Sandra Pallarès Llaó

2011 – 2012

maig 28 2012

Avaluació M58

Posted in General by 2119294 |

Aquí us deixem l’avaluació de la Marta Izquierdo i meva per a l’última assignatura del Màster.

 


No hi ha comentaris

maig 25 2012

Ressenyem FontdelCat

Posted in General by 2119294 |

Aquí queda l’Avaluació M57

 


1 comentari

abr. 22 2012

EL PAPER DEL PROFESSOR EN L’APRENENTATGE DE SEGONES LLENGÜES. Una reflexió sobre el “Decàleg del Bon Professor” de l’assignatura M53.

Posted in General by 2119294 |

Arran de les sessions de l’assignatura M53 impartida per Carme Bové i dels decàlegs que vam construir entre tots, hem pogut extreure diverses conclusions sobre el paper protagonista dels docents de segones llengües, sempre pensant en les nostres possibles i properes classes de català per a nouvinguts. El professor, com un bon director d’orquestra, aporta coneixements, dirigeix un grup d’aprenents, administra i gestiona el temps i el material necessari,… en definitiva, fa fluir tots els elements d’una classe per tal que en resulti un bon treball envoltat d’un bon ambient.

El docent, l’especialista dins l’aula.

Un dels punts clau que vam poder comentar i discutir molt distretament va ser la dels coneixements que ha de tenir un bon docent. Un docent és l’expert de la classe, és qui en sap de la matèria. Però ho ha de saber perfectament tot i en qualsevol moment? Un professor no deixa de ser una persona humana. La meva humil i contradictòria opinió és que sí, els dubtes dels alumnes haurien de ser solucionats ràpidament, i no, ningú és perfecte i podem tenir un moment de debilitat, un moment de ara no sé ben bé què m’estàs preguntant, o allò que fa tanta ràbia de ara no em ve al cap com… Els temps són canviants, i cada cop tot canvia més ràpidament, i la llengua i la manera d’ensenyar-la no se n’escapen. Per evitar lapsus momentanis tenim al nostre abast tota mena de cursos de formació, de recursos a la xarxa, de novetats editorials que ens ajudaran a mantenir-nos al dia, de nous recursos per gestionar les nostres classes, etc. Una altra “tècnica” que podem utilitzar en el joc d’ensenyar és la preparació de la classe amb antelació (allò que se’n diu programar) per tal de preveure què ens poden preguntar i quins dubtes podrien sorgir al llarg d’una classe.
No oblidem, però, que un bon docent de L2, ha de ser un bon comunicador. No n’hi ha prou de formar-se i respondre tots els dubtes dels alumnes. Hem de ser capaços de difondre tots els coneixements que tinguem sobre un tema de manera clara, ordenada i sobretot entenedora.
Així doncs, com un actor d’Oscar, un bon professor amb una bona formació sabrà transmetre els seus coneixements ajudant-se de les millor tècniques comunicatives perquè en surti un film guanyador, és a dir, que els alumnes en surtin com més ben preparats millor.

El docent, gestor i organitzador.

La diversitat dins de l’aula és el pa de cada dia d’un professor. Dins l’aula ens podem trobar diversitat de procedències (i per tant de L1), diversitat de nivells (no tots aprenem amb la mateixa rapidesa, al mateix ritme…), diversitat de problemàtiques o situacions socials (problemes familiars, atur…), etc. En definitiva, en podríem treure una llarga llista d’inconvenients amb els quals el docent ha de lidiar i ha de saber gestionar bé per tal que el rendiment del grup no se’n ressenti. Com? Activitats amb grups reduïts ben preparades, grups aleatoris que no són tan aleatoris (els hem preparat abans), casualitats no tan casuals (preparar amb anterioritat qui farà una certa intervenció, de manera que toqui el més senzill a qui té més dificultats, per exemple)… El bon professor sabrà com convertir aquests inconvenients en punts a favor per aconseguir que tots els alumnes puguin seguir la classe.

El docent, en busca del tresor.

Tot ensenyant de L2 ha de poder decidir quin material utilitzarà a l’aula i com ajustar-lo a les necessitats de l’alumnat. Tenim l’opció d’escollir un bon material ja preparat (en aquest mòdul de Didàctica hem pogut veure i fins i tot tocar el Passos, el Veus,…) amb llibre i quadern per a l’alumne i amb la programació seqüenciada per al professorat. O bé tenim en podem crear un de nou a mida de les necessitats de cada grup. Totes dues opcions tenen uns avantatges i uns inconvenients que cadascú anirà veient al llarg de la seva carrera com a docent i amb l’experiència d’haver-los utilitzat. Tinguem el material que tinguem, hem de tenir en compte la diversitat que ja he comentat abans. Els grups varien molt durant un curs: el nombre d’alumnes, la procedència, el ritme de treball i d’aprenentatge, etc. Per tant, sempre podem i hauríem de tenir un material a banda del que utilitzem normalment (ja sigui dels “prefabricats” o dels propis) per adequar-nos a tots aquests factors variables. Poden ser cançons preparades, jocs amb imatges, activitats de comprensió i expressió oral i escrita que involucren tot el grup. Son activitats que fan distesa una classe i, donat que són preparades i es treuen en el moment adequat, ens encaixaran perfectament al curs.

El docent motiva i es motiva.

Un dels punts més importants que vam comentar i en què vam coincidir construint el decàleg del bon professor va ser la motivació. Per atreure l’alumnat i aconseguir motivar-los s’han de combinar dos factors ben importants. D’una banda, un professor ha d’intentar trobar els punts febles dels seus alumnes, els punts més forts, els seus gustos, predileccions, com els agrada aprendre. Això ho podem aconseguir d’una manera molt ràpida amb un qüestionari al principi, amb un decàleg que construeixen els alumnes, o també al llarg dels dies i de les classes. Gràcies a això aconseguirem que els alumnes estiguin motivats per aprendre el català, que independentment de la durada de la classe els alumnes estiguin còmodes, receptius i relaxats. De l’altra, el mateix professor ha d’estar motivat per ensenyar tot el que sap. Cada grup i cada classe ha de ser un nou repte, mantenir el nombre d’alumnes també. Hem d’estar decidits i disposats a aplicar totes aquelles eines i estratègies apreses en els cursos de formació continuada, fent partícips també els alumnes. S’han de saber crear unes expectatives a principi de curs per tal que els alumnes vegin que el professor està tan involucrat en el seu aprenentatge com ells mateixos. Ara bé, aquestes expectatives s’han de mantenir cada sessió, i hem de saber tenir un as a la màniga per a cada sessió, de manera que l’alumne tingui aquell “cuquet” de tornar a la següent sessió perquè pensi a veure què farem avui? És un punt que hem de treballar molt, ja que ens podem trobar que una part dels nostres alumnes s’hagin inscrit únicament i exclusiva per necessitat d’un certificat, la qual cosa és un handicap per al professor que ha de saber tenir per repte acaparar l’atenció d’aquest sector de l’alumnat.

El docent avalua, és avaluat i s’autoavalua.

Per norma general, durant o a finals d’un curs ens podem trobar que necessitem realitzar una prova als alumnes perquè obtinguin un certificat d’aprofitament o de nivell. Normalment aquestes proves ja venen marcades, tenen un tipus estipulat de preguntes i avaluen totes les branques de l’aprenentatge d’una llengua: expressió oral i escrita, comprensió oral i escrita, gramàtica… Això no obstant, sempre que ens ho puguem permetre hem de poder jugar amb totes les activitats realitzades a classe. Qualsevol activitat que realitzem pot ser avaluable. D’aquesta manera evitarem que els alumnes entrin en l’estat d’ansietat i nervis típic d’un dia de prova final. L’avaluació no ha de ser específicament una prova escrita o oral clàssica, ni cal que tingui com a resultat una puntuació d’un barem preestablert.
El professor no se n’ha de lliurar, de l’avaluació. És el moment en què tot bon docent ha de fer un exercici de recapacitació sobre el que s’ha fet a l’aula, quins beneficis se n’ha extret, què ha aportat als alumnes, què es pot millorar, què s’ha quedat a l’aigüera, què no ha de canviar. L’avaluació del professor pot venir del mateix professor, dels companys de feina i dels alumnes que tenim. A títol personal, la que ens pot anar més bé per millorar és la dels alumnes. Ells són els que ens veuen cada sessió, els conillets d’Índies quan volem fer una proposta nova i els que en paguen les conseqüències quan alguna cosa no va bé.

Per acabar, un bon professor no neix d’un dia per l’altre, no es crea del no res. Un docent arriba a ser bon docent pel seu esforç constant, per formar-se contínuament, per la seva imaginació i creativitat a l’hora de generar i buscar recursos per aprofitar-los al màxim, per la seva capacitat de motivar els altres i automotivar-se i per la destresa per comunicar els seus coneixements. En definitiva, podem dir que un bon professor ho és per la bona combinació de molts factors.


No hi ha comentaris

gen. 17 2012

Desfer els prejudicis lingüístics i la transmissió generacional de l’occità. Una reflexió arran de l’assignatura 42.

Posted in General by 2119294 |

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=8zkuQkvz544[/youtube]

L’avenir, c’est les enfants. És la frase amb la qual es podria resumir el vídeo. L’enregistrament de la Xarxa per a la Promoció de la Diversitat lingüística deixa ben evidenciada la importància de la transmissió de la llengua occitana de pares a fills pel futur d’aquesta llengua. És important per a aquesta societat de transmetre no només el respecte i l’amor per la llengua, sinó d’ideologia i els principis pels quals parlar i utilitzar l’occità. Deixen clar, els protagonistes, que aquest idioma ha estat perseguit i maltractat arreu i que el fet de poder parlar lliurement la llengua que un mateix ha triat és un plaer, i així ho volen transmetre els protagonistes als seus fills. Les llengües que han estat perseguides i prohibides per raons històriques i polítiques han sobreviscut gràcies a la transmissió de pares i avis als fills i als néts. Sóc del parer que l’exemple a seguir que tenen més proper els nens és la família i els pares en especial, i si no els inculquem l’amor per les llengües, i sobretot per la pròpia, ja no li donaran mai valor. Com diu la protagonista de l’enregistrament, se’ls ha d’explicar per què a casa es parla una llengua i no una altra, quins són els motius, per tal que no ho entenguin com una obligació sinó com una elecció.

 D’aquest enregistrament en destacaria, però, dos punts més. L’un és la importància que dóna un dels protagonistes al bilingüísme al qual tindran accés els seus fills gràcies a la voluntat de parlar-los en occità. Els fills d’aquesta parella podran parlar indistintament en francès i en occità en qualsevol ocasió i de qualsevol tema. Només deixen entrar el francès a casa en algun joc. Per ells és important, ja que no van tenir aquesta opció de petits i, ara que tenen la possibilitat, els volen transmetre als seus fills el valor de les llengües i el valor incalculable que és poder parlar i entendre dos idiomes alhora. El tema del bilingüísme ens faria vincular aquest vídeo amb el de Juan Carlos Moreno Cabrera, en el qual afirma i deixa clar que un estat amb diversitat lingüística, com és Espanya, és prou ric en llengües i no en necessita cap altra per fer que els seus habitants destaquin o siguin millors que els d’un altre país; a banda del prestigi exagerat que se li ha donat a l’anglès en detriment de les llengües pròpies d’un estat, l’asturià, el basc, el català i el gallec. L’enregistrament de Moreno especifica que abans d’aprendre o fer aprendre sí o sí llengües estrangeres a la població, el que es podria fomentar és l’aprenentatge de les llengües pròpies del mateix país. Són igualment de vàlides, les tenim més a mà per practicar-les i de ben segur que molta part de la població en faria servir alguna (català, basc, gallec, asturià) a causa de familiars d’aquí o d’allà o de la feina. Si traslladem el mateix tema a França, podem comprovar com les llengües regionals (així les anomenen) s’han vist afectades al llarg de la història per la importància del francès com a primera i única llengua de la República i, de ben segur, d’altres llengües considerades més importants per anar a buscar feina, com poden ser l’anglès i l’alemany. Cap a on anem? Si no som bilingües de castellà i anglès o de francès i anglès no som bilingües? No ens podem considerar bilingües els que parlem el castellà i el català?

L’altre punt interessant que en podríem destacar és la importància del sentiment lingüístic d’algunes persones com ara la protagonista del vídeo, que afirma que no era occitanoparlant, és a dir, que venia de fora, però que el va aprendre igualment quan va arribar per respecte a la gent que l’envoltava. I va decidir que l’occità seria la llengua de casa seva, amb els seus fills. De la mateixa manera que ens agrada que els nouvinguts aprenguin la nostra llengua, i intentem fer entendre la importància del català a Catalunya als nouvinguts, hem de predicar amb l’exemple i fer nosaltres l’esforç que volem que els altres facin a casa nostra. Si anem als Estats Units a treballar i viure és evident que sí que necessitarem l’anglès i farem l’esforç per parlar-lo i millorar-lo. I si anem a treballar i viure a la Xina, haurem d’aprendre el xinès de la zona per poder sobreviure-hi. Per què no fer el mateix amb l’occità quan anem a treballar a Occitània, amb el basc quan anem a treballar al País Basc, o amb el català quan anem a treballar a la Catalunya Nord?

Les llengües són suficientment valuoses per elles mateixes, no cal que ens fixem en si és llengua oficial d’un estat, si té més o menys parlants, etc. per donar-li major o menor importància. És més, el fet de poder ser bilingües és un avantatge sigui quina sigui la parella de llengües que parlem.

 


No hi ha comentaris

gen. 09 2012

Actuació de dinamització de l’acolliment

Posted in General by 2119294 |

avaluacióM2

Document per a l’avaluació del mòdul 2.


4 Comments

nov. 15 2011

Una experiència ben diversa, la d’avui.

Posted in General by 2119294 |

Avui, havent dinat, he pensat amb la sessió d’ahir amb la Matilde Martínez i he decidit que podia llençar-me i fer una entrada més al blog (i no tenir-lo tan inactiu). Sembla ser que tinc pànic a la patacada de fer-ho malament, com els nens…

Avui diamarts, en una de les hores del meu horari destinades a l’acolliment i a la diversitat me n’he anat a buscar en Jin Heng i el Zhe Zhu per xerrar una estona (m’agrada fer-los xerrar, quan estan en petit comitè es llencen més i no tenen tanta vergonya d’equivocar-se). Ha passat, com molts altres dies, que aquesta mateixa setmana la seva professora els farà una prova de llengua i, a més d’ells, me n’he emportat un parell més perquè els “costa” una miqueta. Són nens amb dificultats en l’aprenentatge que els estan “estudiant” els especialistes adients i que segurament ben aviat aniran amb un diagnòstic a sota el braç. Hem fet la classe, tots s’ho han passat molt bé, fins i tot jo, i sobretot hem repassat els punts més problemàtics de la unitat i que han estat, sorprenentment, comuns entre tots.

Al final, s’ha acabat la classe, jo en tenia una altra i els he deixat anar a la seva aula. Baixant les escales he pensat amb la correcció que em va fer ahir la Matilde Martínez al principi de la sessió després d’haver fet la pràctica de completar unes oracions. Jo vaig dir que “la diversitat és el resultat de la immigració”. I avui, veient la classe que tenia, amb els nouvinguts, que en realitat “per llei” només n’és un, amb l’altre xinès que d’entrada ja es nega a sortir de l’aula habitual, amb els altres dos alumnes que ja tenen les seves dificultats, i que malgrat tot hem pogut arribar a uns punts comuns per repassar la unitat per a la prova, me n’he adonat del que volia dir ahir la Matilde. La diversitat, com a mot potser l’hem après i l’hem utilitzat ara, des de fa pocs anys; però sempre n’hi ha hagut de diversitat en una aula, no fa falta que hi hagi nouvinguts perquè hi hagi diversitat. Cada alumne és especial per si mateix, els uns perquè se’n surten molt bé en tot, els altres perquè despunten en matemàtiques, els altres perquè et faran en un tres i no res un retrat, i n’hi haurà d’altres que tindran molta facilitat de paraula i de seguida t’explicaran què fan al cau els caps de setmana. I el meu exemple particular crec que és de la classe d’avui. I a més de la diversitat que teníem dins l’aula (nouvinguts + nens amb necessitats educatives especials), hem aconseguit trobar uns punts en comú que ens han facilitat poder estar junts i treballar en grup per a un mateix fi: resoldre els dubtes de cara a la prova.

A més a més, buscant informació, he trobat un vídeo que m’ha agradat molt i l’he trobat interessant. Potser pensareu que no té res a veure amb el tema, però m’ha semblat prou adient per representar el que vam fer ahir al principi de la sessió. Hi ha diversitat per tot arreu, diversitat lingüística, sí, però també diversitat d’habilitats, de formes de vida, de gustos i preferències, de religions, fins i tot hi ha diversitat en la solidaritat. Ja sé que el màster és per a l’acolliment en català, però justament aquest vídeo l’he trobat en castellà. No obstant això, he pensat que esqueia en aquesta entrada perquè em sembla que exemplifica i defneix molt bé la diversitat.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=wwYasrxCY8I&feature=fvsr[/youtube]


3 Comments

nov. 06 2011

Els entorns d’aprenentatge: de l’aprenentatge presencial a l’aprenentatge 2.0 (M11)

Posted in General by 2119294 |

En un món que canvia dia sí i dia també, en què els nous alumnes ja han nascut amb l’ordinador a sota el braç, s’estan fent necesàries noves formes d’aprenentatge i, per tant, d’ensemnyament. Ha entrat en joc, entre altres, el PLE (entorn personal d’aprenentatge o Personal Learning Environment). Entorns virtuals en què cadascú escull el seu propi procés d’aprenentatge i se’l modela a la seva manera, a les seves necessitats i al seu ritme de treball.

Per tal de donar forma a aquest nou entorn és necessari ser un usuari actiu de la nova Internet 2.0; és a dir, tota una xarxa de recursos, aplicacions web, etc. que faciliten i propicien el fet de compartir, interactuar i intercanviar opinions i coneixements entre tots els usuaris actius. Una mena de sac on hi anem posant el que volem compartir i n’agafem allò que ens interessa. Tot passa, però, per controlar i dominar tota una sèrie de tasques i habilitats digitals que hem pogut repassar a classe. És una llista ben llarga (d’unes seixanta habilitats) que, si aconseguim dominar-les (si més no unes quantes), ens seran de gran ajuda i molt útils per configurar els nostres entorns, per compartir fàcilment la informació que generem i, fins i tot, per saber on i què buscar segons les nostres necessiats.

Probablement, sense saber-ho, ja estàvem utilitzant aplicacions i entorns 2.0: tenim Facebook, tenim Twitter, consultem constantment la Vikipèdia, ara hem creat un bloc, consultem els diaris, revistes per Internet i hi publiquem comentaris,… Tot això i una infinitat de possibilitats entren en joc en la nova filosofia del sharisme, la teoria bàsica que està al darrere de la Internet 2.0. És la ciència del “compartir”, rebre i també donar; i no només informació, sinó opinions, idees,…

Malgrat tot, i torno al tema principal, els PLE, considero important tenir en compte que l’alumnat és molt probable (i tendeix a ser així cada cop més) que ens arribi a les aules amb una sobreinformació descomunal (allò de “a Internet hi és tot”) i amb un domini de les noves tecnologies i de les destreses digitals molt més avançades que les del professorat. Per tant, seria molt interessant de crear dues línies paral·leles d’ensenyament: d’una banda, proporcionar al professorat i als professionals una formació pel que fa als nous entorns 2.0; i de l’altra, proporcionar a l’alumnat la formació adecuada per tal que aprenguin a escollir o seleccionar quina és la informació que necessiten, i un cop triada quin ús n’han de fer.


5 Comments