Ordre, poder i dominació

Per què obeïm? Què passa quan trenquem les normes?

des. 17 2012

L’atracció sexual i el pudor en públic

Posted in General by 2070907 |

“Vivim en un món on ens amaguem per fer l’amor,

encara que la violència es practica a plena llum del dia”

(John Lennon)

Us heu preguntat alguna vegada què impedeix que expressem els nostres impulsos sexuals més immediats allà on i quan vulguem? Aquella sensació de trobar atractiu un noi o un noia i pensar “no, aquí no”. Milers de situacions quotidianes on l’atracció sexual hi és present, però deliberadament frenem del tot un desig irrefrenable. Sembla ser que hi ha quelcom omnipotent, com per sobre de nosaltres, que ens impedeix fer un pas endavant per acomplir el desig. Quines són aquestes forces omnipotents que canalitzen el nostre comportament i el fan certament previsible? Són el que el sociòleg Peter Berger anomena ‘institucions’. Berger, a Invitació a la sociologia, ens diria que les institucions proporcionen mecanismes i maneres de fer mitjançant les quals la conducta humana esdevé modelada, pautada, i es veu obligada a anar per uns canals o a seguir unes pautes que la societat considera desitjables; el truc consisteix en fer-nos veure que aquests canals o pautes són els únics possibles.

Des de petits, observem com es comporten els grans, els pares, els nostres models de referència. Veiem què fan i què no fan, especialment en el camp de la sexualitat. Se’ns ensenya a respectar una sèrie de normes en el terreny públic, de forma indirecta i també directa. De forma indirecta, perquè en la infància veiem què fan els nostres pares i què no fan, veiem que els nostres pares potser es fan petons en públic però es reserven les coses de grans per casa. De vegades, també som ensenyats en el comportament institucional de forma directa: qui no ha fet aquella juguesca de si tu m’ensenyes la tita jo t’ensenyo la rajita? I al qui l’hagin enxampat en plena exhibició mútua dels genitals, qui no ha rebut un càstig exemplar? Els sociòlegs Peter Berger i Thomas Luckmann, a La construcció social de la realitat, ens explicarien que les institucions exerceixen poder de coacció damunt nostre mitjançant els mecanismes de control que solen anar vinculats a elles. És el mateix que li passa al personatge de Carmen Machi al curtmetratge de Pedro Almodóvar La concejala antropófaga (2009)1, on la protagonista explica amb vivències pròpies la força de la coacció quan de petita es sortia de les normes:

Empecé a interesarme por los paquetes cuando tenía 4 añitos y podía cogerlos sólo con levantar la mano, como el que coge una fruta. Al principio tuve muchísimo éxito. La gente se tronchaba conmigo. Hasta que todos los hombres de mi familia y amigos […] empezaron a rehuirme en cuanto me veían venir. […] Me educaron bajo el grito de ¡Eso no se toca! ¡Eso no se come!

El pes constant de les institucions i de la coacció en el procés d’aprenentatge acaba resultant en què la societat ens imposa camins per expressar el desig: desitgem exactament allò que la societat espera de nosaltres, i donem per descomptat que l’atracció sexual l’hem de contenir, l’hem de reprimir en públic.

En aquest sentit, l’atracció sexual està sotmesa a una sèrie de normes que la regulen, normes que varien segons cada societat. L’incompliment d’aquestes normes suposaria l’entrada en escena d’uns mecanismes de coacció per tal de posar-nos a ratlla. Imagina’t la típica escena on estàs assegut o asseguda al tren, i et sents atret o atreta per una persona. En aquell moment t’agradaria –literalment– fer-li de tot, o almenys demanar-li el seu número de telèfon. Saps perfectament que, allà al mig del tren, això no toca. Si ho fessis, d’alguna manera hi hauria algú que se’t quedaria mirant i riuria del que fas, o que murmuraria amb el company, i això et genera una vergonya i una por que t’immobilitza. Una situació semblant –amb una resposta del tot diferent– és la que presenten els personatges d’un sketch de l’antic programa de TV3 Vinagre2, on, en una reunió de feina, dos personatges deixen estupefactes a la resta quan se surten del marc normatiu establert i simulen l’acte sexual de la tortuga gegant de les illes Galàpagos, ignorant qualsevol signe de ridícul. Quan parlem de mecanismes de coacció, parlem d’això justament: de la ridiculització i la murmuració, que són per a Berger i Luckmann les eines de què se serveix la societat per a controlar el comportament humà, en aquest cas l’atracció sexual. Aquest control de la sexualitat és el que podem anomenar ‘pudor en públic’.

Perquè… què passaria si no fóssim pudorosos? I si es donés la situació en la qual ens neguéssim a acceptar les restriccions d’exteriorització pública de l’atracció sexual? La novel·la Diario de una ninfómana, de Valérie Tasso3, explica què passa quan un membre de la societat exterioritza el desig sexual sense atendre a les normes. El que Berger diria és que el fet de plantar cara frontalment als costums de la nostra societat, que té uns aparells de control d’allò més refinat, pot portar finalment a una altra conseqüència: la d’ésser definit, per assentiment general, com a malalt. En el cas de la novel·la, com a nimfòmana.

Existeixen doncs unes normes que regulen l’atracció sexual i que hem interioritzat. La pregunta clau seria: si aquestes normes posen tantes traves a l’atracció sexual, per què les obeïm? La resposta és clara: obeïm per por. Por a quedar en ridícul, por a ser motiu de murmuració, por a ser definits com a malalts. I no tan sols són normes que hem d’obeir, sinó fins i tot són normes que volem obeir, perquè volem ser en aquest sentit normals. L’obediència a les normes d’una institució és el model de comportament que des de sempre hem vist, i que, malgrat que algunes vegades el trenquem, sempre hi acabarem tornant.

Marc Collado Ramírez, Alejandro García Martín i Laura González Zarza

NOTES:

1  Enllaç a La concejala antropófaga: <http://www.youtube.com/watch?v=AloRXvTleZo>

2  Enllaç a La reproducció de la tortuga (Vinagre): <http://www.youtube.com/watch?v=PurH7XPBu6o>

3 Enllaç a la versió cinematogràfica de Diario de una ninfómana, dirigida per Christian Molina. Destaquem les escenes 0:16:55 (un trencament de la norma) i 1:31:12 (com la protagonista entén la vida dins el trencament de la norma). <http://www.youtube.com/watch?v=EAg8BoLM_I4>


No hi ha comentaris

des. 17 2012

¿Por qué obedecemos?

Posted in General by 2070907 |

 

Como bien es sabido los individuos tenemos diferentes roles sociales, que no son más que formas de conducta “preestablecidas” que acatamos en un campo determinado. Los roles sociales llegan a su mayor intensidad con la vestimenta y, más concretamente, con los uniformes, pero ¿cuál es el proceso por el que llegamos a esta interiorización de los uniformes y sus roles, tanto a la hora de obedecerlos como a la hora de ejercerlos? Este proceso es la socialización.

La obediencia procede de la naturaleza social los seres humanos. El hombre es un ser aislado, necesita relacionarse e interactuar con los otros, formando “cuerpos” sociales organizados que requieren organización y estructura. Este proceso de aprendizaje es lo que Berger y Luckmann denominan socialización. Mediante la socialización los individuos aprenden e interiorizan todas las normas de conducta y valores culturales estructuralmente dados. Los individuos asumimos unas normas de conductas necesarias para la vida en sociedad, “castigándonos” la propia sociedad si las incumplimos o actuamos de una manera desviada. Observamos y reproducimos el mundo objetivo existente y asumimos los roles sociales que, por decirlo de alguna manera, se nos imponen.

En la película El Experimento, por ejemplo, vemos como a una serie de personas se les adjudica el rol de policía y a otros el rol de preso (cada rol con sus respectivos uniformes). Con el paso del tiempo cada individuo llega a interiorizar las formas de conducta que el rol que ha adoptado lleva consigo, llegando a actuar de una forma que, en situaciones normales, nunca lo hubieran hecho (los policías llegan a ejercer violencia física a los presos).

Por otro lado en diversos estudios hemos visto como, en el aula de una escuela, cómo a unos niños se les dice que son más inteligentes, se les incentiva y se les premia continuamente, y a otros se les trata como menos inteligentes, se les deniegan ciertos derechos como ir al recreo, no se les incentiva, etc. Los resultados finales de estos estudios demuestran que el primer grupo de niños obtiene mejores resultados académicos que los segundos. En este ejemplo, al igual que en el de la película El Experimento, podemos observar cómo los individuos acatamos los roles sociales, las formas de conducta y los valores que la sociedad nos impone.

Cabe mencionar además la importancia de la creación de identidades colectivas que se produce gracias a los uniformes. Cuando un individuo lleva un uniforme el resto de la sociedad espera de él que actúe de una forma determinada, y al mismo tiempo el individuo entiende que, al llevarlo, debe de interiorizar esas formas de conducta. Así el individuo adquiere la identidad del grupo de personas que visten el mismo uniforme, dejando atrás su identidad, su personalidad y sus propias formas de actuar para acatar las del grupo al que ahora pertenece.

Después del trabajo realizado y del estudio de las lecturas de autores como Berger y Luckmann o Goffman, podemos sacar dos conclusiones principales:

La primera es que los individuos obedecemos porque desde que nacemos llevamos a cabo un proceso de interiorización de formas de conducta, valores culturales, normas sociales, etc. mediante el proceso de socialización. La socialización es un proceso continuo, es decir, los individuos no dejamos nunca de adquirir los valores sociales estructuralmente dados. El proceso comienza desde pequeños, donde la escuela, la familia y los grupos de iguales ejercen una gran influencia en nuestras formas de comportamiento. De esta manera dependiendo del entorno en el que nos encontremos o a la clase social a la que pertenezcamos los valores adquiridos serán unos u otros. Es desde este primer contacto con el proceso de socialización donde empezamos a interiorizar cuáles son las instituciones a las que debemos obedecer, y a su vez, empezamos a distinguir a dichas autoridades por sus correspondientes uniformes.

La segunda conclusión es que es mediante este proceso de socialización mediante el cual se mantiene el orden social. A los individuos se nos dice desde que nacemos que debemos obedecer ante ciertas instituciones. Si no existieses autoridades, instituciones y normas sociales, no existiría ninguna regulación de la sociedad y los individuos actuarían siguiendo sus propios intereses y la sociedad estaría en continuo conflicto.

Fatima Sammar, Miriam Mata, Isabel Espinar, Luis Carlos Pérez-Gironés


No hi ha comentaris

des. 17 2012

Elias, l’assetjament escolar i el poder dels grups d’iguals

Posted in General by 2070907 |

En el año 2004, la opinión pública en España se vio revolucionada tras el primer caso de muerte por acoso escolar, cuando un chico de tan solo 14 años se suicidó tras haberse visto sometido a constantes abusos por parte de sus compañeros de clase durante un año entero.

El chico, llamado Jokin, empezó a ser objeto de burla y de humillaciones tras sufrir un ataque de diarrea en clase. A partir de allí, estos abusos fueron intensificándose hasta llegar al punto de agredirle físicamente, propinándole fuertes palizas, incluso obligándole en algunos casos a comer tierra. Llegados a este punto, cuesta creer que durante más de 365 días nadie hubiese hecho nada para detener estos abusos. ¿Cómo el resto de compañeros de clase de Jokin, estando enterados todos de lo que sucedía, no alertaron a los profesores o padres del menor?

El poder que ejerce un grupo que se cree “superior” frente a otro que les teme por creerse “inferior”, provoca que los del segundo grupo obedezcan a los primeros por temor a las consecuencias que podría acarrear enfrentarse a ellos. En el caso de Jokin, una de sus compañeras que presenció una de las palizas que le propinaron, fue amenazada por los abusadores de que, si hablaba de lo sucedido, ella correría la misma suerte. Esta coacción a la que esta chica se vio sometida por sus propios compañeros, que eran personas de la misma edad y características que ella y por consiguiente pertenecientes al mismo grupo de iguales, se traduce como abuso de poder entre estos grupos.

El sociólogo alemán Norbert Elías, en su ensayo The Established and the Outsiders, trata acerca del poder entre grupos de iguales. Explica el concepto de “poder relacional”, un poder que no se basa en las desigualdades sino en los hechos que acontecieron para que estas aparecieran. En el caso de Jokin, el detonante del “bullying” fue que se hiciese sus necesidades encima, en clase y delante de todos sus compañeros. Después de esto aparecieron las burlas, el maltrato psicológico y la denigración constante hacia el chico. Los abusadores, al creerse y sentirse ellos mismos superiores, fueron aumentando el nivel de los abusos hasta acabar en violencia física y la situación se convirtió en insostenible para Jokin, quien finalmente se suicidó. Refiriéndose a este tema, Elías nos explica que en los grupos que se autodenominan superiores surge una fuerte cohesión de grupo y una creciente antipatía hacia los del grupo que denominan inferiores. De esta manera ellos se fortalecen y se crecen como grupo mientras los otros viven a su sombra y acaban por interiorizar su supuesta inferioridad y creyéndose incapaces de hacer algo para cambiarlo.

En casos como el anteriormente mencionado, centrándonos en el tema de poder entre grupos de iguales, podemos decir que obedecemos siempre. Por una parte, los miembros del grupo de los “inferiores” obedecen a los otros por el poder que estos ejercen sobre ellos, porque les temen y porque quisieran ser como ellos y ocupar el lugar privilegiado que gracias a su poder los otros ocupan. Por otra parte, los miembros del grupo de los “superiores”, acatan sin rechistar las normas que ellos mismos han creado porque no quieren verse excluidos, porque necesitan afianzarse como miembros activos y seguros del grupo superior y porque la exclusión tal vez significaría pasar a formar parte del otro grupo al que ellos mismos han vapuleado y discriminado muchas veces.

Si los agresores de Jokin hubiesen tenido empatía hacia él, la situación probablemente se hubiera desenvuelto de forma totalmente distinta, permitiendo así que su “accidente” quedara en una simple anécdota, evitando su relegación a una posición social marginada dentro de su entorno. A pesar de que en un inicio, antes de que todo esto sucediera, Jokin pertenecía a su mismo grupo de iguales, después de que los demás se cohesionaran entre sí aislándolo de los otros compañeros, nunca podrá realmente llegar a integrarse de nuevo porque las desigualdades creadas no se lo permitirán.

Una película que ilustra con bastante claridad la necesidad de aceptación y el miedo a ser excluidos de nuestro grupo social, es Shakespeare enamorado (1998). Esta película narra la historia de amor entre el bohemio Shakespeare y Lady Viola (miembro de la alta sociedad de la época). A pesar del profundo amor que se profesaban, Viola no huye con Shakespeare y acepta su compromiso con otro miembro de la realeza evitando de esta manera ser excluida y relegada para siempre de la única sociedad que ella conocía. Por el hecho de ser una mujer, y además de tener un alto estatus social, estaba sometida a diversos convencionalismos y ataduras de la época, cumpliendo con el estereotipo de una mujer de su clase: sumisa, recatada, obediente, respetuosa con su familia y su marido… Debido a estos factores, y a pesar de que tuvo que renunciar al amor de su vida para mantener la cohesión carismática que la unía a su grupo, lo prefirió y se resignó a su destino.

Tanto el caso de Jokin como el de Lady Viola muestran la presión que ejerce un grupo superior a un individuo más débil: en el caso de Jokin, el maltrato por parte de los compañeros le obligaba a mantenerse en silencio y, por lo tanto, obedecía por temor, imposibilitándole así la búsqueda de soluciones; y en el caso de Lady Viola, ésta renunció a lo que de verdad ansiaba por obediencia a unas normas que la forzaban a actuar de un modo que ella en el fondo no deseaba.

 

Iolanda Gené Aguilar, Aida Martínez Uribe i Noelia Muñoz Barrenechea


No hi ha comentaris

des. 17 2012

Treballar

Posted in General by 2070907 |

“El trabajo te honra, te realiza, el trabajo te pule, te abrillanta y te da resplandor,el trabajo es la hostia, el trabajo te pone cachondo! Hay que ver lo cachonda que va  la gente a trabajar a las 6 7 o 8 de la mañana todo el mundo cantando y bailando por la calle: ‘vamos a traaabajaar lalala!’ Donde vais con esa marcha matinera vamos a trabajar!”

Rubianes

El treball és entès per molts dels individus com una forma de justificar la seva pròpia existència, deixant de banda altres qüestions com el propi benestar interior, així com altres formes de relacions socials i familiars. Potser voldries canviar-les i penses que no pots perquè estàs ancorat a una forma de vida que, havent-hi socialitzat des de petit, dones per suposat que és la correcta. Anar a treballar, doncs, comporta una sèrie de hàbits mecanitzats, pautes de comportament interioritzades que potser no ens les qüestionem tant com voldríem.  De fet, ens certa manera, mitjançant la rutina que ens proporciona ens facilita l’existència. Obeint les normes preestablertes i acceptant la jerarquia imposada, aconseguim beneficis econòmics i una conseqüent acomodació social (una rutina) que pel que es veu a la gran majoria ja li esta bé adoptant un alt grau de conformisme, alimentant i alimentat per la por a un caos social temut per tots. El treball es presenta doncs com un procés positiu pels agents de la societat, un eina d’acomodació, com una font de joia de la pròpia mediocritat.

Edvar Munch en aquesta obra ens evoca un sentiment de rutina i opressió. Veiem un conjunt de burgesos caminant en la mateixa direcció. Una direcció oposada a la de la inquietant i obscura figura que veiem al costat. Aquesta situació és pot interpretar com l’aïllament per part del grup de burgesos cap al solitari i rebel figura que opta pel camí que va en direcció contraria. Això fa, segons la nostra interpretació, de la misteriosa i inquietant figura un esser que trenca amb els dogmes socials i que per això mateix és rebutjat pels seus iguals. Un altra punt remarcable i de gran pertinença pel tema tractat és el parlament que es deixa entreveure al fons dret del passatge: representa la institució, la norma social institucionalitzada que marca les pautes del camí dels burgesos i que exclou el camí de la solitària figura que s’erigeix de forma desafiant al mig del passeig en direcció oposada al ramat.

Atardecer en el Paseo Karl Johann (1892)

 

 

 

 

 

 

I acabem amb una cita d’Erich Fromm:

“El hombre, cuanto más gana en libertad, en el sentido de su emergencia de la primitiva unidad indistinta con los demás y la naturaleza, y cuanto más se transforma en <<individuo>>, tanto más se ve en la disyuntiva de unirse al mundo en la espontaneidad del amor y del trabajo creador o bien de buscar alguna forma de seguridad que acuda a vínculos tales que destruirán su libertad y la integridad de su yo individual.”

Alejandro López, Alex Carol, Lluc Cahís i Arnau Baguena


No hi ha comentaris

des. 17 2012

Intent de Suïcidi a l’Alzina

Posted in General by 2070907 |

Una víctima més de l’assetjament escolar al centre de menors de l’Alzina. La víctima, Aikham Kaik d’origen africà es troba ingressat en estat crític a l’Hospital de la Vall d’Hebron.

El menor, de 17 anys, es va precipitar  ahir des del terrat del centre on esta ingressat des de fa 3 anys  situat en la quarta planta de l’ala est de l’edifici.  La policia esta analitzant les possibles causes d’aquest acte, entre les quals hi destaca la deteriorada relació amb la seva professora  que, segons han reportat els seus companys de classe últimament havia empitjorat.

Conforme ens han explicat, l’Aikham Kaik, havia suspès l’últim examen i la professora el va ridiculitzar davant de tots els seus companys, cosa que no havia fet fins ara perquè, segons els seus companys, el mal tracte de la professora cap a Aikham Kaik havia estat sempre en privat.

Segons informació textual dels seus companys, la professora en concret, li feia el buit en repetides ocasions, fins i tot a vegades davant dels altres menors. Davant dels últims fets, després dels quals la professora va cridar a Aikham Kaik al seu despatx, des d’on segons declaracions dels seus companys en va sortir plorant, l’hi va dir frases com: “Que has vingut a fer a la vida?”, “fora d’aquí ningú et troba a faltar”, “Portes aquí 3 anys, no te’n sortiràs”. Segons el psicòleg del centre la moral del noi ja  estava dinamitzada, i aquest fet va marcar un punt d’inflexió en el seu comportament.

Ara mateix, el noi es  troba en estat crític i amb molt poques probabilitats de sobreviure.

Aquest cas, ha estat desenvolupat des del punt de vista sociològic. Se’ns planteja la pregunta de ¿Per què obeïm?, que ho podem relacionar amb el concepte que va desenvolupar el sociòleg francès Pierre Bourdieu , la violència simbòlica.

Entenem per violència simbòlica, tota influència indirecta i de caire negatiu cap a una altre persona, la qual és inconscient de que les pràctiques van en contra seva. A tot això hi afegim els conceptes de dominador i dominat, perquè el que exerceix la violència sempre serà el dominador en la relació i el dominat ja donarà per bona i natural les accions que es facin contra ell.

En aquesta situació la violència simbòlica era allò que feia servir la professora per a intentar motivar l’alumne, però els resultats no van ser els esperats perquè de manera inconscient, la professora l’hi anava minvant la moral al noi, que tampoc era conscient del que estava passant i de perquè cada cop se sentia pitjor.

Vam intentar localitzar a la professora, i una vegada localitzada li vam qüestionar sobre l’assumpte, al que ella ens va respondre que ella no se sentia culpable del que va passar amb aquest noi. La seva única intenció era intentar motivar al noi, tot incentivant-lo a treballar més, perquè segons ella era una persona poc treballadora.

També, els policies estan manejant l’opció que el noi estava enganxat a les drogues i a l’alcohol, que estava prenen antidepressius sense recepta medica, i que al final, en un atac de pànic es va tirar per el terrat.

Tot això són hipòtesis, i per tant la policia encara està investigant el cas, així doncs no podem donar per valida cap de les opcions.

Una vegada s’estabilitzi el noi, portarem noves noticies del cas. Tot utilitzant les proves científiques i policials, que es veurà sotmès un cop hagi sortit del coma. També intentarem parlar amb el noi per escoltar les seves declaracions en primera mà, i així resoldre per sempre aquest cas.

Enric Barber (i falta completar)


No hi ha comentaris

des. 17 2012

¿Por qué obedecemos?

Posted in General by 2070907 |

Vivimos en una sociedad donde predomina el individualismo y parece que nuestras decisiones y elecciones en la vida son actos libres realizados por uno mismo. Pero siguiendo las aportaciones del sociólogo Parsons, concluye que es el sistema social en su conjunto que posee un control sobre el actor haciendo que sus decisiones y elecciones sean predeterminadas por tal sistema.

El cumplimiento de las normas sociales es un hecho muy arraigado en cualquier sociedad, ya que sin normas sociales que delimiten conductas, las fronteras del comportamiento de sus individuos estarían difusas. Así mismo, en el presente artículo nos preguntamos ¿por qué obedecemos? y a la vez dar conciencia de cómo el individuo sigue unos patrones de actuación que vienen marcados, no por sus decisiones individuales, sino por el conjunto de la sociedad y los intereses que la rodean.

Aunque Parsons no use explícitamente la expresión por qué obedecemos, sí que hace uso del concepto norma. Siguiendo esta línea, Parsons afirma que “estas normas y valores se internalizan en un proceso efectivo de socialización, es decir, por medio de este proceso llega a convertirse en parte de las conciencias de los actores. Por lo tanto, cuando los actores persiguen los intereses particulares, en realidad están sirviendo a los intereses generales del conjunto del sistema” (Ritzer, 1993: 120).

Podemos ejemplificar el debate para que sea más comprensible mediante la institución de la universidad y por qué la sociedad cree que es la mejor elección de plan de estudios para el futuro profesional. Teniendo en cuenta que la expansión de la instrucción (enseñanza) se produce dada la modernización y la creciente diferenciación institucional de la sociedad, ésta acaba complicándose y articulándose en un elevado número de profesiones. Por otro lado, las personas que salen de la universidad llegan a tener más prestigio y valoración por parte de la sociedad, en la cual a lo largo del tiempo ha hecho que ésta adquiera unos valores y normas en los que ir a la universidad es algo que da más formación que algún otro título o curso.

Para complementar y clarificar la aportación teórica de Parsons, presentamos un soporte visual para acercar más el lector al debate.

“Los hombres con chisteras, las mujeres con elegantes sombreros, presos de sus propias convenciones y normas burguesas, exhalan una atmósfera de represión moral” Munch⁽¹⁾

Edvard Munch, Atardecer en el Paseo Karl Johan, 1892, Bergen, Noruega

(1) Munch / Ulrich Bischoff.-Alemania: Taschen, 1994

Se puede ver una gran masa se dirige hacia un mismo destino el cual no sabemos cuál es. Podríamos establecer un paralelismo con la universidad, es decir, cómo los jóvenes creen que la universidad es la mejor opción de futuro pero en realidad el destino no  es cierto para nadie, ni siquiera para aquellos que siguen la senda de lo que generalmente se cree que es “lo correcto”.

La crítica que Munch realiza sobre la sociedad de finales del siglo XIX, es cómo ésta  dirige la vida de los individuos desde su nacimiento hasta la muerte. Es por esto que la tarea del intelectual, como ejemplifica el hombre solitario del cuadro, es ir a contracorriente de las normas impuestas y no siempre igualitarias y justas. Tiene que poner en duda lo que es dado y preguntarse sobre la voluntariedad de cualquier elección y mostrar que otro camino es posible.

Así, se entiende que el sistema en su conjunto posee un control sobre el actor haciendo que sus decisiones y elecciones sean predeterminadas por el sistema. Se ve también en el cuadro que la sociedad ilumina el camino y cómo “no es oro todo lo que reluce”, no todos los rostros son iluminados. La gente que la percibe la luz, en realidad, está deslumbrada así como las normas ciegan a  los individuos.

En suma, respetamos las normas por costumbre o conformismo, porque es un medio para alcanzar nuestras metas, ya que nos conviene hacerlo y también porque hemos interiorizado inconscientemente una norma general que nos dice que se deben respetar las normas.

Ariadna Avila, Paula Grau, Lluís Pinós, Roxanne Remeeus i Rosa Rufo


No hi ha comentaris

des. 17 2012

Entrar en una secta no és tan difícil com la gent es pensa

Posted in General by 2070907 |

La pel·lícula Martha Marcy May Marlene, del director Sean Durkin (2011), ens permet entendre perquè el fet de que una persona es vinculi dins d’una secta no és quelcom tan llunyà com la gent es pensa. D’aquesta manera, no està unit a unes poques persones i tampoc es tracta sempre d’institucions clandestines i de difícil accés. Així doncs:

  • Com s’ingressa en una secta?

En la pel·lícula a la qual fem referència, s’observa de manera clara com la captació d’una persona es dóna de manera subtil i amigable per part o bé del líder, dels seus membres o d’ambdós. No obstant, les persones amb més risc de vincular-s’hi solen ser persones vulnerables, que han patit situacions de dificultat i abandonament familiars i que en general mostren una manca d’afecte o autoestima. Aquest és el cas de la protagonista de la pel·lícula, la qual es troba en una situació d’abandonament i soledat donat que el seu pare abandona a la família, la seva mare mor i la seva germana refà la seva vida amb la seva parella. D’aquesta manera la capten reforçant aquests sentiments d’abandonament i soledat, potenciant així la idea que únicament dins el grup serà compresa, protegida i valorada. Se li diu literalment: Sé que te han abandonado (..) Aunque tú no tienes la culpa (…) si aquí te sientes segura espero que nos dejes entrar, queremos ayudarte.

  • Com s’integra la persona en una secta?

És per mitjà d’aquesta aparent voluntat d’ajudar a la persona en qüestió a sortir de la situació en què es troba en aquell moment, com se li transmeten una sèrie de normes i regles vinculades a la ideologia pròpia de la institució. Per mitjà doncs d’aquest seguit de pautes de conducta amb les seves consegüents recompenses i càstigs per tal de siguin acatades i interioritzades, la persona canvia la seva perspectiva del món. Les seves normes morals i codis de conducta són apresos de nou per la qual cosa es lliga aquest procés al que Berger i Luckmann anomenen de resocialització, és a dir, es fa una substitució de la socialització rebuda anteriorment. Per tal que aquesta resocialització es dugui a terme de manera total i no parcial, la majoria de sectes trenquen amb el vincle total o pràcticament total de la família i amistats anteriors, i exerceixen el grup dins la secta, fent aquesta mateixa funció de vincle afectiu però també com a mecanisme de coacció social, els quals no permetin a la persona fer-se qüestionaments en relació a la nova ideologia adquirida.  En el cas de la pel·lícula, es pot veure aquest fet per exemple quan la protagonista entra a la granja i li expliquen les normes que cal que segueixi: no contactar amb la família si no és per necessitat econòmica, només fer un àpat al dia (al vespre), els homes mengen abans que les dones, no tenir propietats privades (tots comparteixen la roba, el llit, etc.), no beure alcohol ni fumar tabac i el líder és la persona que s’encarrega de procrear i fer possible la descendència de la secta (que només serà masculina).

Així doncs, el líder és una altra de les figures claus en la consolidació de qualsevol secta ja que legitima l’exercici del seu poder per mitjà de la creació, com s’ha dit, d’una ideologia. D’aquesta manera si són assumits pels seus membres com a “normals” i “justificats” s’entendrà que certes actuacions que podrien entendre’s com a immorals en la nostra societat, en les microsocietats que representen les sectes sigui entesa com a quelcom necessari i fins i tot correcte, com és el fet “de matar”en el cas de la pel·lícula. Així el líder diu a la protagonista: Sabes que la muerte es la parte mas hermosa de la vida? La muerte es hermosa porqué le tenemos miedo (…); te lleva al ahora y eso te hace alcanzar el presente, y alcanzar el presente es llegar al nirvana, al amor en estado puro, así que la muerte es puro amor. D’aquesta manera justifica el fet d’assassinar al propietari d’una de les cases a les que van a robar per tal de mantenir-se econòmicament.

  • Com es surt d’aquesta secta? És difícil?

En el moment en què algun membre vol desintegrar-se de la secta ho farà amb grans dificultats ja que experimentarà sentiments de por i culpabilitat. A més a més, un cop l’individu ha reprès de nou el contacte amb la vida exterior i amb les persones més properes a ell, no serà capaç de prendre consciència del perquè va entrar a la secta, ni d’adaptar-se a la nova vida pel fet d’haver estat resocialitzat dins la institució. En el cas de la protagonista, que aconsegueix abandonar la secta, es poden observar com les seves conductes no són vistes com a “normals” des de fora de la secta, fins al punt que l’arriben a prendre per boja. Berger i Luckmann anomenen aquestes conductes com a “comportaments desviats”, els quals només podran ser corregits amb la figura d’un terapeuta. En la pel·lícula l’expressió més clara que ho evidencia es pot observar quan finalment la Martha és internada a un centre psiquiàtric.

 Estrella Arenas, Laura Medina, Jana Raga i Sara Rosals

 

 


No hi ha comentaris

des. 17 2012

American History X

Posted in General by 2070907 |

En la quotidianitat del dia a dia, les persones interaccionen, es sociabilitzen i segueixen una pauta de regles i rols preestablerts. Goffman, un autor molt rellevant del segle XX, ens parla sobre l’interaccionisme simbòlic, una explicació sobre les accions que realitza la gent per relacionar-se.

Com a exemple d’interaccionisme simbòlic podríem esmentar el simple fet de saludar, on dues persones mostren, de forma immediata, una reacció física. Però hem de destacar aquest exemple en dos llocs diferents on aquesta simbologia no coincideix. A Espanya s’acostuma a saludar amb dos petons, però a Itàlia es dóna la mà. Quan dues accions no coincideixen, la relació entre aquestes dues persones pateix una discordança. Quan succeeix això, ens posem en evidència i per això evitem fallar en això que està establert socialment. Per aquest motiu s’han constituït un seguit de normes i, en conseqüència, els individus hem adquirit uns rols.

És transcendental parlar del teatre com ho fa Goffman, ja que fa referència a l’existència de dues fases: el backstage, moment on hi ha una preparació prèvia a l’actuació i l’stage, quan la persona es disposa a interactuar amb altres persones. Veiem doncs, que parlar de “teatre” és parlar de vida quotidiana. Es deriven dos actors principals en tota interacció social: el primer anomenat “protagonista” que és qui desenvolupa el tema central de l’acció i per l’altra banda, l’antagonista, qui conserva una idea totalment contrària al primer actor. Concloent doncs, que l’actor tindrà com a objectiu crear una situació estable sense establir cap mena de discordança.

American History X és un drama nord-americà que ens situa en un context de violència i odi. Aquest film ajuda a emplaçar el pensament d’Erving Goffman dintre d’un ambient social aparentment desenvolupat però amb unes mancances culturals accentuades.

 

Derek Vinyard és un jove amb una ideologia neonazi regida per l’assassinat del seu pare comés per un traficant negre. Aquesta persona adopta el detonant principal en el pensament de Goffman: les formes que adopten les persones en el moment en el que interaccionen amb d’altres. Derek encarnarà el seu ideal en l’instant que comet l’assassinat d’un jove afroamericà davant de casa seva. Amb aquest acte impulsiu, ens afirmarà que els individus som el que som ja que tenim com a norma (inconscient) respectar un conjunt de fets recurrents. En el cas dels neonazis, la conducta reiterant és l’odi envers la raça negra, la qual és considera com a inferior i mereix un tracte despectiu.

La construcció del self, segons Goffman, segueix un ritual, un mecanisme generalitzat per totes les persones d’un mateix grup i el qual produeix el sentiment de saber el que és “correcte” i el que és “incorrecte”. Són aquests rituals els que, segons l’autor, defineixen les diferències entre les diferents cultures i grups socials. Un acte de violència i odi porta en Derek a escollir la via del nazisme. El sentiment del que és “correcte” el posiciona en contra d’un altre col·lectiu social i el seu self s’anirà construint a partir d’unes pautes que li atorga una ideologia.

Un cop comés l’assassinat, en Derek és a la presó però a fora hi ha el seu germà, Danniel Vinyard, estudiant de secundària que durant l’absència de l’altre, comença a encaminar el seu self amb les mateixes pautes de la ideologia nazi. Comencem a veure, doncs, l’escenari en el que es mouen aquests personatges. Per Goffman, la metàfora teatral ens aporta la visió de l’individu com actor social. Dins d’un context de discriminació veiem les actuacions dels germans: la violència per part d’en Derek i la imitació que fa en Danniel del rol que porta a terme el seu germà. Tot el rol que porta a terme el nazisme aboca a la impressió que dóna aquesta pràctica, és a dir, les actuacions de persones com Derek, personifiquen la ideologia, fan que altres grups socials siguin conscients de quines són les actuacions que aquest col·lectiu porta a terme, en definitiva, quina màscara adopten per tal de lliurar els seus actes.

Un cop en Derek compleix la condemna i és fora, la seva experiència a la presó i la seva relació amb un jove negre, fan que la ideologia del neonazisme desaparegui del seu self anterior. Es produeix, doncs, el trencament d’una màscara, d’un rol, d’un ritual. Arribem a un nou punt en el pensament d’en Goffman: la nota discordant. Amb el comportament anterior del protagonista veiem les anomenades tècniques protectores que els individus fem servir per tal d’evitar situacions discordants. En el moment que en Derek torna a casa, totalment canviat, s’esdevé una discordança. El model d’en Danniel ha desaparegut i tot el context neonazi passa a formar part d’un antagonisme del personatge. La nota discordant s’esdevé quan l’individu trenca la “normalitat” de la situació creant una incertesa al seu voltant.

Per últim, a la pel·lícula podem observar també la importància de l’”estigma”. Els mecanismes socials de categorització situen als individus segons ideologies, religions, races, classes socials, etc. En aquest context, s’observa l’objectivitat de diferents estigmes. En un primer moment veiem a tot el grup que envolta el neonazisme que practica en Derek com quelcom estigmatitzat per la societat. Històricament aquest tipus de violència de races ha quedat reduït a grups socials molt determinats, així doncs l’estigma se l’emporta el grup nazi. Però arriba el punt en el que el protagonista canvia totalment la seva perspectiva en vers la societat, sorprenent a tothom que el coneixia abans d’entrar a la presó. L’estigma passarà a ser evident en la figura d’en Derek, creant, així, un malestar (decepció, en aquest cas) en el seu germà, qui havia estat portant a terme els mateixos passos que el protagonista.

Maria Gurri, Eliana Gómez i Laura Bono


No hi ha comentaris

des. 17 2012

Chojin, Obrint Pas i la por a la llibertat

Posted in General by 2070907 |

Avui és el cinqué aniversari del CD “Streaptease” del Chojin. Amb motiu d’aquest esdeveniment, volem recordar la cançó Rie cuando puedas:

“¿Merece la pena hacer lo que se supone que debes más veces de lo que realmente quieres?” és una de les qüestions que planteja el cantant durant el tema. En aquest sentit, volem promocionar aquesta cançó ja que creiem que té una gran profunditat i interès en el nostre bloc sociològic.

Aquesta cançó pot encaixar prou bé amb les teories del sociòleg Eric Fromm, recollides dins de l’obra “La por a la llibertat”.

Ríe cuando puedas critica com l’individu fingeix per ser acceptat i per acomplir allò que s’espera d’ell, en el seu àmbit més proper.

Responsabilidades, luchas, deberes…

Sonreír cuando no te apetece

Mentir para no hacer daño a la gente que quieres.

Fingir cuando perfectamente sabes que te mienten

D’aquesta manera, tot i que la persona perd part de la seva pròpia individualitat aconsegueix ser acceptada pel col·lectiu i per tant, evita el seu màxim temor: la soledat. L’ésser humà necessita de la cooperació amb d’altres individus i de la societat per poder sobreviure. Aquesta necessitat es pot traduir en la lluita constant, a l’interior de l’individu, per tal de ser acceptat pel seu entorn. Per exemple, evitarà fer comentaris o expressar opinions molt divergents de la tònica general per tal que no l’assenyalin o el rebutgin; o fins i tot arribarà a ser influït per les idees predominants de tal manera que acabarà adoptant-les quasi inconscientment sense posar-les en dubte en cap moment. En paraules de Fromm: “val més estar vinculat a la mentalitat més menyspreable que no pas a estar sol”.

¿Por qué terminé haciendo lo que todos hacen
si se supone que siempre me sentí diferente?

He sido un cobarde disfrazado de valiente.
Siempre pendiente del qué dirá la gente.”


El cantant fa una menció a la individualitat i la diferenciació del propi individu quan afirma que sempre s’ha sentit diferent a “la massa”. Tot i així, s’adona que, al cap i a la fi, ha acabat actuant de la mateixa manera que els altres. Per tant, que el fet que se senti diferent no comporta una actuació diferent a la majoria. Segons Althuser, a qui també volem mencionar, les institucions socials ens influencien a tots per igual: són l’element encarregat de mantenir l’aparell ideològic de l’estat, que té la funció de reproduir la ideologia dominant. (Reflectit en institucions religioses, a l’escola, als familiars, als mitjans de comunicació…) I és en aquest sentit com entenem la forma en que la societat modela, configura o adapta la nostra pròpia individualitat i la nostra pròpia estructura psicològica.

El quart vers d’aquest petit fragment, expressa d’una manera molt planera i entenedora al que ens referíem quan assenyalàvem la necessitat personal de ser acceptat pel col·lectiu per poder “sobreviure”.

Amb tot això el que volem dir és molt senzill: un dels principals repressors a l’hora de fer us de la llibertat de la qual teòricament disposem, som nosaltres mateixos.
Per tant, creiem que es tracta d’una cançó que val la pena recordar i valorar. Animem, des d’aquí, a entrar més en profunditat dins les lletres de la música que ens envolta (i no només la música sinó buscar la significació a qualsevol forma d’expressió artística) ja que amb la gran massa d’informació que ens arriba dia rere dia, tendim a banalitzar-la; i en moltes ocasions en podem endur una grata sorpresa.

És per això que, seguint la línea de l’autor esmentat, volem introduir una cançó més al nostre blog, parlem de “La cultura de la por”, d’Obrint Pas.

En aquest sentit, parlarem d’unes altres repressions que sofreixen els individus, a més de les internes, parlem de les repressions externes, les que venen donades des de les institucions o poders superiors. Aquests, segons la cançó d’Obrint Pas i, en gran part, la teoria d’Erich Fromm, escampen la cultura de la por. Una por a la possible violència (tant física com psicològica), por a l’amenaça, por a la repressió per expressar allò que sents o penses:

 

Vivim acorralats
pels enemics que ens persegueixen
i ens amaguem a les runes
de les nostres habitacions
però en la guerra on lluitem
només ens queda una cruïlla:
viure com esclaus
o perdre la por
i seguir endavant!
endavant!

Tal com ens mostra la cançó tot poble reprimit, en sigui conscient o no, té una pressió a sobre que ens impedeix ser uns individus totalment lliures, ja que rebem una coerció important dels estats i les institucions. Aquestes són les encarregades d’assegurar que es compleixin totes les condicions socials per a que es reprodueixi l’aparell ideològic desitjat, que ningú s’escapi de la norma i segueixi el camí marcat, que beneficia al propi estat. Això, ho asseguren a través de diferents eines de pressió i de coacció, entre les quals trobem la violència, tot i ésser la última eina emprada, però que quan hi ha un mínim d’amenaça es prenen la llibertat d’utilitzar a través de les forces de seguretat amb l’objectiu de “restablir l’ordre” de la ideologia i la opinió que segueix la massa, però que ha estat modificat per uns pocs individus.

Per tant doncs, quan existeix un poder tant fort de coacció, l’individu no dubta en deixar de banda la seva personalitat i renuncia a la seva identitat com a individu sacrificant la seva llibertat per assolir aquella “llibertat” establerta per seguir la majoria.

Aida Goixart Andrés, Daniel Infante García i Júlia Ontañon Benguerel


No hi ha comentaris

des. 17 2012

Per què obeïm ?

Posted in General by 2070907 |

“Obeir és acceptar i complir la voluntat de la persona que està per sobre de nosaltres en una determinada situació. Darrere de totes aquestes ordres donades per aquells que més ens estimen sempre hi ha la intenció d’ajudar-nos i protegir-nos, encara que no pugui semblar-nos així”. Aquesta és la definició d’obediència feta per una escola pública catòlica, que mantindrem en l’anonimat. Al veure aquesta definició podríem fer moltes afirmacions: “Clar, al ser una escola catòlica, és normal” o “Aquesta definició va dirigida a nens, que han d’obeir als pares, perquè encara no saben el que està bé o malament”.

Però si anem una miqueta més enllà, fem l’esforç de passar aquesta definició a les nostres vides quotidianes, ens adonem que no té tan a veure amb la religiositat o el ser nens, sinó que és perfectament aplicable a les nostres vides com a adults. Pensem en aquella situació en que un policia, un agent que pertany al cos de mossos d’esquadra, ens para una nit en un control d’alcoholèmia. Automàticament ens posem en un rol d’inferioritat, sabem que no hem fet res, que només és un control rutinari, potser no hem begut, ni tan sols tornem de cap sopar o festa, potser només volem arribar a casa després de passar catorze hores tancats a la biblioteca de la facultat preparant els exàmens…però ens posem nerviosos. Qui pot dir el contrari? En una altre situació, quan ens trobem davant la porta d’algun local i veiem el porter de seguretat que es posa davant nostre amb aquella mirada intimidadora, que et repassa de dalt a baix, més d’una vegada. Pensem dues coses: no porto les sabates adequades i no em deixarà entrar o haurem de buscar un altre lloc perquè no ens deixaran entrar. Conclusió,  tornem a assumir el paper d’inferioritat. Podem imaginar-nos una altra situació, quan anem al metge per problemes, diguem quan notes picors a lloc impúdics. O senzillament quan anem a la nostra primera visita al ginecòleg o, en el cas contrari, a l’uròleg. Tu no hi vols anar, i saps que no et fa falta. També saps que, en principi, és una consulta privada i que les teves dades no sortiran a la llum. Però igualment quan fan aquella horrorosa i incòmode pregunta de <<has tingut relacions sexuals sense protecció?>>, el primer que penses és <<delimitem la definició exacte de protecció>>. Automàticament ens sentim culpables, com si haguéssim fet alguna cosa malament i estiguéssim esperant el discurs com quan els nostres pares ens renyaven per haver suspès. Tornem de nou a un rol d’inferioritat.

Totes aquestes situacions descrites poden servir per fer-nos veure d’una forma més senzilla com assumim automàticament el nostre rol dins de la societat. Però ara posant-nos més seriosos, al fer una repassada a les teories dels autors contemporanis de la sociologia, ens adonem de que els rols existeixen i tenen la funció d’estructurar la societat i, ens agradin o no, són necessaris per mantenir l’ordre social.

Hem decidit analitzar aquest fet  del posicionament de rols en les relacions socials des de un caire més científic recolzant-nos en les perspectives teòriques de reconeguts sociòlegs contemporanis, i com exemple per estudiar hem escollit el següent fet social; per què obeïm les normes de institucions no governamentals com ara pot ser La Creu Roja?.

Resulta evident que s’han d’obeir  les normes establertes per entitats governamentals, ja que si no ho fas pots ser objecte d’algun tipus de sanció més o menys forta com pot ser una multa o bé la presó. D’això se’n diu un cas evident d’obediència per coacció d’una institució legitimada. Però qui ho legitima?. Segons la corrent teòrica de “l’interaccionisme  simbòlic”, on  Berger i Luckmann son dos autors molt representatius, en el seu llibre La construcció social de la realitat és la pròpia societat qui legitima les institucions socials amb un mecanisme d’interacció, es a dir l’home fa la societat i la societat fa a l’home, segons interessos dels actors participants. Però tornant al nostre problema, per què obeïm a les institucions no governamentals si aparentment no ofereixen cap tipus de coacció ?.

Segons Berger i Luckmann les institucions s’internalitzen en l’individu en el seu  procés de socialització, i de la mateixa manera que s’internalitzen les institucions, també ho fan els valors creats com a “correctes” per la pròpia societat.

Goffman va dir que la internalització dels valors sumada a l’egoisme individual per ser acceptat per la societat, dona lloc a aquesta obediència de les normes que ja han estat prèviament acceptades per la societat. De la mateixa manera creiem que les persones obeïm les normes d’entitats com ara La Creu Roja perquè representen valors socials molt acceptats i això ens produeix la sensació de ser més valorats i acceptats per la societat on vivim. Goffman també va exposar la teoria dels rols, on la vida és un teatre i segons l’escenari on et mous, desenvolupes un rol determinat. Berger i Luckmann també ho veuen així i a més diuen que desenvolupar un rol coneixent l’escenari particular on et mous en un cert moment, i les seves normes, t’estalvies de pensar-hi massa sobre com has d’actuar cada cop, i així és més fàcil viure.

Elisabeth Lleberia Broca, Mª del Carmen Lleó Ribal, Gisela Peña Carmona

 


No hi ha comentaris

Next »