París: Llums i Revolució

L’iniciador dels Capets, Hug Capet (987-996), i els seus successors immediats foren petits prínceps sense autoritat, possessors d’un domini exigu entorn de París: França. Reis sense importància, ningú no els disputà la corona.

Els autèntics poders del regnum francorum foren els prínceps de Normandia, de Flandes, de Borgonya i, sobretot, els rics prínceps occitans (Aquitània, Tolosa) o catalans, que se separaren dels Capets. Això no obstant, el desvetllament de l’economia occidental portà a França una prosperitat innegable.

L’impuls demogràfic provocà un colla de sotragades socials que permeteren la concessió de cartes i de franquícies urbanes i rurals; les artigues es multiplicaren i sorgí una agricultura especulativa (vi de Laon), que anà acompanyada d’unes millores tècniques (arada, rastell, molins de vent i d’aigua).

Els intercanvis foren represos. L’economia tancada de l’època carolíngia deixà lloc a una economia monetària. Les fires de la Xampanya suposaren la reunió dels mercaders d’Occident. Les ciutats renasqueren i obtingueren llibertats.

El desvetllament monàstic, anunciat per Cluny, continuà amb Cîteaux i Fontevrault, i es produí aleshores un immens moviment de construccions d’esglésies.

Fou el gran període del romànic; el gòtic començà. Es propagaren un seguit d’heretgies. La vida cultural s’obrí a les influències mediterrànies, sobretot occitanes (ideal cortesà, trobadors).

D’ençà de Clodoveu, l’eix de les activitats del reialme era als països renans i mosans. En endavant, aquestes regions foren ocupades per l’Imperi. Hi hagué una reconversió de la política francesa: l’extensió es feia a càrrec dels rics estats occitans, més urbanitzats i més romanitzats.

Lluís VI (1108-1137) inaugurà aquest primer imperialisme francès casant el seu fill amb l’occitana Elionor, duquessa d’Aquitània. Però Lluís VII (1137-1180) repudià Elionor, que es casà amb Enric Plantagenet, comte d’Anjou i rei d’Anglaterra (1154). Encarat amb l’Imperi i els Plantagenet, Lluís VII no gosà fer res.

En temps de Felip II August (1180-1223) començà l’era de les conquestes; a més, la situació europea era favorable. Sota Joan sense Terra, l’Estat Plantagenet passà per uns temps difícils. L’Imperi fou sotraguejat per una sèrie de guerres i França pogué actuar.

La França de l’Alta Edat Mitjana era pròspera i poblada, amb una agricultura progressiva (els seus rendiments eren d’entre els més elevats d’Europa). Hi havia regions especialitzades en el gran comerç (Xampanya, Picardia), i la seva prosperitat es manifestava amb la represa (1226) de l’encunyament de l’or.

La xarxa urbana es reforçà: el 1300 París tenia 200 000 habitants. Les ciutats foren posades sota tutela, perquè els aldarulls urbans (Flandes) inquietaven.

Nombroses revoltes camperoles i el bandolerisme endèmic demostraren que la prosperitat amb prou feines havia influït sobre les classes baixes, aclaparades per les rendes (moltes de les jacqueries es dirigiren contra l’Església i els delmes); això no obstant, aparegué una classe de pagesos rics. En resum, la situació era favorable.

En aquest context, Felip II August desencadenà una sèrie de guerres contra Joan sense Terra i els seus aliats (Bouvines, 1214). El nord de l’imperi continental dels Plantagenet passà a França (Normandia, Maine, Anjou, Turena, Nord-Poitou). Felip II August procurà fins i tot d’ocupar Anglaterra.

Alhora es descabdellà, al sud, la guerra imperialista denominada croada albigesa. En les riques possessions dels comtes de Tolosa el feudalisme fou menys fort que a França, i les llibertats individuals i consulars més àmplies.

La tolerància, antiquíssima, féu que, vers el 1200, el catarisme s’instal·lés còmodament en un país on l’anticlericalisme era tradicional, i aquest país perillava d’ésser perdut pel papat. D’altra banda, les lluites entre els tres poders occitans dominants (Aquitània, Tolosa i Catalunya, els drets de la qual s’estenien a Carcassona, Montpeller, Gavaldà, Milhau, el Carladès i Provença) s’apaivagaren, i el 1204, amb el tractat de Milhau, foren posades les bases d’un Estat panoccità que aplegava les terres de Ramon VI de Tolosa i de Pere I de Catalunya-Aragó.

Aquests països perillaven d’ésser també perduts per a la corona de França. Així es produí la coalició entre el papa i els barons francesos, de primer, i amb el rei de França més tard.

Després de l’assassinat del legat papal Pèire de Castelnou, la croada es desfermà sobre el Llenguadoc (1209). Es convertí en una onada de terror i un seguit de matances. Els occitans s’uniren contra el perill, i es produí la desfeta de Muret (1213), on morí Pere I.

Simó de Montfort, cap de la croada, s’emparà dels béns del comte de Tolosa. El somni de la federació dels estats occitans fou desfet i l’Occitània tolosana fou espoliada i humiliada, però un alçament nacional expulsà Montfort a Tolosa. Els croats foren vençuts i Montfort morí.

En aquest moment intervingué Felip August, que hi envià el fill. La resistència occitana fluixejà, i el tractat de Meaux consagrà l’apoderament a llarg termini per part de França dels dominis de Ramon VII. A desgrat d’un darrer esbatiment (Montsegur, 1244), l’Occitània tolosana fou un protectorat francès, annexat el 1271.

Abans, Sant Lluís IX (1226-1270) havia continuat la conquesta d’Occitània casant el seu germà Carles d’Anjou amb l’hereva de Provença, separada de Catalunya el 1246.

Els catalans estaven atrafegats, aleshores, en la reconquesta i en l’expansió mediterrània i renunciaren a la influència al nord dels Pirineus, llevat del Rosselló i de Montpeller, venut el 1349.

Encoratjat per aquest èxit, Felip III (1270-1285) intentà d’emparar-se de Catalunya, però fracassà, i morí a Perpinyà (1285). Aquest esforç imperialista francès tingué l’ajut del papat, que veié en el rei de França el primer príncep cristià.

Aleshores el poder dels Plantagenet s’eclipsà i ja no hi havia emperador (1254-73). El papat esdevingué instrument del poder francès, dependència que fou evident quan el papat s’instal·là a Avinyó (1307).

Fou l’època dels primers esforços de centralització i d’unificació de les noves conquestes (legistes). La burgesia fou sotmesa amb tot rigor.

Felip IV (1285-1314), en convocar els Estats Generals, féu veure que consultava el poble. Fou igualment el gran període del gòtic, de la irradiació de la universitat de París. Es produí, però, un alentiment del dinamisme francès: es paralitzaren les artigues i les fires de la Xampanya declinaren.

Les dificultats econòmiques obligaren el rei a unes mutacions monetàries desastroses i a unes mesures de terror fiscal (matances de jueus, leprosos, templers). A més, és produïren aldarulls: la Jacquerie i la revolta de les comunes flamenques. La batalla de Kortrijk (1302) preludià la davallada de la preponderància militar francesa.