Poema: “Primer plagi de Larkin”.

 

“Primer plagi de Larkin”

         La primera poesia –la matriu- és una creació del poeta anglès Philip Larkin, que vaig descobrir gràcies a Marcel Riera. En concret, gràcies al llibre Finestrals, que en Riera va traduir i prologar (La breu edicions, 2009).

El segon és, justament, la traducció en català treta del llibre indicat. En efecte, és una traducció que funciona perfectament com a vers amb qualitat pròpia (cosa raríssima en el sector). I no m’estranya, perquè abans d’ahir Marcel Riera obtingué el premi Carles Riba a la Nit de Santa Llúcia.

El tercer és ja el plagi adaptatiu que potser no té gaire gràcia, però que funciona com a petit joc goliàrdic.Els goliards de l’Edat Mitjana eren clergues vagabunds i estudiants bergants (pícaros)  que vagaven per les universitats i per les ciutats i que vivien de l’almoina, de l’espectacle i del que podien. Una espècie de “perroflauta” avant la lettre i amb més nivell. Fins i tot, passaren a la història de la literatura, especialment amb la seva poesia satírica.

 

THIS BE THE VERSE

They fuck you up, your mum and dad.

They may not mean to, but they do.

They fill you with the faults they had

And add some extra, just for you.

 

But they were fucked up in their turn

By fools in old-style hats and coats.

Who half the time were soppy-stern

And half at one another’s throats.

 

Man hands on misery to man.

It deepens like a coastal shelf.

Get out as early as you can.

And don’t have any kids yourself.

 

Philip Larkin.

 

 

QUE AQUEST SIGUI EL VERS

 

Et varen ben fotre, el papa i la mama.

Potser no ho volien, però així és de cru.

A aquells defectes que els donaren fama

has d’afegir-hi els teus, i aquest ets tu.

 

Però a ells els van fotre també

uns vells folls amb barret i abric galdós

que tot i tenir un aspecte sever

solien barallar-se com gat i gos.

 

D’uns homes a uns altres, talment un fat,

l’aflicció, com un banc de sorra, creix.

Així doncs, fot el camp ben aviat

i si vols tenir fills, doncs tu mateix.

 

Versió de Marcel Riera.

 


 

QUE AQUEST SIGUI EL VERS

 

Et varen ben fotre, els teus professors.

Potser no ho volien, però així és de cru.

A aquells defectes que els donaren fama

has d’afegir la teva mandra, i aquest ets tu.

 

Però a ells els van fotre també

uns catedràtics desganats, amb discurs tenebrós,

que es passaven el dia en negocis aliens

i mai preguntaren a un alumne el seu nom.

 

D’un curs a un altre, talment un fat,

l’avorriment, com un banc de sorra, creix.

Així doncs, fot el camp ben aviat

i, si vols fer el doctorat, doncs tu mateix.

 

 

Contraversió de Joan Amenós, 22 de desembre del 2011.

 

Acerca de Joan Amenós Álamo

Professor de Dret Administratiu
Esta entrada fue publicada en Poemas. Guarda el enlace permanente.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.