Canviem una activitat del Veus 2

Al mòdul 55. Materials i recursos per a l’ensenyament i l’aprenentatge del CLE vàrem veure algunes eines 2.0 que podem utilitzar com a docents. Amb les meves dues companyes de classe Arian Casellas i Joana Escobet, hem treballat sobre l’activitat 9 de la unitat 1 “Així, com quedem?” del Veus 2. L’hem canviada per tal que sigui una activitat més propera a la realitat i per tal que tant alumnes com docent facem servir algunes de les eines que comentàrem a classe. Us deixo aquí l’enllaç de l’activitat:

Activitat d’avaluació mòdul 55

Els aprenents no alfabetitzats: el temps meteorològic

Eva Bayarri i l’Emma Guasch foren les encarregades de fer-nos les classes del Mòdul 33. Aprenents no alfabetitzats. Del que més em va sorprendre d’aquestes hores que passàrem plegades va ser la sensació d’aprendre una mica d’amazic sense escriure per tal de posar-nos a la pell de les mateixes dones, aprenents de català, que a elles, Bayarri i Guasch, les inspiraren a fer el Xerrameca, material el qual es pot consultar on-line: Xerrameca, dossier de l’alumnat i Xerrameca, dossier del professorat.

descarga

Per a l’avaluació d’aquest mòdul ens varen encarregar fer la programació d’una unitat. Així doncs, aquí us deixo la programació de la unitat El temps meteorològic, que inclou tres activitats diferents:

1. Quin temps fa?

2. Fa bon temps?

3. Què em poso?

Veieu-la al següent enllaç: El temps meteorològic.

Què hem après al mòdul 51?

Vet aquí un breu resum i reflexió amb el què destacaria de les sessions del mòdul 51. Programació i avaluació del CLE amb Carme Bové.

Núvol de paraules

La música

El primer que vaig aprendre tot d’una entrar i asseure’m a l’aula és que “la música forma part de les nostres vides”. Així ens ho feia saber Carme Bové, qui optà per començar les sessions amb cançons. Per això, aprofito per deixar-vos un tast d’algunes cançons que escoltàrem: Nina de miraguano de Pau Riba i Qualsevol nit por sortir el sol de Jaume Sisa.

Què he de tenir en compte?

Amb aquesta pregunta vàrem introduir molt del que fins ara havíem après amb el Postgrau d’Ensenyament de Català per a l’Acolliment Lingüístic. Va servir per fer un repàs i veure que els diferents mòduls estan enllaçats, formen un tot comú. Així doncs, fem un repàs breu del que destacàrem:

  • Parlàrem dels canvis de rols entre els alumnes -que han de ser més autònoms, han de treballar cooperativament i participar, entre d’altres- i el professorat -que ha de destacar per la innovació, ser un facilitador/guia i ha d’estar disposat constantment a aprendre, entre d’altres característiques.
  • Repassàrem el Marc Europeu Comú de Referència (MECR). Vàrem veure com s’organitza, quin és el seu enfocament i quins són els nivells que s’hi diferencien.
  • L’entorn i la dinamització: la importància de connectar l’aula amb l’entorn així com valorar les diferents llengües dels aprenents.
  • Conèixer les necessitats dels aprenents i veure que sovint poden ser diferents, com també les realitats sociolingüístiques i socioculturals de cada un d’ells.
  • Veure les noves tecnologies com a eines per a connectar el dins i el fora de l’aula, i per a treballar de forma cooperativa. Aquí m’agradaria destacar una de les cites que vaig escoltar a la segona sessió d’aquest mòdul: “Hem de desaprendre per tornar a aprendre”.
  • La motivació i les estratègies per a crear-la, mantenir-la i avaluar-la.
  • És important sortir de la zona de confort, és a dir, fugir del que coneixem per crear i innovar a l’hora de fer classes. Serà una manera de sorprendre als aprenents i, també, d’augmentar la motivació d’aquests.
  • Veure que el centre són els aprenents. El professor ha de generar vincles afectius amb ells i crear un clima positiu a dins i a fora de la classe.
  • I finalment, la importància dels materials utilitzats a classe: el docent ha de mostrar entusiasme a l’hora d’utilitzar-los.

Escola com a pregunta

Mario Bennedetti: “Quan pensàvem que teníem totes les respostes, de sobte, van canviar totes les preguntes”

Hem de veure que l’escola és d’on han de sortir les preguntes i que no és la resposta. És a dir, que ni els docents ni els alumnes tenen totes les respostes. Sovint els continguts que s’imparteixen a les escoles d’avui en dia contradiuen d’aquesta cita de Bennedetti ja que no contemplen la possibilitat de preguntar, preguntar i seguir preguntant, i així, veure quines són les necessitats i les inquietuds dels aprenents. És per aquest motiu que, tot i que les metodologies d’ensenyament hagin evolucionat, segur que encara ara no n’hi ha prou amb la que s’utilitza ara a les aules.

Recursos en línia

Les dues darreres hores del mòdul, entre mossegada i mossegada d’una coca amb gust a llimona –per fer la classe més amena i simpàtica- repassàrem alguns recursos webs que ens poden servir com a docents. Els deixo enumerats:

Estratègies de motivació

L’activitat puntuable del mòdul 32. Variables individuals en l’aprenentatge de llengües, impartit per Elisabet Alenyà, ha consistit en triar dues estratègies de motivació que ens agradaria integrar en la nostra activitat docent de les sis que vàrem comentar durant les sessions.

Veureu que per explicar cada una d’aquestes estratègies he seguit el mateix recorregut:

1) Quina és l’estratègia?

2) Fracàs: àudio amb l’exemple d’una persona explicant que l’estratègia de motivació “no s’ha complit”.

3) Importància d’aplicar l’estratègia a la pràctica docent

4) Com pot afavorir per millorar l’aprenentatge?

5) Èxit: àudio amb l’exemple d’una persona explicant que l’estratègia de motivació “s’ha complit”.

VINYETA2

Crec que ha estat una manera de reflexionar sobre l’aprenentatge de llengües des del punt de vista d’aprenent –que el tinc més treballat- com del docent –amb ganes de treballar-hi més. Considero que les estratègies de motivació són imprescindibles a l’hora de fer classes, un argument molt fàcil de dir però més complicat quan s’ha d’aplicar correctament. Crear, conservar i augmentar la motivació és clau en l’aprenentatge de llengües.

Així doncs, i sense allargar-me més, us deixo a aquí l’enllaç de la presentació  i les transcripcions d’àudio.

Esporles balla en català

Per acabar l’any en bon peu, adjunto el projecte de dinamització de l’acolliment com a resultat final per a l’avaluació del mòdul 2. Dinamització i acolliment lingüístics.

Veureu que el projecte pren el nom d’Esporles balla en català perquè consisteix en realitzar diverses activitats de ball de bot entre diferents entitats del poble tramuntanenc mallorquí d’Esporles i, així, integrar i cohesionar als nouvinguts del poble amb la resta de residents utilitzant el català com a llengua vehicular i de dinamització. Al final del projecte es realitzarà una ballada popular on es veurà el resultat final del treball en xarxa.

Esporles balla en català

 

“Nosaltres no som d’eixe món”

Ferran Suay, Doctor en Psicologia per la Universitat de València, explica a la notícia Victimisme dels botxins com els multimilionaris i la resta de titelles que els envolten treballen per tal que “no prospere cap reforma que faça pagar més contribucions aquells que tenen més riqueses”. Així, s’opta per retallar els serveis públics de sanitat i educació com per retirar les subvencions a les persones dependents. El mateix passa en el cas del català. Ens situem a València, on milers de nens i nenes no poden escolaritzar-se en la seva llengua atès que la Generalitat va eliminar línies en valencià així com segueix boicotejant les que encara ara hi ha “enviant discapacitats lingüístics a fer de mestres”, com destaca Suay. És el mateix que passa amb el TIL a les Illes Balears, que com deia Jaume Oliver, mestre vaguista del Col·legi Puis XII de Palma, “el Til és una versió revisada i ampliada del Decret de Nova Planta” mentre que ens el venen com la “fantàstica” reforma per aprendre i fer servir idiomes.

Ells seguiran abusant i gaudint de ser més i més rics, poderosos i famosos. Però nosaltres hem de tenir ben clar, dia rere dia, que “no som d’eixe món” i que per mor d’això, no aturarem d’assenyalar-los i lluitar pel què és nostre: per uns serveis públics de qualitat i per la nostra llengua, entre d’altres.

Escolteu la cançó Diguem no de Raimon.

 

No ens hem de deixar trepitjar

Últil i necessària. Així és com David Vila, vicepresident de Tallers de per Llengua, deixa palès el què ens cal fer amb el català a l’article La llengua que cal. S’ha de veure que el català és la llengua d’arreu: dels Països Catalans, de les escoles, de les institucions, etc. o almanco hauria de ser així. Per això, cal que en fem una llengua útil però també del tot necessària. Només fa falta veure, així com assenyala Vila, com l’espanyolisme s’oposa al fenomen de la immersió lingüística atès que es preveu que es pot aconseguir d’aquesta manera que la llengua sigui una necessitat. Així aconseguiríem del català una llengua que no es deixa trepitjar i nosaltres, com a parlants, tampoc!

RGVzY2FycmVndWV1LWltYXRnZS12b3N0cmUtcGVyZmlsLUZhY2Vib29rX0FSQUZJTDIwMTAxMjIyXzAwMDRbMV0=_185811_37_1

Finalment destacaré unes dades curioses de les Enquestes d’Usos Lingüístics del Català que apareixen a l’article:  el 30% dels catalans han parlat català amb els avis, un 32% amb els pares i un 41% amb els fills. És a dir, pel que fa la transmissió intergeneracional del català a Catalunya de cada vegada són més les persones que opten per fer-ho en català. Des del meu punt de vista no són dades amb les que podem fer una “festa” però sí que val la pena saber-les i reconèixer-les, així com estaria bé fer-ho dels altres territoris catalanoparlants. Així, considero que és un article que val la pena tenir-lo present des d’Igualada a Alacant, Palma i Ciutadella.

Programar un curs: programar un viatge

Ramon_Llull

Els continguts impartits en el Mòdul 15 Cultura i civilització catalanes per a estrangers amb Pau Sanchis, ex-lector de la Universitat de Zadar (Croàcia) em semblen prou interessants per a destacar. Una de les primeres qüestions plantejades fou “quina és la pròpia visió de la cultura catalana?”. “Podem construir una imatge completa?”. Es tracta d’interrogatoris que cal fer-nos per tal de saber quins seran els continguts culturals que transmetrem als estudiants estrangers. Depèn del què responguem d’aquestes qüestions necessitarem unes eines o unes altres: una de les coses que s’està fent ara mateix és treballar en l’elaboració de materials específics sobre cultura i civilització catalanes per a estrangers. Així, segurament arribarem al punt de veure que una “imatge completa” no fa referència a saber-ho tot de tot, sinó en fer servir uns criteris que en un principi no deixen res al marge: que englobi diverses disciplines que formin part de la “cultura”, amb exemples de producció cultural de tot el territori catalanoparlant com també que combini l’alta cultura, la cultura popular i la més reconeguda, cultura de masses. El que no hem de fer mai és reduir la cultura catalana a la producció d’una comunitat autònoma determinada.

Per saber exactament què i com volem ensenyar, a més de saber el perfil dels estudiants en qüestió, cal posar exemples de propostes didàctiques per a l’ensenyament de la cultura catalana, i discutir-los. Hem de tenir en compte la informació prèvia que cada un dels participants té de la cultura catalana. Això ho destaco atès que és un mètode per saber els seus primers coneixements i/o interessos pel que fa la nostra cultura i civilització, creant així, una mena de punt de partida.

Així doncs, per a fer una proposta d’activitat cultural s’haurien de tenir en compte el què he descrit en aquests dos primers paràgrafs. Però clar, segons el context en què s’ensenyi s’exigirà un curs A o un curs B. No obstant això, sempre s’han de mirar tàctiques per mirar d’engrescar i motivar durant tot el curs als estudiants. Per això, des del meu punt de vista és fonamental practicar la llengua, la cultura i fer conèixer la civilització catalana dintre de l’aula però, sobretot, a fora de l’aula. Si la cultura és apresa en territori catalanoparlant serà més fàcil apropar-los a ballades populars, a recitals poètics, a mostres de glosses, al teatre, etc. però si el curs és impartit a fora de territori catalanoparlant també és possible, tot i que depèn d’altres recursos: portant catalanoparlants de “renom” o no, simplement que siguin d’interès pels estudiants, a fer una conferència, un concert o una mostra del què més els faci ganes. Fins i tot organitzant unes jornades com les de Zadar: “Jornades de les Llengües i Cultures Iberoromàniques”! És a dir, que tot no es pot ensenyar amb només unes hores, així com tampoc es pot aprendre tot de tot. Però sí que hi ha diferents maneres d’ensenyar tot i el poc o molt temps en què disposem, sempre que la veu dels aprenents estigui al capdavant.

Un exemple que proposaria és fer un viatge imaginari arreu del territori catalanoparlant i veure els diferents dialectes, les diferents mostres de cultura (des de la literatura fins a l’arquitectura, gastronomia o el ball popular del territori en concret), sempre tenint en compte l’expressió i la voluntat de l’alumnat. Així doncs i per acabar, el més important és demanar, una vegada sabem els coneixements previs que tenen de la nostra cultura i civilització, “què voleu aprendre?” I fer-ho des de dintre de l’aula, però també des de fora: treure així el català defora de les parets i crear situacions reals.

 

Una nova perspectiva: l’ecolingüística

P1020700

Ja fa uns quants anys que els mitjans de comunicació dediquen espais per exposar, debatre i ferreferència arreu dels seus articles a l’ecolingüística. Així és com ho manifesta Llorenç Comajoan a Què és l’ecolingüística i per a què serveix? publicat al Núm. 21 de la Revista d’Igualada. No obstant això, veurem que les mencions que se n’ha fet d’aquesta nova perspectiva fins aleshores es queda curta.

Per entendre el terme cal girar cua i anar a l’any 1866, quan el biòleg Ernst Haeckl va definir l’ecologia com:

La ciència total de les seves relacions de l’organisme amb el seu entorn, en el qual hi podem comptar en un sentit ampli totes les “condicions de l’existència”.

L’any 1970 Einar Haugen va aprofitar aquesta definició de l’ecologia per referir-se en aquesta ciència aplicada a la llengua. Així, l’ecologia de la llengua vendria a ser el següent:

L’estudi de les interaccions entre una llengua i els seu entorn … El veritable entorn d’una llengua és la societat que la fa servir com un dels seus codis.

En aquestes dues definicions anteriors el sentit que s’hi atorga és més aviat metafòric perquè, així com Comajoan comenta, s’estableix una metàfora entre una llengua i un organisme viu i s’estudia la llengua/organisme en relació amb el seu entorn. A partir d’aquesta observació, a finals del segle XX apareix el terme ecolingüística, representada per Halliday:

L’ecologia s’entén en el seu sentit biològic, s’investiga el paper del llenguatge en el desenvolupament i empitjorament dels problemes ambientals (i socials), i es fonamenta la recerca lingüística com un factor de possible solució d’aquests problemes.

Així, enlloc de demanar-nos “Quin serà el futur del català” val més que ens preguntem “Què estem disposats a fer perquè el català tingui un futur esplèndid? En el cas de Catalunya Albert Bastardas i Carme Junyent s’han encarregat de desenvolupar la perspectiva des d’aquest punt de vista més metafòric. Així, s’ha destacat al llarg d’aquests últims anys que “una llengua és un organisme” però que cal tenir en compte que els dos objectes -la llengua i l’organisme- són diferents ja que un pertany a la natura i l’altre a la cultura; així com també s’ha observat que la diversitat biològica, fruit de l’atzar de la combinació dels éssers vius, és diferent de la diversitat lingüística, on l’atzar evolutiu hi té un pes però també les relacions socials i de poder entre els parlants. Precisament el fet de naturalitzar els canvis lingüístics és un dels perills de l’ecolingüística.

A banda d’això, tenim els autors que estudien el model no metafòric que defensen que les relacions no són només entre llengua i espècies-ecologia, sinó que també hi intervé la societat. Així, Vork Steffen defineix l’ecolingüística com:

És la branca de la lingüística que té en compte l’aspecte de la interacció, ja sigui entre llengües, entre parlants, entre comunitats de parla, o entre el llenguatge i el món, i que per tal de promoure la diversitat de fenòmens i les seves interrelacions, treballa a favor de la protecció del que és petit.

Anem a posar una exemple d’una situació força corrent, detallada a l’article citat de Comajoan. Quan un immigrant magribí parla en català, sovint sentim frases com ara “què bé que parla el català!”. Es tracta d’una persona d’origen magrebí que ha nascut a Catalunya i que ha après el català d’ençà que va néixer. L’ecolingüística no estudiaria aquest fenomen distingint qui ha fet aquesta intervenció, la llengua i l’immigrant sinó que també hi inclouria l’entorn, la ideologia imperant, els interessos mediàtics, etc.

És així que la perspectiva ecolingüística destapa tota una complexitat a l’hora d’estudiar les llengües i els diversos fenòmens lingüístics però també pot fer un abús del paral·lelisme entre llengua i espècie.

Per acabar, citaré textualment el què Comajoan destaca al final de l’article, on queda palès que encara queda un llarg camí per treballar a partir de l’ecolingüística i en la perspectiva mateixa: “Les llengües són instruments de comunicació però també de transmissió de cultura i d’expressió de sentiments … Les condicions en què viuen o malviuen algunes llengües reflecteix la precarietat comunicativa, cultural i emocional en què viuen el seus parlants”.

 

Resumim el Capítol 1 de l’Enquesta d’usos lingüístics: Llengua i edat

El capítol 1 de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població 2008: anàlisi. Volum II destaca quines són les dinàmiques sociolingüístiques que porten a terme les diferents generacions considerant com a “important” la dels més joves. És així perquè busca anticipar què passarà amb el català a través de l’estudi del seu ús i el coneixement en les diverses quintes. El principal problema d’aquest enfocament és que caldria detallar en la dissecció de la mostra presa atès que fa que els resultats no siguin estadísticament significatius tot i que, tal com destaca el capítol, “els indicis que s’hi manifesten són suggerents i congruents”.

Al llarg de l’anàlisi es fa referència a dues qüestions: a les tres variables (coneixement de català, la llengua d’inici i la d’identificació dels individus) així com als usos lingüístics quotidians, una qüestió fonamental en l’ús de la llengua.

Anem per parts.

Pel que fa al coneixement de català, el fet d’incloure o no la població d’origen estranger canvia molt els resultats finals. Així, l’ús del català en la població juvenil en comparació amb la dels adults sembla que la llengua catalana perd penetració en el cas d’incloure el total de joves. Si només es llegeixen els resultats dels joves nadius a Catalunya, el coneixement del català guanya pes de generació en generació: quan més jove és la quinta, més català. Estem parlant que prop d’un 85% de joves menors de 25 anys tenen un nivell alt de coneixements de la llengua, tant per cent que seria menor si s’incloguessin el total de la població jove a Catalunya.

El percentatge de joves d’entre 15 i 19 anys catalanoparlants d’inici també supera el de la població adulta, però si prenem el total de joves (nadius a Catalunya i a l’estranger) les dades tornen a ser menys favorables, tal com hem vist amb el coneixement de la llengua catalana. A part d’aquesta consideració, el capítol 1 també fa referència als processos d’hibridació lingüística en què tant catalanoparlants d’inici com castellanoparlants d’inici utilitzen de forma significativa la llengua que no és la seva inicial. Aquest fet es manifesta amb els percentatges d’ús lingüístic del català d’un 73% que fan els nadius menors de 34 anys: la resta del tant per cert segurament l’omplen amb l’ús del castellà.

Així, la mateixa població de parla catalana veiem que utilitza el castellà en determinats àmbits. No obstant això, el català sovint s’ha relacionat amb un estatus cultural, amb valor simbòlic, que tant pels catalanoparlants d’inici com pels que no, sembla ser un objecte d’identificació i fidelització, d’arrelament al poble. Aquest fet és afavorit pels pares i mares que sovint opten per parlar en català als seus fills: prop del 37%  l’adopta prioritàriament o de forma parcial, mentre que el castellà, només el 28%.

Cal destacar, com em fet referència al principi, que al llarg de tot el capítol les dades canvien si s’inclouen o no les respostes dels nadius estrangers. En aquest sentit, només el 2,9% dels joves d’origen estranger només adopten el català com a llengua d’identificació, en comparació al 8,2% que ho fa amb el castellà: així, el castellà es segueix mantenint i fins i tot, fent referència a la població total de joves, guanya pes.

Per acabar, cal tenir en compte que durant tot el capítol s’ha fer referència als efectes d’edat –determinades pràctiques lingüístiques associades a les circumstàncies de l’edat- i als efectes de generació –un canvi generacional de llarga durada-, que sovint es barregen i pot ser més indicatiu el què passa com a tendència generacional –per exemple, entre el recorregut biogràfic dels joves de 15 a 25 anys- que no pas el que passa als joves de 15 a 19 anys.

bibliografia