Poema: “Segon plagi de Larkin”.

“Segon plagi de Larkin”.

En aquest cas, Larkin es cansa de la literatura i jo aprofito per a cansar-me del Dret.

I.-El poema plagiat.

A Study Of Reading Habits by Philip Larkin

When getting my nose in a book
Cured most things short of school,
It was worth ruining my eyes
To know I could still keep cool,
And deal out the old right hook
To dirty dogs twice my size.

Later, with inch-thick specs,
Evil was just my lark:
Me and my coat and fangs
Had ripping times in the dark.
The women I clubbed with sex!
I broke them up like meringues.

Don’t read much now: the dude
Who lets the girl down before
The hero arrives, the chap
Who’s yellow and keeps the store
Seem far too familiar. Get stewed:
Books are a load of crap.

 

II.-“Segon plagi de Larkin”.

 

“Diverses maneres d’entendre el Dret”.

 

Quan era bastant més jove,

vaig passar força temps clavat

davant la retorçada lletra

petita dels manuals, construint

la tramposa seguretat

del gris estudiant que prospera.

 

Després, més gran, en la comèdia

de comprar i vendre embarcat,

les lleis m’ajudaren a entendre

del Poder les rares creacions

-monedes per al familiar

peculi, sal i un gra de pebre-.

 

Ja no miro coses jurídiques.

El seu ridícul llebre per gat

i aquest pa dur com una pedra

em fan sovint les digestions

lentes. Cal la purga total:

el Dret és un munt de merda.

 

 J.Amenós

***

Publicado en Poemas | Deja un comentario

Poema: “A León, porque había vida”

“A León, porque había vida”.

                                                 A Tomás Quintana.

 

En las ciudades la muerte tiene

-es sabido- su espacio natural.

Año tras año la tierra hierve,

pudridero de asfalto y arenal.

 

Es tan grande la muerte acumulada,

suman tanto los restos del terror,

que en las afueras crece la gran nada:

nuevos cementerios, nuevo dolor.

 

El tren nos trajo desde muertes lejanas

buscando de la vida una señal:

junio leonés, final de tierras llanas.

 

Vi en tus Guzmanes* las frentes canas,

la muerte vivía en tu catedral,

mas te recuerdo y quiero regresar.

 

 

J.Amenós Álamo, Junio, 2014.

 

 

***

Publicado en Poemas | Deja un comentario

Poema: “Chicago dreams”.

“Chicago dreams”.

Després d’algun vers infantil en anglès, em vaig atrevir a escriure aquest homenatge a Chicago que és, alhora, un petit cant al dinamisme capitalista i una consciència de la nostra petitesa.

 

         “Chicago dreams”.

 

         Like a river that never stops,

         cars and more cars at late night

         flood in the highway and its roads.

         Everyone has a wish, no matter what kind.

 

         I review far and lost desires,

         alone in a strange hotel bed.

         But to build removable empires,

         Chicago dreams, Chicago never rests.

        

         Why did you decide to break the sky?

         Where is the deep power of your will?

         The lake is peaceful in your east side,

         but always is rising the downtown tide.

 

         I review far and lost desires,

         alone in a strange hotel bed.

         But to build removable empires,

         Chicago dreams, Chicago never rests.

 

                            Joan.Amenós Álamo, 2014 spring.

***

………………………………………………………………

 

 

Publicado en Poemas | Deja un comentario

Poema o canción: “Fado de Saudade. Adaptación”.

“Fado da saudade ” Adaptación.

Adaptació –que es pot cantar- d’un magnífic fado de Carlos do Carmo*. Un homenatge a Lisboa i, sobretot, a Alfama, un dels llocs més bells que he conegut.

“Fado da saudade”. Carlos do Carmo. Traducción y adaptación de Joan Amenós

Amanece en la ciudad que me fascina,

en esta vieja Lisboa, que fue mi vida;

y con un nudo de nostalgia, en la garganta,

escucho un fado que es tan sólo despedida;

y con un nudo de nostalgia, en la garganta,

escucho un fado que es tan sólo despedida.

 

Fue en las tabernas de Alfama, en hora triste,

donde nació esta canción, y su lamento,

una memoria del que busca, como el viento,

la mirada de quien ama, y siempre insiste;

una memoria del que busca, como el viento,

la mirada de quien ama, y siempre insiste.

 

Mientras quema este dolor, con sentimiento,

oigo este mar que resuena mientras canta;

y desde Bica a Mandragoa, en un momento,

me regresa esta ansiedad, de la partida.

Amanece en la ciudad, que me fascina,

en esta vieja Lisboa, que fue mi vida.

 

Vivir sólo del pasado, sin sentido,

te encarcela a tu destino, que te invade;

pero en el alma de este fado, siempre vivo,

nace un canto cristalino, siempre nuevo.

Pero en el alma de este fado, siempre vivo,

nace un canto cristalino, siempre nuevo.

 

Y es por eso que imagino, en aire libre,

aquel vuelo de gaviota renacida;

y ya nada me lastima, todo me llama,

en estas calles tan mías, amanecidas;

mas con un nudo de nostalgia, en la garganta,

escucho un fado que es tan sólo despedida.

 

 

*Versión original de la canción: http://www.youtube.com/watch?v=vw-3ccM2f6g

 

CARLOS DO CARMO. “FADO DA SAUDADE”. LETRA

Nasce o dia na cidade, que me encanta
Na minha velha Lisboa, de outra vida
E com um nó de saudade, na garganta
Escuto um fado que se entoa, à despedida
E com um nó de saudade, na garganta
Escuto um fado que se entoa, à despedida

Foi nas tabernas de Alfama, em hora triste
Que nasceu esta canção, o seu lamento
Na memória dos que vão, tal como o vento
O olhar de quem se ama e não desiste
Na memória dos que vão, tal como o vento
O olhar de quem se ama e não desiste

Quando brilha a antiga chama, ou sentimento
Oiço este mar que ressoa, enquanto canta
E da Bica à Madragoa, num momento
Volta sempre esta ansiedade, da partida
Nasce o dia na cidade, que me encanta
Na minha velha Lisboa, de outra vida

Quem vive só do passado, sem motivo
Fica preso a um destino, que o invade
Mas na alma deste fado, sempre vivo
Cresce um canto cristalino, sem idade
Mas na alma deste fado, sempre vivo
Cresce um canto cristalino, sem idade

É por isso que imagino, em liberdade
Uma gaivota que voa, renascida
E já nada me magoa, ou desencanta
Nas ruas desta cidade, amanhecida
Mas com um nó de saudade, na garganta
Escuto um fado que se entoa, à despedida

***

Publicado en Canciones adaptadas, Poemas | Deja un comentario

Poema: “Primer plagi de Larkin”.

 

“Primer plagi de Larkin”

         La primera poesia –la matriu- és una creació del poeta anglès Philip Larkin, que vaig descobrir gràcies a Marcel Riera. En concret, gràcies al llibre Finestrals, que en Riera va traduir i prologar (La breu edicions, 2009).

El segon és, justament, la traducció en català treta del llibre indicat. En efecte, és una traducció que funciona perfectament com a vers amb qualitat pròpia (cosa raríssima en el sector). I no m’estranya, perquè abans d’ahir Marcel Riera obtingué el premi Carles Riba a la Nit de Santa Llúcia.

El tercer és ja el plagi adaptatiu que potser no té gaire gràcia, però que funciona com a petit joc goliàrdic.Els goliards de l’Edat Mitjana eren clergues vagabunds i estudiants bergants (pícaros)  que vagaven per les universitats i per les ciutats i que vivien de l’almoina, de l’espectacle i del que podien. Una espècie de “perroflauta” avant la lettre i amb més nivell. Fins i tot, passaren a la història de la literatura, especialment amb la seva poesia satírica.

 

THIS BE THE VERSE

They fuck you up, your mum and dad.

They may not mean to, but they do.

They fill you with the faults they had

And add some extra, just for you.

 

But they were fucked up in their turn

By fools in old-style hats and coats.

Who half the time were soppy-stern

And half at one another’s throats.

 

Man hands on misery to man.

It deepens like a coastal shelf.

Get out as early as you can.

And don’t have any kids yourself.

 

Philip Larkin.

 

 

QUE AQUEST SIGUI EL VERS

 

Et varen ben fotre, el papa i la mama.

Potser no ho volien, però així és de cru.

A aquells defectes que els donaren fama

has d’afegir-hi els teus, i aquest ets tu.

 

Però a ells els van fotre també

uns vells folls amb barret i abric galdós

que tot i tenir un aspecte sever

solien barallar-se com gat i gos.

 

D’uns homes a uns altres, talment un fat,

l’aflicció, com un banc de sorra, creix.

Així doncs, fot el camp ben aviat

i si vols tenir fills, doncs tu mateix.

 

Versió de Marcel Riera.

 


 

QUE AQUEST SIGUI EL VERS

 

Et varen ben fotre, els teus professors.

Potser no ho volien, però així és de cru.

A aquells defectes que els donaren fama

has d’afegir la teva mandra, i aquest ets tu.

 

Però a ells els van fotre també

uns catedràtics desganats, amb discurs tenebrós,

que es passaven el dia en negocis aliens

i mai preguntaren a un alumne el seu nom.

 

D’un curs a un altre, talment un fat,

l’avorriment, com un banc de sorra, creix.

Així doncs, fot el camp ben aviat

i, si vols fer el doctorat, doncs tu mateix.

 

 

Contraversió de Joan Amenós, 22 de desembre del 2011.

 

Publicado en Poemas | Deja un comentario

Poema : “Ells”.

Com es pot veure fàcilment, un altre poema sobre el món universitari.

   

 “ELLS”

 

Venen en tren i s’adormen,

per autobusos vells i carreteres,

són ganduls i no llegeixen,

s’entusiasmen, no hi creuen.

Més sàvies les noies que els nois.

Imprevistos, ens reclamen consell:

«un llibre, doctor, una  pista per viure,

oi que vostè sap d’aquestes coses?”

Són la carn dels nostres fracassats

experiments, la vida que ens empeny,

el futur desordenat i exigent,

l’autèntic Nadal d’uns professors cansats.

 

Nadal, 2010.  J.Amenós

 

 

 

Publicado en Poemas | Deja un comentario

Poema: “Hispania, MMX”.

Més que un vers, una salutació recitable, molt inspirada en l’enèsima relectura de les Horacianes de V.A. ESTELLÉS. És més optimista del que penseu. La vaig publicar com a felicitació en un bloc jurídic el 24 de desembre del 2010, en plena crisi econòmica i de confiança del sistema. Està, també, ambientat en l’entorn universitari.

HISPÀNIA, MMX

 

Retornaren els soldats de les planúries gelades del Danubi,

rescalfant unes miques de carn magra i amb les crostes

resseques dels combats,

mentre l’emperador plorava borratxo

davant el fetge confirmatori de l’harúspex.

Algun bon alumne ja no pogué comprar

els llibres i en Pere va començar a treballar

en negre.

Així foren recordats aquells Nadals,

aquells dies.

Joan Amenós Álamo, desembre 2010.

***

Publicado en Poemas | Etiquetado | Deja un comentario

Poema: “Poema a l’església de Reixac”.

Pròpiament, Reixac és una església. Però he utilitzat la paraula “ermita”, potser seduït pel prestigi poètic del mot.

 

Perquè et resignes, perquè t’adones

Del que és el sempre i és el mai més,

Jo et vinc a veure moltes estones,

(…)”

                            Josep Maria de Sagarra.

 

No vull fer-te un poema

retòric. Només

voldria parlar

del sentiment autèntic

que tu em desvetlles,

solitària ermita de Reixac.

 

No sé si és important,

però deixaré constància

de roures i alzinars,

de les fonts que t’envolten,

dels pins, la creu de terme

i la llum dels capaltards.

 

I estimaré per sempre

-mentre hi pugui pujar-

el teu esvelt campanar:

un perfil de pedra antiga

amb finestres estretes

i coloms enjogassats.

 

Ja sé que no són coses

que mereixin un clam,

que no surts als diaris

ni és daurat el teu altar,

que tu no has fet miracles

ni ets una peça d’art.

 

Però quan m’hi arribo sol,

sense un motiu prou clar,

i veig tanta bellesa

-el bosc quan cau el dia

i el sol mig amagat

i a la nit els reflexos

dels fanals a la vall-

em penso que la vida

potser un sentit tindrà.

 

I quan retrobo al barri

els veïns i els companys

que m’expliquen les dèries

i les inevitables penes

que ens desesperaran,

potser és absurd i il·lògic,

però resta dintre meu

-com una perla viva,

com un joiós senyal-

el teu perfil de pedra,

ermita de Reixac.

 

..J.Amenós, juny del 1999.

 

 

Publicado en Poemas | Etiquetado | Deja un comentario

Poema: “A Manolo Cachón, siguiendo la manera de Quevedo y en ocasión de su recuente relevo como Decano de la Facultad de Derecho”.

“A MANOLO CACHÓN, SIGUIENDO LA MANERA DE QUEVEDO Y EN OCASIÓN DE SU RECIENTE RELEVO COMO DECANO DE LA FACULTAD DE DERECHO”.

 

Poema que escribí, según tengo fechado, en julio de 1998. Era un homenaje a una de los profesores que más he admirado a lo largo de mi vida. Me refiero a Manolo Cachón Cadenas, destacado catedrático de Derecho Procesal y prototipo machadiano del hombre bueno, en el buen sentido de la palabra.

 

         El poema nace al calor de nuestra común experiencia en el Decanato de la Facultad de Derecho. Él, como Decano, y un servidor como humilde Secretario. Me dolía ver aquel sabio inmenso concentrado en las tareas pesadas que asume un Decano (que van desde la mediación en los ridículos conflictos académicos hasta la presidencia o participación en innumerables e improductivas comisiones, pasando por un papeleo inacabable). De ahí el carácter de liberación del final del mandato, que aparecen el poema. La referencia a Manresa no necesita explicación entre los procesalistas, ya que su manual presidió una gran parte de la historia española de la asignatura. Digamos, por último, que Manolo Cachón, como puede verse en sus últimas publicaciones, escribe un castellano claro y bellísimo. Añadiré, igualmente, que he practicado alguna pequeña variación con respecto a la versión que tuve ocasión de regalarle y dedicarle.

 


 

Rebuscando en las reglas del proceso,

das a cada postura contrapuntos,

creas arreglos, cordura en los asuntos,

de la ley depurando su exceso.

 

 

De estas aulas tú tomaste el peso,

triste universidad sin mármol puro,

sin luz de Salamanca, cetro duro

que tuvo tu limpio corazón preso.

 

 

Sabias letras, los libros de Manresa

ya te liberan de aquel ruido y abona

tu pensar el silencio de tu mesa.

 

 

Quieres más luz y dejas la corona

que te oprime; mas tu valor no cesa:

crece, en mi recuerdo, tu persona.

 

Joan Amenós Álamo, julio de 1998.

 

 

 

Publicado en Poemas | Deja un comentario

Poema: Versión en francés de la “Invocació a Frederic Mistral”, de Josep Maria de Sagarra.

En esta ocasión, me atreví con el impresionante poema de Sagarra “Invocació a Frederic Mistral“. Creo no haberle traicionado demasiado en alguna interpretación un tanto osada. En homenaje a mi estimada Suzanne Privat-Teissedre utilicé el francés y espero que los usuarios de esta lengua no sean demasiado rigurosos en su valoración. Por lo demás, el poema de Sagarra me sigue atrayendo muchísimo. No tanto por los guiños políticos o históricos sino por la descripción de la bellísima  Provenza, de su paisaje y de sus cosas, de su eterna Magalí, salvaje y de rostro fino.

*

« Invocation à Frédéric Mistral »

 

                            Version en français, en mémoire de Suzanne Privat-Teissedre, Roquemaure, Provence.

 

Sur l’asphalte bourdonne la roue bouillante,

Et il y a un vernis nacré à la plage.

La dent de nickel invente nous rythmes,

Et tout est neuf avec neuf maquillage.

 

Le désir avec la machine  raccourcit,

Le gant acajou crevasse le maxillaire,

Et l’écume du cheval de course

Éclabousse avec diamants la piste verte.

 

Nous vivons avec la joie enterrée

Et nous habitons dans l’artifice de la tristesse,

Et nous sommes vendus tout à fait et chaque jour

Meurt au ciel quelque étincelle enflammée.

 

***

Mais notre voix défigurée

Avec cette inquiétude d’aujourd’hui fait fête,

Parce qu’il y a un maillot sur la peau fatiguée,

Un maillot frais avec le sel de la tempête actuel.

 

Ah, nous ne captons pas la nette mélodie,

Nous vivons sous une ombre large,

Mais nous ne renions pas du nôtre jour,

Nous ne voulons pas un autre printemps.

 

Nous vivons notre temps parce que c’est le nôtre,

Avec poignard ou avec voix parasitaire,

Mais nous savons que nôtre parfum du rostre

Est un parfum acide, un parfum de machinerie.

 

***

Sur le couleur de nôtre chemise

Nôtre paresse luit,

Nous sommes citoyens avec une folie grise,

Mais nous aimons de temps en temps la grâce

 

D’une branche d’olivier de cendre pure,

Ou du sang d’une cerise vive,

Ou d’une bouture résineuse de la nature

Sauvage et primitive.

 

Nous aimons savoir que les charrues antiques

Pénètrent dans les humidités violâtres,

Et que dans les troupeaux il y a un pleur de tontes

Qu’est aussi à l’herbe des prairies.

 

Nous accoutumons nôtres nerfs défiants

A contempler les paysages millénaires

Et les nids des rossignols que ne changent pas.

Et tout cela est un repos pour nos fièvres et nos délires.

 

***

 

Heureux soit qui a trouvé la parole :

Il a pureté aux entrailles,

Il peut dire d’une manière neuve

Le secret immuable des montagnes !

 

Heureuse soit la pensée que ne refroidit pas

Devant du vol aigu des alouettes,

Et définit éternités de soie

Au-dedans de la fragile essence des roses.

 

***

 

Et pour ça, Frédéric, aujourd’hui

Mon souvenir salue les escaliers

De ta villa et ta barbe de farine

Et ton chapeau de provençal avec les bords larges.

 

Et je salue aussi ta pommette de couleur de miel et de cidre,

Et les oeils que, à les nuits plus arides,

Ont un tremblement de pourpre et de vitre

Que fait luire le dos des cantharides.

 

Et pour cela, Frédéric, très fatigués,

Fatigués de distiller les herbes amères,

Nous aimons ton élan brun

Du dompteur de taureaux à la Camargue.

 

En toi les paroles sont vives,

Tu extraits chair et sang même des cendres,

Et tu as fait les olives plus brillantes

Et plus tendres les lèvres de les jeunes filles.

 

***

 

Nous connaissions la pousse que tu rêvais,

Nous savions que Magali est sauvage et qu’elle a le visage fin,

Mais avec vos mots ces choses bleues

Nous posent une larme à la pupille.

 

Ta volonté commence

Là où les savants finissent sa stridulation ;

Grâce à toi Provence est plus Provence

Parce que tu l’as peint avec tes lèvres.

 

Parce que dans le cœur deux vents t’accompagnaient,

Un vent caresse et l’autre vent effraie,

Et tu es aussi comme un dieu qui épie toute chose

Et tu as une allure de berger que seulement chante.

 

***

 

Nous cherchons les merveilles

dans ta œuvre tranquille,

Et nous trouvons l’huile et le vin, la laine et le fromage,

Tous ces dons antiques  et éternels.

 

Nos langues et nos rostres sont différents

Mais il y a une liaison entre toi et nous, c’est vrai,

Tu n’es pas étranger,

Tu es le frère majeur de la même race.

 

Les ans s’écoulent, mais tu as la verdeur des peupliers,

Tu es de plus en plus vif,

Plein d’abeilles et de vers à soie

Et plein du nôtre soleil à ton visage.

 

Mon lèvre ne doute pas :

Notre cœur n’est pas loin!

Oh Frédéric! Archange de la Provence !

Prie au bon Dieu pour les vignes de la Catalogne.

 

 

Version de Joan Amenós Álamo.

****

 

 

 

 

Publicado en Poemas | Deja un comentario