Ordre, poder i dominació

Per què obeïm? Què passa quan trenquem les normes?

des. 17 2012

L’atracció sexual i el pudor en públic

Posted in General |

“Vivim en un món on ens amaguem per fer l’amor,

encara que la violència es practica a plena llum del dia”

(John Lennon)

Us heu preguntat alguna vegada què impedeix que expressem els nostres impulsos sexuals més immediats allà on i quan vulguem? Aquella sensació de trobar atractiu un noi o un noia i pensar “no, aquí no”. Milers de situacions quotidianes on l’atracció sexual hi és present, però deliberadament frenem del tot un desig irrefrenable. Sembla ser que hi ha quelcom omnipotent, com per sobre de nosaltres, que ens impedeix fer un pas endavant per acomplir el desig. Quines són aquestes forces omnipotents que canalitzen el nostre comportament i el fan certament previsible? Són el que el sociòleg Peter Berger anomena ‘institucions’. Berger, a Invitació a la sociologia, ens diria que les institucions proporcionen mecanismes i maneres de fer mitjançant les quals la conducta humana esdevé modelada, pautada, i es veu obligada a anar per uns canals o a seguir unes pautes que la societat considera desitjables; el truc consisteix en fer-nos veure que aquests canals o pautes són els únics possibles.

Des de petits, observem com es comporten els grans, els pares, els nostres models de referència. Veiem què fan i què no fan, especialment en el camp de la sexualitat. Se’ns ensenya a respectar una sèrie de normes en el terreny públic, de forma indirecta i també directa. De forma indirecta, perquè en la infància veiem què fan els nostres pares i què no fan, veiem que els nostres pares potser es fan petons en públic però es reserven les coses de grans per casa. De vegades, també som ensenyats en el comportament institucional de forma directa: qui no ha fet aquella juguesca de si tu m’ensenyes la tita jo t’ensenyo la rajita? I al qui l’hagin enxampat en plena exhibició mútua dels genitals, qui no ha rebut un càstig exemplar? Els sociòlegs Peter Berger i Thomas Luckmann, a La construcció social de la realitat, ens explicarien que les institucions exerceixen poder de coacció damunt nostre mitjançant els mecanismes de control que solen anar vinculats a elles. És el mateix que li passa al personatge de Carmen Machi al curtmetratge de Pedro Almodóvar La concejala antropófaga (2009)1, on la protagonista explica amb vivències pròpies la força de la coacció quan de petita es sortia de les normes:

Empecé a interesarme por los paquetes cuando tenía 4 añitos y podía cogerlos sólo con levantar la mano, como el que coge una fruta. Al principio tuve muchísimo éxito. La gente se tronchaba conmigo. Hasta que todos los hombres de mi familia y amigos […] empezaron a rehuirme en cuanto me veían venir. […] Me educaron bajo el grito de ¡Eso no se toca! ¡Eso no se come!

El pes constant de les institucions i de la coacció en el procés d’aprenentatge acaba resultant en què la societat ens imposa camins per expressar el desig: desitgem exactament allò que la societat espera de nosaltres, i donem per descomptat que l’atracció sexual l’hem de contenir, l’hem de reprimir en públic.

En aquest sentit, l’atracció sexual està sotmesa a una sèrie de normes que la regulen, normes que varien segons cada societat. L’incompliment d’aquestes normes suposaria l’entrada en escena d’uns mecanismes de coacció per tal de posar-nos a ratlla. Imagina’t la típica escena on estàs assegut o asseguda al tren, i et sents atret o atreta per una persona. En aquell moment t’agradaria –literalment– fer-li de tot, o almenys demanar-li el seu número de telèfon. Saps perfectament que, allà al mig del tren, això no toca. Si ho fessis, d’alguna manera hi hauria algú que se’t quedaria mirant i riuria del que fas, o que murmuraria amb el company, i això et genera una vergonya i una por que t’immobilitza. Una situació semblant –amb una resposta del tot diferent– és la que presenten els personatges d’un sketch de l’antic programa de TV3 Vinagre2, on, en una reunió de feina, dos personatges deixen estupefactes a la resta quan se surten del marc normatiu establert i simulen l’acte sexual de la tortuga gegant de les illes Galàpagos, ignorant qualsevol signe de ridícul. Quan parlem de mecanismes de coacció, parlem d’això justament: de la ridiculització i la murmuració, que són per a Berger i Luckmann les eines de què se serveix la societat per a controlar el comportament humà, en aquest cas l’atracció sexual. Aquest control de la sexualitat és el que podem anomenar ‘pudor en públic’.

Perquè… què passaria si no fóssim pudorosos? I si es donés la situació en la qual ens neguéssim a acceptar les restriccions d’exteriorització pública de l’atracció sexual? La novel·la Diario de una ninfómana, de Valérie Tasso3, explica què passa quan un membre de la societat exterioritza el desig sexual sense atendre a les normes. El que Berger diria és que el fet de plantar cara frontalment als costums de la nostra societat, que té uns aparells de control d’allò més refinat, pot portar finalment a una altra conseqüència: la d’ésser definit, per assentiment general, com a malalt. En el cas de la novel·la, com a nimfòmana.

Existeixen doncs unes normes que regulen l’atracció sexual i que hem interioritzat. La pregunta clau seria: si aquestes normes posen tantes traves a l’atracció sexual, per què les obeïm? La resposta és clara: obeïm per por. Por a quedar en ridícul, por a ser motiu de murmuració, por a ser definits com a malalts. I no tan sols són normes que hem d’obeir, sinó fins i tot són normes que volem obeir, perquè volem ser en aquest sentit normals. L’obediència a les normes d’una institució és el model de comportament que des de sempre hem vist, i que, malgrat que algunes vegades el trenquem, sempre hi acabarem tornant.

Marc Collado Ramírez, Alejandro García Martín i Laura González Zarza

NOTES:

1  Enllaç a La concejala antropófaga: <http://www.youtube.com/watch?v=AloRXvTleZo>

2  Enllaç a La reproducció de la tortuga (Vinagre): <http://www.youtube.com/watch?v=PurH7XPBu6o>

3 Enllaç a la versió cinematogràfica de Diario de una ninfómana, dirigida per Christian Molina. Destaquem les escenes 0:16:55 (un trencament de la norma) i 1:31:12 (com la protagonista entén la vida dins el trencament de la norma). <http://www.youtube.com/watch?v=EAg8BoLM_I4>


This entry was posted on dilluns, 17 desembre, 2012 at 9:43 and is filed under General. You can follow any responses to this entry through the feed. You can leave a response, or trackback from your own site.

Deixa un comentari

Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.