“El temps serà llarg”, a la manera de Pere Rovira. Poema.

…      1.-És Pere Rovira el millor poeta viu en català? Crec que és una hipòtesi raonable, després que el meu maître en poésie  i metge de capçalera, en Marcel Riera, me’l descobrís. En concret, a un llibre recopilatori al qual ell va tenir cura de la selecció: Dona’m la mà. Cinquanta poemes d’amor (Viena edicions, 2016). Hi apareixia “Records de l’altre món”, de Pere Rovira, que en Marcel va recitar, magníficament, a la presentació del recull. Lògicament, vaig destinar després una part dels meus estalvis a adquirir el volum de Rovira, Contra la mort, que és on es troba originàriament el poema en qüestió i que és un llibre excepcional.

*

…      2.-No el transcriuré. Teniu l’oportunitat de comprar el recull de Riera o l’obra de Rovira, tots dos realment econòmics. Ara bé, he tornat a caure en el joc del plagi i, així, la reflexió sobre la mort i l’amor a la poesia de Rovira la  transformo en meditació sobre la mort de l’amor.

**

         3.-Jugo especialment amb la cançó Ne me quitte pas, de Jacques Brel, que té una lletra impecable i que és  una de les millors cançons que s’han escrit mai. Tot i que cito al poema la ja famosa interpretació de Brel plorant, he de reconèixer que hi ha dues recreacions  magnífiques: una més clàssica i molt coneguda de Johnny Holiday i una altra que he descobert –austera, trencada, espartana- d’Sting. Com podeu intuir, és una cançó  que han de cantar homes. Ho sento. És innegociable (les versions femenines no capten l’angoixa de Brel).

…      Al darrer vers apareix la relació entre la solitud individualista i la mort, una idea que està a un vers de Juan Luis Panero –“Meditación idiota a la hora de acostarse solo”-  i que sovint també em torna a la memòria.

 

         “El temps serà llarg” (a la manera de Pere Rovira).

 

Se’m farà llarg el temps. Jo, a l’altre costat

de la ciutat grisa; tu, al raval de la vida;

esperant que el bolero em digui una mentida:

que tindrem futur i que reviurà el passat.

 

Em trobaràs a la pantalla, un aparell al racó

que et fa mandra teclejar, fantasma del desig

d’estar amb tu, que s’amagarà entremig

d’un directe d’en Brel, la gran cançó d’amor.

 

Un film antic que et descobriren els meus ulls,

que ja no et podran veure; ja no faràs carícies

amb la  teva mà jove dels anys de les delícies

i no perdràs més temps perquè ja has passat full.

 

El ne me quitte pas ja no et farà cap mal,

ni el  seu cantant que amb mi plora ara,

la chanson française ja no serà una cara,

ni l’ombre de ton chien un mític animal.

 

No dormirem plegats ni tindràs enyorança

perquè a la teva carn impacients enamorats

faran el seu treball i amb un punt de crueltat

em callaré l’engany de qualsevol esperança.

 

No vindràs mai perquè tot és impossible,

perquè tu ja no vius al barri dels vençuts,

i en el meu llit no tornarem a estar junts,

abraçat restaré al teu cos invisible.

 

                   Novembre, 2016*.

                   Joan Amenós Álamo

 

*Fins al maig del 2017, el darrer vers era aquest: “serà un nínxol odiós per a un final horrible.”

***

 

 

 

Acerca de Joan Amenós Álamo

Professor de Dret Administratiu
Esta entrada fue publicada en Poemas. Guarda el enlace permanente.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.