Pensaments

Posted by Marc

lluvia1.jpg

El terra estava mullat i les seves passes deixaven marques a l’aigua que corria sobre l’asfalt del carrer Gran, estava buit potser a causa de la pluja o perquè les festes ja havien arribat a la seva fi. Havien estat molts dies de celebracions, de riures i de música, però ara la vila restava en silenci i només unes poques parelles passejaven sota el seu paraigües. Ell caminava mirant a terra per evitar relliscar, i només mirava el cel quan un llamp l’il·luminava deixant al descobert els gran núvols que s’havien situat sobre la vila.

Les seves passes seguien una línia recta imaginaria que l’havia de portar fins a la porta de casa, el seu caminar era segur però a voltes donava senyals de feblesa i constataven que quelcom li rondava pel cap. Feia hores que pensava en aquelles idees, les analitzava, les tornava a pensar i com més ho feia més dubtes tenia, fins que es sentia saturat i fugia d’aquestes reflexions mirant com les gotes de pluja queien sobre els porticons de les cases. S’aturava i les veia relliscar pel vidre, observava com poc a poc s’anaven acumulant una a sobre de l’altre a mesura que queien, fent-ne una de més gran i de cop, a causa del seu pes, totes juntes tornaven a emprendre el camí de baixada tot lliscant fins al marc de la finestra.

La nit era fosca, els núvols tapaven la llum d’una lluna mig plena que s’amagava darrera de la tempesta. Pels carrers, només els fanals situats a les façanes de les cases il·luminaven de manera subtil els pocs vianants que hi transitaven, els llums estaven fixats directament a les parets, tenien forma cúbica, amb una estructura de ferro forjat de color negre, amb signes d’envelliment i amb quatre vidres, un a cada costat, que aïllaven la bombeta de l’exterior. Ell els mirava, potser buscava una mica de claror en aquella nit fosca, intentava trobar respostes als dubtes que li havien sorgit, però per molt que observés els fanals, el seu neguit continuava dins seu com la fulla d’un arbre que a la tardor no vol caure i es manté enganxada al branca que la vist créixer.

Quan feia una estona que caminava sota aquella pluja suau però continua, va començar a notar com els seus peus s’anaven mullant i alhora els texans blaus, un xic desgastats, pesaven una mica més. No portava paraigües i només una samarreta de màniga llarga li cobria el cos mentre baixava pels carrers amb les mans a les butxaques. Seguia pensant i meditant amb un posat trist i a voltes melancòlic, es preguntava perquè no podia treure’s aquells pensaments que tant l’angoixaven i que alhora l’ofegaven.

La nit continuava el seu curs, al carrer ja no hi havia ningú, només a voltes veia com petits grups de persones s’amagaven dins d’un portal buscant refugi a una pluja que poc a poc s’anava intensificant. Ell seguia caminant, li agradava sentir com les gotes d’aigua mullaven la seva pell i el feien sentir viu, recordava aquelles tardes d’estiu quan era un xic i sortia a córrer sota la pluja sense cap preocupació més que no fos jugar. Ara els pensaments i les reflexions li embolicaven la ment i la nit fosca i plujosa l’embriagava de tristesa.