L’activitat física millora la memòria en la gent gran amb deteriorament cognitiu lleu

El deteriorament cognitiu és un dels problemes de salut més preocupants del segle XXI. Un nou cas de demència es detecta cada set segons a tot el món i es preveu que el nombre de persones afectades serà de més de 80 milions l’any 2040. És una afirmació que fa el National Center for Biotechnology Information (NCBI) en un estudi publicat al Journal of Aging Research. Tot això fa que cada vegada hi hagi més estudis que busquen donar una solució a aquest tema.

Qué-es-la-memoria-humanaPosem com a exemple un estudi sobre els efectes de l’exercici físic sobre la memòria en la gent gran amb deteriorament cognitiu provable. L’objectiu principal de l’estudi era investigar l’eficàcia de l’exercici com a estratègia d’intervenció per millorar el rendiment de la memòria de la gent gran que ja han començat a experimentar un declivi cognitiu, o sigui persones amb deteriorament cognitiu lleu (MCI). Els estudis indiquen que les persones grans amb deteriorament cognitiu lleu desenvolupen Alzheimer a un ritme del 10-30% anualment, en comparació amb el 1-2% de la gent gran sense MCI.

Per fer l’estudi es van agafar com a mostra 86 dones d’entre 70 i 80 anys amb queixes subjectives de memòria i es van repartir en 3 grups: entrenament de resistència, entrenament aeròbic o l’equilibri i to (control). Totes les participants van fer exercici dues vegades per setmana durant uns sis mesos. Durant aquest temps es va mesurar la memòria verbal i l’aprenentatge, i la memòria espacial fent servir la tècnica Rey Auditory Verbal Learning Test (RAVLT). Les dades s’anotaven abans i després de fer exercici físic.
Sis mesos després els resultats van mostrar que el grup que feia entrenament aeròbic recordava notablement més conceptes en la pèrdua després de la interferència del RAVLT en comparació amb el grup d’equilibri i to (control). A més, tant el grup de resistència com el d’entrenament aeròbic van mostrar una millora de rendiment de memòria espacial, en la condició més difícil que consistia en memoritzar la localització espacial de tres elements, en comparació amb el grup d’equilibri.
Es va trobar una relació significativa entre el rendiment de la memòria espacial i la capacitat física en general, després de la intervenció, en el grup d’entrenament aeròbic.
La conclusió de la investigació és que l’exercici pot impactar positivament en el funcionament cognitiu i pot representar una estratègia eficaç per millorar la memòria en les persones que han començat a experimentar un declivi cognitiu.

Fotografia per: ojocientifico

Els gens intervenen en la motivació per a fer activitat física

Per a algunes persones fer activitat física és part del seu estil de vida, volen mantenir-se en forma i gaudir de tots els beneficis que aporta practicar-la. Solen fer exercici amb regularitat i gaudeixen fent-lo. Per a altres persones, en canvi, l’activitat física no és vista com un plaer sinó més aviat com una obligació avorrida i a la mínima que poden se salten la rutina d’exercici o fins i tot no practiquen mai i porten una vida sedentària. Què és el que fa que una persona tingui ganes de fer esport?

Segons explica un article del bloc del diari New York Times, “des de fa algun temps, els científics sospiten que la motivació per fer exercici – o no – ha de tenir un component genètic”. Els investigadors han comparat patrons d’activitat física entre membres d’una mateixa família, concretament entre bessons, i s’ha trobat que es tendeix a fer el mateix exercici que els pares o que els germans fan, encara que s’hagi crescut en ambients diferents. “Aquestes troballes suggereixen que el desig de ser actiu o no és, en certa mesura, una herència” afirma l’article. Una de les preguntes que és difícil de respondre és fins a quin punt la motivació per fer esport es veu afectada pels gens i com l’educació rebuda també hi influeix.

familia actividad fisicaInvestigadors de la Universitat de Missouri, Columbia, van fer un estudi amb rates i les van separa en dos grups; un grup estava format per les que els agradava córrer i l’altre per les que no els agradava fer-ho. Després van examinar el cervell i l’ADN dels integrants de cada grup.

Van començar amb rates de laboratori mascles i femelles adultes normals.  A les gàbies van posar rodes i durant sis dies van seguir el temps que corrien unes i altres. Els mascles i femelles que havien corregut més van ser ajuntats per criar i els que menys havien corregut també van ser ajuntats. Les cries de cada grup van ser criades de manera similar, i així a través de 10 generacions. Va arribar un punt que les rates més actives feien 10 vegades més exercici que les més mandroses. Arribats a aquest punt els investigadors es van proposar esbrinar el per què.

En termes molt generals, hi ha dos elements que són especialment propensos a influir sobre nosaltres com a individus; Un d’ells és l’estat físic. Els animals o les persones que tenen sobrepès,  mal, o altres impediments fisiològics, tendeixen a ser sedentaris”.

Els investigadors van comparar els seus dos últims grups esperant que, després de 10 generacions de córrer amb freqüència o córrer gairebé res, les complexions dels animals serien substancialment diferents. Però no ho eren. Els sedentaris eren una mica més pesants, però les complexions dels dos grups en el cos, o el percentatge de múscul envers greix, eren molt similars. Tots dos grups també tenien músculs igualment sans […]Les diferències en el físic no es corresponien a les diferències en l’activitat física.” afirma l’article.

Tot seguit els investigadors van començar a estudiar un altre factor determinant del comportament: la psicologia. Saber si les emocions de les rates son similars a les nostres és difícil; però les rates esportistes semblaven gaudir corrent, mentre que les rates sedentàries semblaven voler evitar-ho. En aquest punt el científics van comparar l’activitat de milers de gens en una part específica del cervell que controlava el comportament en els casos que hi havia recompensa per córrer, o la motivació per córrer per pur plaer. Van descobrir dotzenes de gens que interfereixen entre els dos grups. La decisió de córrer o no per part de les rates estava influenciada en part per la genètica de la motivació.

Frank Booth, professor de Fisiologia a la Universitat de Missouri, que va supervisar l’estudi afirma: “Sembla probable que hi hagi un element genètic en la motivació per fer exercici”. Però si són els mateixos gens els que estan involucrats tant en les rates com en les persones no s’ha esbrinat encara. El doctor Stand afegeix que els resultats d’aquest estudi “no tenen com a finalitat ser una excusa per no fer exercici

Fotografia per: Movimiento saludable

La depressió pot reduir els beneficis de la pràctica d’activitat física

Seguint amb el tema de Salut i Benestar, avui tractarem un tema molt actual. Des del 2008 ens veiem immersos en una gran crisi econòmica i això ha fet que els casos de depressió hagin augmentat. I pel que fa a la depressió, a banda de tenir repercussions mentals, un estudi afirma que també influeix en el nostre estat físic, fins al punt de reduir els beneficis de fer activitat física.

“La depressió pot inhibir els efectes antiinflamatoris típicament associats amb la pràctica d’activitat física” afirmen els investigadors de Duke Medicine. Segons l’article de Science Daily, aquest estudi va ser publicat el dia 26 de Març 2013 per la revista Brain, Behavior and Immunity.

La pràctica d’activitat física està demostrat que te un efecte antiinflamatori i que redueix el risc de malaltia cardíaca, però aquests són efectes positius que es veurien disminuïts o fins i tot anul·lats per culpa de la depressió.

depresion-bn“En aquest estudi, els investigadors van reunir informació de 222 adults no fumadors, sans i sense antecedents o diagnòstic de malalties psiquiàtriques. Els participants van informar del nombre d’hores d’activitat física que havien fer durant l’última setmana. Els investigadors també van mesurar els nivells de PCR a través de mostres de sang i es van avaluar els símptomes depressius dels participants, amb el 4,5 per cent del grup d’estudi que satisfeien els criteris per a la depressió. Els resultats que van trobar els permeten afirmar que la depressió no tractada obstaculitza els efectes antiinflamatoris de l’exercici. Els participants que eren físicament actius en general tenien uns valors més baixos, amb l’excepció dels que estaven deprimits, que no van veure cap efecte beneficiós en els seus nivells de PCR” afirma l’article.

Edward C. Suarez, professor associat de psiquiatria a la Duke Medicine afirma que l’estudi podria guiar als proveïdors d’atenció mèdica sobre una millor manera de reduir el risc de malalties cardiovasculars i de diabetis tipus 2. A més de fer activitat física també recomana seguir una dieta mediterrània que inclogui el consum d’alcohol amb moderació. “No estem dient que l’exercici no és de gran ajuda per les persones amb depressió, el que hem vist és que la depressió té efectes més enllà del que prèviament es pensava” afirma Suarez.

Des de la Fundació Punset, recomanen no abandonar la pràctica d’activitat física, sinó utilitzar-la per combatre la depressió: “Fer esport, meditació, ioga i altres activitats físiques té un benefici directe sobre l’organisme, ja que estimulen la segregació d’endorfines, hormones conegudes també com de la felicitat, que generen benestar físic i emocional d’una manera natural. Per això, és important realitzar aquest tipus d’activitats a diari, i més quan passem per moments emocionalment inestables. És aconsellable també cercar rutines, dins i fora de casa, amb horari establert, que ens facin prendre consciència del temps i de l’espai, que ens treguin de la nostra abstracció i ens obliguin a relacionar-nos amb els altres. “

Fotografia per: Vitonica