París: Llums i Revolució

El camp francès ofereix en general un aspecte molt cuidat. Tot sembla ordenat per una mà invisible. Els camps estan treballats amb cura, els boscos desbrossats i els pobles guarden uns contorns urbanístics i arquitectònics bastant respectuosos amb la seva història i el seu entorn. Molt sovint s’hi arriba per petites carreteres flanquejades per grans arbres –plataners al sud, castanyers o alzines sureres a la meitat nord– en els trams rectes. Frondosos túnels heretats de la visió napoleònica del territori. Fa la impressió que fins i tot els animals de pasturatge estan col.locats de manera estratègica per oferir una imatge de postal.

Enmig d’aquesta França d’aparença idíl.lica hi ha Bourbon-l’Archambault, el bressol dels Borbons. El poble que va veure néixer la dinastia de la família reial espanyola s’estén al peu d’un turó presidit per les restes de la fortalesa medieval on va començar l’alambinada his- tòria d’una estirp destinada a regnar. Tot just 300 quilòmetres el separen de París en direcció sud, però la distància psicològica és molt més gran. No és precisament un lloc de pas. S’ha d’agafar una d’aquestes estretes vies comarcals plenes de revolts que obliguen a circular lentament, sentir l’olor del camp i assaborir el paisatge.

Avui Bourbon és un poblet de 2.598 ànimes que viu del seu bonic entorn i de les aigües termals. Únicament es conserven tres de les 15 torres que integraven la que va ser la inexpugnable fortalesa dels senyors Archamblault de Bourbon, els ancestres de Joan Carles I.

Potser algun fanàtic de la monarquia se sent atret per les restes històriques, però la majoria dels visitants hi van seduïts pels efectes beneficiosos d’unes aigües riques en ferro que emergeixen de les entranyes a 60 graus centígrads, especialment beneficioses per als problemes de pell.

La revitalització del turisme termal dóna vida a uns establiments amb uns dies de glòria que es remunten a principis del segle passat. Alguns, com l’Hotel Montespan, han estat renovats sense renegar del tot de l’atmosfera decadent. Àmplies habitacions, mobles antics i una cruixent escala de fusta que condueix al restaurant. Un menjador amb una esplèndida xemeneia en què es degusta una refinada cuina francesa amb copes de cristall fi i un ambient relaxat a la llum de les espelmes.

El lloc és freqüentat per una distingida clientela anglesa que hi aporta un toc aristocràtic. Senyors d’americana creuada i corbata a joc amb el mocador de la butxaca i empolainades senyores a qui es permet sopar amb els seus gossos faldillers però que fan cara d’horror absolut quan una parella irromp a la sala amb dos nens petits. Per descomptat, no és el decorat idoni per aterrar després de 12 llargues hores de carretera. I menys en diumenge, dia de mercat. Les parades d’especialitats locals ocupen el centre tot el dia i converteixen l’accés a l’hotel en una penosa gimcana. Però la cuina del Montespan mereix l’esforç. Llàstima que degustar-la alhora que es manté a ratlla uns cansats nens resulti una missió impossible.

Font: www.elperiodico.cat

Article complet a:

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=538442&idseccio_PK=1007

Quan a Obèlix li plantegen la possibilitat de viatjar a l’illa, el gras gal pregunta: “¿I què és Còrsega?”. La resposta la rep unes pàgines més endavant, en boca del cabdill cors que s’ha escapat dels romans. Mentre comença a olorar un formatge típic, Ocatarinetabelachitchix exclama en ple èxtasi: “Aquest perfum lleuger i subtil, fet de farigola i d’ametller, de figues i castanyers, i també aquest aire imperceptible de pi, la sospita del romaní i de l’espígol… ai, amics… aquest perfum… ¡És Còrsega!”.

És el mateix formatge que explota en l’habitual vaixell dels corsaris de les aventures d’Astèrix, el formatge que a les parades del mercat de la plaça de Cesare Campinchi, d’Ajaccio, es ven avui sota aquest lema: Fini les odeurs. Voyagez tranquille. Demandez v“tre embalage sous vide. És a dir, per si algun turista es retreu davant la contundència de les olors, escolteu, no us preocupeu: els suprimirem, els encaixonarem. Queda demostrat que és impossible, perquè Còrsega continua sent, més enllà de l’illa de la bellesa, així ho diuen les guies, un territori que fa olor. De fonoll, de romaní, de farigola i murta, de ginebre, de menta, de julivert, les herbes i els arbustos que es troben a la macchia, la màquia. “La frondositat vegetal de Còrsega és prodigiosa”, va escriure Josep Pla, i això continua sent cert al cap dels anys, perquè tens la sensació que poques coses han canviat en aquesta illa en molts segles. “L’olor rústica és deliciosament agradable, de densitat vegetal lleument tocada d’humitat, perfumada de fusta noble i d’aire saturat d’herbes aromàtiques”. Còrsega fa olor d’això, i també fa olor de tòpic. El visitant té una curiosa reacció a l’arribar-hi. Es tracta de comprovar si tot el que sap de l’illa és cert. Si tenen raó els gals i els de la pel.lícula L’arxiu cors. És a dir, que es tracta d’una muntanya enclavada enmig del Mediterrani, que aquí tothom és esquerp i susceptible, que els corsos són independentistes irredempts i acèrrims i que, quan no guerregen contra l’invasor, es maten entre ells. Que és retreta i que viu de portes endins, que els vells s’asseuen en un banc a esperar, i que joves i adults no paren de cantar polifonies masculines.

No tot és veritat, però res és mentida. Torna a escriure Pla: “L’hàbitat humà a Còrsega és un element perdut en la impressionant, enorme geografia”. L’illa té més de 1.000 quilòmetres de costa, bellíssims, evidentment. Amb unes roques granítiques de color rogenc que dibuixen uns paisatges enigmàtics (les Calanches de Piana); amb unes contundents roques calcàries que creen la imponent façana litoral de Bonifacio, una fortalesa de color blanc; amb platges idíl.liques, a Calvi o a Porto-Vecchio; amb reserves naturals com les de Scandola o del Cap Corse. Doncs bé. Solament 10 qui- lòmetres són accessibles per terra. A més a més, amb una simple observació del mapa, t’adones de seguida que el cor, els pulmons i el fetge de Còrsega són vegetals: un parc natural que té el seu nucli a Corte, els cims a Monte Cinto i Monte d’Oro, i que s’apodera, per dir-ho d’alguna manera, de l’ànima corsa. Saint- Exupéry va escriure que el sol, de tant fer l’amor al mar, va engendrar Còrsega. La definició és una mica cursi i, a més, es va oblidar d’esmentar que els va néixer un noi robust, tremendament corpulent. El visitant comprova que tot això és veritat quan agafa el tren que uneix Ajaccio i Bastia. És un trenet de dos vagons, una mica atrotinat, que quan arrenca sembla un autocar. Una vegada ets dins, també ho sembla. S’eleva fins als 900 metres de Corte per després baixar fins a la costa. A Corte, Pascal Paoli, líder insurrecte, il.lustrat i tenaç, va ubicar la capital del que va ser la Còrsega independent del segle XVIII. Només uns anys, però que van deixar empremta. En un dels carrers costeruts (a Còrsega tot és costerut, fins i tot el mar), en una finestra, una espècie de llençol: la silueta d’un terrorista de l’FLNC, arraulit, disparant. També els vaig poder veure a Ajaccio, al mercat del port, en una paradeta veïna a la dels anells i les bosses. Amb adhesius, samarretes i banderes que feien una crida a la revolució de Corsica.

En el trajecte en tren entens per què va ser a l’interior on es va forjar l’esperit rebel dels corsos, en contra de l’entorn genovès de les ciutats, i per què el que aquí coneixem com a maquis s’anomena d’aquesta manera. És en honor d’aquest territori “inextricable”, com va explicar Pla. Una de les grans contradiccions de Còrsega és que l’any en què va perdre la independència va ser l’any en què va néixer Napoleó, el cors més famós i el que més va unir l’illa a París. A Ajaccio rep un tracte del tot reverencial. És a tot arreu i en un bon nombre de monuments: d’emperador romà, amb la mà al pit, a cavall.

A prop d’Ajaccio, al límit, segons les guies, del “segon golf més gran del món, després del de Panamà”, s’hi escampen les illes Sanguinaires. No és que aquí matessin a ningú, encara que la pròxima Torre de la Parata (com les més de 80 repartides per la costa) podria ser testimoni de milers d’incursions, una tradició illenca: romans, pisans, genovesos, francesos. Es diuen així, les sanguinàries, pel color que adopten quan s’hi posa el sol darrere. L’espectacle és ensordidor, en especial per la música corsa que els del creuer posen de fons i pels aplaudiments dels turistes, aliens a la història –amb sang de veritat– que atresora Còrsega.

Tornem al port després de veure com l’ou ferrat es desfà a l’horitzó. A la plaça de Diamanat hi actua el conegut grup Canta u Populu Corsu. En els seus inicis, als anys 80, van ser el braç cantant de la lluita armada. En l’actualitat, força més discrets, formen part del paisatge, amb els paghjelle, peces que en els seus orígens van ser laments funeraris. S’ha d’estar molt preparat emocionalment per poder resistir-los. Potser amb una Pietra a la mà, ben gelada, un autèntic descobriment: una biera accumudàta cù a castagna. És a dir, elaborada amb el fruit nacional: “El Cèsar no s’ha pogut empassar ni una sola castanya”, expliquen els amics d’Astèrix.

Me’n prenc una altra a Bastia, al Vieux Port. Aquí s’endolceix l’illa. La badia és petita i protegida per l’església color pastel de Saint Jean Baptiste. Fa olor de formatge, de llonganissa d’ase i de peix. D’illa indòmita. Un molt bon final per a un viatge força abrupte.

Font: www.elperiodico.cat

Article complet a:

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=538713&idseccio_PK=1028

Xavier Febrés (El Periódico, 06-08-2008) 

La segona ciutat de França fa temps que té un problema. No ha estat mai la capital del seu ampli territori, la meitat sud del país que es pot anomenar Migdia, Occitània o regió Provença-Alps-Costa Blava, com es vulgui. Sempre li ha girat l’esquena, en benefici de la condició vocacional de port obert al comerç exterior. Aquest benefici era també la seva feblesa i es va estroncar de cop amb la traumàtica independència d’Algèria el 1962. A més a més, la descolonització va abocar a la ciutat una nova població castigada, ja fossin francesos pieds-noirs expulsats o algerians independents a la recerca de feina.

La crisi d’identitat –i de feina– va durar molt. Va ser terreny adobat per mantenir els vells clixés folklòrics a propòsit dels marsellesos, els sudistes necessàriament enginyosos i decadents, primitius i filosòfics, arcaics i sorneguers, provincians i entranyables. En definitiva, endarrerits per naturalesa.

El clixé, com tots els clixés, era una caricatura de traç gruixut i esquemàtic. Però no deixava de ser veritat que la cèlebre avinguda de la Cannèbiere, el bulevard més cosmopolita de França –”Si París tingués una Cannebière seria una petita Marsella”, afirma irònicament la dita–, es va convertir en una tenebrosa ombra d’ella mateixa, amb els edificis nobles en ruïnes, botigues tancades, comerços reorientats cap als saldos, hamburgueseries expeditives, cinemes cochon furtius i sex shops greixosos. Per acabar-ho d’adobar, el popular equip de futbol de l’OM, l’Olympic de Marsella, va ser degradat a segona divisió per algunes irregularitats.

Les coses estan canviant actualment amb una certa rapidesa o amb una certa lentitud, segons com es miri, almenys en la mesura que depèn dels plans oficials i la injecció de diners per intentar revitalitzar el conjunt del teixit social. La taxa oficial d’atur era del 20% el 1995 i és avui del 12%, encara per damunt del 8% de la mitjana nacional. El balanç demogràfic torna a ser lleugerament positiu, amb un cens de 820.900 habitants.

La gran operació d’Estat, en col.laboració amb el sector privat, ha rebut el nom de Projecte Euromediterrani. Abocarà 3.000 milions d’euros fins al 2012 a la rehabilitació de cinc barris de la ciutat. El modern tramvia estrenat l’any passat vol ser l’herald anunciador del fet que el projecte no és una altra exageració “típicament” marsellesa.

Als carrerons costeruts del popular barri del Panier, on s’aglomeraven els bordells més llegendaris d’aquest cantó del Mediterrani, avui salta a la vista l’ímpetu de les rehabilitacions d’habitatges i de comerços. Al barri Cours Julien, més conegut com a Cours Ju per la fal.lera francesa de les contraccions col.loquials, l’antic mercat de la ciutat ja s’ha convertit en zona de moda entre la joventut burgesa. Al de la Joliette i els seus antics dipòsits portuaris s’hi aixeca el gran centre de negocis amb flamants edificis d’arquitectura contemporània, que arboren com a estendards els rètols amb el nom d’empreses bancàries i de telecomunicacions. Tot i així, la primera empresa privada de la ciutat (la Companyia General Marítima) dóna feina a uns 1.200 treballadors i l’ajuntament a uns 12.000 més. Les noves implantacions d’empreses privades aporten, sens dubte, un esperat dinamisme social, però tampoc no sempre un gran volum de llocs de treball.
L’ampli edifici barroc de la Chapelle de la Vieille Charité, al cor del barri del Panier, ja restaurat pel longeu alcalde socialista marsellès i ministre Gaston Defferre, s’ha transformat en un espai d’exposicions d’art contemporani i en un actiu centre cultural. L’antic mercat del peix de la Criée, autèntica catedral de la matèria primera de la bullabessa abocada al Vieux-Port, fa temps que acull el millor teatre.

Aquesta Marsella, condemnada a innovar, ja no és només la dels vells clixés. Les caricatures s’han de perfilar ara amb nous elements de la fesomia urbana. Encara es pot pujar a la basílica de Notre Dame de la Garde per dominar la millor panoràmica de la gran metròpolis portuària i detectar les puncions de la modernitat sobre el seu mapa viu. Encara es pot fer l’aperitiu a l’artèria neuràlgica de la Rue de la République amb un veritable i refrescant pastís inventat aquí (Paul Ricard va trobar la fórmula el 1932 a Marsella, substituint la destil.lació del licor anisat de l’absenta per la maceració en alcohol de plantes d’anís i regalèssia). Encara es pot menjar la bullabessa –caríssima– a qualsevol restaurant del Vieux-Port, autèntica plaça major en ple centre urbà, amb els ulls fixos en l’horitzó marí.

Encara es pot agafar aquí mateix la barca de passeig que arriba fins a l’illa d’If, amb el castell i el presidi popularitzats per Alexandre Dumas (pare) i el seu personatge Edmond Dantès, el fabulós del comte de Montecristo. A mitja travessa de la curta distància marítima, l’embarcació passa per la badia dels Catalans, una de les anses laterals de la rada del Vieux-Port, malgrat que el nom no sigui cap homenatge. Evoca el des- embarcament, en aquest punt, l’any 1423, de l’ocupant Alfons IV el Magnànim de Catalunya-Aragó, que va saquejar la ciutat i es va endur com a trofeu el reliquiari de sant Lluís d’Anjou (el rei Lluís IX de França) i la cadena que barrava el port marsellès que encara avui es pot contemplar a l’interior de la catedral de València.

Encara es poden resseguir nombroses velles traces de la personalitat marsellesa, però aquesta ja no és la Marsella, tan socorreguda, de l’escriptor costumista Marcel Pagnol. Ara és més aviat la del novel.lista marsellès Jean-Claude Izzo, de pare italià i mare espanyola, autor dels thrillers més venuts de la Série Noire de l’editorial Gallimard. Va morir de càncer de pulmó l’any 2000, als 54 anys, després d’haver creat el personatge del policia hedonista Fabio Montale com a tribut al detectiu Pepe Carvalho de Manuel Vázquez Montalbán i al comissari Salvo Montalbano d’Andrea Camilleri. També és la Marsella del novel.lista barceloní Jordi Bonells, que viu a França amb la seva dona argentina des de l’any 1970 com a professor de literatura espanyola i escriu en francès.

Marsella sempre ha estat una ciutat mestissa. També és una vella tradició, per bé que totes les velles tradicions reben últimament una quantitat creixent de nous matisos, això suposant que no hagi estat sempre així.

Font: www.elperiodico.cat

Article complet a:

http://www.elperiodico.cat/print.asp?idpublicacio_PK=46&idnoticia_PK=533081&idioma=CAT&h=080806

Ara, a l’estiu, és una bona ocasió per anar a Albi. Aquesta ciutat, a 80 km de Tolosa de Llenguadoc, del departament de Tarn a la regió de Migdia-Pirineus és una preciositat que ens ofereix un bell passeig per la història.  Passejant pels seus carrers recordarem a els “bons homes”, protagonistes durant els segles XII i XIII de les doctrines càtares: Albi va ser un centre càtar - el 1165 es van donar a conèixer en un concili que tingué lloc prop d’Albi, cosa que va fer que també fossin coneguts com “Albigesos”- i fins i tot  en va acollir un bisbat. Aquest tarannà dels “bons homes” va fer que fos jutjat herètic  per l’Esglèsia, la qual, el 1209, per mitjà del papa  Innocent III promulgà una “creuada contra els Albigesos”. Nobles i barons del Nord de França amb Simó de Montfort al capdavant assetjaren amb ferotgia a fidels, creients i simpatitzants, els quals eren cremats i les seves terres incautades. Solament Pere el Catòlic, Rei d’Aragó  i Comte de Barcelona, recolzà als càtars del Llenguadoc. Emperò fou mort a la batalla de Muret (1213) i Simó de Montfort fou proclamat  per Roma novament “Comte de Tolosa”. El 1226 Lluís VIII de França, organitzà una creuada que finalment derrotà als senyors Occitans. La Inquisició, domínics i franciscans continuaren la repressió dels càtars, els quals completament assetjats es refugiaren al castell de Montsegur on el 2 de març de 1244 foren derrotats i cremats per sis mil homes capitanejats per Hughes des Arcis, Senescal de Carcasona, i Pierre Amiel, Arquebisbe de Narbona. 

Tanmateix, Albi és on va néixer Toulouse-Lautrec i a l’antic palau episcopal (Palau de la Berbie, del segle XIII) hi trobarem el museu que ens ofereix la seva obra: quadres i cartells del món de l’espectacle, teatre i del café, que fan d’aquest artista un referent popular i sobretot una memòria del Montmartre de París de final de segle XIX i principi del XX. 

I no podrem deixar d’admirar-nos davant de la  gran fortalesa defensiva exterior i la riquesa interior de la catedral de Santa Cecília d’Albi (1282-1480), obra mestre del gòtic meridional i el major edifici del món fet de maons, la qual volia ser un testimoni de la “veritable fe” front l’heretgia càtar.

Com veieu, val la pena acostar-se a aquesta terra albigesa.

Carlos Ollo y Nora Labraza (El Viajero, 18-08-2007).

Cuando se visita el valle del Loira, en Francia, uno se acostumbra a los nombres regios que llenan las guías de viaje: Diana de Poitiers, François I, Enrique II, Leonardo da Vinci, etcétera. Cada castillo está relacionado con un personaje histórico. Figuras que han sido decisivas a la hora de definir los estilos decorativos y arquitectónicos que existieron en Francia desde el Medievo hasta el Renacimiento. Sin embargo, una de las fortalezas difiere del resto: la del Capitán Haddock y Tintín.

Una excelente manera de celebrar los 100 años del nacimiento de Hergé (nacido en 1907 en Etterbeek, un pequeño pueblo belga) es visitar el castillo de Cheverny. El autor de las aventuras de Tintín y Milú se inspiró en este conjunto de proporciones perfectas para dibujar Moulinsart, la morada del antepasado del Capitán Haddock, el irascible Caballero de Hadoque. El dibujante lo transformó en la residencia belga de este personaje en el cómic El tesoro de Rackham el Rojo.

Al castillo del álbum sólo le faltan, para ser idéntico al original, dos pabellones laterales. Las chimeneas, los techos, las ventanas, el cuerpo central e incluso el diseño de los jardines reproducen cada detalle del castillo de Cheverny. Y para perdernos en el imaginario de Hergé, nada mejor que pasearse por la exposición Los secretos de Moulinsart. Los dueños del castillo, junto a la Fundación Hergé, han recreado a tamaño natural las viñetas de Tintín donde aparece el castillo. En la muestra se tiene la impresión de estar dentro del cómic: se visitan los sótanos del castillo de Moulinsart donde fue enterrado Tintín en El secreto del unicornio; se curiosea entre los objetos de la habitación de este intrépido reportero; se inspecciona el taller del profesor Tornasol, donde se encuentra un submarino con forma de tiburón. Asimismo, nos podemos perder en la sala donde ensaya Bianca Castafiore (Las joyas de la Castafiore) o en el salón del anfitrión.

Quien sufra el síndrome de Tintín no debe abandonar el valle del Loira sin haber visitado Moulinsart. Es decir, Cheverny.

Article a:

http://elviajero.elpais.com/articulo/viajes/castillo/Tintin/elpviavia/20070818elpviavje_5/Tes