El català per a tot i tothom

Reflexions i idees

febr. 25 2013

Mòdul M44- Intercomprensió lingüística

Posted in General by Nadia Illa Vilagut |

En aquest mòdul hem près consciència del terme de la “intercomprensió lingüística” del qual, en el meu cas, no en tenia coneixement de cap tipus. A les primeres hores de classe vam aproximar-nos-hi de manera més teòrica, tot responent a qüestions com què és la intercomprensió, des de quan s’utilitza i quins són els seus avantatges. En les darreres sessions de classe vam poder veure com la tecnologia havia modificat el concepte d’intercomprensió a través de programes interactius que permeten dur a la pràctica aquest sistema d’aprenentatge de manera virtual.

En primer lloc, doncs, voldria parlar breument de què és la intercomprensió lingüística. Es podria definir com una forma de comunicació en la qual cadascú parla la seva llengua materna i pot entendre la de l’altra tot ajudant-se de connexions mentals relacionades amb les característiques comunes d’una mateixa família de llengües. Així doncs, la intercomprensió es pot dur a terme entre parlants de llengües romàniques, eslaves o escandinaves, per exemple. Cap de les llengües és igual, però pel fet que tenen un origen comú, guarden moltes estructures lingüístiques erguides pel mateix patró.

Per exemplificar-ho, podríem dir que en una classe d’intercomprensió, l’objectiu seria que un parlant nadiu de portuguès acabés entenent i dominant (segons les habilitats lingüístiques que es marqui com a objectiu), un text en francès, romanès, italià, espanyol o en català. Aixì doncs, podem dir que aquell alumne dominarà parcialment alguna de les altres llengües, segons per a què la necessiti: potser només necessita entendre-la llegida, o bé dominar-la oralment, o bé escriure-la… Direm, en aquest cas, que probablement no s’acabarà dominant la llengua al mateix nivell que un nadiu, però en poc temps, i gràcies a la capacitat de relacionar els coneixements lingüístics previs, serà senzill acomplir l’objectiu de copsar una llengua germana.

Des d’un punt de vista psicològic, la intercomprensió es basa en la idea que els individus tenim una capacitat natural pel llenguatge que no només ens permet expressar les nostres idees, sinó també entendre els missatges que s’expressen en aquestes idees.

Des de la perspectiva metodològica, és necessari que la intercomprensió s’ensenyi mitjançant principis didàctics que en facilitin l’adquisició. El primer principi es basa en la motivació, és a dir, ensenyar a l’alumne que no aprèn una llengua estrangera des de zero, sinó que hi ha moltes coses que ja coneix. El segon principi es basa en un aprenentatge autònom segons el qual, els estudiants han de ser capaços d’avançar ells sols i a continuació, rebre l’ajuda del professor. Finalment, la intercomprensió obre les portes a una educació intercultural gràcies al coneixement de cultures diferents gràcies a l’aprenentatge de llengües estrangeres.

Com hem esmentat a la introducció, a la darrera sessió del mòdul d’aquesta assignatura vam poder entrar en contacte amb programes del web 2.0 que es centraven en la intercomprensió de les llengües romàniques. Vam veure diferents programes que acompanyaven l’aprenent en el seu procés d’intercomprensió, tot tenint en compte la llengua d’origen i les altres llengües que dominava. A partir d’activitats interactives, de la mescla de teoria i pràctica, l’alumne anava adquirint nous coneixements de les altres llengües i, el més important, prenia consciència de les seves capacitats i la seva motxilla de coneixements lingüístics.

Un fet que cal destacar d’aquest mètode didàctic és que, a diferència dels mètodes d’aprenentatge de llengües tradicionals, en els quals l’error és penalitzat, en el cas de la intercomprensió, l’error és entès com quelcom que ajuda l’aprenent a escalar uns centímetres cap al cim que ell mateix s’hagi marcat, sense ansietat ni angoixa, cercant solsament avançar en la comprensió i gaudir del camí.

La pregunta que ens plantegem és si la tecnologia ha afectat de manera positiva o negativa en l’ensenyament múltiple de llengües. Des del meu punt de vista, ha estat un canvi revolucionari en molts sentits, sobretot pel fet que facilita l’accés a l’aprenentatge a molta gent que, ja sigui per limitacions laborals, de mobilitat, econòmiques, etc, no podia apuntar-se a cursos presencials o bé fer una estada d’uns mesos per aprendre una llengua germana. Ara, en canvi, gràcies al progrés del web 2.0., des d’un ordinador és possible aconseguir el domini parcial d’altres llengües. A través de programes interactius, de materials didàctics penjats a la xarxa, de la possibilitat de connectar en persones d’indrets diferents per poder xerrar en els altres idiomes, en definitiva, d’aprendre llengües en un espai informal, flexible, sense limitacions ni fronteres. Amb tot això, un mateix és realment autònom en el seu aprenentatge, tot escollint textos reals que despertin el seu interès, mantenint converses amb altres aprenents sobre temes també reals, etc. La capacitat de l’aprenent d’establir connexions entre el seu globus de coneixements i els nous inputs que rep acceleraran la comprensió i el domini de llengües properes a la seva.

L’únic que cal és que l’aprenent tingui pautes i guies per no sentir-se perdut en una xarxa infinita de possibilitats, les quals no sempre són vàlides o òptimes per allò que volem (com vam poder veure, hi havia alguns programes que no estaven gaire ben lligats, o que no aconseguien ser eines útils per a la intercomprensió). Així doncs,  com a conclusió, trobo que la tecnologia és totalment positiva per al mètode de la intercomprensió, però que s’ha de saber seguir el camí correcte per no predre’s.

 

 


1 comentari

febr. 02 2013

Mòdul M31

Posted in General by Nadia Illa Vilagut |

ESTRATÈGIES DE MOTIVACIÓ A L’AULA

 

[vimeo]https://vimeo.com/59399123[/vimeo] 

 

En aquest vídeo casolà he intentat encaixar les propostes de Dörnyei amb els coneixements apresos a l’assignatura M31 i M32, tot partint del convenciment que és imprescindible aconseguir que els alumnes sentin motivació i interès per allò que estudien.

Per a un adult resulta més complicat aprendre una nova llengua en el sentit que un infant l’aprèn de forma inconscient i, en canvi, quan som grans l’aprenem de forma reflexiva. És per això que hi ha d’haver un objectiu de pes o un gran entusiasme que faci que s’assoleixi l’objectiu final, i els alumnes no desisteixin a mig camí. La gran part de l’èxit dependrà de la bona tasca del professor, el qual ha de saber transmetre als seus alumnes la passió que ell sent per allò que els ensenya. D’aquesta manera, els estudiants sentiran que allò que els suposa un esforç, té un sentit, i que es tracta d’un camí que els pot ser molt beneficiós si hi caminen amb pas ferm.

Així doncs, m’he centrat en les estratègies de motivació de Dörnyei del seu llibre “Estratègies de motivació a l’aula de llengües”. Tal i com apareix al vídeo, he escollit les tres que m’han semblat més importants, fins i tot imprescindibles, per a un bon professor: projectar entusiasme (1), relacionar-te personalment amb els alumnes (2) i fomentar el desenvolupament de la cohesió en el grup (3).

En el cas de l’estratègia 1, si fem l’exercici interior de recordar quins professors ens han influït o ens han marcat en la nostra vida acadèmica, de ben segur que ens en surten molt pocs. Quines característiques tenen aquells que recordem com a bons professors? En el meu cas, l’únic que tenen en comú és la gran passió que transmetien per la matèria que ensenyaven. Recordo una professora que ensenyava, a l’institut, historia de les religions. Entrava a classe desbordant d’energia i, expliqués la religió que expliqués, semblava que li anés la vida. Quan ens parlava del budisme, la imaginava en un temple budista amb el cap rapat, recitant oracions sagrades. En canvi, quan tocava l’Islam, semblava que resés cinc cops al dia i que l’únic al·licient de la seva vida fos Alà. Doncs bé, al final vaig descobrir que era atea, però que tenia una capacitat enorme per explicar amb entusiasme allò que ensenyava, pel qual sentia passió i, el més important, aconseguia transmetre-ho a tots els alumnes. A més a més, a final de curs organitzava sempre un dinar típic d’una de les religions que havíem estudiat, així com visites a temples sagrats a Barcelona, a museus, etc. Aquest és un exemple d’una professora que sentia entusiasme per allò que feia i el contagiava als alumnes. Hi ha millor professor que aquest? De ben segur que cap dels seus alumnes oblidarà mai les seves classes.

Voldria integrar aquesta estratègia a la meva pràctica docent perquè, per la meva experiència com alumne, com es pot deduir de l’anècdota anterior, trobo que és la manera que un professor pot arribar a influir de debò els seus alumnes (no només fer que aprenguin uns coneixements, sinó també guiar-los i motivar-los). Crec que serveix per millorar l’aprenentatge pel simple fet que aporta ganes i, consegüentment, l’ambient a classe serà molt més favorables si els alumnes tenen interès i estan atents i participatius a l’aula.

Hi ha moltes maneres d’aplicar aquesta estratègia, probablement dependrà del caràcter de cada docent, però sobretot cal mostrar una actitud molt positiva envers la matèria que s’ensenya  classe, fent entendre als alumnes per quin motiu allò és tan interessant o important pel docent (forma en què ells poden motivar-se i trobar-ho també interessant), i tenir sempre energia i un somriure a punt (una mica utòpic, però l’esperança és el darrer que s’ha de perdre…).

En el cas de l’estratègia 2, de relacionar-se personalment amb els alumnes, voldria aplicar-la a la meva pràctica docent perquè considero que, darrere dels rols de professor i alumne, hi ha persones, i això és molt més important que la resta. És imprescindible que el docent tingui present que està ensenyant a persones amb les seves circumstàncies personals, per a les quals assistir a aquella classe pot suposar un esforç, o bé pot ser el seu moment de desconnexió, etc. Sóc del parer que, com més proper sigui el professor, més tranquil i natural se sentirà l’alumne i això propiciarà el bon funcionament del grup i la comunicació entre els alumnes i el docent. Des d’aquest punt de vista, serveix per millorar l’aprenentatge en tant que els alumnes se senten escoltats i compresos, alhora que poden demanar al professor si necessiten aprofundir més en uns coneixements o en d’altres, perquè s’haurà generat confiança.

En el meu cas, l’aplicaré interessant-me per la vida dels meus alumnes, sempre i quan noti que tenen ganes d’explicar quelcom d’ells, per exemple: el país on van néixer, les seves aficions, la seva feina, etc. També és important explicar coses meves, perquè hi hagi un diàleg i s’estigui compartint quelcom (que, al cap i a la fi, d’això es tracta).

Per últim, l’estratègia 3, de foment del desenvolupament i la cohesió del grup, trobo que és imprescindible perquè els alumnes assisteixin a classe amb ganes i amb naturalitat, que s’hi trobin còmodes i puguin formar una pinya amb la resta de companys. Per aconseguir això és necessari fer exercicis i tasques que comportin la interacció, la cooperació i l’intercanvi d’informació personal verídica entre ells. D’aquesta manera, ells també trencaran el rol de companys de classe, i es veuran com a persones.

Cal, també, evitar l’aparició de patrons rígids a l’aula, com ara alumnes que s’asseguin sempre junts perquè provenen del mateix país, i fan una mena de grup tancat. Per intentar que això no succeeixi és necessari fer exercicis de grup molt sovint, inclús jocs competitius en petits grups, a través dels quals s’aconseguirà trencar el gel i es generarà confiança entre ells a poc a poc. És una bona idea organitzar trobades extracurriculars que no s’emmarquin en les quatre parets d’una aula, sinó que canviïn de context (anar a un museu, d’excursió, al cinema…).

Si puc, aplicaré aquesta estratègia de motivació a la meva pràctica docent mitjançant exercicis que propiciïn la interacció i el diàleg entre els alumnes. Això, sumat a les altres dues estratègies que vull emprar, podria ser la barreja necessària per fer que un grup d’adults que comencin a estudiar català com a llengua estrangera s’animin a venir a classe i a continuar assistint-hi fins a aconseguir els seus objectius inicials. Els fruits que poden créixer d’una experiència així poden ser immensos, tant pels alumnes com per al docent, però només si les coses es fan amb entusiasme i buscant-hi un sentit.

 


No hi ha comentaris

gen. 20 2013

“Desfent mites lingüístics”

Posted in General by Nadia Illa Vilagut |

La Maria Fradera ens ha fet reflexionar sobre la llarga llista de prejudicis lingüístics que existeixen i que, encara que molt ben camuflats, nosaltres mateixos duem al damunt. Adorno deia alguna cosa així com que mai no podrem desfer-nos del tot dels prejudicis perquè formen part de nosaltres, és a dir, els tenim assumits fins a tal punt que la nostra manera d’entendre el món ja parteix d’una sèrie de prejudicis. Per exemple, mai no podrem concebre la història tal i com va ser, pel fet que l’estudiem a través d’un tel de prejudicis propis de la nostra contemporaneitat. Trobo que és una reflexió molt interessant i, tot i que duta a l’extrem, força certa. Cadascú té una forma de veure el món i una visió pròpia de la realitat, que és el resultat de com la percep a través dels seus sentits. És per això que hi ha tantes veritats com persones, i que aquell que creu que sosté la bona, és el que està més errat de tots.

Però bé, no ens desviem del tema dels prejudicis. A classe se’ns van plantejar una sèrie d’afirmacions relacionades amb les llengües i amb l’aprenentatge d’aquestes. Primer, la Maria Fradera ens va fer reflexionar-hi en parelles o en grups de tres, per després debatre-ho entre tots. La majoria compartíem la mateixa opinió sobre cadascun dels prejudicis de la llista, tot i que n’hi havia de més polèmics que d’altres. Parlaré dels tres que em van cridar més l’atenció: “Les llengües dels pobles indígenes no són útils per expressar els valors de les societats occidentals i industrialitzades”, “Les llengües amb més parlants són més útils” i “La llengua materna és la llengua de la mare”.

En primer lloc, afirmar que les llengües dels pobles indígenes no són útils per expressar els valors de societats més industrialitzades és un prejudici, però, de fet, no està dient cap mentida. Em refereixo a que és possible que no tinguin alguns termes per definir algunes coses o situacions, pel simple fet que mai no les han vist o no necessiten anomenar-les. El prejudici, o l’error, està en dir que no són “llengües útils”, perquè en el moment que necessitin referir-se quelcom nou, poden crear una nova paraula amb aquell significat. Amb això estic associant les necessitats d’una societat amb la seva llengua, i afirmant que cada llengua té una evolució pròpia d’acord amb el progrés i el context de l’indret on s’utilitzi.

En segon lloc, considero que és fals pensar que una llengua amb més parlants és més útil, perquè la utilitat d’una llengua està en dominar-la si vius en un lloc on es parli. Per tant, si vius a Catalunya, és més útil saber parlar el català que no pas l’anglès, que potser té més parlants. Vist des d’aquest punt de vista, afirmar això és un error, però també podem enfocar-ho des d’una altra perspectiva: com més parlants tingui una llengua, més possibilitats laborals hi haurà. Per exemple, en el cas de l’espanyol, que es parla a Espanya i a la majoria de països de Sud-Amèrica, és una llengua útil si ho amidem per l’ampli ventall d’indrets on podrem anar i ser entesos, amb tot el que això comporta.

La tercera i última afirmació és, en la meva opinió, la més ambigua, perquè canvia segons el pas del temps i els canvis socials que tenen lloc. Si bé abans podíem considerar que la llengua materna era la llengua amb què ens parlava la mare, perquè era la persona que ens criava, ara no és tan fàcil afirmar això. La llengua materna pot ser la de la persona que ens cria, que no ha de ser necessàriament la mare (pare, tutor), o bé la de l’entorn en el qual creixem (la llengua que parlem a l’escola de ben petits, en un centre d’acollida, etc.).

La conclusió que vam treure a classe és que estem carregats de prejudicis lingüístics dels quals només podem desfer-nos quan acceptem que hi són. Així que… ja hem fet el primer pas!

problemalinguistico


1 comentari

gen. 01 2013

Reflexió sobre l’assignatura M42: “Cultura i civilització catalanes per a estrangers”

Posted in General by Nadia Illa Vilagut |

El més interessant d’aquesta assignatura és que, per plantejar-nos quins continguts s’haurien d’ensenyar i transmetre en una classe de llengua catalana per a estrangers, abans hem de qüestionar-nos primer la nostra pròpia visió sobre la cultura catalana. De vegades un es pot arribar a sorprendre quan, pensant que en té ple coneixement, s’adona que en realitat té moltes carències de les quals no n’era conscient.

El punt anterior és el primer sobre el que ens va fer reflexionar el Pau Sanchís, professor de l’assignatura: plantejar-se si la pròpia visió de la cultura és completa. En la meva opinió, la cultura és un àmbit molt ampli que acull un gran ventall d’aspectes, raó per la qual, a l’hora de preparar una assignatura sobre cultura catalana, cal escollir amb criteri què pot resultar més interessant i enriquidor per uns alumnes estrangers.

Probablement, quelcom molt important que cal tenir en compte per triar el contingut de les classes són els interessos dels estudiants. Depenent d’on siguin, potser els cridarà més l’atenció la història catalana, o bé la política, o bé la música, o l’arquitectura… Caldria tenir una lleugera idea de les motivacions dels alumnes per aprendre català: hi ha un interès especial o bé ho escullen perquè sembla una assignatura d’aprovat fàcil?

Deixant de banda els interessos de l’alumnat, cal també, un cop el grup comença les classes, saber crear curiositat i generar entusiasme per continuar en aquella assignatura, ja que, pel que es veu, en molts casos es tracta d’optatives de les quals els alumnes es poden desentendre si no els acaben de fer el pes. Així doncs, sembla que impartir classes de “Cultura i civilització catalanes” a estrangers no és una empresa gaire fàcil, però suposa un repte engrescador per a qualsevol professor amb vocació i ganes.

A banda dels punts comentats anteriorment, el professor ens va parlar d’estratègies de motivació dels alumnes que ell mateix va dur a la pràctica durant el lectorat que va fer a Croàcia. Algunes activitats que funcionaven molt bé eren l’organització d’activitats relacionades amb la cultura catalana fora de l’aula (per exemple, preparar un dinar català entre tots els alumnes), lectura de poemes i contes en llengua catalana, xerrades de convidats catalans a classe (professors, escriptors, músics…), muntar una obra de teatre amb els alumnes, etc.

Si parlem del temari, cal concretar bé allò que es vol explicar, i sobretot, escollir bé materials didàctics amb els quals es pugui aprendre i assolir l’objectiu de la classe. Per exemple, si els posem un fragment d’una novel·la de Mercè Rodoreda, no només podran aprendre llengua i estils literaris, sinó que al mateix temps estaran entrant en contacte amb un moment històric concret de la cultura catalana. Això és molt important si tenim en compte que les classes seran poques per la gran quantitat d’informació que hi ha per transmetre’ls.

En conclusió, ensenyar la nostra cultura i la civilització no és una tasca senzilla si es fa a estudiants que no en tenen coneixements i que, a més a més, tenen una altra visió del món. No obstant això, és un repte que pot arribar a ser molt enriquidor no només per a l’alumnat, sinó també per professor, que assolirà una consciència pròpia molt més profunda i, alhora, haurà d’espavilar-se per crear una assignatura que entusiasmi els alumnes.


No hi ha comentaris

des. 31 2012

Projecte de dinamització. Mòdul 2.

Posted in General by Nadia Illa Vilagut |

Penjo el meu projecte de dinamització “Aromes del Raval”

Enllaç: Aromes del Raval

 


3 Comments

des. 12 2012

“Keep Calm and Speak Catalan”

Posted in General by Nadia Illa Vilagut |


No hi ha comentaris

des. 11 2012

Contra la reforma educativa

Posted in General by Nadia Illa Vilagut |

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=4Gd0RvnRQL4[/youtube]

 

Dilluns, al programa Àgora, van parlar sobre la situació de la immersió lingüística a les escoles catalanes si s’aprova la nova llei d’educació que proposa el PP. Crec que això ens interessa especialment…. Al vídeo que hi ha penjat més amunt hi apareix tot el debat, és molt interessant.

Més avall penjo unes fotografies de la manifestació de dilluns a favor de l’escola en català, a la Plaça Sant Jaume. Les pancartes no tenen desperdici…


No hi ha comentaris

des. 05 2012

Vull entendre-ho, però no puc!

Posted in General by Nadia Illa Vilagut |

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=A3Yl3Fsj7tw[/youtube]

L’altre dia vam fer un exercici completant la lletra de la cançó “De vegades”, dels Amics de les Arts! Em va recordar a la que penjo en aquesta entrada, amb la lletra i el videoclip, que val la pena!

 

 

Ens vam retrobar una nit d’estiu en un cicle especial de cinema francès a la fresca.

El meu plan era tornar aviat, però al final tot es va anar allargant i els dos vam decidir sortir de gresca.

Se’ns va fer tard. Va dir: “No agafis pas el cotxe. Si vols et pots quedar, que al pis hi tinc quarto exprés per convidats”.

“Et deixo aquí sobre un cobrellit perquè ara no però després fot rasca, ja veuràs. Si tens gana o vols aigua tu mateix pots fer com si fossis a casa”.

La manera com va dir bona nit i va picar l’ullet era fàcilment mal interpetable.

Vaig augurar una nit per a la posteritat, fer un cim, fer un vuit mil, fer quelcom difícilment igualable.

Però allà no passava res, només aquell silenci trencat pel meu somier.

Potser no era el seu tipus, millor que no fes res.

I en una paret al fons, imprès en blanc i negre, hi havia un pòster d’en Godard.

Potser ell em podria dir-me perquè em ballava el cap.

Ai Jean-Luc!, ai Jean-Luc!, vull entendre-ho però no puc.

Ell va dir que en casos com aquests no es tracta de ser més guapo o més lleig sinó d’estar convençut de fer-ho.

Jo vaig dir-li: “Ja, però si ara hi vaig i ella no vol després què? Després tot això acaba siguent un rotllo patatero”.

Em va convidar a fumar i en un plano-seqüència una frase magistral “Una dona és una dona. No et preocupis, tant se val”.

L’endemà vam esmorzar, ni tan sols vaig mirar-la i a l’hora de marxar ella em va fer un petó que encara no sé interpretar.

Ai Jean-Luc!, ai Jean-Luc!, vull entendre-ho però no puc.


2 Comments

des. 04 2012

Indignació: “Llei orgànica de millora de la qualitat educativa”

Posted in General by Nadia Illa Vilagut |

Penjo dos articles publicats al diari Ara que són molt contundents i deixen clar què està tramant aquest “personatge” i tota la seva colla….

(3/12/2012)

El ministre d’Educació, José Ignacio Wert, s’ha convertit en la figura que ha verbalitzat amb més contundència l’ofensiva recentralitzadora del govern espanyol. La nova llei d’educació n’és un exemple, i les manifestacions del ministre han contribuït a alimentar aquesta voluntat. Les frases següents il·lustren les actituds de Wert respecte a Catalunya i el sistema educatiu català.

“Hi ha algunes evidències que l’auge independentista té a veure amb el model educatiu català”

“Nosaltres volem espanyolitzar els alumnes catalans”

“La llei d’educació tirarà endavant amb consens o sense consens”

“El meu objectiu és garantir que qualsevol nen català pugui estudiar en espanyol”

(04/12/2012)

L’esborrany de la llei orgànica de millora de la qualitat educativa (LOMCE, segons les sigles en castellà), planteja el seu atac a la immersió lingüística en català de quatre maneres:

1. Divideix les matèries a primària en troncals, específiques i d’especialitat. Les primeres han d’ocupar un mínim del 50% de l’horari lectiu, les segones, com a màxim, el 50% de l’horari, i les terceres no tenen assignat un temps mínim. És en aquest tercer bloc, amb menys hores, on la llei situa les llengües cooficials, per darrere en importància al currículum de la llengua castellana i la primera llengua estrangera (troncals) però també de la segona llengua estrangera que és “específica”.

2. A l’ESO, també divideix les assignatures en troncals, específiques i d’especialitat, i deixa el català en el tercer bloc. Això vol dir que per obtenir el títol d’ESO no caldrà examinar-se de català, ja que només és necessari examinar-se d’una assignatura d’especialitat i els alumnes podran escollir entre el català o qualsevol altra.

3. Una disposició addicional de la llei estableix que les dues llengües cooficials han d’estar “equilibrades en el nombre d’hores lectives” a l’escola, tot i que reserva per a les administracions educatives autonòmiques la possibilitat de determinar aquesta proporció mentre es mantinguin les condicions de “normalització lingüística”.

4. Mentre la Generalitat no determini aquesta proporció, “els pares podran determinar la llengua vehicular” en què volen escolaritzar els seus fills i podran fins i tot fer-ho en un centre privat i la matrícula l’haurà de pagar l’administració.

No us sembla familiar? No el prohibeixen directament, com va fer Franco, però l’estan intentant amagar en un racó fosc del sistema educatiu. D’això se’n diu jugar brut, i més quan se sap que l’única forma que té una llengua de sobreviure és essent parlada per les noves generacions. Saben que, si els alumnes no l’aprenen des de ben petits, no la sentiran com a llengua nadiua. D’aquesta manera, en qüestió de pocs anys, el català serà un idioma anecdòtic que parlaran alguns avis… (que serem nosaltres, per cert).

No paren de donar-nos motius per voler, més que mai, fugir d’aquesta presó i d’aquesta dictadura camuflada… Ja està bé!!


No hi ha comentaris

nov. 26 2012

Reflexions sobre el resultat de les eleccions

Posted in General by Nadia Illa Vilagut |

Ahir diumenge 25 de Novembre de 2012, els catalans vam sortir a decidir pel nostre futur (dins del que podem decidir, és clar…). Els resultats de les eleccions van ser sorprenents, no només pels canvis que suposaran al parlament, sinó per les xifres de participació de la ciutadania. Les estadístiques assenyalaven que des de l’any 1988 no hi havia un nombre de votants tan elevat. Això no indica altra cosa que la gent s’ha implicat de veritat en aquesta ocasió, ja sigui perquè creu que quelcom pot canviar, o bé perquè els interessa que tot segueixi igual. Sigui com sigui, el poble s’ha pronunciat, ha utilitzat la seva veu i ha escollit per quins partits vol ser guiat.

En la meva opinió, el fracàs de CIU demostra principalment que Catalunya no confia en el lideratge únic d’aquest partit polític que, sota els discursos d’independència, amaga unes polítiques econòmiques i socials no gaire diferents a d’altres partits de dretes. Uns ideals que afavoreixen als rics i empobreixen cada vegada més als ciutadans amb un nivell econòmic mitjà. Unes propostes que no faran avançar el país, sinó que, com hem vist en els darrers dos anys, encara complicaran més la situació.

D’altra banda, el sorprenent és que tant el PP com Ciutadans tinguin un recolzament tan alt. I dic sorprenent amb una connotació totalment negativa. Com pot ser que a Catalunya, partits amb aquests ideals espanyolistes i de dretes tinguin tants votants? El PP ha guanyat un escó des de les últimes eleccions, cosa esgarrifant, però no tant com el cas de Ciutadans, que ha triplicat la representació de diputats al Parlament. Si tenim en compte que és un partit amb el lema “mejor unidos” i els representants del qual fan els discursos en espanyol, podem imaginar quin tipus de ciutadans els voten. Per la seva banda, el PSC ha baixat molts escons, cosa que indica la debilitat d’aquest partit, potser pel fet que no ha recolzat el projecte independentista i la proposta federalista no ha convençut als ciutadans que se persegueixen un canvi real a Catalunya.

En tot cas, el què cal destacar amb majúscules és l’augment d’ERC, d’ICV i sobretot, l’entrada de CUP amb 3 escons. Aquests punts reflecteixen que els catalans volem i creiem que és possible canviar les coses, que és factible alliberar-nos i construir de nou el sistema polític que ens oprimeix actualment. La valoració d’aquest augment de vots als partits d’esquerres és molt positiva i esperançadora.

A continuació us deixo l’article d’Antoni Puigverd, que reflexiona sobre les eleccions d’ahir i sobre el futur immediat de Catalunya:

 

Catalunya és una societat molt viva, discutidora i deliberativa (cosa que no  evita que tingui dintre seu un nucli important de ciutadans passius: absents,  més que absentistes). Des que Pujol es va jubilar i des que al PSC se li va  espatllar el gran paraigua del proteccionisme social, aquesta societat en  constant discussió sobre què és, com ha de ser i on vol anar, no ha oferit cap  nou lideratge ni cap estructura capaç d’articular els múltiples fragments  socials i culturals. Mas es va proposar com a líder al vell estil. Ha fracassat.  La societat catalana és massa complexa.
La crisi ha castigat CiU. No s’hi  comptava, perquè l’onada catalanista eclipsava el malestar social. Un malestar  que ha erosionat molt la personalitat (liberal, a més de nacionalista) de qui  demanava mans lliures per portar el país a un port nou. Catalunya acaba de dir que no té gaire confiança en Artur Mas, el qual surt d’aquesta prova amb  l’espasa gairebé tocant-li el cor. Al caire del precipici.
El rumb de  Catalunya, el que sigui, ja no depèn d’ell, sinó de l’aliat que triï (o que  pugui triar). El malestar social ha pesat molt, en aquestes eleccions, com totes  les que es fan a Europa. I la caiguda lenta del PSC, així com el sostre que  troba Iniciativa a créixer, el deixen en mans de sectors polítics nous. Una  radical fraternitat social truca a la porta de la política catalana. Idealista i  filantròpica, que entronca amb el primer anarquisme.
La manifestació de  l’Onze de Setembre ja va deixar clar que el catalanisme camina sol, té pressa i  no té miraments. Esquerra ha sortit molt renovat del pou del tripartit. Ha  recuperat la clau perduda. Però la via cap a la independència que exigiran els  republicans (partit contrari a l’austeritat imposada pel directori europeu)  situa CiU davant d’un trencaclosques. O decideix abraçar-se a la formació  d’Oriol Junqueras tot deixant-se anar per un tobogan que no se sap on porta, o  busca una difícil aliança amb el PSC, el qual, malgrat haver obtingut un  resultat depriment, està en condicions de fer més política que mai (si els  dirigents socialistes sabessin jugar bé les seves cartes). L’ascens fenomenal de  Ciutadans, sumat al bon resultat del PP, demostra que teníem raó els que  definíem el PSC històric com un airbag.
Ara el coixí és tan prim que el  xoc de trens a l’interior de Catalunya entre espanyols i catalans comença a ser  versemblant. Més possible avui que ahir, i menys que demà. A un extrem hi ha  Ciutadans i els populars; a l’altre extrem, Esquerra i la CUP. Deixats anar,  aquests dos pols tendirien a un antagonisme fratricida. ¿Tindran energia
CiU i PSC, les forces del mig, ara esgotades i ferides, per refer  l’espai de la mutualitat, l’entesa i la convivència?


1 comentari

Next »