Avui hem fet una sessió de revisió del projecte de l’Scratch acabat. Nosaltres el portàvem acabat però teníem un problema a l’última pantalla, ja que quan acavàbem de jugar no apareixia la pantalla final on el personatge es despedia.

Ho hem parlat amb les professores i finalment han trobat el problema; a tots els comandaments, teníem posat “per sempre” i això feia que totes les pantalles s’estiguessin executant a l’hora en tot moment. Això feia que al final, el programa es colapsés i no acabés. Ho hem canviat a l’última pantalla i ja funcionava, però hem decidit fer-ho a totes, ja que és l’opció correcte, i alhora d’ensenyar-ho estaríem utilitzant el comandament que pertoca.

Tot i així ens han dit que el projecte estava molt bé i que el nivell era el de cicle mitjà.

Després, hem tingut l’última reunió amb l’Escoleta Bellaterra per presentar el projecte al professorat i que ens fessin un feed-back. Els hi ha semblat molt original i adequat però ens han demanat que el modifiquem perquè era massa complex per als infants de quart. Ens han demanat que eliminessim objectes de la pantalla i l’última pantalla on apareixien les llistes les eliminéssim.

Aquestes dues perspectives m’ha fet reflexionar sobre un aspecte essencial quan realitzes aquest tipus de projecte, i és el tarannà del professorat amb el que treballis. Els primers opten per un aprenentatge complet. Hem d’esmentar que tenen molts coneixements en Scratch i per tant, les possiblitats són majors. Els segons, al no tenir tantes nocions, les opcions s’han vist limitades i demanen rebaixar el nivell perquè ni elles saben fer-ho. D’aquesta manera, no només es veu limitat la dificultat del joc, sinó l’aprenentatge de l’infant.

Tot i així estic contenta ja que amb les companyes hem pogut treballar dur i ens hem complementat molt bé per tal de poder aprendre totes alhora i realitzar un joc molt complert.