Marta Estella

Detall del cartell de The Influencers 2010, de Iocose

Dissabte vaig veure el documental The Yes Men Fix the World (aquí el tràiler), dins el festival The influencers que ha tingut lloc a Barcelona. The Yes Men és un grup d’activistes que fan ‘correcció d’identitat’. En paraules seves: “Impersonating big-time criminals in order to publicly humiliate them. Our targets are leaders and big corporations who put profits ahead of everything else.”

El documental mostra diverses accions que han dut a terme: fer-se passar per un representant de la química Dow en una entrevista a la BBC i anunciar que la companyia indemnitzaria les víctimes de Bhopal; simular ser un representant del govern dels EUA i anunciar una canvi radical en la política de privatització de l’habitatge públic a Nova Orleans després del desastre de l’huracà Katrina, en què es van enderrocar conscientment edificis de protecció oficial que estaven en bon estat, i tot seguit convidar els assistents a inaugurar la reobertura de les cases; editar i distribuir una edició especial del New York Times amb les notícies que voldrien que es fessin realitat, o, en una línia més pròxima a la sobreidentificació, assistir a una convenció petroliera com a representats d’Exxon i presentar-hi unes espelmes fetes de carn humana per contrarestar el canvi climàtic.

Em van cridar l’atenció els testimonis de Bhopal i Nova Orleans, “enganyats” durant unes hores per les accions de The Yes Men, que narraven com aquest engany els havia ajudat a legitimar les seves reivindicacions i a prendre consciència que allò que demanaven —una reparació pels danys causats, en el primer cas, o poder tornar a casa seva, en el segon— era possible. Em va fer pensar sobre els límits de la capacitat d’argumentació per canviar els esquemes mentals, i sobre el poder de la performativitat, que mostraven les imatges de desenes de persones participant en la inauguració de la falsa reobertura de casa seva.

The Yes Men

Etiquetes: activisme, comunicació, identitat

No wall maps or globes? Scott McLeod

La internacionalització del campus és un dels dos objetius estratègics del Pla director de la UAB, acabat d’aprovar. És un objectiu comú a tot el sistema universitari català, com també és comú entendre aquesta internacionalització en termes de docència en anglès i mobilitat interuniversitària. Però la internacionalització pot, hauria, de ser molt més que això. M’ha agradat llegir l’article de Hanneke Teekens “The Requirement to Develop Specific Skills for Teaching in an Intercultural Setting” (*). Teekens posa en relleu que es donen les condicions que potencialment podrien promoure la interacció entre estudiants de diferents procedències culturals, però que aquest aprenentatge intercultural no es produeix de manera automàtica, i esbossa el perfil del professor ideal per a una aula internacional, a partir de vuit elements:

1. Les qüestions relacionades amb el fet d’utilitzar en la docència una llengua no nadiua, que no és la pròpia del lloc —habitualment l’anglès—, molt diferent del domini que es té d’aquesta llengua.

2. Els factors relacionats amb les diferències culturals, entre els quals destaca els imaginaris sobre els rols de gènere.

3. Les condicions específiques sobre els estils d’aprenentatge i de docència, que poden diferir molt segons les tradicions acadèmiques; per exemple, no tots els estudiants es poden adaptar fàcilment a un estil que demana treballar en grup i situar-se en el marc de l’aprenentatge basat en problemes.

4. Les implicacions culturals d’utilitzar mitjans audiovisuals i tecnologia. La manera com s’utilitzen forma part de cada cultura acadèmica i pot haver-hi diferents expectatives sobre l’ús d’aquests mitjans.

5. Les necesitats específiques de les disciplines acadèmiques.

6. El coneixement dels sistemes d’educació estrangers.

7. El coneixement del mercat de treball internacional.

8. Les qualitats personals: la capacitat de mostrar una visió i un lideratge que promoguin l’aprenentatge intercultural, i el fet d’assumir les malentesos derivats de les diferències culturals, entre d’altres.

Un bon article per a la reflexió sobre com enfoquem la internacionalització de les universitats, i també sobre les possibilitats de la internacionalització a casa, més coneguda com a IaH (internacionalisation at home). Al blog Aprendre llengües podeu llegir una breu història d’aquest corrent.

(*) Hanneke Teekens The Requirement to Develop Specific Skills for Teaching in an Intercultural Setting. Journal of Studies in International Education, Vol. 7 No. 1. Spring 2003 108-119

Etiquetes: anglès, internacionalització, multilingüisme, política lingüística, Universitat

Suspended, d’Ahmed…

Aquesta setmana he acabat el curs d’autoaprenentatge d’anglès; un propòsit que m’havia fet per al curs 2009-2010, assolit. La reflexió final sobre com ha estat el procés d’aprenentatge durant el curs em porta a recordar quatre idees bàsiques en qualsevol àmbit, personal o professional, que, malgrat tot, de vegades perdem de vista:

1. La importància de definir bé els objectius i de fer-los SMART (specific, measurable, attainable, realistic, timely).

2. La importància de prioritzar aquests objectius, d’acceptar que no es pot abastar tot i que les tries són guanys que sovint demanen renúncies.

3. La importància de valorar les apreciacions, les percepcions subjectives, i de disposar de recursos que ens ajudin a valorar-les.

4. La importància, finalment, de recollir allò que hem fet, per ser-ne conscients i orientar millor el futur.

Etiquetes: aprenentatge, autoaprenentatge, planificació, portafoli

 Foto publicada a 18a sessió web, molta assistència i debat!, del Bloc Gencat

Aquest matí Jordi Segarra ha conduït la 18a sessió web de la Generalitat de Catalunya, en la qual ha presentat algunes idees sobre les “Noves formes de comunicació institucional”. En destaco les següents:

La importància de l’estratègia i de no deixar-se enlluernar per les darreres meravelles que ens ofereix la tecnologia, una qüestió que tot i ser coneguda sovint no es té prou en compte. Tot i això, val a dir que trobo essencial també deixar una porta oberta a l’experimentació, a la passió (en parlàvem en aquest apunt), claríssimament en el cas dels serveis lingüístics; entenc els riscos d’aplicar-ho a la comunicació política, l’àmbit en què treballa Segarra.

La inutilitat del copiar i enganxar. Les fórmules d’èxit no es poden traslladar acríticament a altres contextos per a les quals no han estat pensades. Tot un repte, trobar el punt just del benchmarking.

La necessitat de segmentar els públics, fins al nivell de cada persona: la política ja no és territorial (ni sectorial, hi afegiríem), és personal. També els serveis lingüístics hem de saber adreçar-nos personalment als nostres usuaris, i a aquells que no potser ho seran mai.

La conveniència de comptar amb líders socials (mavens) que ens facilitin la conversa amb tothom des de la seva capacitat d’influència en les comunitats.

I finalment, la importància de l’emoció. Deia Segarra que en les campanyes polítiques l’emoció preval damunt la raó. Valdria la pena provar si, apel·lant més a les emocions, els serveis lingüístics aconseguiríem fer arribar millor el nostre missatge, carregat de raons que no sempre són ateses.

Etiquetes: comunicació, promoció, serveis lingüístics, usuaris

 Horizon, Piet Musterd

 [Actualització 15.01.10: ja s’ha publicat l’informe sencer.]

D’aquí a una setmana, d’acord amb el calendari previst, s’ha de publicar l’informe Horizon 2010, un projecte que cada any identifica les tecnologies que tindran més impacte en l’educació a curt, mitjà i llarg termini, com també les tendències clau i els reptes crítics en aquest àmbit.

Se n’ha publicat un avançament, en forma de llista dels temes finalistes, dotze, entre les propostes presentades,  i d’una versió preliminar (preview) de l’informe, que recull els sis temes escollits d’entre els finalistes i quatre tendències i quatre reptes crítics:

Temps d’adopció: un any o menys

• computació mòbil
• continguts oberts

Temps d’adopció: dos o tres anys

• llibres electrònics
• realitat augmentada simple

Temps  d’adopció: quatre o cinc anys

• computació basada en els gestos
• anàlisi de dades visuals

 Reptes crítics

• El paper de l’acadèmia i la manera en què la universitat prepara els estudiants cal que canviï, i cal utilitzarles tecnologies emergents que faciliten l’experimentació, l’aprenentatge basat en problemes i altres formes de treball creatiu, com també emfasitzar la flexibilitat mental i la recerca crítica.
• Emergeixen noves formes d’autoria, publicació i recerca en l’àmbit acadèmic però no hi ha encara unes mètriques adequades per avaluar-les.
• La literacitat  digital esdevé una habilitat clau, però no hi ha una resposta adequada  això per part de les universitats.
• Les restriccions pressupostàries pot posar en perill la recerca en tecnologies emerents si no se’n veu la seva contribució als objectius clau de la institució.

Tendències clau

• L’abundància de recursos oberts porta a replantejar el paper dels educadors.
• Hi ha una expectativa creixent de poder treballar, aprendre, estudiar i connectar amb les xarxes de cadascú en qualsevol lloc i a qualsevol hora.
• Les tecnologies es desecentralitzen.
• Els estudiants es consideren cada cop més com a col·laboradors, i hi ha més col·laboració entre persones d’universitats diferents, facilitada per les tecnologies col·laboratives.

Contingut de l’informe a banda, trobo molt  interessant que el projecte Horizon disposi d’un wiki on se’n pot seguir l’evolució i fer-hi contribucions; un bon exemple de portar a la pràctica el que s’analitza.

Etiquetes: educació, innovació, tendències, Universitat

Deixo l’enllaç al darrer número, el 46, de Llengua i Ús: Revista Tècnica de Política Lingüística, en el qual m’han publicat l’article “Els serveis lingüístics en el paradigma 2.0“. Hi tracto dels aspectes socials i tecnològics del paradigma 2.0 i dels efectes que tenen en les organitzacions, amb una atenció especial als serveis lingüístics.

Etiquetes: administració oberta, comunicació, innovació oberta, participació, serveis lingüístics, usuaris, web 2.0, xarxes socials

Un dels efectes que ha tingut l’efervescència de la participació en els mitjans socials ha estat el qüestionament, per la dinàmica mateixa dels fets, d’uns quants dels principis sobre els quals se sosté la política lingüística a Catalunya.

Els usos lingüístics institucionals vs. els usos lingüístics personals. Hi ha un principi que distingeix entre usos lingüístics institucionals i usos personals: els primers es consideren objecte de regulació, mentre que els segons queden en l’espai personal, a criteri de cada individu. Com a mostra de la voluntat d’intervenció en els usos considerats institucionals, entre les funcions del Servei de Llengües Modernes de la Universitat de Girona hi ha la d’”elaborar i difondre criteris d’usos lingüístics institucionals”.

En la mesura que es dilueix la frontera entre la identitat corporativa de les persones —és a dir, la que les vincula a l’organització per a la qual treballen— i la identitat professional individual —és a dir, el perfil que construeix cada persona més enllà de la posició que ocupa en una organització—, la distinció institucional / personal comença a fer aigües. Un cas: un alt càrrec d’una universitat, l’Autònoma, escriu un blog que signa a títol individual, no com a càrrec, però en el qual tracta de qüestions vinculades a la Universitat i a les funcions que hi assumeix, i bona part de les persones que hi aporten comentaris així ho entenen. És un blog personal?, institucional? On és la frontera?

Els usos lingüístics interns vs. els usos lingüístics externs. Hi ha un principi que diu que cal regular els usos lingüístics interns i externs de manera diferenciada. Com a mostra, el reglament d’usos lingüístics de la Universitat de Barcelona s’estructura, en part, a partir d’aquesta distinció.

En la mesura que les comunicacions digitals obren nous espais de comunicació que dilueixen el dins i el fora, aquesta distinció tan marcada comença a coixejar. Els canals que algunes universitats tenen a Youtube (per exemple,  aquest dels 30 anys de la Universitat de les Illes Balears), són interns o externs? És clar que són d’accés públic, però això no vol dir necessàriament que siguin externs, ja que el públic objectiu pot estar format també per membres de la comunitat universitària.

L’àmbit lingüístic català vs. l’exterior. Hi ha un principi que diu que, per defecte, les comunicacions adreçades a l’àmbit lingüístic català es fan en llengua catalana, i que les altres llengües es reserven a les comunicacions que s’adrecen fora d’aquest àmbit. Com a mostra, el reglament d’ús de la llengua catalana a la Universitat Rovira i Virgili.

En la mesura que les comunicacions digitals obren espais que transcendeixen el territori, fins a quin punt es pot mantenir la distinció entre àmbits lingüístics? I si cal mantenir-la, com s’ha de fer? En el cas d’una institució que tingui compte a Twitter, posem per cas, ha d’obrir comptes per a diferents llengües, com fa la Universitat Oberta de Catalunya: UOC_universitat, UOC_universidad i UOC_university?; ha d’alternar diverses llengües en un mateix canal, com fan la Universitat Politècnica de Catalunya o la Generalitat de Catalunya?

Altres qüestions. Un parell de reflexions finals. La primera: cal replantejar- se els criteris associats a la disponibilitat lingüística (en parlàvem en aquest apunt). Actualment, les tecnologies possibiliten la traducció màquina en múltiples dispositius. Cal deixar que sigui l’usuari qui es procuri la traducció si vol?, cal facilitar els mitjans per realitzar-la (accés a traducció màquina en línia)?, en quins casos?

La segona: cal revisar els estàndards de qualitat lingüística; ens hi empenyen la pressió de la immediatesa en les comunicacions digitals, l’augment del volum d’informació, l’augment del volum de traduccions associat al multilingüisme, l’eixamplament dels diversos graus d’institucionalitat de les comunicacions, entre altres factors.

En resum, els usos lingüístics actuals associats a les organitzacions superen el marc normatiu que els regula. Són, com en la imatge que il·lustra aquest apunt, un globus que vol enlairar-se, però no pot, pel llast d’un cotxe que va ser molt útil en altre temps però que ara es fa simpàtic però de funcionalitat impossible. Urgeix que creem espais per parlar-ne.

Nota: els exemples que poso són majoritàriament d’universitats perquè és l’àmbit que conec millor i que més m’interessa, però les situacions serveixen per a qualsevol administració.

Etiquetes: multilingüisme, plurilingüisme, política lingüística, web 2.0

Davant la inclusió, en l’avantprojecte espanyol de Llei d’economia sostenible, de modificacions legislatives que afecten el lliure exercici de les llibertats d’expressió, informació i el dret d’accés a la cultura a través d’Internet, els i les periodistes, blogaires, usuaris i usuàries, professionals i creadors i creadores d’Internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i declarem que:

1. Els drets d’autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals de la ciutadania, com el dret a la privadesa, a la seguretat, a la presumpció d’innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d’expressió.
2. La suspensió de drets fonamentals és i ha de continuar sent competència exclusiva del poder judicial. Cap tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, contràriament al que estableix l’article 20.5 de la Constitució espanyola, posa en mans d’un òrgan no judicial —un organisme dependent del ministeri de Cultura—, la potestat d’impedir als ciutadans i ciutadanes de l’Estat espanyol l’accés a qualsevol pàgina web.
3. La nova legislació crearà inseguretat jurídica en tot el sector tecnològic de l’Estat espanyol, i perjudicarà un dels pocs camps de desenvolupament i futur de la seva economia, entorpirà la creació d’empreses, introduirà traves a la lliure competència i alentirà la seva projecció internacional.
4. La nova legislació proposada amenaça els nous creadors i creadores i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics s’ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen prevalentment de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.
5. Els autors i autores, com tots els treballadors, tenen dret a viure del seu treball amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i això a  Internet no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.
6. Considerem que les indústries culturals necessiten alternatives modernes per sobreviure, eficaces, creïbles i assequibles i que s’adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaces per al fi que diuen perseguir.
7. Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar models de negoci obsolets i impossibilitar que el saber humà continuï sent lliure.
8. Exigim que el Govern espanyol garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a l’Estat espanyol, davant de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc per al desenvolupament d’una economia sostenible i realista de cara al futur.
9. Proposem una veritable reforma del dret de propietat intel lectual orientada a la seva fi: tornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.
10. En democràcia les lleis i les seves modificacions s’han d’aprovar després del debat públic pertinent i després de consultar a totes les parts implicades. No és acceptable que es facin canvis legislatius que afecten drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.

[Aquest text és una d’urgència de l’original.]

Etiquetes: copyright, drets, internet

Open Social Learning 09

Ahir i avui ha tingut lloc a la UOC l’Open Social Learning 09, el VI seminari internacional de la Càtedra UNESCO d’E-learning d’aquesta universitat, que ha aplegat ponents de renom com George Siemens, Stephen Downes, Jay Cross, Alejandro Piscitelli, Joel Greenberg, juntament amb la presentació d’experiències interessants en contextos molt diversos, i un nombre indeterminat de participants presencials i virtuals que han intervingut sobretot via Twitter: durant aquests dos dies s’han escrit més de 600 tuits i retuits (#eLChair09) a l’entorn del seminari. En aquest espai creat a Cloudworks per Antonella Esposito podeu consultar bona part de les intervencions que s’hi han produït i altres textos afins. Vull destacar algunes qüestions que m’han interessat especialment, tot i que potser han aparegut lateralment en el decurs del seminari:

How open?

M’ha interessat l’enllaç que ha facilitat Laura Czierniewicz, via Twitter, després de la seva intervenció com a ponent: “Eyes Wide Open“, un apunt del seu blog en què, tot i mostrar-se a favor del moviment pels recursos educatios oberts, presenta la necessitat de considerar graus d’obertura per atendre la complexitat de contextos molt diferents, i permetre així crear espais segurs que ajudin al desenvolupament de comunitats, de minories reals o simbòliques, lluny de les mirades i veus colonitzadores. Només cal fer un cop d’ull al mapa d’usuaris d’internet al món per prendre consciència d’aquesta necessitat.

How social?

Ara que el discurs de la política i la gestió universitària incorpora la idea de l’aprenentatge centrat en l’estudiant, em semblen rellevants les aportacions que es fan des del connectivisme; la visió de Downes de la ciència com una conversa, no com un feix de continguts que cal assimilar, ni tampoc un conjunt de procediments o pràctiques que cal dominar. Podeu consultar la seva intervenció i presentació al seminari.

What learning?

Ara també que alguns discursos redueixen la necessària transformació dels nous estudis de grau a una formació professional, em sembla interessant que un consultor com Jay Cross declari que s’ha acabat l’època daurada de la formació per a finalitats professionals iniciada a partir de la II Guerra Mundial, i que en el futur immediat  aprenenatge i feina es fusionen; que les empreses han d’esdevenir empreses centrades en els treballadors i en els equips de treball, com sentim a dir que la universitat ha de tenir l’estudiant en el centre.

Són tres pensaments fruit d’un seminari molt suggeridor, que ha tocat un tema clau en l’enfocament actual de l’aprenentatge.

Etiquetes: aprenentatge, aprenentatge obert, aprenentatge social, connectivisme, e-learning, web 2.0, xarxes socials

Emily’s mind, Question of passion

Hi ha notícies que fan il·lusió, com el reconeixement, fa un parell de setmanes, per part de l’equip d’Una mà de contes, de la feina feta al curs de Comprensió Bàsica que oferim al Servei de Llengües de la UAB. Reprodueixo del blog del programa:

Anna Serra i Andreu Ayats, professors de català i tècnics superiors de suport a la recerca del Servei de Llengües de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), imparteixen el curs de Comprensió Bàsica, adreçat als estudiants de mobilitat de la UAB. provinents d’arreu del món. […]

A principis del curs 2008-2009, quan tot just s’havia fet públic el web d’Una mà de contes, ja va ser considerat un instrument d’interès per al curs de Comprensió Bàsica, i el seu bloc va recollir una activitat amb els alumnes al voltant de la comprensió i comentari d’un conjunt de contes.

Un any després, els professors del curs han dut a terme una altra activitat a partir d’Una mà de contes: “Comprensió oral i escrita d’un conte infantil i subtitulació en qualsevol llengua”. […]

El bloc (1 i 2) del curs de Comprensió Bàsica inclou aquesta activitat de subtitulació i anirà incorporant la continuació del que esperem que sigui una fructífera col·laboració amb Una mà de contes.

La notícia em porta a una reflexió: és important que les organitzacions es dotin d’una estratègia i dels mecanismes per portar-la a la pràctica, però també és important deixar espai per a per a la il·lusió (en el sentit d’engrescament), per a la passió posada en iniciatives que en principi no hi casen, amb l’estratègia; l’apassionament amb què es fan els dóna una força que les pot acabar portant a redós dels grans objectius. El públic infantil al qual s’adreça Una mà de contes no és un públic objectiu del Servei de Llengües, orientat preferentment a la comunitat universitària, però l’activitat realitzada al curs de Comprensió Bàsica ha aportat un valor inestimable per al Servei en la forma de reconeixement i col·laboració amb l’equip de Tv3.

Etiquetes: aprenentatge, català, intercomprensió, plurilingïusme