Iaies i autobusos 0

Ningú podria imaginar que els autobusos es poden estimar, com les persones. Si li expliques a algú, segur que et prendria per guillat i et diria que sí, només per sortir del pas. El cas és que, els autobusos, com que en són tants, els acabes estimant pel sol fet d’agafar-ne sempre algun que et deixa al mateix lloc on necessites estar cada dia a les vuit del matí, per guanyar-t’hi el pa. I això és el que em passa a mi. N’estic tant del meu autobús, el trenta-nou, que cada cop que el veig, me’l miro una vegada més, és com de la família. I ja, el súmmum, és saber fer d’espectador de les històries que hi passen i les converses que hi sento, després de picar el bitllet i sentir el famós sorollet electrònic. Almenys a mi, m’agradava més el “catacroc!” d’abans.

Sempre hi ha alguna parella de iaies gracienques que hi puja, sigui al matí o a la tarda. I ahir mateix, en varen pujar dues de ben alegres. Primer varen parlar del mercat, de com pugen els preus, de les moltes parades que hi ha tancades “te’n recordes, la del Francisco, lo ben muntat que ho tenia i au!, ja fa dos anys que és tancada, va fer figa en dos mesos i vinga, aire!”. Després va venir el capítol de Sant Medir, parlaven i reien dels fills i els néts, de com s’ajupien i dels caramels quan es convertien en mortals projectils destrossa-pentinats o com feien plorar els nens quan un els hi donava al cap “quins plors!, només era un coscorrón!”.

Més tard es varen convertir en iaies detectivesques especulant, a veure de què es guarnirien els carrers, “No Enriqueta, la Maria em va dir que coneix bé a un de la seva escala que és de la Comissió del carrer de la Llibertat, i explicava que després de molt insistir va dir-li que havien pensat en alguna cosa sobre el mar” i l’Enriqueta, dient que no amb el cap, li va contestar que no se’n fiava, que segur que allò era una trola i que al seu carrer, a Verdi, els de la Comissió ja els havien explicat fil per randa que pensaven fer. Llavors era l’altra, que li va dir que no s’ho creia, que els de Verdi ho tenien molt ben callat i que això era per desviar sospites…

Se’ns havia acabat el Torrent de l’Olla i ja que eren fora de Gràcia, ningú els podia sentir, i tornaven a martellejar-me el cap amb el capítol estrella, les xafarderies! Que si la Conxita no surt de casa desde que la van atracar, que si la del quart pis de l’escala de l’Enriqueta – encara no havia descobert el nom de la segona iaia – és molt estranya…

Em vaig acabar aixecant, mig tambalejant de la son, per baixar de l’autobús, mentre elles seguien xerrant alegrement d’una altra xafarderia, i val a dir que tota la conversa l’havien fet en un temps rècord de deu minuts. A sobre, quan vaig baixar, m’havia passat de parada.


Posted in Relats | No Comments »

El pes de la realitat 0

És horripilant. Senzillament terrorífic. Em persegueixen. Estan allà on intento reposar la meva consciència. No me les puc treure de sobre. Apareixen de tot arreu, de tot. Han entrat a casa meva, bé, de fet hi van entrar fa molt temps, però ara és pitjor. No passa un sol dia en què no em vegi sotmès a aquests atacs de consciència. Socors! Engego la televisió, així per veure si hi ha quelcom tranquil i que no em produeixi esgarrifances… No!! Surt una altra presentadora d’aquestes robòtiques, amb veu quirúrgica, dient que un atemptat ha segat la vida de 40 innocents a l’Iraq. Auxili! No puc més!! El comandament, on està?! On?!! Prou!… Mite’l! És allà!! Ja està. La respiració em comença a baixar, una suor freda em recorre l’esquena, al cervell tinc gravada la veu neutre anunciant com 40 persones com jo han mort com qui apaga una cigarreta. M’esgarrifo només de pensar-ho… Déu meu!! 40 ànimes… Qui sap si a la cua de la peixateria o buscant feina… Passen cinc minuts, me’n vaig a la cuina a fer-me un bon cafè ben carregat, avui m’he quedat sola a casa. Ai, la ràdio! Sempre és bo escoltar una tertúlia de la pel·lícula aquesta que ha sortit d’uns llibres que m’agraden molt, en tinc un parell per casa… Ui, sembla que no troba gaire bé el senyal… espera… ara se sentia una cosa… NO!! La veu freda de la mort un altre cop!! Socors! “Avui a les cinc de la matinada l’exèrcit d’Israel ha travessat la frontera amb el… (nooo!!!…) hi ha hagut 23 víctimes civils per danys col·la… (prooouu!!…)” Nooo!!!… Un altre cop!! Em cauen les llàgrimes, no sé com he pogut apagar l’aparell infernal que escopia morts, mares ensangonades i pares enterrant petites capsetes de fusta… Siusplau!! Com podem aguantar tant patiment?? El cafè… s’ha caigut, s’ha trencat la tasseta del Jordi… Ja m’és igual, la tasseta no arreglarà res a ningú… Tinc fred, el món em dóna voltes… M’aboco al balcó, veig que la gent camina absorta, anònima, absent, sense aparents preocupacions… Eh.. he vist una burka… no pot ser… ei! Allà hi ha un home amb un fusell i un turbant al cap!! Hem de cridar la polic… com? Si estava darrere de la furgoneta que acaba de passar… No pot ser! I allà hi ha un nen al terra!! Eh!! Que no se n’adonen!! Un nen!!… ei… on està? Juraria que estava allà a la cantonada del bar d’aquí a baix… Si l’hi he vist fins i tot la pell morena… Torno a entrar a dins, em deixo caure com un sac al sofà, estic destrossada. M’assereno, assimilo que el que passa està molt lluny, que ara mateix potser no mor ningú així… de manera que agafo el diari i passo les primeres vint pàgines, sé que si les obro per allà tornaran a sortir nens mutilats i míssils exterminadors. Ah bé, un article d’opinió, tot s’està encarint, com sempre… vegem què hi diu a Societat… No. NOOO!!! No pot ser!! Aquí a prop no siusplau!!! “Apareix el cos d’una dona estrangulada al pis on vivia…”- Com un epitafi que anuncia la fi de – “se sospita que hagués pogut ser el seu ex-marit…” – l’espècie humana per la seva pròpia estupidesa – “Aquest és l’últim cas de violència domèstica…” Apareix l’anunci de la última barbaritat inhumana. No pot ser!! Fins i tot la mort innocent assetja casa meva!! Llenço el diari, uns calfreds terribles em recorren el cos com si totes les ànimes mortes injustament passessin pels meus nervis, el cap no para de pensar, un dia pot ser aquí a la casa del costat, ja quasi no em queden llàgrimes, tinc els ulls vermellosos, injectats en sang, i començo a córrer. No ho sé, no sé cap a on ni perquè començo a córrer, el dolor de la humanitat s’ha instal·lat al meu cor, necessito alliberar la tensió, és insuportable, veig televisions, maniquins inhumans parlant sense escoltar-me’ls, ràdios que treuen espurnes, les flames dels diaris cremant-se deixant anar les lletres que amb el fum anuncien la fi de les persones, i, de cop, profereixo un gran crit, un xisclet llarg, agut, esgarrifador… Ei, com és que veig el balcó de casa cada vegada més amunt?…

Diari de la Ciutat, dia 19 d’Octubre del 2006: “Ahir, a les onze del matí, una dona d’uns quaranta anys encara sense identificar s’ha tirat pel balcó de casa seva a l’Eixample. Es desconeixen les causes del suïcidi, però es creu que…”


Posted in Relats | No Comments »

L’espelma de la Història 0

Des de la butaca, la seva vella mirada perduda explicava 89 anys de la nostra història. La família se sabia potser de memòria les seves peripècies de quan era jove, i tots sabien que la seva memòria era de les millors. Però s’apagava. Com una espelma en els seus darrers moments. Una espelma que tot i això es resistia dins la seva fragilitat a consumir-se del tot. Els néts ja no volien saber aquelles històries de vell, les “batalletes” que en deien fent-ne broma. Records tristos i grisos que no interessaven a joves de 15 anys tenint discoteques i amics per sortir. I tothom sabia el que volia dir aquella mirada perduda. Literalment no estava assegut en aquella butaca. En aquells moments era a la plaça de Sant Jaume del 14 d’abril del 1930 sentint en Francesc Macià desde el seu balcó, o era disparant des d’una barricada el 19 de Juliol del 1936, amb tan sols 20 anys. Tenia una cicatriu molt lletja a una cuixa, record de la metralla que volava als cims de la serra de Pàndols mentre amb el cor encongit veien perdre les esperances. I mentre ell divagava per la seva i la nostra història, al seu voltant tot era soledat. Tornava, aquesta vegada era en una trinxera a 20 graus sota zero a Terol, després anava al camp d’Argelers, i d’allà a una finestra on la seva mirada contemplava les corredisses de les noves generacions davant dels grisos, joves que potser sentien una cosa semblant a la que ell sentia 30 anys abans. Tornava a fer un salt en el temps i ara era llegint amb estupor al diari els resultats de les eleccions del 1933, i després a la Barcelona del Maig del 37, on les bales xiulaven als carrers mentre el feixisme amenaçava el país… La seva veu era feble, però encara mussitava aquells records que era tot el que tenia en aquell moment, on s’aferrava amb desesperació, esperant que algú pogués deixar constància del seu testimoni, d’allò que les noves generacions oblidaven i alhora oblidaven que era part d’ells… L’altre dia el van venir a veure, era el seu aniversari, somriures, xerrades, celebració, la família creixia, els seus néts ja no eren pas nens, els seus fills pentinaven ja vàries canes, la seva Maria n’estaria molt contenta, llàstima que un tumor al coll se l’endugués poc després de que el Jordi, el seu primer fill, es casés… Quan se’n van anar un regust amarg en quedà, fent que poc a poc tot tornés a la seva habitual monotonia. Un dia arribà a aquella torre dels records un noi d’uns 17 anys pel capdavall, despentinat, amb uns cabells negres com el carbó i com la roba que duia, portava unes ulleres negres gruixudes. Sabia que algú amb molta història vivia allà, i pels seus contactes havia aconseguit trobar l’adreça. Era un estudiant, portava una llibreta i tot i volia parlar amb ell, devia ser un estudiant que feia algun treball d’aquests. Però arribà tard. La espelma de la història feia tres dies que s’havia apagat, dormit com un angelet al seu llit, retrobant-se amb la seva Maria, però sense la seva història escrita, la seva valuosa història… El noi semblà comprendre que tot i sense haver pogut parlar amb ell aquella mort era molt més que la pèrdua d’un ésser estimat pels seus. Era la pèrdua d’un testimoni més valuós que el més brillant dels tresors. El noi misteriós sabia tot això i ho pensà en aquella fracció de segon abans de dir, mirant per la finestra on es veia tota la Barcelona d’avui dia: S’ha anat una part de tots nosaltres. Catalunya perd la seva memòria d’aquesta vegada, arreu del país persones es consumeixen de manera igual… Algú ha de deixar constància del que va passar.


Posted in Relats | No Comments »

Hola, món! 1

Welcome to Blogs.uab.cat. This is your first post. Edit or delete it, then start blogging!


Posted in General | 1 Comment »