Autoavaluació

Com a conclusió en la confecció d’aquest blog, realitzo a continuació, una reflexió sobre el que he après en aquesta assignatura (TAC).

En general, per a mi ha significat la possibilitat de posar en pràctica la meva creativitat en l’entorn de la tecnologia digital i les webs, en el qual la meva activitat sempre havia estat passiva en quant a termes acadèmics. No se m’havien pogut donar més opcions que l’ús d’un moodle com ha descàrrega de fitxers o aplicacions com el JClic de les quals no recordo aprendre pràcticament res. Però crec que amb la investigació i l’anàlisi que he realitzat en alguns temes com la Web 2.0, els blogs i les wikies, la gravació o producció d’imatges… acompanyat de l’anàlisi de les emocions en la comunicació m’ha fet crear una visió més global i completa de les relacions entre les persones i la comunicació.

Aquesta assignatura també ha donat peu a que em faci una pregunta important com a pedagoga per el futur que em depara: les eines tecnològiques suposen una millora en l’educació o tenen més inconvenients que avantatges?

Crec que he pogut formular també una resposta i és favorable a la utilització  d’aquestes eines, ja que mentre visquem dins del sistema globalitzat, consumista i capitalista tindrem la necessitat de fer-ne ús, i no seran negatives per la comunicació, i per tant, per al desenvolupament vital de les persones en l’ensenyament mentre se’n faci un bon ús. Potser aquest argument està sobrevalorat però jo crec que és així. Si aprenem a ser responsables i a ensenyar a ser-ho, la tecnologia no suposarà un obstacle. Per això crec que els coneixements que he adquirit tenen repercussió en el meu desenvolupament professional, perquè ara tinc una idea més clara de l’ús responsable que en puc fer i de com puc treure’n el màxim profit.

En canvi, crec que es podria haver tret més profit de les classes de TAC ja que no eren massa dinàmiques i l’assignatura es presentava com a tal pel fet de poder interactuar amb interfaços que deixen llibertat a l’estudiant per a treballar i ser creatiu. També he trobat en falta una avaluació més acurada per saber si anava en la bona direcció o s’havien de perfilar o corregir alguns aspectes del blog. Això ha fet – i reconec també la meva responsabilitat- que no m’impliqués completament en les entrades que se’m demanaven i no les he pogut lliurar totes a temps.

Pel que fa al treball en grup també he trobat en falta un seguiment per part del professorat sobre tot quant a eines per poder treballar la comunicació i que fos en el seu màxim fluïda i entenedora. En aquest aspecte, el treball de la wiki no m’ha ajudat sinó que m’ha tret molt de temps, però he pogut aprendre a analitzar una pel·lícula des de punts de vista interessants i a confeccionar una wiki.

El meu punt dèbil ha estat que no he anat al dia amb la feina i que no m’he implicat suficientment. D’altra banda, m’he esforçat molt en les entrades que he fet i crec que he obtingut un bon resultat.

Salutacions, Namar

Arquitectura en fabricació digital 3D: Casa dei Bambini

Se’ns proposava fer un disseny en un programa que permet fer una producció digital en 3D i posteriorment imprimir-la i vaig tenir la idea de fer una Casa dei Bambini a l’estil de la gran pedagoga Maria Montessori. Aquesta pedagoga m’ha impactat molt i vaig voler juntar un projecte que vaig fer a 4t d’ESO sobre un disseny arquitectònic d’una casa hexagonal i amb una plataforma en moviment seguint les hores solars.

imagen-2-casa-dei-bambini

https://www.tinkercad.com/things/8WeT4DJbzXF-casa-dei-bambini/editv2?sharecode=7BC7edo_CsFZbbt-L3yR2R7iDbca0TzQ69e30eWU6Vc=

logo-tinkercadTinkercad és un programa molt interessant per a començar en aquest món de la tecnologia d’impressió 3D. Està a l’abast de qualsevol persona i és fàcil d’aprendre a utilitzar. Crec que és una eina que té futur i que pot implicar una millora en la fabricació d’objectes. He seguit explorant i he fet un intent de fer l’icona del blog amb Tinkercad però finalment he utilitzat un programa editor d’imatges (Fotos d’Apple) i he creat el meu propi icone amb una simbologia determinada a partir d’una fotografia d’internet:

icono

Experiència educativa en la tecnologia

Al llarg de la meva vida acadèmica, se m’han proporcionat alguns coneixements pel que fa a informàtica i he pogut utilitzar en ocasions, aplicacions tecnològiques al treball que realitzava a classe.

jclic_logoA l’educació primària vaig entrar en contacte amb eines com JClic des de la pàgina d’edu365.cat on treballavem continguts de classe. També el programa d’escriptori Paint, que permetia una major creativitat però que només vaig utilitzar els primers cursos. Després ja es demanava treball en grup a través del Microsoft PowerPoint, però era didàctic i apreníem bastant.word

A primer d’ESO vaig tenir una assignatura sobre programes tan necessaris com el Microsoft Word i l’Excel. Vaig aprendre allò bàsic que es necessita i el reforç que tenia a casa amb la meva família per aprendre més del que se m’explicava a classe m’ha fet que controli bastant aquestes dues eines

A l’educació secundària es feia servir una plataforma moodle per a la descàrrega de fitxers però a part de fer aquest ús no es feia servir per res més. L’última eina nova que vaig aprendre a utilitzar va ser a segon de Batxillerat, un programa de disseny tridimensional en el qual havíem de saber reproduir les lleis de la física i els experiments de classe.imagen-ins

IL·LUMINEM UN FANTASMA

‘Ghost’ és una pel·lícula de 1990, dirigida per Jerry Zucker i protagonitzada per Patrick Swayze, Demi Moore i Whoopy Glodberg que va guanyar premis com els Oscar o els Globus d’Or. Va tenir molt èxit en el seu moment, però molts crítics creuen que està sobrevalorada sobretot perquè la qualifiquen d’empallegosa i “nyonya”. D’altra banda, la banda sonora és perfecta i la combinació de l’elenc d’actors un “boom” de popularitat. A més, el tema de l’amor després de la mort és un argument que atrau al públic per sí mateix.

He escollit aquesta seqüència del final de la pel·lícula perquè té una il·luminació molt diferenciada de la resta d’escenes, a part de l’ambient dramàtic que té que la fa més entranyable. A grans trets, es pot observar una translació de llum dura a llum més suau a mesura que avança la trama. Primer veiem com hi ha un petit focus de llum principal que imita la de la lluna entrant per una finestra a la dreta dels personatges. Aquesta, fa un contrast d’ombres pronunciat ja que l’escena comença després de finalitzar una situació d’acció i de perill. Aquest contrast marca més les faccions de la cara dels personatges i per tant, es marquen les seves reaccions en adonar-se que la Molly (D. Moore) pot tornar a sentir la veu d’en Sam com a fantasma (P. Swayze), que únicament podia ser escoltat per l’Oda Mae (W. Glodberg).

Als 20 segons, apareix una llum suau que il·lumina al fantasma pel darrere, és una font de llum de fons (a màxima potència) més gran i que crea ombres molt més difuminades que van desapareixent a mesura que la llum es fa més intensa. Després s’enfoca el personatge de la Molly pel darrere i es pot veure l’ombra que es crea en la part posterior del cap, fet que mostra que només té llums frontals com la pròpia brillantor que emet en Sam. Quan l’Oda Mae li recorda al fantasma que l’estan esperant, torna a haver més contrast d’ombres perquè està de costat a la font principal de llum, és una llum una mica més dura. En canvi, en Sam té una llum suau, il·luminat per la seva pròpia brillantor i el focus que ara es troba al costat dret de la seva cara, crea un rostre més dolç.

A partir d’aquí, la seqüència té la mateixa il·luminació respecte als personatges: la Molly (aixecada) té una font de llum de “contra” al seu darrere que fa que es marqui la separació amb el fons i la llum de gran potència frontalment (principal). El Sam té aquesta font de llum potent al darrere fins que es gira i a mesura que s’allunya, la seva figura es va fent més fosca pel contrast de tanta llum cada vegada més a prop.

ANÀLISI AUDIOVISUAL, LA FORÇA DE LES PARAULES

He escollit aquest anunci perquè té un valor molt important a ensenyar-nos, que és la solidaritat i ajuda als més necessitats. A més, el missatge es centra en la força de les paraules, que poden ajudar a fer una mica millor el món. L’ajuda que li proporciona aquesta dona no és donar-li unes quantes monedes, sinó una ajuda real, que pugui canviar el missatge. Ara bé, si ho analitzem tècnicament, en l’àmbit audiovisual, trobem que:

Al principi de l’anunci es disposen plans generals i angles frontals per a situar a la persona que visiona el vídeo. Després van apareixen primers plans per a marcar la diferencia entre l’exemple de les noies rient i contentes amb el xocant missatge del rètol demanant ajuda “Sóc ceg, per favor ajuda’m”. En aquest últim pla trobem el primer angle contrapicat per a donar importància al cartró de l’home ceg. També es veuen alguns plans mitjos i algun de detall (sabates de la dona) però el que abunda més són els primers plans per a observar detenidament les expressions dels personatges. I pel que fa als angles abunden l’angle contrapicat i picat, per a marcar la minusvalia de l’home ceg i la necessitat d’ajuda en contraposició a la  gent que passa per davant d’ell al carrer.

D’altra banda, el moviment de càmara no és molt actiu. La panoràmica horitzontal es pot observar en alguna seqüència o travelling en retorcès en el moment que es mou des de la dona fins al nou cartell, però en general la càmara es troba estàtica. Crec que així l’espectador es fixa en el protagonista i no tant en el moviment de les persones del voltant, i també dóna una visió de conjunt en les escenes.

CAMINANTE, NO HAY CAMINO, SE HACE CAMINO AL ANDAR

Caminante no hay camino

Quan vaig trobar aquesta imatge, em va agradar que tingués aquests meravellosos versos d’Antonio Machado. Al concepte “camí“, sovint se li atribueix el paral·lelisme amb la vida. Per a mi significa la direcció que decideixo prendre per a fer una petjada més. Jo faig el meu propi camí, ningú més el pot fer per mi. En la imatge es veuen les petjades ja fetes en la sorra, és el passat que veiem quan girem la vista enrere. Però no tornaré a trepitjar-lo, no puc refer-lo, així que segueixo endavant sabent tot el que he deixat i emprenent una nova petjada, una nova aventura. El paisatge, el futur, és incert, però veig una llum al final. És la línia divisòria entre terra i mar i el cel, una il·lusió d’anar més enllà del que veiem.

És un primer pla pel que fa a la fixació de les petjades a la sorra però també és general perquè es veu el fons. Això és molt adequat pel missatge que he volgut donar perquè pots veure les petjades d’aprop, el camí que ha deixat la persona, sense perdre de vista l’horitzó. El pla general permet fer una descripció de l’entorn: la platja, el color del cel, els núvols, etc. El pla en detall en canvi, em permet observar fins i tot com és l’última petjada, i les formacions a la terra.

L’angle que s’ha utilitzat és frontal o normal perquè está a prop del terra, tot i que podria ser lleugerament picat. No canviaria l’angle amb que s’ha efectuat la fotografia perquè així es dóna importància a la senda que s’ha fet i la projecció es fa des de la petjada cap a una obertura espacial al paisatge de fons.

Probablement li aplicaria a la fotografia un moviment horitzontal acabant en l’enfocament de la càmara cap on encara no s’ha trepitjat, que representaria la mirada cap endavant, al futur; però observant les petjades que faig, el present.

REFLEXIONEM, WEB 2.0

L’aparició de l’estadi World Wide Web va suposar d’entrada una nova visió per a accedir a la informació. Aquesta havia deixat de ser consultable únicament a través d’impressions materials. Però va web2-0ser més transcendent amb la creació de les Web 2.0, que han permès una transformació en l’usuari de passiu a actiu. Així, aquest va passar a interactuar amb d’altres a través d’una mateixa pàgina web: possibilitat de comentar publicacions, compartir productes multimèdia, emmagatzematge online, etc. El treball col·laboratiu ha agafat gran rellevància tant a empreses com a l’àmbit educatiu, i la globalització s’ha accelerat de forma exponencial. L’ús més destacat de les Web 2.0 es localitza en eines com les xarxes socials, els blogs i les wikis, integrant-se en el dia a dia de la persona.

Aquesta evolució de les Web 1.0, ha reduït considerablement els costos de difusió, ja que la creació/possessió de qualsevol plataforma és gratuïta. Com a gran avantatge doncs, trobem que s’ha donat una democratització dels mitjans fent que qualsevol persona pugui tenir les mateixes possibilitats de compartir informació. Podem tenir una emissora de ràdio online pròpia, un periòdic, un canal de vídeos, etc. Amb l’augment de producció d’informació, s’augmenta la fragmentació i per tant, els usuaris tenen accés a continguts que no es publiquen als mitjans tradicionals.

Considero que és un gran avenç tant tecnològic com cultural amb un ús adequat. La competència digital és clau per a mantenir ordre fora del caos de la globalització. La meva relació amb aquest tipus de tecnologia és limita a l’ús de xarxes socials com Facebook o Instagram, plataformes per a compartir recursos com Google Drive, Youtube i d’altres, i consulta de wikis com Viquipèdia. Tot i que no tinc especial interès per aquest món informàtic, penso que aprendre a utilitzar més eines o millorar el seu ús hem pot facilitar molt la meva feina posterior com a professional de l’educació i que per tant, és important en el meu procés d’aprenentatge.