Blog d'en Xavier Villalba

Recerca, docència i altres assumptes

Mes: Gener de 2009

Els usos de la pintura

He llegit als diaris que la Comissionada d’Universitats, Blanca Palmada, va rebre la dosi habitual de diàleg en forma de pintura de la gran multitud d’estudiants (ep: això és irònic, que només eren vint persones, en recompte generós!) que protestaven davant del Rectorat. Això em reafirma en la convicció que hem de tornar a la tradició de dur la toga i el birret als actes acadèmics. Així ens estalviarem diners en tintoreria! (Per cert, ¿quins foscos interessos lliguen els presumptes estudiants amants de la pintura i el gremi de tintorers? ¿Volen introduir les multinacionals de la tintoreria a la UAB?)
Afortunadament, hi ha gent que fa servir la pintura amb finalitats més constructives, com per exemple l’artista Jorge Rodríguez Gerada.
cara-uab.jpg

28 estudiants i cinc organitzacions polítiques demanden a la UAB per vulneració de drets fonamentals

Aquesta és la notícia que dóna el blog Repressió política a la UAB (?!):

Avui a les 9.30 del matí s’ han lliurat els 30.000 fulls de les 28 demandes interposades contra la Universitat Autònoma de Barcelona, en resposta a la sanció anunciada el passat mes de desembre d’expulsió de sis estudiants i sancions públiques per a 22 estudiants més en relació a les mobilitzacions estudiantils contra la reforma universitària (Espai Europeu d’Educació Superior). A la demanda s’han incorporat tres sindicats laborals: CGT de la UAB, CAU -segon sindicat del personal d’administració i serveis de la UAB-, i Co.Bas; dos organitzacions polítiques d’àmbit estudiantil Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) i En Lluita donat que entenen que aquestes sancions s’han derivat de l’activitat política d’aquests estudiants al campus de Bellaterra en defensa de la universitat pública i són organitzacions a les quals pertanyen bona part dels estudiants repressaliats. Les demandes corresponents als estudiants expulsats van ser lliurades dimarts i demanen com a mesura cautelar que els estudiants puguin presentar-se als exàmens de febrer.

Si es confirma (la web de la CGT no en diu res), voldria dir que la CGT, en comptes de defensar els treballadors de la UAB (e.g. professors amenaçats, professors als quals se’ls ha impedit treballar, un treballador agredit), es posa de la banda dels expedientats en la seva batalla judicial. Tenen tot el dret a recórrer als tribunals de justícia, justament el mateix que neguen a la UAB per defensar-se dels violents. D’això se’n diu hipocresia!
Per cert, 30.000 fulls no són masses fulls? Quants boscos estan disposats a destrossar perquè els nens no perdin el curs?

Un article aclaridor de l’Enric Roca a l’Avui

L’Enric Roca, professor de la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB, fa una anàlisi molt fina de la protesta contra l’EEES en el diari Avui d’avui dijous. Us reprodueixo el seu article:

Bolonya i ‘okupacions’
Enric Roca Casas / Coordinador general d’Edu21 i professor de la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB / www.edu21.cat

Aquells que no estiguin introduïts en el món universitari els ha d’haver sobtat força tot el moviment que les darreres setmanes està protagonitzant un col·lectiu d’estudiants universitaris sota el lema genèric del “No a Bolonya”. Hom deu pensar que això de Bolonya perjudicarà greument els estudiants i que representarà poc més que la defunció de la universitat pública i el seu lliurament a les mans malèfiques del mercat.

PERÒ SIGUEM SERIOSOS: BOLONYA no és, ni ha de convertir-se, en res de tot això que denuncien alguns estudiants, sinó que Bolonya comporta entrar a Europa amb Europa per convergir-hi en el denominat Espai Europeu d’Educació Superior (EEES). En aquest aspecte, el procés de compartir un mateix procediment per reconèixer el que s’ha estudiat en qualsevol país de la Unió (sistema de crèdits ECTS) resulta imprescindible si volem inserir-nos dins el sistema ordenador europeu.

ÉS EVIDENT QUE LA UNIVERSITAT ha de formar científics, humanistes i investigadors i que cal que ho pugui continuar fent. Per això caldrà romandre amatents perquè la implantació de l’EEES no esdevingui una excusa per suprimir determinades titulacions de caire formatiu i humanístic. Tanmateix, la universitat també té l’obligació de formar excel·lents professionals que siguin capaços d’aportar valor afegit a la nostra economia i el plus de competitivitat que representa fer molt bé la feina per la qual has estat format. En síntesi: que sàpiguen fer la feina, que la facin ben feta i, si potser, millor que com la fan els altres. I això no ho aconseguirem si, encegats per la crítica global a Bolonya d’uns quants, no proposem un model universitari molt més eficient que l’actual.

SABEM QUE L’EEES NO ARRANJARÀ tots els problemes que tenim i que en crearà de nous. També estem d’acord que l’EEES ha d’anar acompanyat d’una més àmplia i més justa política de beques per als alumnes amb menys recursos econòmics. Així mateix, compartim la impressió que els estudiants podien -i poden encara- participar més activament en el procés d’aplicació de Bolonya. Però també és cert que el model de competències professionals que incorpora l’EEES, el seu plantejament general que situa l’esforç i el treball de l’estudiant en el centre de la seva perspectiva didàctica, la voluntat per elevar l’exigència de determinats títols com les anteriors diplomatures, constitueixen aspectes molt positius que poden contribuir a remoure profundament el nostre actual sistema d’educació superior.

NO ES POT MALBARATAR TOT AQUEST potencial de canvi a causa del moviment protagonitzat per un grup d’estudiants que, sota una estètica antisistema, pretén impulsar unes tesis poc matisades i fortament ideologitzades. I, sobretot, resulten intolerables les actituds violentes i de menyspreu a la integritat de les persones i als seus drets, com les que han succeït i continuen succeint a la UAB. L’ocupació dels rectorats i facultats com un acte de força unilateral sotmet els seus gestors, i l’estudiantat que vol seguir acudint a les classes amb normalitat, a una gran indefensió institucional si no a la pura intimidació personal.

DAVANT AQUESTS FETS, CAL LAMENTAR l’irresponsable i llarguíssim silenci de les autoritats polítiques, que ha comportat, a la pràctica, donar oxigen a la radicalització d’aquest petit nucli d’estudiants que ha acabat fornint la seva pròpia èpica generacional al preu de desprestigiar la universitat pública a que, paradoxalment, diuen que volen defensar. Està molt bé saber què es rebutja, però el que veritablement demostra maduresa és identificar el que es vol i proposar-ho com a alternativa. Vistos determinats mètodes utilitzats per alguns dels autoproclamats crítics a Bolonya, caldrà cercar el compromís responsable de la resta d’estudiants, que són, a més, la immensa majoria.

Ana Ripoll pren possessió com a rectora

Avui s’ha celebrat l’acte de presa de possessió de l’Ana Ripoll com a Rectora de la UAB. A continuació reprodueixo el seu discurs, que, amb bones paraules, és una declaració de principis, que recull els punts del document BON GOVERN, QUALITAT I DEBAT CONSTRUCTIU: UNA CRIDA A LES DUES CANDIDATURES AL RECTORAT que ja va assumir durant la campanya electoral. Ara cal que passem de les paraules als fets, però estic segur que l’Ana i el seu equip ja s’hi han posat i a nosaltres ens toca ajudar-los a fer la seva feina de la millor manera possible, des de les aules, des dels departaments, des dels laboratoris, des dels càrrecs i des dels òrgans de representació.

DISCURS DE PRESA POSSESSIÓ DE LA DRA. ANA RIPOLL ARACIL COM A RECTORA DE LA UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA
14 DE GENER DE 2009

Si avui prenc possessió del càrrec de rectora de la UAB és perquè, des de la meva incorporació com a professora, m’he sentit orgullosa de pertànyer a aquesta universitat, he intentat fer bé la meva feina, he sabut reconèixer els meus errors, he sentit satisfacció per la tasca ben feta i he apreciat així mateix el reconeixement que he rebut dels meus estudiants durant molts anys; perquè sento com a pròpia aquesta institució, que m’ha donat molt, i perquè em sembla que és de justícia tornar-li tot allò que estigui a les meves mans.

A la UAB he desenvolupat la meva tasca acadèmica perquè, després de doctorar-me, aquesta casa em va obrir les portes per poder-hi treballar en la millor professió que conec. Una professió basada en la generació de coneixements i en la seva transmissió a partir de la relació amb uns estudiants en els quals sempre he trobat interès, dedicació i capacitat de treball. Tractar amb els joves em manté jove. Però, a més a més, assumeixo que “és jove qui té més projectes que records”. I puc assegurar-vos que tinc molts records, i molt bons, de la meva vida professional a la UAB, però de projectes encara en tinc molts més. Amb la vostra ajuda espero que es converteixin en realitats.

Per tant, avui és un dia molt important per a mi, per a la meva família que em dóna tot el suport, i per al meu equip carregat d’il•lusió, d’empenta i, també, de ganes de treballar.

I m’agradaria pensar que també per a la UAB és un dia important; per això, voldria explicar-vos alguns detalls del que, amb la vostra complicitat, el meu equip i jo voldríem fer durant els propers quatre anys. No sóc de les que creu que tot estigui inventat ni fet (altrament no seria pas aquí, avui!), però sí penso que cal conèixer i respectar el passat per projectar-nos amb més força i coneixement cap al futur. Deixeu que una física i informàtica com jo es recolzi en un clàssic com Soló d’Atenes, home savi, de govern i d’acció, home de lleis i poeta, viatger i curiós. Va escriure un text sobre les edats de l’home que serveix, també, per parlar de la UAB.

Tenim una universitat de 40 anys que, en termes de Soló, estaria en la plena maduresa: una universitat amb un cap disciplinat, que sabria què vol i que, a més, ha deixat enrere les necessitats de l’etapa de joventut. Però la realitat que vivim ens mostra que la cosa no és ben bé així…

Tenim una UAB amb símptomes d’adolescència i de creixement: no sempre sabem què volem, no sempre sabem com ho volem. Hi ha moments en que sembla que siguem a la joventut, i no a la maduresa conscient. I al costat d’això, tenim una universitat que es debat entre la maduresa i la vellesa.

Hem d’entendre que la UAB s’ha convertit en una institució on conviuen diferents estadis de maduresa, cadascun dels quals exigeix anàlisis diferents, diagnòstics i solucions també diferents. La UAB ha deixat de ser una entitat monolítica on gairebé tothom tenia una edat similar i necessitats més o menys semblants. Ben al contrari, els campus, els centres, les persones són diversos i no hi ha receptes màgiques que serveixin per a tots.

Hem crescut molt en estudiants, en departaments, en titulacions, en centres de recerca, en biblioteques, en laboratoris, en personal d’administració i serveis… Hem fet entre tots, amb l’inestimable ajut dels diferents governs, tant catalans com espanyols, una gran universitat, amb una gestió molt més complexa.

Allò que sabíem de fa temps, ja és aquí: les generacions fundadores de la UAB arriben a la seva jubilació, tant en professorat com en personal d’administració i serveis. Hem començat a fer coses per preparar el relleu generacional amb correcció, però n’hem de fer moltes més:

– hem de formar millor els nostres futurs professors;
– els hem de donar possibilitat i temps perquè surtin a l’estranger a formar-se;
– hem de captar de fora els millors professionals possibles;
– hem d’ajudar a capacitar els nostres gestors per tal que afrontin la complexitat de la feina que han de fer.
– I, sobretot, hem de canviar la nostra mentalitat i les nostres estructures de govern, hem de modificar el nostre estil de govern, també.

Allà on sigui possible hem de delegar recursos i presa de decisions; allà on no sigui possible, hem de fer que les decisions siguin sempre transparents i compartides, que les persones que les han d’executar, les que les han de rebre i les que les haurem d’impulsar siguem conscients de què fem. I ho hem de fer de manera conjunta. Hem de saber, també, que no hi ha res que estigui sempre esplendorós i florit, i que a una època de la vida en segueix una altra. I, per tant, que no totes les parts de la UAB estaran sempre florides! Compartir un projecte comú vol dir, també, voler acceptar que la teva part del jardí passarà per una tardor, fins i tot potser per un hivern, mentre que d’altres gaudeixen de la primavera. La nostra tasca ha de ser que tothom pugui tenir una primavera esplendorosa i llarga!

Però no ens enganyem. La pluja i l’adob que necessita aquesta primavera no sempre ha de dependre del govern català o del govern estatal. Tots sabem que són temps de dificultats econòmiques, tots sabem que els pressupostos no poden augmentar com voldríem per afrontar en òptimes condicions els reptes que té plantejats la UAB. Per tant, nosaltres hem de fer tot el que estigui en les nostres mans per millorar processos de gestió, per simplificar-los, per ser-ne més responsables i per donar clars senyals que estem per aquesta tasca de corresponsabilitat gestora.

Però al mateix temps, també s’ha de dir alt i clar que una cosa tan fonamental com és el desenvolupament de l’Espai Europeu d’Educació Superior no es pot fer sense les infraestructures adequades i sense les millors condicions. Pretendre seguir de la manera com ho hem fet fins ara és, senzillament, impossible. Per a mi i per al meu equip no és tant un problema de formació o d’explicar als professors com fer classes, sinó que els nostres espais i infraestructures siguin també els adequats per impartir docència segons les exigències que l’Espai Europeu mostra.

El que s’ha conegut com a Bolonya, és a dir, l’entrada de les nostres universitats a l’EEES, no és un tema que es pugui tractar en quatre paraules d’un discurs. Tampoc no s’ha de defugir. Som conscients que no sempre es poden fer les coses de la millor manera possible i que no tothom ha pogut prendre les decisions adequades quan calia. Un altre poeta ho explicava fa molts anys: “malament si has pres una decisió que no pot ser canviada, perquè no és bona!” Vull dir amb això que l’EEES va més enllà del que s’ha plantejat fins ara i, al mateix temps, és més senzill: la creació de la zona ECTS, juntament amb la implementació de les noves titulacions, encara és una oportunitat per a tot el col•lectiu universitari. Volem fer aquesta feina des de l’esperit crític de qui sap que es poden millorar coses però, també, des de la necessitat ineludible, com a UAB, que volem ser a Europa.

Hem d’aprendre, entre tots, a convertir el que hem viscut, i encara vivim, al voltant d’aquest tema: l’ímpetu, la força, la protesta, la ràbia, fins i tot la violència, en coneixement, en raó, en diàleg, en debat amb raons i només raons, en decisions compartides. I tot plegat, sempre de forma pacífica i sense agredir els drets de ningú a la lliure expressió i al lliure exercici de la voluntat democràticament expressada. Hi ha d’haver una mesura, és cert, un límit en les coses que fem. Si això no és possible fer-ho a la universitat d’avui és que aquesta està perdent, definitivament, la seva raó de ser. I em nego rotundament a contemplar aquesta possibilitat.

Crec en la universitat com a font de diàleg. Crec en la universitat com a generadora de coneixement, amb capacitat per compartir-lo i transferir-lo. Crec en la universitat com a lloc de debat amb una única força: les idees i els arguments. Crec en la universitat com a membre imprescindible, necessari i solidari d’una xarxa d’ajuntaments, de parcs industrials i d’altres universitats. I crec en una universitat formada per persones i dirigida a les persones. Crec en una universitat com a eix de vertebració de la societat, com a pol de transferència del coneixement.

La UAB és una universitat catalana molt arrelada i compromesa amb el país, que vol treballar en xarxa, en clau catalana, metropolitana, espanyola i internacional. Com a bons exemples del treball en xarxa a seguir i a potenciar puc citar-vos la CRUE, l’ACUP, i l’Aliança de les 4 Universitats.

Dins de la UAB volem treballar en equip. Aquesta és una ferma voluntat meva: no tots podem arribar a tot, ni tots podem saber de tot. El treball en equip, les competències de cadascú, les seves experiències, les habilitats ben coordinades, faran que funcionem millor.

I tinc la certesa que l’equip que avui m’acompanya posarà tot el seu esforç, per transmetre aquesta manera de treballar a tots els campus: una bona barreja d’experiència, il•lusió, molta capacitat de treball, novetat i, sobretot, curiositat i empenta per millorar la UAB! Només una cosa us vull dir avui en públic: feu vostre aquest principi del treball en col•laboració, amb la complicitat de la gent, i les decisions seran més fàcils i compartides, els encerts no seran cosa d’una sola persona; i els errors, que segur que n’hi haurà, més fàcils de detectar i de corregir.

L’única cosa constant és el canvi: mai no ens banyem en les mateixes aigües d’un riu, cal tenir-ho en compte. Aquesta sentència d’Heràclit es va convertir, gairebé, en el lema del nostre programa i de la nostra campanya electoral. Si us sembla, avui n’hi afegiria una altra, del mateix filòsof: “tota la desgràcia dels homes ve del fet que no viuen EN EL MÓN, sinó EN EL SEU MÓN”.

Jo crec fermament que no sóc aquí per desmuntar tot el que s’ha fet fins ara. Hi ha anàlisis que s’han fet bé, diagnòstics que s’han encertat, decisions que s’han pres amb correcció, bones execucions. És cert que mai no ens banyem en les mateixes aigües, però el riu és el de sempre, és la UAB.

També em sembla important afirmar que vull, volem tot el nostre equip, viure en el món que ens envolta, en el món real de la UAB, no en el món que puguem acabar creant-nos al Rectorat.

No volem viure, doncs, en “el nostre món”, sinó en el món real de tots vosaltres: volem apropar-nos més als centres, a les administracions, a les aules, als menjadors, als laboratoris, a les biblioteques, als campus hospitalaris, als centres adscrits… Arreu on hi hagi UAB, hi serem nosaltres.

Només d’aquesta manera podrem encertar el diagnòstic, per avançar noves propostes, aplicar mesures correctores i obrir el futur amb una perspectiva diferent i més engrescadora.

D’aquest món, el de la nostra universitat, en formen part tots els rectors que ha tingut la UAB, gràcies als quals hem arribat on som. I avui, especialment, vull esmentar en Lluís Ferrer, el rector que ara deixa el seu càrrec després de set anys i, abans, de molts anys com a vicerector i com a degà de la Facultat de Veterinària. Seria injusta si no reconegués públicament l’enorme dedicació de Lluís Ferrer a la seva tasca, la identificació absoluta amb la UAB i els seus principis que ell representa. Com a universitari, és un exemple per a tots nosaltres: home de ciència reconeguda, lector impenitent del passat i del present, estudiós incansable, persona de molts interessos i vasta cultura, ha sabut ser proper i ha fet avançar l’Autònoma en aspectes fonamentals de l’estructura del campus, del reconeixement de la seva recerca i del creixement arreu del món dels nostres contactes.

I faig extensiu el meu agraïment a tots els vicerectors amb qui he compartit anys de treball, experiències, idees i moments complicats. He après molt al vostre costat i si no hagués estat pels ànims que em vàreu donar, segurament no seria avui aquí.

D’aquest món en forma part, també, el fet que jo sóc rectora després d’haver passat per un procés electoral, d’haver presentat amb el meu equip un programa i d’haver-lo debatut i comentat a tots els centres i campus de la UAB. Parlar amb professorat, personal d’administració i serveis i estudiants ens fa millors, escoltar-vos ha fet créixer la nostra perspectiva i les coses que sabem que hem de fer. Però no em considero, no ens considerem, guanyadors de res, si de cas de la molta feina i responsabilitat que ara entomem.

I vull treballar conjuntament amb tots vosaltres per posar les bases que ens permetin situar-nos entre les millors universitats europees i mundials.

Per tant, el missatge és que tothom ha de participar en el projecte col•lectiu que és la UAB, tothom ha de sentir-se responsable de la seva parcel•la de treball, i de decisió. Cadascú de nosaltres ha de voler veure créixer la UAB i avançar amb pas ferm cap al futur. Si no actuem així, tots hi perdrem. Per la meva banda, puc assegurar-vos que els membres del meu equip i jo mateixa posarem totes les nostres forces a avançar i a treballar per a tota la comunitat de la UAB, perquè, si una cosa és segura, és que em sento la rectora de tots.

Moltes gràcies.

L’ajuntament de Sallent se solidaritza amb les “víctimes de la repressió” a la UAB!

En una mostra de la seva bona informació i de la seva capacitat de pixar fora de test, l’Ajuntament de Sallent va aprovar al ple del 9 de gener la moció següent (presentada per la CUP): [respecto la redacció, si sembla mal escrit, és que ho està]

“En el context de la lluita en contra l’aplicació de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (conegut com a Pla Bolonya) i en el cas concret de l’aprovació dels graus de la Facultat de Lletres i Filosofia de la UAB sota aquest nou model, el 29 i 30 de maig es van produir unes protestes en contra aquest nou pla i la manca de transparència i les greus irregularitats que s’estaven produint en el procés.

Aquestes protestes pacífiques van ser motiu de l’obertura d’uns expedients que es van incoar a 31 alumnes de la UAB. El passat mes de novembre es va conèixer la resolució d’aquests expedients en què s’expulsava de l’UAB sis dels estudiants que van participar en aquestes protestes.

El procés jurídic administratiu ha estat ple de greus irregularitats com l’arbitraria selecció dels alumnes expulsats, l’ús d’un Reglament franquista (de 1954) per incoar els càrrecs i aplicar les penes, l’obertura d’expedients a estudiants que ni tan sols eren presents aquell dia a la UAB, l’acusació de “delictes” tals com “falta d’honradesa respecte l’institució acadèmica”, “envair l’espai vital del Rector”, “manifestacions en contra l’ordre”, etc. més propis d’una altra època que no pas d’una democràcia.

D’altra banda, la UAB ha obert un procés judicial per les vies civil i penal que pot acabar amb penes de fins a 3 anys de presó per 15 estudiants sota l’acusació de desordres públics.

1. Manifestar el suport als sis expulsats de la UAB.
2. Demanar a la Rectora de la UAB la suspensió de les expulsions.
3. Incitar a la Conselleria d’Innovació, Universitats i Empresa a obrir un període de reflexió i debat arran del conflicte que suposa l’aplicació de l’EEES i, per tant, a aturar-ne l’aplicació fins que no hi hagi un diàleg i una búsqueda del consens entre tots els estaments de la comunitat universitària.
4. Exigir a ambdúes parts la búsqueda a partir d’ara de consensos així com d’altres maneres de resoldre els conflictes que no passin per la judicialització de la vida universitària i l’expulsió dels estudiants.
5. Comunicar a l’ex-Rector de la UAB Lluís Ferrer i al seu equip, a l’actual Rectora Ana Ripoll i al seu equip, a la Comissionada d’Universitats Blanca Palmada i al Conseller d’Innovació, Universitats i Empresa Josep Huguet els acords presos, així com comunicar-ho als mitjans de comunicació locals.”

No mereix més comentaris, però no em puc estar de citar l’Enric Canela, que comenta la notícia a seu blog:

El dia que hi hagi aldarulls a Sallent i assaltin l’ajuntament estaria bé que el Consell de Govern de la UAB donés suport als assaltants. per veure com de contents estarien a l’ajuntament esmentat.

Una classe de com funciona una assemblea

He descobert gràcies a un comentarista anònim del blog de l’Assemblea d’Estudiants de Filosofia i Lletres aquesta joia sobre com aprendre a classe el funcionament d’una assemblea. És hilarant!

Grapheine : Communication agency – graphic designer free-lance directeur artistique Paris Lyon

Es comença a fer autocrítica

El blog de l’Assemblea d’Estudiants de Filosofia i Lletres publica un post del Carles, estudiant d’Història, amb una anàlisi de la situació passades les vacances. Encara que és prou autocomplaent, comença a introduir algunes autocrítiques menors, tot i que, ho fa amb una xerrameca tan opaca com la de la mostra següent (és d’antologia!):

De fet, la no assumpció dialèctica de l’espiral de lluita ha provocat dissimetria en les formes de pressió tan entre la UAB i les altres universitats com a la pròpia UAB (aturada de classes o no; desallotjar les facultats o no, etc.), que han provocat la no maximització de la nostra energia, la visualització de certa divisió, la desmoralització i la caiguda en la correlació de forces, amb el resultat de no haver tancat un acord en el moment més àlgid.

D’això se’n felicita l’Elliot Fernández al seu blog, tot i que no s’estalvia unes quantes clatellades (molt ben donades, per cert) a l’Assemblea. Per exemple:

* Com es pot legitimar una ocupació d’una facultat comptant només amb el 4,45% dels estudiants? I més greu encara, l’Assemblea que votà l’ocupació no tenia entre el seu ordre del dia un punt on es digués clarament que es procediria a discutir sobre tal empresa i per tant ningú dels estudiants va poder preveure el que allà acabà passant. No era prou important com per incloure-ho a l’ordre del dia? Aquesta Assemblea, celebrada el 18 de novembre, comptà amb la presència de 178 persones (recordar que som més de 4.000 estudiants a Lletres). O sigui van ser presents el 4,45% dels estudiants. D’aquests, 164 van votar a favor, 3 en contra i 11 es van abstenir (dades extretes del blog de l’Assemblea). Com és possible que només 3 estudiants estiguessin en contra de l’ocupació? D’aquí es desprèn una conclusió molt senzilla: el grup que controla l’Assemblea es va preocupar de que a la votació hi fossin presents tots estudiants favorables a l’ocupació i a la resta ni se’ns va informar.
* Com pot ser possible que a partir del 24 de novembre (dia de l’ocupació) les assemblees es deixessin de celebrar a les 11 del matí com havia estat succeint des de sempre i es celebressin al cap-vespre? Aquesta decisió només tenia per objectiu desactivar una possible assistència d’estudiants crítics amb l’ocupació.
* Com pot ser possible que s’arribés a plantejar un referèndum amb 7 opcions possibles que l’únic que buscaven era fragmentar el vot contrari? Això no és un referèndum. Un referèndum és allò on es vota “si” o “no” a una determinada proposta.
* Com pot ser que l’Assemblea, que representa a tothom, fes campanya a favor de seguir amb l’ocupació i l’aturada de classes, i no es facilités un espai d’expressió als partidaris a tornar a fer classe al blog de l’Assemblea? No havíem quedat que l’Assemblea representa tothom? Per què pren partit per una opció determinada?.
* No hi hagut reclamacions concretes contra Bolonya, perquè en el fons no es protestava contra Bolonya (ho desenvolupo al següent punt). Més enllà dels gastats i recurrents eslògans contra la “privatització” de les universitats, no s’ha fet un discurs articulat consistent contra la implantació dels futurs graus adaptats a Europa. De nou s’ha tornat a recórrer als típics tòpics els quals bona part dels estudiants ja estan cansats d’escoltar. La connexió entre assemblearis i estudiants, de nou, ha estat més aviat nul·la.
* Quina relació tenien les reclamacions que serviren com a pretext per dur a terme les ocupacions amb la “lluita” contra Bolonya? Recordem: 1- Reconeixement i publicació del dèficit que te la UAB, 2- Retirada incondicional dels expedients incoats a 31 estudiants i de les imputacions penals sobre 15 estudiants, 3- La convocatòria d’un referèndum legal i vinculant sobre l’aplicació dels nous plans d’estudi. En el fons les ocupacions es dugueren a terme amb l’objectiu, legítim, d’aconseguir la retirada dels expedients, res a veure amb Bolonya. Ja dic que em sembla una reclamació legítima i justa, però llavors hagués estat més higiènic haver-ho plantejat des del principi d’aquesta forma.

Finalment, l’aturada de classes a on ens ha portat? Uns diuen que ha estat un èxit rotund. No veig aquest èxit per enlloc. Sí, s’ha aconseguit dividir el propi moviment contra-Bolonya, s’ha aconseguit instal·lar a la Facultat un clima de crispació entre els propis estudiants (únic culpable, l’Assemblea) i per últim els companys expedientats han aconseguit empitjorar encara més la seva situació.

No puc estar més d’acord amb la seva anàlisi. Demolidora.

Fins i tot els expulsats volen anar a classe!

Els estudiants expulsats demanen poder anar a classe! Esperem que els ocupants (si ja han tornat de vacances) els ho permetin!

La notícia del Periódico d’avui:

Els 6 expulsats de la UAB demanen que se’ls permeti anar a classe

• Els estudiants volen anar a les aules mentre no es decideix sobre els seus recursos
• Els sancionats per actes violents es queixen que perdran aquest curs

MÉS INFORMACIÓ

* Intimidació i agressions

EFE
BARCELONA

Els sis alumnes de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) que, després que se’ls obrís un expedient sancionador, han estat expulsats per haver intervingut en actes violents contra el pla de Bolonya han enviat una carta dirigida a la nova rectora, Ana Ripoll, en què li demanen que els permeti prosseguir els estudis fins que es resolgui el recurs que han plantejat.
En aquesta missiva, que també va dirigida al conseller d’Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet, i a la comissionada d’Universitats, Blanca Palmada, els estudiants, que han estat expulsats temporalment per un període que oscil.la entre un i tres anys, es presenten com a “caps de turc” del moviment estudiantil contra Bolonya i consideren que amb el càstig que se’ls ha imposat es pretén “reprimir i atemorir” la resta dels activistes que rebutgen l’entrada a l’espai europeu d’educació superior.

CÀSTIG REBAIXAT
Els alumnes sancionats, que finalment van veure rebaixada la sanció respecte a la petició que van fer al seu dia els instructors dels expedients disciplinaris oberts, es queixen que, a l’haver-se’ls expulsat de manera immediata, se’ls causa un dany addicional perquè perdran la feina realitzada al llarg del present curs i els diners meritats per la matrícula.
La decisió d’impedir-los que es puguin matricular en qualssevol dels centres d’estudis de la UAB durant un any, en el cas de quatre dels sis sancionats, i al llarg de dos i tres anys en els altres dos supòsits, va ser adoptada pel consell de govern de la UAB que presidia el rector sortint, Lluís Ferrer, el dia 17 de desembre passat. Dos dies abans, Ripoll, que ha exercit com a vicerectora de professorat a l’equip de Ferrer durant els últims tres anys, havia resultat elegida com a nova rectora per als pròxims quatre anys. El relleu està previst que es produeixi en els pròxims dies.
Inicialment, Ferrer va explicar que les sancions en qüestió no s’aplicarien de manera immediata sinó que previsiblement es farien efectives a partir del pròxim curs aca- dèmic, però la reacció violenta del col.lectiu d’estudiants contraris al pla de Bolonya va fer que canviés d’opinió.
L’endemà que es fessin públiques les expulsions, el col.lectiu va promoure un tall de trànsit a l’AP-7, a l’altura de la UAB, i alhora altres grups d’estudiants tallaven la Gran Via i la Diagonal al centre de Barcelona. Un dia més tard, una cinquantena d’activistes van accedir per la força a la seu de la comissionada d’Universitats i s’hi va estar durant hores, fins que l’amenaça de desallotjament per part dels mossos es va fer imminent. Va ser aleshores quan el rector va optar per executar el càstig.

Page 2 of 2

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén