Marta Estella

Emily’s mind, Question of passion

Hi ha notícies que fan il·lusió, com el reconeixement, fa un parell de setmanes, per part de l’equip d’Una mà de contes, de la feina feta al curs de Comprensió Bàsica que oferim al Servei de Llengües de la UAB. Reprodueixo del blog del programa:

Anna Serra i Andreu Ayats, professors de català i tècnics superiors de suport a la recerca del Servei de Llengües de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), imparteixen el curs de Comprensió Bàsica, adreçat als estudiants de mobilitat de la UAB. provinents d’arreu del món. […]

A principis del curs 2008-2009, quan tot just s’havia fet públic el web d’Una mà de contes, ja va ser considerat un instrument d’interès per al curs de Comprensió Bàsica, i el seu bloc va recollir una activitat amb els alumnes al voltant de la comprensió i comentari d’un conjunt de contes.

Un any després, els professors del curs han dut a terme una altra activitat a partir d’Una mà de contes: “Comprensió oral i escrita d’un conte infantil i subtitulació en qualsevol llengua”. […]

El bloc (1 i 2) del curs de Comprensió Bàsica inclou aquesta activitat de subtitulació i anirà incorporant la continuació del que esperem que sigui una fructífera col·laboració amb Una mà de contes.

La notícia em porta a una reflexió: és important que les organitzacions es dotin d’una estratègia i dels mecanismes per portar-la a la pràctica, però també és important deixar espai per a per a la il·lusió (en el sentit d’engrescament), per a la passió posada en iniciatives que en principi no hi casen, amb l’estratègia; l’apassionament amb què es fan els dóna una força que les pot acabar portant a redós dels grans objectius. El públic infantil al qual s’adreça Una mà de contes no és un públic objectiu del Servei de Llengües, orientat preferentment a la comunitat universitària, però l’activitat realitzada al curs de Comprensió Bàsica ha aportat un valor inestimable per al Servei en la forma de reconeixement i col·laboració amb l’equip de Tv3.

Cada cop més la personalització del navegador se’m fa necessària. Habitualment treballo amb el Firefox i trec molt partit dels complements (adds-on) d’aquest navegador per fer-me’l més meu. N’utilitzo diversos: el botó de Feedly, imprescindible; la barra de Google o Google ToolBar, per entrar a diversos serveis de Google; la de Facebook, que cada cop faig servir menys, la de Mister Wong, per desar, compartir i consultar enllaços, i algunes eines d’idioma, que és del que vull parlar en aquest apunt. Mozilla té 14 categories de complements per al Firefox, entre les quals n’hi ha una d’específica per a eines d’idioma, que conté més de 350 elements: entre molts d’altres, una extensa col·lecció de diccionaris; el Wikilook, que ens permet fer cerques a la Wikipedia i al Wiktionary dels mots que tinguem en pantalla; eines per a la transliteració, com el Transliterator; traductors en línia, o eines més miscel·lànies, com el Foxlingo, que  incorpora un metatraductor amb l’opció de traduir entre més de 2.000 parells de llengües utilitzant 36 traductors en línia (Google, OpenTrad, Apertium, Lucy -Translendium, etc.) i també enllaços a correctors, sintetitzadors de veu, recursos per a aprendre llengües, etc.

Una opció interessant relacionada amb els complements són les col·leccions, agrupacions de complements fetes per Mozilla o pels mateixos usuaris. Hi ha la possibilitat de subscriure-s’hi per estar al corrent de les actualitzacions. Hi ha col·leccions de tot tipus, també d’idioma, com, per exemple, una col·lecció per al català, una altra per a l’èuscar i una altra per als aprenents de japonès. Són un recurs molt útil i no és gens difícil utilitzar-les. Aquest vídeo explica com fer-ho:

Add-on Collections: Overview from Justin Scott on Vimeo.

Aquest dissabte a la tarda va tenir lloc, a Girona, la Jornada d’Estudiants pel Català. S’hi van fer tres anuncis interessants per a les universitats:

Miquel Strubell va anunciar que a partir del curs 2010-2011 el català serà una de les llengües incloses en els cursos intensius per a ERASMUS finançats per la Comissió Europea. Són ajuts perquè els estudiants ERASMUS puguin fer una formació propedèutica i intensiva en la llengua del país, excloses l’anglès, el francès i el castellà, que es considera que ja tenen una oferta àmplia arreu que permet als estudiants aprendre-les al seu lloc d’origen. És una llarga reivindicació que ara es fa realitat.

La comissionada per a Universitats i Recerca, Blanca Palmada, va dir que dins les pròximes setmanes portarà al govern el decret que desplega l’article 6.4 de la Llei d’universitats de Catalunya, que diu:

4. D’acord amb la Llei 1/1998, del 7 de gener, de política lingüística, el professorat universitari, llevat del visitant i casos anàlegs, ha de conèixer suficientment les dues llengües oficials, d’acord amb les exigències de llurs tasques acadèmiques. El Govern, d’acord amb la normativa vigent i mitjançant el Consell Interuniversitari de Catalunya, ha de garantir que en els processos de selecció, d’accés i d’avaluació es concreti el dit coneixement suficient.

La comissionada va anunciar també que pròximament tindrem el document d’indicadors lingüístics de les universitats que permetrà que les universitats puguin rebre un finançament en reconeixement a les accions que desenvolupen en màteria de llengua.

La jornada va ser també un compendi de lliçons. La lliçó de la Plataforma Universitària pel Català (PUC), una associació d’estudiants  de la Universitat Pompeu Fabra, que ha estat capaç de mobilitzar altres associacions d’estudiants, govern, acadèmics, entitats cíviques, serveis lingüístics i aplegar-nos en un fòrum públic al voltant del que els preocupa: la situació de la llengua catalana a les universitats. La lliçó d’uns estudiants que han dedicat els darrers mesos molts esforços i  temps a una causa en què creuen fermament, tot i que per a molts és poc cool, que dirien els moderns. La lliçó de Miquel Strubell, Jordi Matas i Josep M. Terricabras, que ens van fer vibrar perquè parlaven des de l’autenticitat, totalment alineats paraules, pensament i sentiments. I finalment, però no menys important, la lliçó de veure com treballen els gairebé ja nous professionals de Catalunya: l’ús d’internet, en tots els seus canals, com a principal mitjà de difusió (WordPress, YouTube, Flickr, Facebook, Twitter…); l’audiovisual com a mitjà per excel·lència, amb la creació d’un canal de tv i un espot de campanya, o l’ús residual del correu electrònic: com a mostres, vaig rebre al mur del Facebook l’agraïment per haver participat en una taula de la jornada, i al mateix Facebook he pogut seguir el recull de l’impacte de la jornada als mitjans.

Un dissabte a la tarda ben esmerçat. Felicitats, estudiants de la PUC!

La Generalitat de Catalunya ha engegat la campanya “Encomana el català“, que té com a objectiu “sensibilitzar la població que sap parlar català perquè mantingui la llengua en aquells contextos en què la sol canviar, per exemple amb persones que l’entenen però no la parlen o en contextos multilingües”.

És una campanya que confirma la tendència de la Secretaria de Política Lingüística a treballar en dues grans línies:  proporcionar recursos lingüístics i sensibilitzar la ciutadania, especialment sensibilitzar les persones que parlen català a  mantenir-se monolingües en aquesta llengua. Una tendència que començo a trobar decebedora. D’una Secretaria de Política Lingüística n’esperaria que fes sobretot això, política lingüística, però els pocs debats i decisions sobre política lingüística se situen en altres àmbits. Si parlem de l’educació, tant és quan es tracta de les llengües a primària, com bé deia l’Albert Branchadell en aquest article a El Periódico, com quan es parla de la llengua a la universitat; la Secretaria de Política Lingüística és absent del debat. I és significatiu que en el portal de llengua (catalana) de la Generalitat,  l’única referència explícita a la política lingüística sigui una pàgina amb enllaços sobre l’occità, l’informe de política lingüística i una relació d’organismes per al foment de la llengua catalana.

Val a dir que valoro molt positivament els recursos promoguts o desenvolupats des de la Secretaria de Política Lingüística, alguns de realment extraordinaris, com el Parla.cat, l’Optimot, el traductor automàtic o Plats a la Carta, i també la professionalitat, la dedicació i la generositat de les persones que hi treballen, amb moltes de les quals he tingut el plaer de compartir jornades, reunions i projectes. Però, com ens deia un dia l’amic Jordi de Bofarull, referint-se a les universitats, de recursos ja n’hem elaborat molts. És l’hora de fer mesures, de fer política lingüística, i això és el que sobretot n’espero, d’una Secretaria de Política Lingüística.

En ple procés d’adaptació dels estudis universitaris a l’EEES, hi ha en joc el futur de les escoles universitàries d’idiomes (EUI). Un futur que passa per una direcció estratègica que apunti de manera clara cap a on cal anar, que doni resposta a preguntes com les següents.

1. ¿S’ha d’apostar per prioritzar un perfil acadèmic, que diferenciï l’EUI de les escoles oficials i dels centres de cultura, però també, en molts casos, de l’oferta que des de les mateixes universitats fan els departaments de filologia i traducció?; per un perfil més orientat als centres de recerca i l’entorn empresarial que creixen a l’empara de les universitats?, o per un perfil adreçat a empreses no necessàriament vinculades a la universitat, com ja fan l’àrea InCompany de l’Executive Language Center d’ESADE, el Servei Extern d’Idiomes de l’EIM de la UB, o el servei In Company d’UAB Idiomes?

2. ¿Cal pensar en una escola universitària d’idiomes integrada en el nucli estricte de la universitat, amb una estructura de costos difícil de conciliar amb l’atenció a unes necessitats canviants en l’aprenentatge de llengües?, o en una EUI situada en una fundació universitària, una opció no pas fàcil si no s’ha pres d’entrada? A les universitats catalanes, hi trobem totes dues opcions, en algun cas combinades en una mateixa universitat, i fins i tot, l’externalització plena de l’oferta dels cursos de llengües estrangeres.

3. Quant a les llengües objecte d’ensenyament/aprenentatge, ¿quin futur tenen les llengües estrangeres a l’EUI, quan la preminència de l’anglès contrasta amb la poca i minvant demanda de cursos d’altres llengües, fins i tot de francès, que fins fa relativament poc era la primera llengua estrangera a Catalunya? ¿I els cursos de perfeccionament del català per a catalanoparlants, els d’introducció al català per a estudiants de mobilitat i la millora de les competències lingüístiques amb finalitats acadèmiques i professionals en la llengua pròpia? A les universitats catalanes trobem també models diferents en el tractament de la llengua pròpia: universitats en què se n’ocupa un servei lingüístic diferenciat de l’EUI, com a la UB i la UPC, universitats en què se n’ocupa l’EUI, com a la UPF, o universitats, com la UAB, amb una gran estructura que aglutina servei lingüístic i EUI.

4. Una darrera qüestió, apuntada ja en el primer bloc de preguntes, és la relació entre les EUI i els departaments de filologia i traducció en les universitats on coexisteixen. Fins ara hem assumit el supòsit que uns i altres tenen objectius i públics diferents, però la davallada en la demanda de les filologies i la mateixa adaptació a l’EEES porta a uns camins que tendeixen a convergir, si no a sobreposar-se. Aquest estiu em van convidar a parlar en una taula rodona del congrés que periòdicament organitza l’Asociación de Programas Universitarios Norteamericanos en España (APUNE). Alguns dels assistents, professors universitaris als EUA, em deien que en aquest país és habitual que el mateix professor que fa, posem per cas, l’assignatura sobre la literatura del Siglo de Oro s’ocupi dels cursos d’iniciació a l’espanyol, com a llengua instrumental, per als alumnes que entren a la universitat, i els sorprenia l’existència mateixa de les EUI. Un referent que val la pena tenir en compte, encara que sigui per fer camí en una altra direcció.

Fins aquí quatre grans blocs de preguntes que demanen respostes clares i urgents, perquè el futur de les EUI es juga ara.

PS: en la descripció he tingut en compte només les universitats de Barcelona perquè, pel seu volum, són les que poden permetre’s més escenaris de joc diferents.

Ján Figel, comissari europeu d’Educació, Formació, Cultura i Joventut, ha donat suport al multilingüisme que es practica a les universitats catalanes, en unes declaracions a l’ACN, que recullen l’Avui i El Periódico. Ha destacat especialment el valor que té el fet que els estudiants ERASMUS que hi vénen a fer una estada puguin entrar en contacte ambqualsevol de  les llengües que s’utilitzen normalment a la universitat i encoratjar-los així  a adoptar el model 1 + 2 (una llengua pròpia + més dues llengües estrangeres), recollit a les conclusions del Consell Europeu de Barcelona del març del 2002.

“La resposta no és el monolingüisme, sinó el multilingüisme” ha dit el comissari i “L’Estat espanyol no ha d’estar a la defensiva, sinó ser obert i conscient que la diversitat és la seva riquesa i que cal preservar-la i promoure-la”. Sens dubte, una bona notícia.

Un missatge, aquesta setmana, de l’amic Albert Servitje, coordinador del Gabinet Lingüístic de la UPF, en què anunciava que deixa la Comissió de Llengua de la Xarxa Vives, em porta a escriure de nou sobre la seguretat lingüística. Recordo quan l’Albert, amb l’emoció que posa en les coses en què creu, ens va donar a conèixer el terme seguretat lingüística, en el sentit que ell ha encunyat: la certesa que els estudiants saben abans de matricular-se quina llengua utilitzarà el professor per fer les classes, i el compromís que aquesta informació és vinculant, que ningú no podrà demanar que una classe en català es faci en castellà.

Érem al curs de tardor del CUIMPB sobre “El multilingüisme de les universitats en l’EEES” (per cert, se n’acaben de publicar les actes), i l’Albert ens feia el símil amb la llengua de les misses. Ens explicava que havia recorregut les esglésies dels voltants de la plaça de la Mercè amb la càmera de fotos a la butxaca per reforçar la seva proposta amb imatges de la política informativa que aplica la institució eclesiàstica. “Tothom sap d’entrada en quina llengua és cada missa i ningú no aixeca la mà per demanar que es canviï”.

Sóc critica amb el concepte de seguretat lingüística (un altre dia en tornaré a parlar), però  ara vull destacar el valor d’una idea que, sorgint del responsable d’un servei lingüístic, s’ha fet un lloc central en l’agenda de la política lingüística universitària. Una idea clara i simple, aparentment, que ha remogut el discurs esmorteït sobre l’ús del català a la universitat. Una idea que és, en definitiva, una mostra de la professionalitat que ens cal.

En l’apunt anterior, feia referència al model bífid en política lingüística universitària: una línia de promoció del català i una altra per a l’anglès, que sovint discorren en paral·lel, i sovint també es veuen com a contraposades. A la UAB, el Pla de llengües: una aposta estratègica pel multilingüisme parteix d’una visió més integral:

Aquests dos plantejaments [el compromís amb el català i l’aposta per la projecció internacional] s’han de reforçar mútuament: la llengua catalana només pot desenvolupar-se dins un marc que potenciï el multilingüisme; el multilingüisme ha d’esdevenir un dels trets d’identitat de la UAB.

Crec de debò en aquest punt de vista. En un entorn globalitzat com l’actual, en què el multilingüisme és la norma, i el monolingüisme l’excepció, la promoció de l’ús del català, com a llengua pròpia de Catalunya i de tots els nivells de l’educació, cal vehicular-la per mitjà d’estratègies pel multilingüisme que estableixin el marc de desenvolupament de l’ecosistema lingüístic, i les mesures de foment necessàries perquè aquest marc sigui una realitat.

Les polítiques de promoció només del català no poden aspirar més que a reservar un espai simbòlic i protegit per a la llengua catalana, fora del sistema real de comunicació de les persones i les institucions. Les polítiques pel multilingüisme, en canvi, s’han revelat com les més beneficioses per a la promoció de l’ús de les llengües menys difoses. Un bon exemple és el gir que ha fet els darrers anys la Comissió Europea i, en general, els àmbits de treball europeus, amb l’adopció de fórmules com l’1+2 llengües, el concepte de llengua adoptiva com a llengua addicional a l’anglès com a llengua franca, el lema “not only English”, etc.

D’altra banda, en aquest entorn globalitzat les universitats catalanes no podem pretendre destacar com a universitats en anglès. El tret diferenciador, el valor afegit ens vindrà donat pel fet de ser universitats realment multilingües que comportin un enriquiment de l’experiència intercultural als estudiants que hi vinguin.

Will Lion

Lliurat el projecte del màster, reprenc l’activitat al blog. Aquesta setmana, la M. Jesús Ferrés donava notícia de la jornada que està preparant la Plataforma Universitària pel Català sobre l’ús de la llengua catalana a les universitats.

Esgotat el discurs de la normalització lingüística universitària, la ‘gestió del multilingüisme’ ha esdevingut una etiqueta aglutinadora de visions diverses. Aquesta funció aglutinadora ha estat positiva en la mesura que ha facilitat un lloc per a la política lingüística en l’agenda del sistema universitari català. Ara, però, que ja hem superat la fase de descoberta dels mots salvadors, cal començar a concretar línies d’acció: què vol dir la gestió del multilingüisme?, quantes / quines llengües?, quines funcions per a quines llengües?

El model que ha tingut més projecció en el conjunt del sistema universitari català  ha estat un model bífid, amb una línia de treball sobre la promoció de l’anglès i una altra sobre el català. La de l’anglès s’ha traduït en accions clares: la fixació d’un nivell de sortida per als estudiants de grau i d’entrada per als de postgrau, l’anglès com a requisit cada cop més estès en els processos de selecció i promoció de personal d’administració i serveis, els ajuts per a l’aprenentatge de la llengua, etc. Pel que fa al català, l’explicitud ha estat molt inferior i l’ambigüitat un recurs sovintejat. Com a línies d’acció, s’han esmerçat molts esforços a intentar desplegar la LUC, sense cap resultat tangible fins ara, i la mesura més clara ha estat la introducció de l’anomenada ’seguretat lingüística’, un concepte sobre el qual cal discussió, difícil d’aplicar, i que en qualsevol cas s’hauria d’entendre com un compromís amb la transparència informativa i els drets dels usuaris, no una acció a favor ni en contra de cap llengua. Amb aquest balanç entenc que hi hagi estudiants que comencin a mobilitzar-se preocupats per la situació del català a la universitat, i crec que des dels serveis lingüístics hem d’aportar reflexions i propostes per desenvolupar un model de sostenibilitat lingüística a les universitats catalanes, ancorat en les línies estratègiques europees sobre multilingüisme.