Blog d’en Xavier Villalba

El Joan Gil està sempre alerta de la ‘deriva neoliberal’ de les universitats públiques i ens crida l’atenció sobre un article del Mundo que comença amb una descripció apocalíptica de la universitat pública espanyola (felipista, concretament):

Rectores maniatados por la obediencia debida al puñado de votos que les sostiene en el cargo, subordinados a las reticencias e intereses de los sindicatos a la hora de fichar a docentes investigadores, presionados por los departamentos y su empeño en implantar una carrera o una asignatura que no demanda nadie, sitiados en su Rectorado por los poderosos reyes de taifas que hacen y deshacen en las escuelas, facultades e institutos universitarios…

Ésa es la ingobernable herencia que ha dejado en los campus españoles una cultura de gestión sustentada sobre principios aparentemente democráticos pero que coloca el servicio público de la educación superior y la investigación a merced de luchas intestinas y de los cuatro estudiantes que votan en las elecciones.

Comparteixo amb l’Enric Canela que tot això serà una reforma més que quedarà en el calaix per falta d’acord, de voluntat política i d’entrebancs legals insalvables. Només un detall: llibertat de contractació? Pagar més als millors? Això és una càrrega de profunditat no contra el sistema universitari públic, sinó contra l’estructura funcionarial, que al nostre país es basa en el cafè per a tothom i en incentius per fer la feina per a la qual ja et paguen. I això qui gosarà tocar-ho? L’Ernest Maragall ja ha vist com les gasten a la primària quan ha mirat d’introduir cap canvi que suposi premiar els millors.

En qualsevol cas, ja té raó el Joan que cal vigilar que no ens venguin despotisme il·lustrat i economicisme de curta volada sota l’aparença d’eficiència i de bona gestió pública.

Sap greu dir-ho, però la gestió universitària és cada cop més la cançó l’enfadós, fins al punt que les sessions informatives de l’equip de govern, el Consell de Govern, les Juntes de Facultat o fins i tot els Consells de departament (mea culpa!) s’han convertit en una font inesgotable de jaculatòries (els mantres, que diuen els multicultis, com irònicament escrivia Salvador Cardús a l’Avui de fa dos diumenges). Aquí en teniu algunes, que estic segur que us seran ben familiars:

Si no podem fer Bolonya, farem Chicago.

Hem de programar menys optatives.

Hem de ser més eficients programant.

Tots els aplicatius tenen problemes.

No podem créixer en capítol I.

Estem treballant per solucionar els problemes del SUMMA.

Encara no sabem si la Generalitat, _______.

Ens ha arribat el nou esborrany de _______ i encara l’estem estudiant.

El Joan Gil ofereix una magnífica i exhaustiva crònica de primera mà del que alguns brètols entenen per democràcia i llibertat d’expressió: acallar l’adversari i fer servir la pintura com a argument. Comparteixo plenament l’opinió del Joan Gil i penso que als populistes sense escrúpols com Rosa Díez se’ls ha de rebatre amb arguments i deixant en evidència la seva demagògia, no pas convertint-los en víctimes mediàtiques de la intol·lerància més vergonyosa. La pena és que no és cap novetat: no fa pas tant que miraven de boicotejar una xerrada d’Ibarretxe. Irònicament, abans els especialistes en trepitjar la llibertat d’expressió eren els ultradretans, que boicotejaven les xerrades de Txema Montero (llavors també em semblava una vergonya). Com que aquesta gent no entén la ironia, simplement que es llegeixin On Liberty. Si saben trobar el llibre a la biblioteca (l’edifici gros davant de la carpa del bar de Lletres, el de la dreta!) i se l’estudien, segur que els farà servei.

L’altre dia parlava de microrelats (o microcontes) i prejudicis. Avui vull parlar d’un llibre que acaba d’aparèixer:

Xocolata desfeta. Exercicis d’espill

Joan-Lluís Lluís
La Magrana
Febrer de 2010

SINOPSI: Com cada primer dijous de mes, un jove va a prendre una xocolata desfeta al carrer de Petritxol. Una noia l’espera i, al crit de “Jo també sóc de Cassà de la Selva!”, li clava un ganivet. Aquesta escena serveix Joan-Lluís Lluís per donar forma als seus Exercicis d’estil particulars. A la manera de Raymond Queneau, Lluís ha escrit la mateixa història de 123 maneres diferents. El resultat és una Xocolata desfeta que us servim en forma de llibre, un recital joiós de celebració de la llengua catalana: dels seus diversos resgistres, de la literatura que li ha donat caràcter, de la bellesa que atresora i de la plasticitat infinita que s’hi manifesta en un joc de miralls. Recomanem sense embuts ni pudor la lectura de Xocolata desfeta (Exercicis d’espill) als amants dels jocs de paraules, als lletraferits i als parlants a peu d’obra que gaudeixen, custodien i conreen la nostra llengua. A tots vosaltres, bon profit!

El llibre de Queneau, traduït per Annie Bats i Ramon Lladó, és una delícia i ja friso per delectar-me amb la xocolata desfeta del Joan-Lluís Lluís (amb perdó dels crítics de la brevetat!).

Sóc un lector aficionat de la situació política mundial i de l’americana en particular. Avui podia llegir al teletext i als diaris que la Cort Constitucional Colombiana no avala la tercera candidatura d’Álvaro Uribe a la reelecció com a president de Colòmbia. És fins a cert punt curiós veure com les constitucions de la majoria de països de la zona tenen restriccions contra les reeleccions indefinides (en general, dues, seguint el model dels EUA) i comprovar al mateix temps que el primer que fan o volen fer els presidents electes és reformar la constitució per permetre reeleccions indefinides. El mal no és d’ideologies, com ho demostra la varietat de perfils, sinó d’ànsies de poder, em temo (deixo per als malpensats l’herència genètica espanyola!). L’única excepció és Cuba, on no calen eleccions per mantenir la família Castro al poder durant mig segle!

Haig de demanar perdó pel retard, però he estat embolicat en un trasllat de pis (i encara duren els efectes). Vaig badar el dia 23 de febrer, una data que calia commemorar: l’inici de la vaga de fam del Tomàs Sayes per aconseguir la moratòria en l’aplicació de l’EEES i la readmissió dels estudiants expulsats de la UAB.
Llavors vaig pensar que era una mesura desproporcionada i forassenyada i em va semblar cínic que fessin acusacions com la següent (cita d’un comunicat del SEPC):

El rectorat de la UAB per altra banda, no ha mostrat mai ni el més mínim interès per l’estat de salut d’en Tomàs i ha permès que la vaga de fam arribés a posar en greu perill la salut del vaguista amb el resultat de la seva hospitalització.

Per tant, considerem a Anna Ripoll, Ester Crespo i Santiago Guerrero així com tot l’equip de govern de la UAB, la comissionada d’universitats Blanca Palmada i el conseller d’innovació, universitats i empresa Josep Huguet; responsables directes de la negativa de diàleg amb la comunitat universitària, de la censura i la repressió que esta patint el moviment estudiantil i sobretot de l’estat de salut crític actual d’en Tomàs i totes les conseqüències que es puguin derivar de la vaga de fam.

Una tristíssima ironia és que un any després, el 23 de febrer del 2010, hagi mort després de 85 dies de vaga de fam Orlando Zapata, un dissident cubà. L’Avui ens explica que n’hi ha cinc més en vaga de fam. La resposta dels “dictadors proletaris” cubans, segons explica l’Avui ha estat la censura i, com que Cuba és la pàtria de la llibertat (al costat de Veneçuela, esclar), qualificar-lo de vulgar delinqüent comú, cosa que, lamentablement, és certa per als seus barems: discrepar és un delicte, com robar o com matar (per als desmemoriats històrics selectius, us recomano un llibre esgarrifós i tanmateix imprescindible: The Sword and the Shield The Mitrokhin Archive and the Secret History of the KGB
de Christopher Andrew i Vasili Mitrokhin; en podeu llegir una ressenya aquí).

Les lluites del Tomàs (i.e. del SEPC) i de l’Orlando Zapata i els seus companys són igualment legítimes, però si les posem en context, podem veure la frivolitat i el cinisme d’aquells (el seu silenci davant del fet, el donem per descomptat)!

Navegant pels blocs de Vilaweb, he trobat aquest divertidíssim Diccionari catalús del Francesc Puigcarbó. És molt bo. Aquí en teniu un extracte per obrir boca.

Zodíac m. Patera de goma con motó
Zoo m. Zó
Zoòfag -a adj. Comé en er zó
Zoofilia adj. Joé en er zó
Zoografia f. Retratá en er zó
Zooplàstia f, que pezao e er zó
Zootàxia f. Taxi der Zó
Zum-zum m. Zumbío

Llegia ahir un dels deliciosos articles del Joan Francesc Mira en què amb l’agudesa que el caracteritza retratava el pessimisme radical de la intel•lectualitat: cada vegada es llegeix menys, cada vegada es compren menys llibres, l’ensenyament cada vegada és pitjor, etc. Si ens movem a la nostra casa, la universitat la canço és la mateixa: els estudiants són més ximples, la universitat pública cada vegada és més elitista, les condicions de treball i de recerca cada cop són més dolentes, la recerca cada cop és més fluixa, les humanitats cada vegada estan pitjor (ja fa anys que parlem de la crisi de les humanitats: llegiu l’article de Terricabres sobre aquest mite i el plany de Llovet sobre la desaparició de les humanitats per culpa de la revolució industrial), etc. Com ens recorda Mira, estem instal•lats en la crisi perpètua i en el lament nostàlgic: el món va cap al desastre i abans sempre estàvem millor. Ai, fa vint anys, quins estudiants més bons que teníem! Ai, fa vint anys no es parlava tan malament com ara! Ai, abans sí que hi havia estudiants conscienciats! Ai, les avantguardes ja no són el que eren!

Un petit exemple personal. Per motius tangencials m’he vist embolicat en una discussió (amistosa) amb companys de literatura sobre els microrelats (o microcontes). Consideren que són una presa de pèl, una excusa fàcil per fer passar gat per llebre sense esforçar-se. No seré jo qui els esmeni la plana, però aquesta desqualificació sense pal·liatius del gènere anava lligada a una visió apocalíptica de la literatura actual, mancada de talent i d’esforç, no gaire diferent de les crítiques dels profans sobre certes formes d’art modern o de les crítiques dels docents sobre els alumnes.

Però la quantitat no ha anat mai lligada a la qualitat, oi? ¿Aplicaríem el mateix barem als haikus, per exemple? ¿Són una presa de pèl si els comparem amb els sonets? ¿Com separem el gra de la palla amb la poesia visual i amb els muntatges teatrals? ¿El Carles Santos i el Ferran Adrià són genis o uns farsants? No dic que no hi hagi un factor de moda, però la literatura ha estat sempre un terreny de modes i la crítica literària també. No fa pas tant que els contes eren un gènere menor respecte a la novel·la i Calders, Monzó i Pàmies eren novel·listes fracassats (deixem de banda la historiografia literària de la ‘generació sense novel·la’ o la valoració que va tenir Shakespeare al segle XVIII). I tanmateix, els (micro)contes d’Espriu de Les roques i el mar, el blau són una delícia que hauria de ser lectura obligatòria en comptes de l’Escanyapobres (ja em perdonaran la gosadia els experts).

I de bons i mals escriptors, n’hi ha hagut sempre i la llista ha variat, malgrat els cànons de Harold Bloom. Jo (és una qüestió de gust, esclar) no salvaria per a la posteritat les novel·les de Palol o de Pedrolo, per exemple, però sí les de Lozano o Mira o Solsona. Evidentment, als inicis del segle XXI no tots els escriptors de (micro)relats (o (micro)contes) són bons escriptors. Ara, siguem honestos i recordem que al segle XIX no tots els novel·listes eren Eça de Queirós o Flaubert (ni al XX tots els poetes eren Carner i Riba).

adjunt/-a de la delegada de la rectora m/f. Tumor burocràtic en el cos d’una delegada que cal biopsiar per determinar si és maligne.

cap de departament m/f (Homo signans) Espècie no protegida que ha d’aplicar polítiques sense mitjans i que acaba dedicant el temps a signar certificats i factures, redactar informes, a assistir a reunions informatives i a fer de psicoterapeuta.

l’Institut Ramon Llull acaba de convocar una plaça de professor de català per a la Universitat de Guadalajara (Mèxic), el termini de presentació de sol·licituds acaba el 24 de febrer.
Trobareu la informació i la documentació a www.llull.cat.