Marta Estella

Des 10 2009

Llengua 2.0 i caducitat de les normes

Posted in General |

 

Un dels efectes que ha tingut l’efervescència de la participació en els mitjans socials ha estat el qüestionament, per la dinàmica mateixa dels fets, d’uns quants dels principis sobre els quals se sosté la política lingüística a Catalunya.

Els usos lingüístics institucionals vs. els usos lingüístics personals. Hi ha un principi que distingeix entre usos lingüístics institucionals i usos personals: els primers es consideren objecte de regulació, mentre que els segons queden en l’espai personal, a criteri de cada individu. Com a mostra de la voluntat d’intervenció en els usos considerats institucionals, entre les funcions del Servei de Llengües Modernes de la Universitat de Girona hi ha la d'”elaborar i difondre criteris d’usos lingüístics institucionals”.

En la mesura que es dilueix la frontera entre la identitat corporativa de les persones —és a dir, la que les vincula a l’organització per a la qual treballen— i la identitat professional individual —és a dir, el perfil que construeix cada persona més enllà de la posició que ocupa en una organització—, la distinció institucional / personal comença a fer aigües. Un cas: un alt càrrec d’una universitat, l’Autònoma, escriu un blog que signa a títol individual, no com a càrrec, però en el qual tracta de qüestions vinculades a la Universitat i a les funcions que hi assumeix, i bona part de les persones que hi aporten comentaris així ho entenen. És un blog personal?, institucional? On és la frontera?

Els usos lingüístics interns vs. els usos lingüístics externs. Hi ha un principi que diu que cal regular els usos lingüístics interns i externs de manera diferenciada. Com a mostra, el reglament d’usos lingüístics de la Universitat de Barcelona s’estructura, en part, a partir d’aquesta distinció.

En la mesura que les comunicacions digitals obren nous espais de comunicació que dilueixen el dins i el fora, aquesta distinció tan marcada comença a coixejar. Els canals que algunes universitats tenen a Youtube (per exemple,  aquest dels 30 anys de la Universitat de les Illes Balears), són interns o externs? És clar que són d’accés públic, però això no vol dir necessàriament que siguin externs, ja que el públic objectiu pot estar format també per membres de la comunitat universitària.

L’àmbit lingüístic català vs. l’exterior. Hi ha un principi que diu que, per defecte, les comunicacions adreçades a l’àmbit lingüístic català es fan en llengua catalana, i que les altres llengües es reserven a les comunicacions que s’adrecen fora d’aquest àmbit. Com a mostra, el reglament d’ús de la llengua catalana a la Universitat Rovira i Virgili.

En la mesura que les comunicacions digitals obren espais que transcendeixen el territori, fins a quin punt es pot mantenir la distinció entre àmbits lingüístics? I si cal mantenir-la, com s’ha de fer? En el cas d’una institució que tingui compte a Twitter, posem per cas, ha d’obrir comptes per a diferents llengües, com fa la Universitat Oberta de Catalunya: UOC_universitat, UOC_universidad i UOC_university?; ha d’alternar diverses llengües en un mateix canal, com fan la Universitat Politècnica de Catalunya o la Generalitat de Catalunya?

Altres qüestions. Un parell de reflexions finals. La primera: cal replantejar- se els criteris associats a la disponibilitat lingüística (en parlàvem en aquest apunt). Actualment, les tecnologies possibiliten la traducció màquina en múltiples dispositius. Cal deixar que sigui l’usuari qui es procuri la traducció si vol?, cal facilitar els mitjans per realitzar-la (accés a traducció màquina en línia)?, en quins casos?

La segona: cal revisar els estàndards de qualitat lingüística; ens hi empenyen la pressió de la immediatesa en les comunicacions digitals, l’augment del volum d’informació, l’augment del volum de traduccions associat al multilingüisme, l’eixamplament dels diversos graus d’institucionalitat de les comunicacions, entre altres factors.

En resum, els usos lingüístics actuals associats a les organitzacions superen el marc normatiu que els regula. Són, com en la imatge que il·lustra aquest apunt, un globus que vol enlairar-se, però no pot, pel llast d’un cotxe que va ser molt útil en altre temps però que ara es fa simpàtic però de funcionalitat impossible. Urgeix que creem espais per parlar-ne.

Nota: els exemples que poso són majoritàriament d’universitats perquè és l’àmbit que conec millor i que més m’interessa, però les situacions serveixen per a qualsevol administració.


This entry was posted on Dijous, 10 Desembre, 2009 at 18:13 and is filed under General. You can follow any responses to this entry through the feed. You can leave a response, or trackback from your own site.

One Response to “ Llengua 2.0 i caducitat de les normes”

  1. joan Says:

    Afortunadament la tècnica deixarà aviat fòra de joc aquest tipus de discussions: amb la traducció automàtica tu escriuràs el que vulguis en la llengüa que vulguis, i malament anirem si no és així.

Deixa un comentari

Si us plau, demostra que no ets un robot * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.