus proclamas. Ha llegado el momento de decir “basta”. La democracia universitaria cuenta con canales suficientes para que los estudiantes expresen sus opiniones con respeto hacia todas las ideas, hacia las autoridades académicas y hacia las normas de convivencia que rigen en nuestra sociedad. Basta ya de abusos de fuerza y de ocupaciones sin norma. Con la democracia no se juega.

Manifestació de seny

La manifestació d’ahir va demostrar que el moviment estudiantil sap ser assenyat quan convé. Cal felicitar els manifestants per fer la seva protesta de manera pacífica. Ara cal seure a les taules a negociar de veritat.

L’opinió del Punt de Barcelona

El Punt (de Barcelona) també expressa la seva opinió sobre les ocupacions, amenaces i coaccions dels autoritaris de torn:

Per damunt de tot, el dret a poder estudiar
La radicalització d’una minoria d’estudiants contraris al procés de Bolonya va arribar ahir a uns límits insostenibles. Ni la desafortunada intervenció dels Mossos d’Esquadra en les hores posteriors al desallotjament, ara fa vuit dies, de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona (UB), on un grup d’alumnes feia quatre mesos que estaven tancats, pot servir d’excusa per sostenir l’actitud d’una minoria d’estudiants radicals, que ahir van impedir que es pogués fer classe en dues facultats de la UB i en una altra de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Tot i que una part dels joves tancats han afirmat que aquesta «vaga a la força» durarà només fins divendres, els rectors i el govern no poden esperar ni un dia més a adoptar les solucions necessàries per restablir de manera immediata la normalitat a les universitats del país i preservar així el dret dels estudiants que volen anar a classe, que ahir es va vulnerar d’una manera flagrant. Prolongar aquesta situació emparant-se en la necessitat de fer un altre intent per obrir vies de diàleg amb els tancats sona a excusa barata. Si l’acord no va ser possible durant quatre mesos, pensar a assolir-lo avui o demà és un exercici de candidesa que ni el govern ni els màxims responsables de les universitats es poden permetre. Menció a part mereix el cas de l’estudiant de la UAB que ha mantingut una vaga de fam durant un mes. Tot i que ahir va abandonar la seva protesta després de ser ingressat hospitalàriament en perillar la seva salut, cal dir que l’actitud d’aquest jove ha estat d’una imprudència majúscula, i un exemple més de la radicalitat que tant mal està fent a la comunitat universitària en la protesta contra el procés de Bolonya.

Un article de la Rectora

El Periódico de Catalunya conté avui un article de la Rectora Ana Ripoll on es marquen unes línies clares de quina ha de ser la manera de recuperar la convivència pacífica a la nostra universitat i escapar del pou d’intol·lerància en què ens volen fer caure una minoria d’autoritaris. Us el reprodueixo:

Defensem la universitat pública
ANA Ripoll
RECTORA DE LA UAB
Hem de ser honestos i reconèixer que les mobilitzacions estudiantils estan posant a prova la universitat pública. L’adaptació a l’Espai Europeu d’Educació Superior és una oportunitat única del sistema universitari espanyol per reordenar la seva oferta i fer-la més atractiva i més útil per als estudiants i per a la societat. Però aquesta situació ens ha col·locat en una tessitura que espero que podrem superar, i ens ha enfrontat a la pregunta següent: ¿fins on estem disposats a arribar els universitaris i els responsables polítics per defensar la universitat pública?
Com a rectora de la Universitat Autònoma de Barcelona treballo per aconseguir que la meva universitat sigui excel·lent. Vull una universitat en què s’estudiï i es treballi per fer una societat millor. Una universitat líder en ciència i tecnologia, però també responsable socialment. Una universitat que vol ser actor rellevant en un sistema econòmic centrat, cada vegada més, en avantatges competitius basats en el coneixement i en l’alta productivitat dels seus ciutadans. I una universitat que combina això anterior amb la màxima responsabilitat social. Una universitat que estigui oberta a tots els grups socials i on les limitacions per formar-ne part només siguin la falta de mèrit i d’esforç.

¿Per què vull una universitat pública d’excel·lència? Perquè una universitat pública d’excel·lència és una universitat progressista: és una univrsitat que ofereix a l’estudiant amb talent, sense que importi el seu origen social, l’oportunitat de disposar de les millors instal·lacions científiques, dels millors laboratoris, les millors aules, el millor professorat, i tot plegat a un preu públic. Crec que això és ser progressista. Hi ha altres models d’universitat, però no són el meu. Aconseguir tot això exigeix una defensa explícita de la universitat pública de tots aquells que la perjudiquen. S’ha de defensar la universitat de la intolerància i de la violència de les minories. Hem de defensar sense complexos les decisions que prenguin els òrgans de govern legítims i democràtics de les nostres universitats. Hem de defensar els nostres estatuts de la mateixa manera que s’exigeix el compliment de les normes de trànsit o de les normes fiscals. Ni més ni menys.
No dubto que hi hagi universitaris que considerin que violentar la normalitat acadèmica i substituir-la per altres activitats siguin una mostra que la universitat està viva. Jo, en canvi, prefereixo pensar que estem vius quan exercim el dret a donar i a rebre classes, quan publiquem en una bona revista, quan registrem una patent o quan traduïm Virgili; o quan veig els meus estudiants consultar documentació en una biblioteca, o els veig participar en una classe, o fer esport a la universitat.

Segur que no demanaríem diàleg amb un grup de creacionistes exaltats que bloquegés una Facultat de Biociències al crit de ¡mori Darwin!. Ni toleraríem que una protesta de personal mèdic bloquegés els quiròfans d’un hospital. Exigeixo, per tant, per a la universitat pública la mateixa condició que per a altres activitats, tant públiques com privades. La universitat no és diferent. La universitat és un tema molt seriós. La universitat no és un lloc en el qual es puguin tolerar algunes conductes que si es tinguessin a fora serien intolerables. Una rectora pot fer molt, però disposa de pocs instruments per defensar la seva universitat. En realitat, disposa d’un únic instrument: la paraula. Amb la paraula demano que tots defensem la universitat. Podem i hem de fer molt, però és imprescindible que cada actor del sistema faci la part de la feina que li correspon. Les autoritats polítiques han de defensar les lleis que aproven, posar els recursos necessaris per complir-les i defensar els béns públics; els estudiants han d’estudiar per assegurar-se un futur i millorar la societat; el professorat ha d’ensenyar i investigar, i el personal d’administració i serveis ha d’ajudar a gestionar la universitat. Només si tots fem el que hem de fer, salvarem la universitat. Al món hi ha molts sistemes universitaris, però fa uns quants anys vam decidir estar a l’altura de l’Europa més desenvolupada. Actuem en conseqüència. Defensem, entre tots, la universitat pública. Cada un des de la seva responsabilitat.

El SEPC continua la fugida endavant

Sense cap escrúpol ni vergonya, el SEPC continua la seva fugida endavant (o muntanya avall sense frens) i ens fa saber que “Des del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans considerem que el conjunt del moviment estudiantil està legitimat per a utilitzar tots els mitjans necessaris per a aconseguir aturar el procés de Bolonya”. Després de llegir això, esperem que les dianes amb el nom de la rectora siguin producte de la ignorància supina d’aquesta colla.

Per continuar amb el despropòsit i la irresponsabilitat, segueixen traient-se les puces del damunt després del fracàs de totes les seves accions, inclosa la vaga de fam, i carregant el mort als altres (la llista no té preu!):

Per tant, considerem a Anna Ripoll, Ester Crespo i Santiago Guerrero així com tot l’equip de govern de la UAB, la comissionada d’universitats Blanca Palmada i el conseller d’innovació, universitats i empresa Josep Huguet; responsables directes de la negativa de diàleg amb la comunitat universitària, de la censura i la repressió que esta patint el moviment estudiantil i sobretot de l’estat de salut crític actual d’en Tomàs i totes les conseqüències que es puguin derivar de la vaga de fam.

Encara sort que no els encolomen la responsabilitat del canvi climàtic, les morts a la carretera i la meva al·lopècia! Quina poca vergonya!

Page 1 of 5

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén