Marta Estella

Open Social Learning 09

Ahir i avui ha tingut lloc a la UOC l’Open Social Learning 09, el VI seminari internacional de la Càtedra UNESCO d’E-learning d’aquesta universitat, que ha aplegat ponents de renom com George Siemens, Stephen Downes, Jay Cross, Alejandro Piscitelli, Joel Greenberg, juntament amb la presentació d’experiències interessants en contextos molt diversos, i un nombre indeterminat de participants presencials i virtuals que han intervingut sobretot via Twitter: durant aquests dos dies s’han escrit més de 600 tuits i retuits (#eLChair09) a l’entorn del seminari. En aquest espai creat a Cloudworks per Antonella Esposito podeu consultar bona part de les intervencions que s’hi han produït i altres textos afins. Vull destacar algunes qüestions que m’han interessat especialment, tot i que potser han aparegut lateralment en el decurs del seminari:

How open?

M’ha interessat l’enllaç que ha facilitat Laura Czierniewicz, via Twitter, després de la seva intervenció com a ponent: “Eyes Wide Open“, un apunt del seu blog en què, tot i mostrar-se a favor del moviment pels recursos educatios oberts, presenta la necessitat de considerar graus d’obertura per atendre la complexitat de contextos molt diferents, i permetre així crear espais segurs que ajudin al desenvolupament de comunitats, de minories reals o simbòliques, lluny de les mirades i veus colonitzadores. Només cal fer un cop d’ull al mapa d’usuaris d’internet al món per prendre consciència d’aquesta necessitat.

How social?

Ara que el discurs de la política i la gestió universitària incorpora la idea de l’aprenentatge centrat en l’estudiant, em semblen rellevants les aportacions que es fan des del connectivisme; la visió de Downes de la ciència com una conversa, no com un feix de continguts que cal assimilar, ni tampoc un conjunt de procediments o pràctiques que cal dominar. Podeu consultar la seva intervenció i presentació al seminari.

What learning?

Ara també que alguns discursos redueixen la necessària transformació dels nous estudis de grau a una formació professional, em sembla interessant que un consultor com Jay Cross declari que s’ha acabat l’època daurada de la formació per a finalitats professionals iniciada a partir de la II Guerra Mundial, i que en el futur immediat  aprenenatge i feina es fusionen; que les empreses han d’esdevenir empreses centrades en els treballadors i en els equips de treball, com sentim a dir que la universitat ha de tenir l’estudiant en el centre.

Són tres pensaments fruit d’un seminari molt suggeridor, que ha tocat un tema clau en l’enfocament actual de l’aprenentatge.

 

Si dedicàvem un dels darrers apunts al Connectivism and Connective Knowledge Online Course, avui presentem un altre cas que representa un desafiament al model d’universitat tradicional: la P2P University (P2PU), una “online community of open study groups for short university-level courses” que es caracteritza també per l’alta implicació i autogestió dels aprenents, a més de per uns continguts oberts i l’admissió de franc, si més no ara com ara. Ha començat aquest setembre amb una oferta de set cursos. Com a mostres, el programa del Copyright for educators, el blog del curs Cyberpunk literature o les presentacions dels alumnes de Neuroethics and international biolaw.

L’experiència de la P2PU i de projectes similars, lluny de ser vistos com a extravagàncies neohippies, haurien de servir com a laboratoris per transformar l’aprenentatge en les universitats tradicionals. Imma Tubella, rectora de la UOC, advertia aquest estiu que “academia i ccambio conjugan mal” en un article a El País en què  citava una frase, demolidora d’una exrectora de la Universitat d’Oslo: “Si quieres cambiar un cementerio, no puedes esperar gran ayuda de los que están dentro”. Entre els qui són fora, aquesta setmana m’han interessat les tres preguntes que planteja Seth Godin a les institucions d’educació superior: us convido a llegir-les.

[Google Translate may help you to read this post, in Catalan.]

Ahir vaig començar un nou curs, i em fa il·lusió: em vaig inscriure al “rather large open online course” Connectivism and Connective Knowledge, que dirigeixen George Siemens i Stephen Downes. És un curs que ofereix la University of Manitoba, al Canadà, dins el seu programa de Certificate in Emerging Technologies for Learning. Hi ha l’opció de matricular-s’hi i obtenir una certificació si se supera el curs, i també de poder-hi participar igualment sense formalitzar cap matrícula, ja que els continguts i les converses són oberts a tothom que hi tingui interès.

El curs s’estructura al voltant d’un blog, que dóna accés a un entorn Moodle, un wiki i altres espais de continguts, i tots són espais de lliure accés. Però el que em sembla més interessant és que, en coherència amb l’enfocament connectivista, Siemens i Downes proposen que els participants es trobin en qualsevol altre espai de la xarxa, com blogs personals, gestors de marcatge social (Delicious, per entendre’ns), Twitter, etc., i que el contacte es faciliti mitjançant l’etiquetatge dels continguts compartits (CCK09 és l’etiqueta triada per a identificar-los) i l’ús d’agregadors que permetin recuperar-los a partir d’aquesta etiqueta.

Per facilitar la participació de persones no avesades a l’ús d’etiquetes i agregadors, han previst sistemes de suport, com la possibilitat de subscriure’s per correu electrònic a The Daily, un resum diari de les converses i continguts relacionats amb el curs. Al final d’aquesta entrada, G. Siemens fa una presentació del curs.

És realment una experiència engrescadora, que, si funciona, pot aportar una via de superació al debat sobre LMS i PLE (learning management systems i personal learning environments). I alhora una experiència de connexió i col·laboració en un entorn global.

Wesley Fryer, I am here for the learning revolution

Amb aquesta imatge Jordi Adell pràcticament tancava la conferència sobre “La web 2.0: llums i ombres”, que va fer dijous en el marc del Seminari de formació sobre Eines 2.0 aplicades als serveis lingüístics universitaris, organitzat per la Xarxa Vives d’Universitats. Adell va fer un recorregut per les llums del 2.0: prosumidors, intel·ligència col·lectiva, escala èpica de les dades, API obertes i mash ups, la cua llarga, les xarxes socials, la disponibilitat de milers d’aplicacions, i sobretot, la idea del web 2.0 com a revolució social, no tecnològica. I també per les ombres: l’interrogant sobre si el web 2.0 és alguna cosa més que el que s’esperava que fes el web en els inicis, la viabilitat de molts projectes 2.0, la privadesa i control sobre les dades, i l’accessibilitat: moltes eines 2.0 no compleixen els estàndards d’accessibilitat perquè les puguem fer servir totes les persones. Llums i ombres, que van donar pas a una qüestió final, el web 2.0 és aquí i cal triar bàndol: el qui hi veuen només una oportunitat de negoci, i els qui hi veuen sobretot un fabulós mitjà per aprendre. Adell es va posicionar clarament: “I’m here for the learning revolution”, i no es va estar de qüestionar el model de negoci de les publicacions científiques, que cobren a les universitats per difondre la recerca dels seus mateixos investigadors, que ja ha estat pagada, molt sovint amb fons públics, sense que hi aportin un valor clar: no calen per distribuir el coneixement, i desapareixeran, va sentenciar. Una conferència apassionada i apassionant, amb un bon domini dels mitjans visuals de suport i unes grans dots de comunicació.

Carles Bellver va seguir amb el taller “Panorama d’eines per a informar, comunicar-se i col·laborar”, dues hores molt fructíferes en què va mostrar les utilitats d’eines 2.0. Ha tingut l’amabilitat de deixar-nos el guió, ampliat, de la seva intervenció. Per a mi va ser tota una descoberta el Google Translator Toolkit, la integració del procés de traducció: permet generar memòries de traducció (personals, de grup o d’abast mundial) a partir d’una traducció automàtica editable per l’usuari, i integrar també glossaris en el procés de traducció. De moment, però, només a partir de l’anglès. I també Connotea, per a la gestió de referències bibiogràfiques.

La tarda va estar dedicada a la presentació d’experiències dels serveis lingüístics universitaris: l’ús d’un blog per a la comunicació interna (UAB), els blogs dels alumnes de català, dels vint anys del servei i un proper blog d’assessorament lingüístic (UB), i el blog del lectorat de l’UJI.

Aquest juliol a Catalunya hi haurà tres cites importants per als serveis lingüístics i les escoles d’idiomes: el Convit - 1r congrés de serveis lingüístics de territoris de parla catalana (16  i 17 de juliol); l’Edulearn 2009 - International Conference on Education and New Learning Techonologies (del 6 al 8), i la 16a International Conference on Learning (de l’1 al 4). El Convit serà un punt de trobada de serveis lingüístics de tots els àmbits socials —universitats, Consorci per a la Normalització Lingüística, empreses, ajuntaments, entitats, etc.— que té com a principals línies de treball dues qüestions cabdals: l’adaptació dels serveis lingüístics als sistemes de comunicació en xarxa i les estratègies per adequar els serveis lingüístics a un entorn multilingüe. No hauria de passar per alt el valor que té que sigui d’àmbit realment nacional, ara que cada cop més ens hem acostumat a llegir i sentir “nacional de Catalunya”. L’Edulearn, d’abast internacional, tractarà de la innovació docent, amb una sublínia específica per a l’aprenentatge de llengües; l’e-learning; les tecnologies emergents (m-learning, aplicacions web a l’aula…); el desenvolupament i la gestió de continguts digitals (e-portfolios, gestió del coneixement, propietat intel·lectual i plagi…), a més d’altres qüestions interessants. Finalment, la 16a International Conference on Learning té, entre les línies de treball, l’ensenyament de llengües i l’aprenentatge de segones llengües; la literacitat, el llenguatge i les multiliteracitats, i la tecnologia en l’aprenentatge.

Tres esdeveniments importants que tenen en comú les tecnologies com un dels centre d’interès. Unes tecnologies que ens permeten imaginar escenaris en què el debat i l’intercanvi d’experiències entre professionals es pugui produir més enllà dels dos o tres dies de cita presencial, necessària, d’altra banda, per establir i consolidar xarxes professionals. En tenim referents ben propers: la III Jornada del programa Compartim, del Departament de Justícia, en què, per a la inscripció, en comptes de fer un pagament, es demanava participar en els fòrums creats per proposar, comentar i votar els temes que es tractarien a la jornada; la Moodle Moot Barcelona 2008, en què es van combinar de manera integrada la participació presencial i a distància (en vaig parlar en aquest apunt), o el Congrés de la Cibersocietat, que també fa una crida a proposar temes de debat per a la pròxima edició, aquesta any 2009, i que, a més en edicions anteriors ha facilitat el multilingüisme en les comunicacions i debats amb l’ajuda d’aplicacions de traducció automàtica.

Dijous vaig seguir la manifestació dels estudiants per Vilaweb, que cobria la notícia utilitzant Cover it live!, una aplicació amb la qual aquest mitjà informava dels esdeveniments en directe, en forma de breus apunts, i facilitava el diàleg en temps real entre la redacció i els lectors/també redactors. Em va cridar l’atenció aquesta aplicació i vaig entrar al web, on vaig trobar, a la secció de preus, un text esplèndid sobre els motius que pot tenir una empresa per basar la seva estratègia en l’oferta d’un servei gratuït. N’extrec unes frases:

We do not charge our users a fee to use CoveritLive. […] Right now, we are focused on understanding the needs of our users and how our software can help create a new form of reporting. In addition, we are learning with them the true value of this kind of software-as-service. […]

Many software companies have started with free offerings until they understood the category better and then, with the appropriate communication, migrated users willing to pay for more advanced features while holding to a commitment to always offer a quality version at no cost.

Llegint-ho em va venir al cap l’imprescindible article de Chris Anderson Free! Why $0.00 Is the Future of Business. Anderson, editor en cap de la revista Wired, on va donar a conèixer el concepte de ‘llarga cua‘ (long tail), i autor de l’esperat llibre Free, sobre l’economia de la gratuïtat (the economics of free o freenomics), on hi exposa, entre moltes altres idees, una taxonomia de sis models de negoci de la gratuïtat:

• freemium: com que les aplicacions, serveis i continguts web tenen uns costos variables que cada cop més s’acosten a zero, la qual cosa permet fer-hi negoci oferint-los gratuïtament: per cada usuari que paga per un servei premium 99 usuaris poden gaudir gratuïtament d’un servei bàsic de qualitat.
• publicitat: les ofertes gratuïtes construeixen comunitats amb interessos i necessitats específics que interessen els anunciants.
• subsidis creuats: qualsevol producte que et porta a pagar-ne un altre, com l’exemple que posa d’un grup de música que distribueix gratuïtament CD de la seva música als top manta de les ciutats on actuarà, amb la idea que en facin còpies i que això els serveixi per atraure més persones als seus concerts.
• cost marginal zero: tot el que es pot distribuir sense costos apreciables, com la música en línia.
• intercanvi de mà d’obra: el que genera valor pel fet de fer-ho servir, com votar les respostes del Yahoo Answers o puntuar not´cies de serveis com Digg.
• economia del regal: la distribució a cost zero fa possible que l’altruisme esdevingui una indústria del compartir (la Viquipèdia).

Aquest matí, a l’hora d’esmorzar, també he parlat tangencialment d’aquesta qüestió amb uns companys del Servei de Llengües, a propòsit del projecte Opencourseware, de les seves limitacions des del punt de vista pedagògic i dels seus beneficis quant a increment de notorietat, projecció de la responsabilitat social i captació d’usuaris de les institucions que hi participen. Tornant cap al despatx he recordat Giving knowledge for free: the emergence of open educational resources, una publicació de l’OCDE del 2007, que aprofundeix en els motius i beneficis d’aquest moviment.
Si comença a fer-se evident que el món es mou cap a l’economia de la gratuïtat, els serveis lingüístics universitaris no podem viure-hi d’esquena. Textos com el d’Anderson o el de l’OCDE ens donen prou pistes per començar a imaginar altres escenaris més enllà de la lògica limitadora de l’anàlisi i control de costos. I si això provoca vertigen, potser n’hi hauria prou de començar per comptabilitzar els beneficis esperats dels serveis que oferim, en la línia de l’article de Josep M. Duart, ROI i l’e-learning: més enllà de beneficis i costos. El que de ben segur no podem és córrer el risc de no fer res.

 

Will Lion

Ahir vaig assistir a la presentació d’iTunes U que Apple va organitzar a Barcelona. Una presentació modèlica, a càrrec de John M Hickey Jr., que va ser capaç de mantenir l’atenció de l’auditori durant més de quatre hores.  Un discurs bastit amb elements de storytelling, que feien inevitable recordar el de Steve Jobs a Stanford; la projecció d’unes diapositives minimalistes en el text i en la imatge (el blanc i negre que caracteritza Apple després d’haver abandonat la poma de colors), i l’efecte del moviment del cos i el ritme en la parla que no sabria descriure, van contribuir a crear la màgia.

Em va sorprendre l’origen d’iTunesU: el 2003 la Universitat de Duke va facilitar un iPod als alumnes de nou ingrés, i aquests van demanar de poder-los fer servir com a suport a la presa d’apunts. Volien poder tornar a escoltar i veure un punt concret de classe si no els havia quedat prou clar.

Em va agradar especialment poder veure com hi ha universitats que desenvolupen aplicacions específiques per a la internet mòbil, de naturalesa molt diversa, des d’una aplicació de la Universitat de Cincinnati per rebre la convocatòria de les conferències que hi fa el professorat visitant, a una altra de la Universitat Vanderbilt per saber quines rentadores hi ha lliures en quines bugaderies del campus, passant pels mapes i les rutes d’autobusos del MIT.

I em va sorprendre i agradar que l’iTunes U sigui d’ús gratuït per a les universitats, una gratuïtat derivada del fet que els arxius de vídeo i àudio s’allotgen als servidors de les universitats mateixes.

Ahir l’Enric Serra escrivia al blog de comunicació interna del Servei de Llengües:

Si la formació es genera ja a qualsevol lloc, no hi ha més remei que expandir els serveis de llengües fins a instal·lar-los en zones decididament ubiqües.  Sense oblidar que si alguna cosa les caracteritza, precisament, és que es doten de serveis a una velocitat de vertigen. Ser-hi o no ser, aquest és el dilema.

La ubiqüitat, em fa l’efecte, en bona part passa per ser presents a la internet mòbil. I els serveis lingüístics no podem badar.

La setmana passada vaig començar un curs d’introducció al xinès a UAB Idiomes, una experiència molt interessant i recomanable. En consultar uns quants recursos en línia que ens va facilitar la professora, he quedat astorada de les condicions legals del servei  que ofereix el Confucious Institute Online (al final d’aquest apunt en transcric alguns fragments).

L’ús de recursos en línia provinents d’arreu és cada cop més intensiu, i la necessitat de prendre consciència de la importància de conèixer bé les condicions legals d’aquests recursos, més imperiosa. Una necessitat per als usuaris, i una responsabilitat també per al professorat i els directius i gestors de centres d’idiomes i serveis lingüístics, i de qualsevol organització que en faci ús. La necessitat és més crítica quan es treballa amb espais d’aprenentatge i treball personals, en què no hi ha hagut una validació corporativa de les condicions en què s’ofereixen els recursos que hagi considerat qüestions com les condicions d’ús del servei, la jurisdicció competent, la legislació aplicable, etc. Condicions legals, accessibilitat (en parlàvem breument en aquest apunt), interoperabilitat: són qüestions cabdals en el disseny d’un model d’e-learning.

I acabo amb els fragments de les condicions legals de l’Institut Confuci (els destacats són meus):

Confucius Institute Online provides its service to you subject to the following Terms of Service (”TOS”), which may be updated by us from time to time without notice to you.

You also understand and agree that the Service may include certain communications from Confucius Institute Online, such as service announcements, administrative messages and the Confucius Institute Online Newsletter, and that these communications are considered part of Confucius Institute Online membership and you will not be able to opt out of receiving them.

Confucius Institute Online may provide you with notices, including those regarding changes to the TOS, including by but not limited to email, regular mail, SMS, MMS, text message, postings on the Service, or other reasonable means now known or hereinafter developed.

Your Contributions automatically become the property of Confucius Institute Online without any obligation of Confucius Institute Online to you.

[Respecte de continguts publicats pels usuaris, es cedeix a l’Institut] the perpetual, irrevocable and fully sub licensable license to use, distribute, reproduce, modify, adapt, publish, translate, publicly perform and publicly display such Content

Registration Data and certain other information about you is subject to our Privacy Policy. For more information, see our full privacy policy at http://www.confuciusinstitute.net/privacy. You understand that through your use of the Service you consent to the collection and use (as set forth in the Privacy Policy) of this information, including the transfer of this information to the People’s Republic of China and/or other countries for storage, processing and use by Confucius Institute Online and its affiliates.

 

La UOC ha anunciat la posada en funcionament del seu nou campus virtual, MyUOC (La meva UOC), per ara disponible només per al personal intern. Pels trets que en destaca l’anunci, sembla una plataforma potent que permet resoldre de manera integrada la necessitat que té qualsevol institució educativa que treballi en e-learning d’assegurar la gestió i l’accessibilitat dels entorns d’aprenentatge i de treball amb uns sistemes centralitzats, i la necessitat creixent dels usuaris de poder personalitzar aquests entorns, seleccionant i organitzant els recursos propis de la manera que els sigui més útil i integrant-hi recursos externs que fan servir per al seu aprenentatge. Un altre tret destacable del nou campus virtual és que està pensat per accedir-hi des de qualsevol dispositiu connectat a la xarxa, i no només des d’un ordinador.

Fa venir ganes de provar-lo, oi?

 

Apple ha anunciat que obre l’iTunes U a les institucions educatives de l’Estat espanyol. Caldrà veure quin impacte tindrà: quantes universitats s’hi apuntaran, què hi oferiran, quantes persones faran servir els recursos que s’hi publiquin i, sobretot, com i per a què els faran servir. En l’àmbit de l’aprenentatge de llengües, a l’iTunes U tenim els referents dels podcasts del curs Creative Writing de l’Open University i del Writing Center de la Texas A&M University. En aquest darrer cas, amb una línia adreçada al personal acadèmic, Write Away, i una altra que s’orienta a l’alumnat, Write Right, a més d’alguns vídeos de produció pròpia (com un tutorial sobre el control de canvis a l’MS Word, o un altre vídeo sobre com evitar el plagi), d’altres de produïts pels Instructional Technology Services (”Developing Rubrics & Using Peer Review”, “Blogs & Wikis”),  i una llarga sèrie de handouts sobre models de documents, qüestions gramaticals i tècniques d’escriptura.

Però el que em sembla més interessant de l’anunci d’Apple no és tant que les universitats catalanes puguin obrir una línia de producció de podcasts i altres recursos recursos descarregables des de l’iTunes U, com l’oportunitat que representa per fer augmentar la consciència sobre la necessitat de disposar de recursos i espais d’aprenentatge i treball pensats per als dispositius mòbils, uns recursos i espais que, a diferència dels que trobem a l’iTunes, haurien d’estar pensats per poder-se comunicar i col·laborar en els temps de trànsit i en els no-llocs que cada cop ocupen més espai en les nostres vides.