Aquests dies he pogut seguir a distància alguna sessió de la MoodleMoot BCN 08, un exemple de les possibilitats de combinar, en una trobada, la participació presencial i a distància. Algunes qüestions que m’han semblat especialment interessants: el fet de poder seguir les sessions mitjançant vídeo bidireccional, a través d’Sclipo, des de qualsevol ordinador connectat a internet i amb càmera web, i simultàniament utilitzar el xat de l’aula (ara que cada cop més som multitasca i multicanal); els fòrums de cada sessió, que permeten perllongar la trobada en el temps un cop ja ha acabat, i els fòrums creats a partir d’interessos dels participants, com aquest sobre Moodle i aprenentatge de llengües, fòrums en què es troben participants presencials i a distància.
Ha estat una experiència interessant, de la qual els serveis lingüístics podem prendre bona nota.
Descobreixo el terme kansei en aquest article d’Adrián Castro a la revista If…, d’Infonomia, en què el defineix com un terme “para denotar las cualidades que posee un objeto de transmitir emociones placenteras en su forma de uso”. Fent una mica de cerca a la xarxa, hi trobo referències una mica més elaborades, com aquesta breu introdució, però em crida l’atenció una presentació del Ministeri dIndústria japonès sobre la Iniciativa Kansei, en què es proposa afegir als elements tradicionals de valor d’un producte (funcionalitat, credibilitat i cost) el valor kansei, definit com a ‘a high-order function of the brain, including inspiration, intuition, pleasure and pain, taste, curiosity, aesthetics, emotion, sensitivity, attachment and creativity’. Diu el fullet que els japonesos donen valor a un producte o servei quan són conscients de l’esforç o quantitat de temps que s’ha destinat a produir-lo, o quan poden establir empatia amb el productor, la qual cosa porta a valorar econòmicament tots els intangibles que poden contribuir a augmentar aquesta empatia. Una perspectiva que val la pena tenir en compte també quan dissenyem els productes i serveis relacionats amb la llengua.
He començat a llegir Wikinomics, el llibre, que m’assabento que ja n’ha sortit una segona edició. L’onzè capítol del llibre es va deixar en blanc perquè els lectors l’escrivissin mitjançant aportacions en un wiki, que ha donat lloc al Wikinomics Playbook. A la pàgina The wikified organization del wiki he trobat aquesta imatge que il·lustra el paper central del client o usuari en la wikinomia, un usuari que forma part de l’equip i aporta valor a l’organització amb la seva actuació.
Reprodueixo un fragment de la pàgina:
“The wiki construct enables customers to pose business problems and scenarios they are experiencing to enable the teams to help with. Teams then collaborate around a specific issue and work to develop the solution to this issue by leveraging their existing areas of expertise and learning from the collective efforts of the contributors as the process executes.
In this scenario, other customers/consumers may rally around a specific issue or problem and create within the environment the need and market in a dynamic fashion. The solution team then collaborates with each other and the customer to produce the solution result and provides a means for exposing the solution to other customers with the similar need or problem.
This enables the team to anticipate the need and create the market driven by collective value for the client while deriving value from each other along the way. It also sets precedents for the tearing down of the silos that comprise the serial process and find improvements within the cycle to speed up and maximize the efforts and delivery.”
No fa gaire he caigut en la temptació de comptar-me un netbook, una meravella! No hi he tingut, per ara, cap pega, però sí que m’ha calgut consultar algunes qüestions sobre el funcionament. La informació, no l’he trobada al web de l’empresa —cap sorpresa—, sinó en fòrums d’usuaris, que m’han resolt el que necessitava. De vegades m’he preguntat si seria traslladable als serveis lingüístics aquesta aportació de valor per part dels usuaris mitjançant l’ajuda mútua en la resolució de dubtes i problemes, tan habitual en les comunitats usuàries de programes de codi obert, i no he sabut veure com.
Sí que em sembla que seria possible, però, traslladar-hi una iniciativa com “Show us a Better Way“, un concurs promogut pel govern britànic per recollir propostes de millora dels ciutadans, i premiar-ne i portar-ne a la pràctica les millors. En el cas de Show us a Better Way, es tracta d’idees sobre quins serveis es podrien donar amb la informació pública de què disposa el govern. En aquestes entrevistes, Tom Watson, del Cabinet Office, explica l’experiència.
Darrerament, al Servei de Llengües hem contrastat posicions sobre què implica una prestació de servei orientada a l’usuari, a partir de la tensió entre el que els usuaris finals ens demanen i la responsabilitat que tenim com a servi de suport a la política lingüística de la Universitat. En algun moment hem tingut la imatge de ser alhora l’ens responsable de fomentar la mobilitat sostenible i el promotor o gestor d’aparcaments.
Crec que el concepte de ‘part interessada’ (stakeholder), ens permet superar aquesta tensió, en la mesura que ens porta a construir el mapa de tots els agents implicats / afectats per la nostra activitat: usuaris finals, òrgans de govern de la Universitat, departaments de filologia i tradució, seccions sindicals i òrgans de representació sindical, associacions d’estudiants, govern de la Generalitat, Parlament, entitats que treballen al voltant de la llengua, competidors, etc. Un mapa que ha de tenir en compte les parts afectades directament, les que ho són de manera indirecta, els agents clau, el rol de cada part, el poder o impacte que tenen en l’organització, les interaccions entre agents. Hi ha diversos sistemes d’anàlisi per construir aquest mapa; des del desconeixement i com a primera impressió m’ha semblat molt útil el cercle de stakeholders (pdf), que es pot generar amb l’ajuda d’aquest programa. I en aquesta presentació hi ha diverses formes de visualitzar les relacions i impactes dels elements del mapa.
La idea de comunitat de pràctica porta a qüestionar-nos els fonaments del funcionament actual de les organitzacions, una línia de treball oberta a la complexitat, i també a plantejar quines habilitats, competències i perfils professionals necessitem, també als serveis lingüístics. Sobre aquesta darrera qüestió, Mario Rotta ens en donava unes bones pistes en la conferència, brillant, sobre “L’e-tutor a l’era del web 2.0” (e-coach, e-mentor, e-broker, e-networker), com també ens en dóna el resum que Janquim fa del llibre The ten faces of innovation, de Tom Kelley (pol·linitzador, saltador d’obstacles, arquitecte d’experiències, cuidador, narrador, entre altres rols necessaris per a la innovació), i l’anàlisi de Nancy White sobre blogs i comunitats, en què es fa ressò del treball d’altres autors sobre els rols de i en les xarxes socials (amplificadors, filtres, facilitadors, connectors centrals, constructors de comunitat…).
M’he subscrit al podcast d’One Minute Romanian, per mirar de reactivar la mica de romanès que vaig aprendre fa quatre estius, de viatge per Romania. One Minute Languages, un servei de Radio Lingua Network, és una mostra més de la tendència minimalista que esmentava en aquest apunt, i de com la xarxa esdevé cada cop més multimèdia i l’impacte que aquest fet té en la representació i la projecció de les llengües. D’això darrer, en parlava fa uns dies J. Carlos Moreno Cabrera, en la conferència sobre “El multilingüismo y la globalización cultural del siglo XXI”, que va obrir el curs del Servei de Llengües, una lúcida reflexió per desmuntar el mite de la llengua única, bé sigui entesa com a punt de partida, abans de Babel, bé com a punt d’arribada: l’anglès, de manera gairebé exclusiva.
Destaco alguns fils de la seva intervenció. La generalització de la interacció acústica i visual a internet potenciarà a mitjà termini la diversitat lingüística en aquest mitjà. La llengua oral, que és la llengua real, cada cop hi té més presència; som a punt de viure l’explosió del multilingüisme a la xarxa. En la mesura que la variació és inherent a les llengües, l’expansió d’una llengua comporta que es diversifiqui en més varietats −com és el cas de l’anglès−, sobretot en la parla. L’homogeneïtat lingüística triomfa en l’escriptura, no pas en la llengua oral.
One Minute Languages és una mostra, minimalista, d’aquesta explosió multilingüe a la xarxa multimèdia; els seus tastets de llengua fan una funció sensibilitzadora i mobilitzadora del plurilingüisme, com la de les aules obertes de llengües que Linguamón - Casa de les Llengües i les escoles oficials d’idiomes van oferir el 26 de setembre, amb motiu del Dia Europeu de les Llengües.
Acabo amb una frase de la conferència de Moreno Cabrera: “la globalització no és que ho tinguem tot en anglès, sinó la possibilitat d’entrar en contacte amb qualsevol llengua a l’instant”.
S’ha dit a bastament que molts programes de gestió del coneixement han fracassat perquè s’han focalitzat en la tecnologia; s’ha cregut que posant unes eines a l’abast d’un grup de persones, aquestes començarien a compartir coneixement, sense parar atenció a les pràctiques d’interrelació i comunicació de l’organització. En el cas dels serveis lingüístics universitaris, però, tinc la impressió que és justament la tecnologia la que ens falla. No només, certament; ens queda molt encara per superar les servituds del model d’estructures dures, però també és cert que molts anys de coneixença i l’experiència de treball conjunt en projectes interuniversitaris com l’Intercat, l’Argumenta o el RESTAD i en la Xarxa Vives d’Universitats sovint permeten estovar-les. En canvi, de Perpinyà a Alacant i de Palma a Lleida ens continuem comunicant sobretot per correu electrònic, amb algunes trobades presencials, sempre agradables i enriquidores.
Però és clar que hem de fer un salt mortal. Només cal veure els resultats de l’enquesta del Centre for Learning & Performance Technologies a professionals de l’educació, dirigit per Jane Hart, sobre les 10 principals eines per a l’aprenentatge i producció propis i per a la creació de solucions d’aprenentatge per a altres, en què els primers llocs els ocupen (avui, perquè és una enquesta viva) del.icio.us, Firefox, Skype, Google Reader, WordPress…, una mostra que cada cop més treballar i aprendre es fonen en un tot. Hem començat ja a enfilar-nos al trapezi; com a mostra la pròxima creació d’un blog dels formadors del programa Argumenta, acordada a la Jornada Argumenta que va tenir lloc a principis d’aquest mes.
La Vanguardia en paper d’avui publica un gràfic amb els núvols de paraules més destacades de la intervenció de Barack Obama. Many Eyes, una aplicació lliure oferta per IBM permet realitzar aquests gràfics i molts atres tipus de visualitzacions amb dades aportades pels usuaris, com aquesta, d’un discurs del mateix Obama.
Wordle és una altra aplicació que ens permet generar la imatges de núvols d’etiquetes a partir de les paraules d’un text od’un blog, en formats molt diferents.
Els núvols d’etiquetes, molts usats als blogs, integren imatge i escriptura per reduir aquesta a la mínima expressió i al mínim temps per a la lectura. Utilitzats amb pretensions d’anàlisi representen un risc alt de banalització, però són una nova manera d’escriure / llegir, molt en la línia minimalista que domina altres àmbits, com les presentacions Pecha Kucha, que han traspassat ja el seu domini original, com ens deia l’Enric Serra en aquest apunt; l’speed dating, o les tancades de professionals i executius de 24 h en un hotel amb l’objectiu d’establir molts contactes en molt poc temps. Una nova manera de comunicar-se que no podem menystenir en l’oferta de serveis d’assessorament lingüístic i en l’aprenentatge de llengües.
(Per cert, enguany es fa una sessió de speed dating o cita ràpida a la jornada interuniversitària Catalan Means Feeling, d’acollida als estudiants de mobilita.)
Aquests llegeixo Etienne Wenger, estudiós de les ‘comunitats de pràctica‘, que ha definit així: “groups of people who share a concern or a passion for something they do and learn how to do it better as they interact regularly”, caracteritzats per tres trets:
Pertinença. Una identitat definida per un domini d’interès compartit, un compromís cap a aquest domini i cap als seus membres, i una competència a través del coneixement compartit que en diferencia els membres de les persones que no en formen part. Comunitat. Uns objectius i necessitats comuns, tot i que no han de ser homogenis; i la realització d’activitats conjuntes, discussions, ajuda mútua i compartició d’informació entre els membres. Pràctica. El fet de compartir experiències, eines, maneres de fer, símbols i conceptes propis o adoptats per la comunitat.
El disseny organitzatiu de les comunitats de pràctica, segons Wenger (1998, p. 242), s’articula a partir de quatre dimensions:
1) participació – reïficació
2) dissenyat – emergent
3) local – global
4) identificació – negociabilitat
Si bé en una anàlisi és possible separar els dos pols de cada dimensió, d’acord amb Wenger són, de fet, una dualitat. Així, la participació sense reïficació no permet establir ancoratges que puguin facilitar la coordinació i la gestió de premisses diferents per part dels membres de la comunitat, i la reïficació sense participació no permet l’intercanvi d’experiències, ni la negociació i generació de significats. En tota comunitat de pràctica hi ha una tensió entre l’espontaneïtat i l’impuls necessari per part de la direcció de l’organització, que constitueix la paradoxa que representa la necessitat d’un cert grau d’informalitat perquè la comunitat es desenvolupi i alhora la necessitat de cultivar-la.
Els trets que caracteritzen les comunitats de pràctica (autonomia, orientació als practicants, informalitat, traspàs de fronteres) representen tot un repte per a les organitzacions, especialment les que funcionen amb un sistema jeràrquic tradicional. Els avantatges de les comunitats de pràctica per a l’organització, però, són clars: resolen els problemes ràpidament, transfereixen bones pràctiques, desenvolupen habilitats professionals i ajuden a atraure i retenir talent (Wenger; Synder, 2000).
En l’àmbit dels serveis lingüístics universitaris, les comunitats de pràctica ens permeten fer una nova mirada a les relacions que hem anat establint amb el temps, als projectes passats i futurs i a com ens presentem i autorepresentem.
——
Wenger, Etienne (1998) Communities of Practice: Learning, Meaning, and Identity. Cambridge: Cambridge University Press [reimpressió del 2002].
Wenger, Etienne; Synder, Wiliam M. (2000) Communities of Practice: the Organizational Frontier, Harvard Business Review, January- February, p. 139-145.
