Poema: “Poema a l’església de Reixac”.

Pròpiament, Reixac és una església. Però he utilitzat la paraula “ermita”, potser seduït pel prestigi poètic del mot.

 

Perquè et resignes, perquè t’adones

Del que és el sempre i és el mai més,

Jo et vinc a veure moltes estones,

(…)”

                            Josep Maria de Sagarra.

 

No vull fer-te un poema

retòric. Només

voldria parlar

del sentiment autèntic

que tu em desvetlles,

solitària ermita de Reixac.

 

No sé si és important,

però deixaré constància

de roures i alzinars,

de les fonts que t’envolten,

dels pins, la creu de terme

i la llum dels capaltards.

 

I estimaré per sempre

-mentre hi pugui pujar-

el teu esvelt campanar:

un perfil de pedra antiga

amb finestres estretes

i coloms enjogassats.

 

Ja sé que no són coses

que mereixin un clam,

que no surts als diaris

ni és daurat el teu altar,

que tu no has fet miracles

ni ets una peça d’art.

 

Però quan m’hi arribo sol,

sense un motiu prou clar,

i veig tanta bellesa

-el bosc quan cau el dia

i el sol mig amagat

i a la nit els reflexos

dels fanals a la vall-

em penso que la vida

potser un sentit tindrà.

 

I quan retrobo al barri

els veïns i els companys

que m’expliquen les dèries

i les inevitables penes

que ens desesperaran,

potser és absurd i il·lògic,

però resta dintre meu

-com una perla viva,

com un joiós senyal-

el teu perfil de pedra,

ermita de Reixac.

 

..J.Amenós, juny del 1999.

 

 

Acerca de Joan Amenós Álamo

Professor de Dret Administratiu
Esta entrada fue publicada en Poemas y etiquetada . Guarda el enlace permanente.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.