Marta Estella

‘La traducció xarxa: utopies i distopies’ és el títol d’un article que m’ha publicat la revista Tradumàtica, al núm. 8, un monogràfic sobre localització i web. Hi presento una anàlisi dels canvis disruptius que experimenta actualment la traducció, a causa de les transformacions socials i econòmiques derivades de l’expansió dels serveis de web 2.0 i de la globalització dels mercats i del treball. La traducció xarxa ha esdevingut el paradigma de la traducció actual, amb un recorregut on convergeixen la traducció social en totes les seves manifestacions i les maquiladores virtuals de la traducció en entorns web; la cara i la creu del crowdsourcing: la utopia i la distopia.

La traducció xarxa representa un fort desafiament a la professionalització de la traducció, però alhora també obre nous camins per als professionals de la llengua. Sens dubte, són temps molt interessants i decisius per al futur de la traducció. Com veieu aquest futur? M’agradarà conèixer la vostra opinió.

Imatge: Fotografia  que vaig fer de la instal·lació Collective Strings, de Karoline H. Larsen, a l’exposició Værker der virker / Works at work (Copenhaguen 2009)

Aquest matí ha tingut lloc la 21a sessió web: La intel·ligència competitiva a l’administració, a càrrec de Ramon Maspons, una sessió molt interessant que ha donat prou pistes sobre la rellevància de la intel·ligència competitiva, una disciplina poc coneguda i poc valorada a Catalunya, i de com es pot aplicar al sector públic. Al final d’aquest apunt hi ha un vídeo en què Maspons presenta les conclusions de la seva intervenció, i en aquest espai del portal del CEJFE podeu consultar la conferència sencera i la presentació en ppt.

En la seva intervenció, Maspons ha fet referència a l’encaix de la intel·ligència competitiva en el sector públic “només si maximitza el valor als stakeholders”. “[…]  s’ha de ser conscient que no és només la satisfacció de l’usuari final el que és una mesura d’excel·lència”. El més important és “el valor agregat percebut entre els que financen […i] això fa més complexa la gestió de la percepció”.

M’ha semblat una reflexió molt rellevant per a la situació actual de la formació en llengües a la universitat. En un context de retallada pressupostària, la percepció, o constatació, dels responsables de les finances de la universitat és que els costos que aquesta assumeix, inclosos els de la formació en llengües, són insostenibles. Una altra posició és la del govern de Catalunya, que proveeix una part del finançament de les universitats, inclòs el de la formació en llengües, però que no pateix directament les conseqüències de la manca de recursos a la universitat. També hi ha la posició dels ciutadans que, amb els seus impostos, contribueixen fortament al finançament de les universitats públiques. I finalment, però no per això menys important, hi ha la posició de l’usuari final, l’alumne dels serveis de formació en llengües, que en molts casos paga també una part important dels costos del servei.

Els serveis lingüístics universitaris tenim el repte de contribuir a trobar el punt d’equilibri entre el necessari ajustament econòmic i el resultat final dels serveis que oferim. I aquest punt d’equilibri demana una estratègia clara, en la qual la intel·ligència competitiva hi ha de tenir un paper destacat.

 

Des que vaig conèixer Roger Melcior i Sergi Sabaté quan em van convidar a participar en la jornada d’Estudiants pel Català, que segueixo amb interès l’activitat d’aquests dos joves brillants i amb empenta. Feia temps que m’intrigaven els missatges del Roger a Twitter sobre les incidències al servei de Rodalia de Renfe. Aquests dies n’he descobert el motiu: el Roger i Pimpampum.net han posat en funcionament el portal Rodalia.info, que concentra els missatges que els usuaris de tren envien a Twitter per informar d’incidències sobre el servei de rodalia de Renfe i dels Ferrocarrils de la Generalitat. Una iniciativa excel·lent, que es nodreix de les aportacions de moltes persones que hi col·laboren voluntàriament, construint un servei que fa bo allò de “com més gent i més sovint hi participem, més hi guanyem tots plegats”. Un servei, d’altra banda, que trobo molt més útil per estar al corrent d’incidències a la xarxa ferroviària que no el portal oficial que acaba d’estrenar la Generalitat.

Una altra presentació recent és la d’Unportal.cat, iniciativa d’un “grup de periodistes especialitzats en informació universitària”. Es tracta d’un portal en el qual els estudiants poden trobar informació sobre els estudis que ofereixen les universitats catalanes i comparar a partir de diferents indicadors, com, per exemple, la valoració que en fan els graduats, l’oferta de crèdits en anglès o la taxa d’abandonament dels estudis. Un portal.cat es publica també poc després que s’hagi presentat el portal oficial Unidata, “un nou web estadístic que té la finalitat d’orientar els estudiants, els que volen accedir a la universitat i els que hi estan estudiant”. I també, com en el cas anterior, la primera impressió d’Unportal.cat és més bona que la del web oficial; em sembla que s’acosta més a les necessitats dels usuaris.

Rodalia.info i Un portal.cat són dues iniciatives d’informació sobre serveis d’interès públic que sorgeixen per iniciativa privada i que poden guanyar-se l’interès dels usuaris, per davant dels portals oficials corresponents. Són un clar exemple que la difusió d’informació ja no és monopoli de qui la genera i, em fa l’efecte i espero, que a Catalunya marquen un camí que serà seguit per altres projectes que, nodrits de dades obertes per les administracions o per les aportacions de la multitud, acostaran als usuaris la informació que necessiten.

PS: utilitzo per al títol d’aquest apunt un comentari publicat per un usuari a Rodalia.info del qual es fa ressò El Punt.

 

 Foto publicada a 18a sessió web, molta assistència i debat!, del Bloc Gencat

Aquest matí Jordi Segarra ha conduït la 18a sessió web de la Generalitat de Catalunya, en la qual ha presentat algunes idees sobre les “Noves formes de comunicació institucional”. En destaco les següents:

La importància de l’estratègia i de no deixar-se enlluernar per les darreres meravelles que ens ofereix la tecnologia, una qüestió que tot i ser coneguda sovint no es té prou en compte. Tot i això, val a dir que trobo essencial també deixar una porta oberta a l’experimentació, a la passió (en parlàvem en aquest apunt), claríssimament en el cas dels serveis lingüístics; entenc els riscos d’aplicar-ho a la comunicació política, l’àmbit en què treballa Segarra.

La inutilitat del copiar i enganxar. Les fórmules d’èxit no es poden traslladar acríticament a altres contextos per a les quals no han estat pensades. Tot un repte, trobar el punt just del benchmarking.

La necessitat de segmentar els públics, fins al nivell de cada persona: la política ja no és territorial (ni sectorial, hi afegiríem), és personal. També els serveis lingüístics hem de saber adreçar-nos personalment als nostres usuaris, i a aquells que no potser ho seran mai.

La conveniència de comptar amb líders socials (mavens) que ens facilitin la conversa amb tothom des de la seva capacitat d’influència en les comunitats.

I finalment, la importància de l’emoció. Deia Segarra que en les campanyes polítiques l’emoció preval damunt la raó. Valdria la pena provar si, apel·lant més a les emocions, els serveis lingüístics aconseguiríem fer arribar millor el nostre missatge, carregat de raons que no sempre són ateses.

 

Deixo l’enllaç al darrer número, el 46, de Llengua i Ús: Revista Tècnica de Política Lingüística, en el qual m’han publicat l’article “Els serveis lingüístics en el paradigma 2.0“. Hi tracto dels aspectes socials i tecnològics del paradigma 2.0 i dels efectes que tenen en les organitzacions, amb una atenció especial als serveis lingüístics.

 [En français]

Hi ha empreses que responen, com Orange. Vaig comunicar via Twitter la meva darrera entrada al blog i en poques hores aquesta ha estat la resposta d’@orangebusiness, Orange internacional:

Orange España continua sense respondre.

 

 Agaumont Customer Satisfaction

Els darrers dies he viscut tres experiències en l’ús de serveis d’atenció als usuaris, dues de nefastes i una de satisfactòria. Les nefastes, d’Electrolux i d’Orange. A Electrolux hi vaig trucar perquè la nevera de casa, que té 28 mesos, ha tingut cinc cops la mateixa avaria. La trucada va acabar amb un “No puedo hacer nada por usted” i “Mi je fe no atiende al teléfono” per part de la persona que suposadament m’atenia, i amb una denúncia posterior per part meva. En el cas d’Orange va ser perquè fa mes d’un any que no podem escoltar els missatges que rebem al contestador, ni tampoc desactivar aquest servei. Era l’enèsima trucada en aquest temps, i va ser pitjor el remei que la malatia: després d’unes operacions que van realitzar les persones que em van atendre, continuem sense poder escoltar els missatges, i a sobre ens vam quedar unes hores sense poder trucar ni rebre trucades. En queixar-me, no vaig poder sortir del bucle de “Tomamos nota de la incidencia. ¿Desea algo más?”.

L’experiència positiva ha estat amb Technorati, un cercador i directori de blogs. Fa uns dies, de resultes d’uns canvis que van fer en el servei, no podia entrar al meu compte. Vaig plantejar la qüestió al sistema d’atenció a l’usuari, gestionat mitjançant la plataforma Get Satisfaction; els usuaris hi exposen problemes, preguntes i idees sobre el servei en un espai obert en el qual poden intervenir altres usuaris, i on intervé també el personal tècnic de Technorati, perfectament identificat com a tal, que ha anat informant de l’evolució del cas fins que ha quedat resolt en cosa de pocs dies, una evolució que he pogut seguir còmodament subscrivint-me a la conversa. Val a dir que Technorati és un servei pel qual no pago un cèntim, i en canvi sí que, òbviament, he pagat la nevera d’Electrolux, com també Orange em carrega cada mes l’import de la línia i serveis que hi tinc contractats.

Electrolux i Orange, com moltes altres empreses, es reclouen en una fortalesa que comença a fer aigües pertot arreu, ja que cada cop són més els mitjans a la xarxa que permeten que els usuaris s’intercanviïn informació sobre productes i serveis, i  n’hi ha d’adreçats específicament a formular queixes, com Quejas Online o Quejas y Denuncias, a l’Estat espanyol. En canvi, empreses com Technorati, i afortunadament també d’altres, entenen el poder de la gent i l’impacte dels mitjans socials, i participen en el joc, una via que sembla tenir un futur molt més prometedor.

 

Rabblefish,  Lego Applecare

Ahir va ser un matí  profitós al Servei: conferència de l’Isidor Marí sobre Les universitats i la política europea de multilingüisme, i sessió de  treball sobre experiències de suport al personal acadèmic que integra l’anglès, o altres llengües estrangeres, en la docència. De la sessió, em va despertar interès un element aparentment tangencial: la participació dels usuaris en els serveis i recursos que oferim.

La participació activa dels usuaris, o de la comunitat, una idea que m’agrada més,  és una tendència creixent, que els serveis lingüístics universitaris tot just comencem a explorar. Ens pesa sovint la visió del professional com a expert per damunt del professional com a facilitador, per molt que l’state of mind que és el web 2.0 sigui cada cop més una visió i una pràctica interioritzades. Ens fa una certa por, encara, donar autoritat als usuaris —no és el mateix l’orientació a l’usuari, que l’apoderament (empowerment) dels usuaris—, i ens costa qüestionar-nos per ser conscients de com hem anat modelant unes creences que ens  dificulten emprendre accions més d’acord amb aquest state of mind i, en definitiva, més d’acord amb el nostre pensament. Per això ahir em va agradar veure que comença a haver-hi iniciatives que són un salt endavant, com l’experiència de la UPC de facilitar que els mateixos usuaris participin en l’elaboració de recursos lingüístics.

I em va agradar també descobrir dijous de la setmana passada el Google Translator Toolkit (l’esmentava breument en l’anterior apunt), que farà possible la creació de memòries de traducció a escala planetària, alimentades per usuaris professionals i no professionals de la llengua, una iniciativa que ens porta forçosament a qüestionar-nos el nostre paper com a serveis lingüístics productors de…, a reorientar-lo cap a camins fins ara inexplorats.

L’apoderament dels usuaris és un camí sense retorn: tant en la producció de recursos i serveis, com en la seva difusió i valoració (d’això darrer, en parlava cap al final d’aquest apunt). La qüestió és, o bé l’integrem en la nostra visió i actuació de serveis lingüístics, o bé els usuaris acabaran per prescindir de nosaltres, com els comença a passar als diaris en paper. No és cap amenaça, sinó una fantàstica oportunitat per abandonar llasts que ens pesen i obrir-nos a uns serveis que miren lluny, amb ambició, més enllà de les categories clàssiques de cursos, traduccions, terminologia, planificació, etc. No és casualitat que el Google Translator Toolkit s’hagi desenvolupat en una empresa que té com a missió “organitzar la informació del món i fer que sigui útil i accessible”.

Nota: aquest apunt és fruit de les darreres converses que he tingut amb la Marta de Blas, cap del Servei de Llengües i Terminologia de la UPC i amiga, de qui sempre aprenc molt. Com se sol dir en aquests casos, la responsabilitat del que he escrit és només meva.

M’ha cridat l’atenció l’anunci del dipòsit Memòries de Caixa Catalunya: un producte adreçat a la gent gran en què la remuneració consisteix en la redacció i publicació de les memòries de la persona que el contracta i la salvaguarda dels documents de valor en una caixa forta digital. L’entitat ho explica dient que són experts a custodiar: estalvis o records, tant se val. L’anunci em porta a la memòria un apunt d’Alfons Cornella en què exposa com les empreses poden generar oportunitats a partir d’explotar el coneixement-marca en comptes del producte-marca, és a dir, d’explotar el que se sap fer en comptes del que es fa. Ho il·lustra amb uns quants casos, com el d’IKEA amb el projecte Boklok. Amb aquest projecte IKEA obre una nova línia de negoci, que no consisteix a ampliar el mercat d’allò que fa (com seria, per exemple, fer una línia de mobles i objectes per a casa per a un públic diferent del que ja té) sinó a explotar allò que sap fer, i això es concreta en la venda de cases per al seu públic, unes cases que es presenten com a “better homes for the many people”.

A les universitats, els efectes de l’adaptació a Bolonya, l’EEES, transcendeixen les qüestions de què es fan ressò els mitjans i fan replantejar moltes coses, entre d’altres, el rol dels serveis lingüístics i les escoles universitàries d’idiomes. Més que mai es fa necessari activar el pensament estratègic i la visió de futur. Hi ha dues grans línies per on tirar: la de producte-marca ens porta a oferir els nostres serveis a nous públics, una qüestió que hem tractat sovint al Servei de Llengües: cursos de llengua per a joves preuniversitaris, per a centres de recerca, per a gent gran, per a empreses… La de coneixement-marca ens porta a identificar allò que sabem fer i oferir nous serveis a partir d’aquí. La primera línia ens porta a competir en el mercat amb empreses que ofereixen aquests mateixos serveis, ja existents i identificats pel públic; la segona ens porta a inventar serveis nous en un context, la universitat, en principi poc favorable, ja que no funciona per les regles del mercat, en què qualsevol empresa pot oferir qualsevol servei o producte si acredita que té els requisits que establerts normativament, sinó per nínxols assignats a unes unitats organitzatives o a unes altres (això correspon a aquesta oficina, allò altre als departaments…), i també sovint per la capacitat de fer pressió.

Personalment, la segona opció em sembla molt més engrescadora, justament pel repte que implica, i també perquè trobo que té més sentit de ser, en el meu cas, ja que treballo en una universitat pública i crec que el paper de les administracions no és fer la competència a les empreses. És una opinió, discutible, sens dubte; el que em sembla que no és discutible és que cal preparar la ruta del viatge i, per tant, decidir quin camí es pren.

 El 2009 és l’Any europeu de la innovació i la creativitat, un motiu més d’estímul als serveis lingüístics universitaris per fer un salt qualitatiu endavant. I això que de motius no ens en falten: és a tocar la supressió dels crèdits de lliure elecció, gràcies als quals hem viscut els darrers anys;  els nous plans d’estudis adaptats a l’EEES porten els departaments de filologia cap a camins propers o sobreposats al nostre; la flexibilitat que ens cal per atendre una demanda cada cop més diversificada és difícil d’assolir amb les estructures actuals…

Una línia d’innovació interessant és la que apuntava la Mercè Botella, d’OpsNeo, que ens ha assessorat en el procés de planificació estratègica del Servei de Llengües: cal portar els serveis als usuaris, no esperar que els usuaris vinguin al Servei. Aprofitar els temps i espais de trànsit, cap a / des de / entre la feina, el temps de les pauses (“podríeu fer classes de conversa a l’hora de dinar?” ens deia); integrar els nostres serveis amb altres que s’ofereixen des del campus…

Som nosaltres que ens hem de moure. Hem d’esdevenir nòmades, vírics, i contaminar el campus, ser presents en tots els nodes de les xarxes, presencials i virtuals. De suport econòmic per innovar, però, no sé si ens en vindrà gaire d’Europa, amb l’excusa de la crisi. Ara bé, sempre ens queda el suport moral: Benefit from the moral support of the Year by using its name and logo!, diu el web de l’Any.