Marta Estella

[Amalgama 2010,  a partir de Red colourful buttons, de  Kup Kup Land]

Aquest divendres, Ignasi Labastida serà a la UAB per oferir-nos la conferència “Copy què? Compartint coneixement amb respecte”, dins el cicle de conferències Amalgama 2010, organitzat pel Servei de Llengues. Reprodueixo la breu presentació que vaig preparar fa uns dies per difondre aquest acte:

El format digital ha revolucionat els imaginaris i les pràctiques sobre l’ús, l’apropiació i la transformació del coneixement i la cultura. L’abundància i el baix cost són els trets constituents de l’economia dels bits, davant l’escassetat i els costos elevats que caracteritzen l’economia dels àtoms.

En aquest context, cada cop hi ha més persones i organitzacions que aposten decididament per alliberar continguts a la xarxa, i alhora emergeixen nous models que contribueixen a la sostenibilitat d’aquestes iniciatives. Així mateix, es generen noves necessitats, com poder disposar d’instruments que facilitin la pràctica de compartir el coneixement i d’utilitzar, amb respecte, els recursos d’altri.

Més enllà de la rellevància actual en el camp de la producció i reproducció de continguts digitals, la reflexió sobre els drets de propietat intel·lectual s’estén a tots els àmbits de la vida. Recordo com em va impressionar la intervenció de Vandana Shiva en les II Jornades crítiques sobre propietat intel·lectual, també conegudes com a jornades copyleft, que van tenir lloc a Barcelona a l’abril del 2004. Hi va denunciar les pràctiques de biopirateria que les transnacionals biotecnològiques duen a terme a l’Índia. Dels diversos casos que va exposar, recordo especialment la narració de la lluita per tirar enrere la patent que Monsanto havia registrat sobre l’arròs basmati, amb l’excusa de registrar una galeta que contenia aquest tipus d’arròs com a ingredient. En el seu discurs, Vandana Shiva mostrava amb claredat la immoralitat de pràctiques com aquesta i els efectes devastadors que les patents sobre la vida tenen en el coneixement desenvolupat al llarg dels anys per les comunitats de l’Índia i d’arreu,  i com posen en perill l’evolució mateixa d’aquest coneixement.

Coneixement de la vida quotidiana, artesanal o acadèmic; produccions de la natura o mediades per la tecnologia… el coneixement i la creació es defensen compartint-los, amb respecte.

De compartir coneixement, amb respecte, en parlarem divendres, 5 de març, amb Ignasi Labastida. Serà a les 12, a l’aula M1 006 de la Facultat de Medicina de la UAB. Si no hi podeu venir i us interessa el tema, podeu seguir la conferència en directe des d’aquesta pàgina.

[Google Translate may help you to read this post, in Catalan.]

Ahir vaig començar un nou curs, i em fa il·lusió: em vaig inscriure al “rather large open online course” Connectivism and Connective Knowledge, que dirigeixen George Siemens i Stephen Downes. És un curs que ofereix la University of Manitoba, al Canadà, dins el seu programa de Certificate in Emerging Technologies for Learning. Hi ha l’opció de matricular-s’hi i obtenir una certificació si se supera el curs, i també de poder-hi participar igualment sense formalitzar cap matrícula, ja que els continguts i les converses són oberts a tothom que hi tingui interès.

El curs s’estructura al voltant d’un blog, que dóna accés a un entorn Moodle, un wiki i altres espais de continguts, i tots són espais de lliure accés. Però el que em sembla més interessant és que, en coherència amb l’enfocament connectivista, Siemens i Downes proposen que els participants es trobin en qualsevol altre espai de la xarxa, com blogs personals, gestors de marcatge social (Delicious, per entendre’ns), Twitter, etc., i que el contacte es faciliti mitjançant l’etiquetatge dels continguts compartits (CCK09 és l’etiqueta triada per a identificar-los) i l’ús d’agregadors que permetin recuperar-los a partir d’aquesta etiqueta.

Per facilitar la participació de persones no avesades a l’ús d’etiquetes i agregadors, han previst sistemes de suport, com la possibilitat de subscriure’s per correu electrònic a The Daily, un resum diari de les converses i continguts relacionats amb el curs. Al final d’aquesta entrada, G. Siemens fa una presentació del curs.

És realment una experiència engrescadora, que, si funciona, pot aportar una via de superació al debat sobre LMS i PLE (learning management systems i personal learning environments). I alhora una experiència de connexió i col·laboració en un entorn global.

APS Museum Dialogue with Darwin

Darrerament hi ha en qüestió el model de congressos i jornades professionals. En parlaven no fa gaire Enrique Dans en aquest apunt i Juan Freire en aquest altre, i també en aquest blog hi havíem fet referència. Aporto ara algunes iniciatives de la 16th International Conference on Learning —que ha tingut lloc a Barcelona a principis de juliol—, que m’han semblat interessants:

• els talking circles, meetings of minds, trobades articulades a partir de diversos eixos (literacitat, llengua, multiliteracitat; comunitat, cultura, globalització; lideratge i gestió en educació, entre d’altres), que tenen com a objectiu la interaccio sobre les idees clau del congrés sense la formalitat de les sessions de conferències, comunicacions, tallers, etc.
• les garden sessions amb els conferenciants. Les conferències de les sessions plenàries no tenen un torn obert de paraules, però cada conferenciant té un temps anunciat per parlar, en un ambient distès, al pati o al jardí, amb les persones interessades a parlar-hi, que disposen així de més temps i de més qualitat.
• la distribució igualitària de temps per a la presentació de les comunicacions i el torn obert al final de cadascuna (15′ + 15′), que obliga a sintetizar els punts clau de la comunicació i deixar més temps per a la conversa.
• les presentacions a Youtube, com a canal per a la modalitat de presentacions en línia i per difondre les presentacions presencials.

Gavin Bell Colourful spices in a French market

S’ha anunciat el llançament del BicPhone, de la marca Bic. Què tenen en comú aquest mòbil amb l’encenedor i el bolígraf de la mateixa marca? Que són pensats per a uns pocs usos, per llençar-los, per perdre’ls o per donar-los. Una marca, Bic, associada a un estil, efímer, no perdurable, i no a un producte. En un altre apunt parlàvem també de la marca-coneixement, és a dir, del que en el fons se sap fer, com a alternativa a la marca-producte, o el que es fa.

Fa temps que em pregunto si no és l’hora que els serveis lingüístics universitaris comencem a apostar per construir una marca-coneixement, més que no centrar-nos a continuar desenvolupant la marca-producte: cursos, certificacions, traduccions, etc. Per dir-ho d’alguna manera, dedicar-nos més a cuinar que a vendre productes per a la cuina. Se’m fa més difícil imaginar-me orientant-nos cap a una marca-estil: ho deixo per als gadgets, la roba i altres sectors que en saben prou, d’això. La construcció d’una marca-coneixement em sembla una qüestió crucial, ara que cada cop hi ha més possibilitats a la xarxa per disposar, d’una manera o altra, dels serveis que oferim, i sovint gratuïtament (recursos per aprendre llengües, traductors en línia, plataformes  per als intercanvis lingüístics, etc.). És cert que són això, possibilitats, encara no una alternativa real, però poden començar a ser-ho en poc temps, com ha passat en el món de la música i dels mitjans de comunicació. L’article d’Imma Tubella “La universidad en tiempos de ‘El nombre de la rosa’ “ apunta en aquesta direcció. I sí que són alternatives reals les empreses que presten molts dels serveis que oferim (cursos, traduccions, acreditació de nivell de llengua…). Davant d’aquesta situació, la marca-coneixement sembla l’única via que pot aportar un valor afegit a la nostra tasca.

Hi he estat rumiant aquests dies, en començar a fer la valoració del curs que acaba i pensar en les línies de treball del curs vinent. Dues possibles línies per reimaginar-nos, no prou madurades:

La transferència de coneixement. Els serveis lingüístics universitaris vam néixer practicant el sharism avant la lettre (que no hauríem fet fa vint anys si haguéssim tingut les possibilitats de comunicar-nos i publicar que tenim ara), amb una actitud una mica naïf, potser. Amb els anys s’ha anat fent evident que la transferència de coneixement és una funció important de la universitat, com també els beneficis d’oferir recursos en obert, reconeguts per la mateixa OCDE. Doncs bé, podríem mirar-nos des d’aquesta òptica la producció i difusió de recursos?, o treballar per fer arribar l’expertesa, el know how que hem desenvolupat al llarg dels anys a altres àmbits del nostre sector professional, el de les llengües?, o per fer-lo arribar a altres sectors del nostre àmbit, la universitat, no vinculats a les llengües?

La igualtat d’oportunitats, la inclusió social. De fa temps que els serveis lingüístics hem creat coneixement i recursos en l’ús no sexista de la llengua, en  l’àmbit del voluntariat (lingüístic) i en l’acollida de persones nouvingudes, però no hi hem vist mai cap relació. Podríem imaginar-nos-ho com una línia de treball per a la igualtat d’oportunitats i la inclusió social, que abastés també qüestions com l’accessibilitat en les comunicacions (llengua de signes, subtitulació de conferències), suport lingüístic en els programes per facilitar l’arribada a la Universitat als col·lectius que hi estan infrarepresentats, o criteris lingüístics per assegurar la no-discriminació lingüística en àmbits altres que el de gènere-sexe.

Són dues possibles línies de treball per reimaginar-nos, tot just esbossades. Ja tinc deures per a l’estiu.

 Lego People, Scoobay

Cada cop és més clar el valor del capital intel·lectual en les organitzacions, per molt que els estats comptables tradicionals continuïn ignorant aquest fet. En els serveis lingüístics universitaris, crec que el punt fort del capital intel·lectual és el capital humà, o les competències de les persones, molt per davant del capital estructural o l’estructura interna (procediments, gestió, dominis a internet, registres de marca, etc.), i el capital relacional o l’estructura externa (explotació de bases de dades d’usuaris, fidelització d’aquests, notorietat, etc.). Fins i tot diria que el capital relacional depèn en bona mesura de la reputació dels professionals dels serveis i les relacions que estableixen amb altres professionals, més que no del mateix servei com a organització. Molts projectes i encàrrecs de feina es fan perquè hi ha confiança en la capacitat d’unes persones per portar-los endavant, i d’aquests vincles personals, d’aquest networking, en surten les aliances més sòlides.

Aquesta situació es pot considerar més o menys satisfactòria, però és un fet, i seria absurd fer veure que les coses són d’una altra manera. I potser és inevitable que sigui així quan es tracta de treball postfordista, un treball que no es pot clonar, espedaçar o empaquetar en sèrie. En aquest context, importa més que mai reconèixer el valor de les persones, i tenir en compte contribucions com les de Julen Iturbe-Ormaetxe i Miquel Rodríguez  en els seus apunts sobre les deu causes de malestar provocades per l’empresa: el malestar pel que no s’aprèn en els cursos de formació, única font reconeguda d’aprenentatge, i pel no reconeixement dels aprenentatges en la feina (learning by working); per unes polítiques de “conciliació” que ja han estat superades abans de desenvolupar-se; per la manca de reconeixement per aplicar les competències que es tenen; per l’obsessió per limitar el discurs; per la divisió del treball que menysté la capacitat de les persones; per sistemes basats en la desconfiança… Cal prioritzar el benestar generat per l’organització si volem uns serveis lingüístics realment innovadors i competitius.

Newspaper, just.Luc

En l’apunt anterior feia referència a com treballen els ja gairebé nous professionals de Catalunya. Un nou exemple: el recull mediàtic de la Jornada Estudiants pel Català elaborat per la Plataforma Universitària pel Català comença amb l’impacte que ha tingut la jornada en la blogosfera catalana. Res a veure amb els dossiers de premsa a què estem acostumats a la universitat. Algú pot pensar que, situats a Catalunya, és més interessant, posem per cas, La Opinión de Tenerife o La Voz de Avilés que no, per exemple, el blog de l’Enric Canela? Doncs bé, els dossiers de premsa de les universitats ignoren el que es publica en blogs que són tot un referent per estar al dia de l’actualitat universitària, mentre s’esmercen a resseguir obstinadament qualsevol rastre de mínima relació amb la universitat en els mitjans més inusitats. I no cal dir que no fan cap referència al que es diu de la universitat al Facebook, Twitter o altres canals que utilitzen a bastament els estudiants i altres membres de la comunitat universitària, on podem seguir debats tan interessants com el que ha encetat el professor Miquel Duran al Facebook sobre la universitat 2.0.

Jo fa temps que no segueixo els reculls de premsa, si no és per un fet molt puntual. No hi sé veure l’interès. El meu recull personalitzat me’l proporciona actualment Feedly, un lector de RSS multimèdia, amb l’ajuda d’eines com Huubs, un cercador de notícies en català —que he descobert fa poc gràcies a en Miquel Strubell— que em permet subscriure’m als termes de cerca que m’interessen. Trobaria molt més útil que la universitat ens facilités la descoberta de fonts interessants a les quals poguéssim subscriure’ns, que no dossiers empaquetats i iguals per a tothom que difícilment poden servir a ningú.

Aquest juliol a Catalunya hi haurà tres cites importants per als serveis lingüístics i les escoles d’idiomes: el Convit - 1r congrés de serveis lingüístics de territoris de parla catalana (16  i 17 de juliol); l’Edulearn 2009 - International Conference on Education and New Learning Techonologies (del 6 al 8), i la 16a International Conference on Learning (de l’1 al 4). El Convit serà un punt de trobada de serveis lingüístics de tots els àmbits socials —universitats, Consorci per a la Normalització Lingüística, empreses, ajuntaments, entitats, etc.— que té com a principals línies de treball dues qüestions cabdals: l’adaptació dels serveis lingüístics als sistemes de comunicació en xarxa i les estratègies per adequar els serveis lingüístics a un entorn multilingüe. No hauria de passar per alt el valor que té que sigui d’àmbit realment nacional, ara que cada cop més ens hem acostumat a llegir i sentir “nacional de Catalunya”. L’Edulearn, d’abast internacional, tractarà de la innovació docent, amb una sublínia específica per a l’aprenentatge de llengües; l’e-learning; les tecnologies emergents (m-learning, aplicacions web a l’aula…); el desenvolupament i la gestió de continguts digitals (e-portfolios, gestió del coneixement, propietat intel·lectual i plagi…), a més d’altres qüestions interessants. Finalment, la 16a International Conference on Learning té, entre les línies de treball, l’ensenyament de llengües i l’aprenentatge de segones llengües; la literacitat, el llenguatge i les multiliteracitats, i la tecnologia en l’aprenentatge.

Tres esdeveniments importants que tenen en comú les tecnologies com un dels centre d’interès. Unes tecnologies que ens permeten imaginar escenaris en què el debat i l’intercanvi d’experiències entre professionals es pugui produir més enllà dels dos o tres dies de cita presencial, necessària, d’altra banda, per establir i consolidar xarxes professionals. En tenim referents ben propers: la III Jornada del programa Compartim, del Departament de Justícia, en què, per a la inscripció, en comptes de fer un pagament, es demanava participar en els fòrums creats per proposar, comentar i votar els temes que es tractarien a la jornada; la Moodle Moot Barcelona 2008, en què es van combinar de manera integrada la participació presencial i a distància (en vaig parlar en aquest apunt), o el Congrés de la Cibersocietat, que també fa una crida a proposar temes de debat per a la pròxima edició, aquesta any 2009, i que, a més en edicions anteriors ha facilitat el multilingüisme en les comunicacions i debats amb l’ajuda d’aplicacions de traducció automàtica.

M’ha cridat l’atenció l’anunci del dipòsit Memòries de Caixa Catalunya: un producte adreçat a la gent gran en què la remuneració consisteix en la redacció i publicació de les memòries de la persona que el contracta i la salvaguarda dels documents de valor en una caixa forta digital. L’entitat ho explica dient que són experts a custodiar: estalvis o records, tant se val. L’anunci em porta a la memòria un apunt d’Alfons Cornella en què exposa com les empreses poden generar oportunitats a partir d’explotar el coneixement-marca en comptes del producte-marca, és a dir, d’explotar el que se sap fer en comptes del que es fa. Ho il·lustra amb uns quants casos, com el d’IKEA amb el projecte Boklok. Amb aquest projecte IKEA obre una nova línia de negoci, que no consisteix a ampliar el mercat d’allò que fa (com seria, per exemple, fer una línia de mobles i objectes per a casa per a un públic diferent del que ja té) sinó a explotar allò que sap fer, i això es concreta en la venda de cases per al seu públic, unes cases que es presenten com a “better homes for the many people”.

A les universitats, els efectes de l’adaptació a Bolonya, l’EEES, transcendeixen les qüestions de què es fan ressò els mitjans i fan replantejar moltes coses, entre d’altres, el rol dels serveis lingüístics i les escoles universitàries d’idiomes. Més que mai es fa necessari activar el pensament estratègic i la visió de futur. Hi ha dues grans línies per on tirar: la de producte-marca ens porta a oferir els nostres serveis a nous públics, una qüestió que hem tractat sovint al Servei de Llengües: cursos de llengua per a joves preuniversitaris, per a centres de recerca, per a gent gran, per a empreses… La de coneixement-marca ens porta a identificar allò que sabem fer i oferir nous serveis a partir d’aquí. La primera línia ens porta a competir en el mercat amb empreses que ofereixen aquests mateixos serveis, ja existents i identificats pel públic; la segona ens porta a inventar serveis nous en un context, la universitat, en principi poc favorable, ja que no funciona per les regles del mercat, en què qualsevol empresa pot oferir qualsevol servei o producte si acredita que té els requisits que establerts normativament, sinó per nínxols assignats a unes unitats organitzatives o a unes altres (això correspon a aquesta oficina, allò altre als departaments…), i també sovint per la capacitat de fer pressió.

Personalment, la segona opció em sembla molt més engrescadora, justament pel repte que implica, i també perquè trobo que té més sentit de ser, en el meu cas, ja que treballo en una universitat pública i crec que el paper de les administracions no és fer la competència a les empreses. És una opinió, discutible, sens dubte; el que em sembla que no és discutible és que cal preparar la ruta del viatge i, per tant, decidir quin camí es pren.