La placeta Arts

Altre lloc Blogs.uab.cat

febr. 15 2018

“Els llibres i els carrers seran sempre nostres”

Publicat a General by Josep Vicens-i-Planagumà |

INAUGURACIÓ DE L’EXPOSICIÓ

“Els llibres i els carrers seran sempre nostres”

Dia 22 de febrer de 2018 a les 18:00 hores

A La Carbonera. Espai de llibres. Carrer Blai, 40 / Poble-sec – Barcelona

Realitzada per L’Artificier. Espai de creació

 

“Els carrers seran sempre nostres” és un clam, una proclama, que en aquests darrers temps apassionants i convulsos que hem viscut ha esdevingut un motor de canvi, un esquer del que ara s’anomena “apoderament” per a un nombre significatiu de persones.

Aquesta petita exposició que s’inaugura a la nova llibreria del Poble-sec, La Carbonera. Espai de llibres, vol traslladar aquest clam, aquesta proclama, al món dels llibres i el seu significat, coincidint amb l’esperit i la lletra d’aquest nou projecte de llibreria de la Carlota, l’Aitor i la Mar. Vol també apropar-ne i esmentar-ne les mútues influències i complicitats entre aquests dos mons, els dels llibres i els dels carrers.

Els llibres com a esquers, motor de canvi personal en l’esfera de l’educació i consolació sentimental i en l’òrbita del coneixement i del saber. Els carrers com a sinònim de lloc on vivim, on transcorre la nostra pobra o rica vida. Ambdós objectes amb relacions multidireccionals, una d’elles com la que ens recorda el geògraf Joan Nogué en el text que es llegeix al mural que constitueix la mostra, “les paraules (llibres) fan que els llocs (carrers) existeixin”

El títol, doncs, respon a la reivindicació dels llibres i dels carrers, de les paraules com a font de coneixement i per tant de transformació, de textos que ens retornen al nostre centre generador, del llibre com a gran metàfora del plaer de la consciència i del coneixement; i dels llocs, dels llocs de barri com a font de vivències concretes enfront dels llocs abstractes i anodins, de llocs plens de vida en comptes de llocs plens de sordidesa, del carrer com a concreció del lloc físic i personalitzat on s’esdevé la vida, la nostra vida concreta paradoxal i determinada alhora.

Els homes i les dones amb les nostres vivències en els llocs fem impregnacions que desvetllaran per sempre més valors simbòlics afegits a aquests llocs, i també el fenomen es produeix a la inversa, és a dir, els llocs produiran vivències i percepcions que en un aiguabarreig indestriable modificaran la nostra percepció de la vida. Si els llibres són l’expressió de les vivències i de les percepcions del saber de la humanitat, també, amararan i es destil·laran en els llocs, i aquests, alhora també, ho faran en els llibres. Ens agrada dir , sempre, i a aquests respecte, que no és pas el mateix viatjar a Venècia abans o després d’haver-se llegit la novel·la de Thomas Mann que ocorre a la ciutat dels canals. I això creiem que és prou entenedor.

Per tots els motius exposats és important que fem nostres els llibres amb els seus significats i els carrers on tenim les nostres vivències, i és això el que vol desvetllar aquesta exposició. D’una banda, oferint al visitant la possibilitat de confeccionar un cartell on hi figuri el seu llibre preferit i el seu carrer on viu física o mentalment. Un cartell com el que hem confeccionat per a La Carbonera, i que podeu veure i comprar a la mateixa llibreria. I, d’altra banda, amb la contemplació d’un mural, principal element de l’exposició, autèntica metàfora plàstica del que es vindica, que s’ha fet sobre un fons de fotografies dels paisatges del Poble-sec triades d’un fons de mes de 100 fotografies realitzades expressament, i que s’han desdibuixat amb una tonalitat blavosa que les remet a la nostàlgia de l’observador. Al damunt d’elles, un dibuix amb tècnica mixta prefigura una lectora pensativa que interroga al públic -s’ha pres com a model la figura d’un quadre del pintor nord-català Garcia-Fons-. En destaquen també dos panells, un que reprodueix el text esmentat sobre la relació entre les paraules i els llocs del geògraf Joan Nogué, i l’altra, que invita al visitant a demanar per encàrrec el cartell personalitzat. A més, en una incorporació volumètrica, el mural porta adossats tres llibres que s’han metamorfosat aladament sobrevolant els espais que desvetllen les fotografies.

En resum, llibres que s’amaren dels llocs, sobrevolant-los, i, una representació dels llocs que s’amaren dels llibres, de les paraules i dels seus significats.

Josep Vicens-i-Planagumà (curador de l’exposició)


No hi ha comentaris

jul. 25 2017

El primer i darrer resultat d’una valentia, d’una recerca d’horitzons més amplis, d’una nova experiència vital. Finalitza a Vigo l’exposició de Manel Lledós, Ánxel Huete i Miguel Saco

Publicat a General by Josep Vicens-i-Planagumà |

 

El passat dia 23 de juliol va finalitzar a Vigo l’exposició  que ha mostrat els primers i els darrers resultats d’una valentia, d’una recerca d’horitzons més amplis, d’una nova experiència vital que ha quedat fixada en aquest Tempos dun encontro (Nova York, 1981 – Vigo, 2017) dels artistes Ánxel Huete, Manel Lledós i Miguel Saco, on han aportat obres dels seus primers anys d’estada a Nova York a principis dels anys vuitanta junt amb les seves darreres creacions.

 

Vista de l’exposició Tempos dun encontro, d’Ánxel Huete, Manel Lledós i Miguel Saco, a la Casa das Artes, Vigo, 2017

 

Reproduïm a continuació el que n’ha dit la comissaria de l’exposició Chus Martínez Domínguez, en el díptic de l’exposició, a saber:

Esta exposición aborda la acción artística desde la experiencia de un lugar. Un espacio de tiempo concreto, fijado y cargado de intenciones: Nueva York a comienzos de los años ochenta; deseado, imaginado y vivido por los artistas Ánxel Huete (Ourense, 1944), Manel Lledós (Barcelona, 1955) y Miguel Saco (Ourense, 1956). Un encuentro compartido que ahora se revisa en la búsqueda de reactivarlo, a través de las obras realizadas en esos años junto a sus últimas pinturas y esculturas. La elección de la isla de Manhattan como destino de su periplo vital y mental, se explica en el deseo de buscar estímulos, aspirando a integrarse en su diferencia, seducidos por la toma de contacto con la idea de modernidad, que esta ciudad venía ofreciendo desde los años veinte y, ya definitivamente, desde el fin de la II Guerra Mundial. En ella, estos artistas iniciaron un excéntrico encuentro, compartiendo la vida en un mismo apartamento y estudio en el Lower East Side, que fue el epicentro de su breve tiempo juntos en la ciudad de los rascacielos -Lledós y Saco lograron incorporarse al complejo sistema americano, mientras la memoria comprometida de Huete lo hizo regresar y seguir creando e implicándose desde Galicia-. Un relato personal que se enfrenta a la ciudad idealizada y mediatizada por el cine, la música y la literatura a través de sensibles narraciones cotidianas, basadas en experiencias de supervivencia en uno de sus barrios más antiguos y peligrosos, definidas en una precariedad de medios y barreras idiomáticas que dan cuenta de la dureza personal y profesional que vivieron. Todo ajustado en intensas impresiones, que son las que quedan, las que se instalan en la memoria como interferencias que regresan de lejos para agitar los pensamientos.

Se trata de una aproximación vital y artística que, en sus posibles perspectivas de interpretación, también sugiere necesarias apreciaciones acerca del concepto “diáspora cultural”, que se incluye en los procesos migratorios como uno más y que si bien estos dan respuesta a posibles problemas económicos que, desde los lugares de origen, animan a las personas a abandonar sus hogares e intentar probar suerte en otros espacios, aquel tipo de movilidad no atiende precisamente a estas circunstancias. Podemos hablar entonces, de otras motivaciones que dan pie a esta “emigración especial”, como los relacionados con el deseo de vivir en otro lugar, que en el caso de los artistas contemporáneos tiene que ver con la voluntad de poner en marcha un viaje, esencialmente interior, hacia la contingencia; a la
de expectativa, al descubrimiento y a la ambición de poder formar parte de una realidad enriquecedoramente distinta. Así, en estos desplazamientos, el conocimiento, pasa a ser el referente en contraposición al estatus social y, por supuesto, al económico.
El potente contexto neoyorquino, que desde finales de los años setenta inició una efervescente y decisiva etapa, modificó la vida y la obra de los tres autores. La experiencia fue una suerte de interruptor que activó algo especial en sus trayectorias, que se mantuvieron en uno rico diálogo entre los trabajos propios y las referencias estéticas que brotaban en el contexto americano como el abstraccionismo o el minimalismo, entre otros.
La presente exposición, desde el lugar privilegiado del reencuentro, muestra la fuerza innata de lo que nuevamente comienza. Un diálogo a tres voces fundamentado en trabajos recientes, algunos de ellos realizados ex profeso para la muestra, junto a otros pertenecientes al período 1981-1982. Obras que, a pesar de actuar como ecos de un alejado momento, convierten el recorrido en una nueva travesía de espacios cargados de realidad, dando lugar a un nuevo encuentro que active un nuevo tiempo.


No hi ha comentaris

maig 09 2017

Temps d’una trobada: Ánxel Huete, Manel Lledós, Miguel Saco

Publicat a General by Josep Vicens-i-Planagumà |

El proper 18 de maig el pintor Manel Lledós inaugura una exposició junt amb Ánxel Huete i Miguel Saco a la Casa Das Artes de Vigo. La mostra es basa en el diàleg entre les obres dels tres artistes a partir de l’any 1981, quan tots tres van compartir estudi a Manhattan.

“Temps d’una trobada: Ánxel Huete, Manel Lledós, Miguel Saco” és el títol que han donat a la seva mostra.

 

 


No hi ha comentaris

abr. 12 2017

Lampedusa. Nova exposició d’Antoni Fàbregas

Publicat a General by Josep Vicens-i-Planagumà |

EXPOSICIÓ DE LAMPEDUSA

antoni fàbregas

monestir de sant llorenç de guardiola de berguedà

del dia 14 d’abril al dia 11 de juny

Nova exposició d’Antoni Fàbregas: Lampedusa, a Guardiola de Berguedà. Una vegada més l’artista és compromet amb un dels sofriments humans més colpidors que ens toca viure en aquest moments al mediterrani. Vegem el que ens diu ell mateix:
Els refugiats, l’èxode i la mort en les aigües del Mediterrani, aquesta tragèdia indigna i persistent ens interpel·la a tots vulguem o no, i influència les nostres vides.
De l’octubre del 2013 ençà he canviat el rumb o, millor dit, el sentit de la meva pràctica artística. He pretès que, sense deixar de tenir en compte la bellesa de la forma pictòrica i l’amor artesanal per la matèria, les obres de Lampedusa i Idomeni portessin l’espectador cap a la conscienciació i la denúncia d’aquesta situació tan deplorable i tràgica.

No hi ha comentaris

març 29 2017

Projecte Pedagogia de la Bellesa a la recta final. Cap a la seva estrena el dia 22 d’abril de 2017. (3a part)

Publicat a General by Josep Vicens-i-Planagumà |

Equip de Pedagogia de la Bellesa. De dreta a esquerra Josep Vicens-i-Planagumà, Jordi Moreno, Oriol Tramvia, Àngels Castuera, Matilde Fonollar, Anna Llorente, Xavier González, i Alexandre Jodar (Foto de Lluïsa Jodar Blanquet du Chayla)

       

 Comença el compte enrere. Comença a publicitar-se el projecte. Comença a veure la llum pública allò que va néixer en la intimitat d’un sentiment, en la lúcida reconeixença d’un mestratge, i en la força expressiva de l’art.

El 22 d’abril de 2017, vigília de Sant Jordi, a les 19:30 hores, al Casal de Joves del Palau Alòs del  carrer Sant Pere més baix 55 de Barcelona, es materialitza el projecte. Una única sessió en una lectura escenificada.

L’obra, que vol explicar l’experiència concreta d’un mestratge, el de Joan Salvat i Ferré (Tortosa, 1929), s’eleva a la generalitat d’una reflexió sobre l’educació a través -i amb el concurs- de molts autors, d’on en sobresurt, en gran manera, la del poeta alemany Friedrich Hölderlin, amb la seva obra Hiperió o l’eremita a Grècia, autèntic educador de l’Alemanya del seu temps.

Una obra que s’adreça a l’estament educatiu en general i en particular als afortunats que varen viure l’experiència educativa que s’explica. I sobretot a Joan Salvat al qual se li tributa -discretament si cal per a no importunar-lo- un sentit homenatge.

Tot plegat un text que escau plenament dins la tessitura d’un teatre èpic mediterrani, camí obert pel director escènic Ricard Salvat, a partir del seu profund coneixement de l’obra de Piscator i de Brecht.

Al final una experiència que narra el mateix protagonista de l’obra, Bel·larmí. Vegeu un fragment del final del text teatral.

” Bel·larmí.- Ja ho veus Ovidi! Som ja al final d’aquest joc incert. D’altra banda en un altre lloc incert, també. Un cop iniciat el camí, sense gaire més bagatge que el despullament i l’entrega, s’ha anat teixint la xarxa espessa d’aquest manyoc de fulls rebregats, tanmateix capaços de crear vida mitjançant l’artifici del teatre. Hauré retornat a la meva ciutat. Hauré fet el meu Hiperió. Hauré escrit la meva apologia socràtica. Haurem vivenciat una experiència estètica i ens haurem educat en la Bellesa. I n’estaré orgullós, com escau als actes que hom fa quan sap que són l’acompliment del voler, del destí i de la forma.

Demà tota una complexa maquinària es posarà a punt. Dels milers llargs de jocs de paraules: una selecció n’haurà estat triada, una climatologia general n’haurà estat conformada, un tempo prescrit n’haurà destriat les seqüències. I unes veus i uns moviments previstos, fets per a cossos amatents d’actor i per objectes màgicament transportats a escena, ara presents, adés absents, modelats a la perfecció pel determini del binomi somni-realitat.

Tot és a punt! I previst fins la darrera engruna. Patit i gaudit fins a l’extrem.”

 

 


No hi ha comentaris

des. 30 2016

Èpicament avança… La Pedagogia de la Bellesa. (2a part)

Publicat a General by Josep Vicens-i-Planagumà |

   

 L'equip de "Pedagogia de la Bellesa" en una fotografia al Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona. (D'esquerra a dreta: Alexandre Jodar, Josep Vicens-i-Planagumà, Xavier González, Oriol Tramvia, Àngels Castuera, Matilde Fonollar i Jordi Moreno).

L’equip de “Pedagogia de la Bellesa” en una fotografia al Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona. (D’esquerra a dreta: Alexandre Jodar, Josep Vicens-i-Planagumà, Xavier González, Oriol Tramvia, Àngels Castuera, Matilde Fonollar i Jordi Moreno).

 

  Al Palau Alòs de Barcelona, on hi ha un Casal de Joves, hi té lloc el repte de Pedagogia de la Bellesa. Apologia d’un pedagog excepcional: Joan Salvat i Ferré. I, ben bé es pot dir, que èpicament avança.

 

L’obra que, com dèiem en un anterior post en aquest mateix blog, s’adreça especialment a l’estament educatiu, si bé no pas exclusivament, remou un conjunt humà que va amarant-se de l’ambició del text -director dixit-, que, si ha reeixit o no, ho dirà el públic el dia de la seva estrena. I, cal dir, que el conjunt d’actors i tècnics, ha comprés el text èpicament, és a dir sense pressupost si us plau per força, i també en el pla de la seva escenificació que s’està construint -per les característiques del text- d’una faiçó propera al teatre èpic de Bertolt Brecht.

És bo per l’equip humà de “Pedagogia de la Bellesa” que les institucions locals els acullin, però, també, és bo per a les institucions i la ciutat que comptin amb projectes, reeixits o no, de tanta ambició, ja que ha partit de nombroses lectures, d’alts autors, i d’un pòsit lent Rilkeà en gran manera. Hölderlin hi és tothora present, la tradició renovadora d’abans de la guerra civil, tot per definir la força suggestiva d’un pedagog excepcional: Joan Salvat i Ferré.

Un repte important ara mateix es dirimeix. Tractant -se en una primera fase d’una estrena per a la propera primavera d’una lectura dramatitzada, amb importants elements escenogràfics, hem començat ja el treball d’escenes. La no acció del text, més narratiu que proper a l’experiència viscuda, és a dir, més proper a mostrar una visió del món – malgrat acull una estructura en tres actes on és compleix aquell principi de presentació, nus i desenllaç- obliga a una alta creativitat en el moviment escènic. I aquest és el repte que ara hem començat a treballar.

La qualitat dels actors -director dixit- n’assegura un bon resultat.

Més que mai, i en aquell doble sentit que hem exposat més amunt, èpicament avança la Pedagogia de la Bellesa.

Des d’aquesta pàgina volem fer un agraïment a Alfons Solà -gestor-administrador del grup artístic La placeta Arts- i a Inés Guirado – directora del Casal de Joves del Palau Alòs- que han possibilitat el lloc on desenvolupar el projecte.


No hi ha comentaris

des. 03 2016

IDOMENI: Exposició d’obres d’Antoni Fàbregas a Cadaqués

Publicat a General by Josep Vicens-i-Planagumà |
Antoni Fàbregas

Antoni Fàbregas

EXPOSICIÓ D’OBRES D’ANTONI FÀBREGAS

Inauguració 10 de Desembre a les 18 h. Amb la participació de PROACTIVA OPEN ARMS

Capella Fonda de Església de Santa Maria

CADAQUÉS

DESEMBRE 2016 – GENER 2017

www.antonifabregas.cat


2 Comments

nov. 20 2016

Mostra de treballs de Sara Borja, Pere Mora i Joan Salvat al Taller d’Art Cinta Dalmau de Tortosa

Publicat a General by Josep Vicens-i-Planagumà |

   El dia 2 de desembre s’inaugura una mostra de treballs de Sara Borja, Pere Mora i Joan Salvat al Taller d’Art Cinta Dalmau de Tortosa. La mostra ofereix unes obres sincronitzades entre fotografia, pintura i escultura-ceràmica molt interessants, que revelen en el seu conjunt com a leitmotiv una reivindicació del lloc, del lloc concret carregat d’impregnacions subjectives, com ho són tots els llocs.

Com diu el geògraf Joan Nogué, director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, el lloc ha esdevingut objecte d’una altra mirada en plena societat global. “La modernitat ens va induir a pensar que l’espai geogràfic era només un espai geomètric, quasi topològic, i que els llocs eren simples localitzacions, fàcilment identificables als nostres mapes a partir d’un sistema de coordenades que ens marcava la seva latitud i longitud. I ara ens adonem que això no és exactament així, sinó que l’espai geogràfic és, fonamentalment, un espai existencial, conformat per llocs la materialitat tangible dels quals està tenyida, banyada d’elements immaterials i intangibles que converteixen cada lloc en quelcom únic i intransferible. Ho sabíem. El món sempre ha estat així i els llocs sempre s’havien viscut d’aquesta manera, però en les últimes dècades ho havíem oblidat”.

És per això que els nostres artistes de La placeta Arts, Pere Mora i Joan Salvat, partint del magnífic treball fotogràfic d’indrets de Tortosa de Sara Borja, un treball per cert, que té una veritable qualitat escènica, construeixen un univers de lloc, del lloc Tortosa, apel·lant a motius de la seva història com a impregnacions en el lloc, i en les persones, i que donen el caràcter als paisatges urbans de la ciutat.

Estarem amatents a la seva inauguració.

 

Taller d'Art Cinta Dalmau. Carrer de la Ciutat, 7. 43500 Tortosa, Tarragona. Spain

Carrer de la Ciutat, 7 (Passatge Franquet). 43500 Tortosa (Tarragona)

 

 

Cartell de l'exposició al Taller d'Art Cinta Dalmau, de Pere Mora.

Cartell de l’exposició al Taller d’Art Cinta Dalmau de Tortosa, obra del pintor Pere Mora

Pujada de Sara Borja

Pujada de Sara Borja

La Catedral de Pere Mora

La Catedral de Pere Mora

Interconnexions de Joan Salvat

Interconnexions de Joan Salvat


1 comentari

nov. 18 2016

Inici del projecte teatral Pedagogia de la Bellesa. Apologia d’un pedagog excepcional : Joan Salvat i Ferré. (1a part)

Publicat a General by Josep Vicens-i-Planagumà |

 

Dibuix de Cardona Torrandell per als germans Salvat (1973)

Dibuix de Cardona Torrandell per als germans Salvat (1973)

Un projecte teatral llargament gestat inicia el seu recorregut.

Un projecte que vincula a tot el Grup artístic La placeta Arts.

La Pedagogia de la Bellesa que és el nom que rep, sorgeix, no de l’encàrrec, no de la conveniència, no de l’oportunitat, no del que és políticament correcte, no del que és previsiblement comercial, no del que serveix al secretariat d’una junta de mantenidors o d’un partit, no del que surt de l’academicisme ni de les estratègies de la construcció de guions, no de la llagoteria, no de …

El projecte surt d’un estat de consciència del qui us parla llargament treballat, que ningú més que Rainer Maria Rilke (1875-1926) ens podia definir:

Cal deixar que es conclogui tota impressió i tota llavor d’un sentiment dins el més profund d’un mateix, en la foscor, en allò indicible, en l’inconscient, en l’inaccessible del nostre intel·lecte, esperar amb tota humilitat i paciència l’hora del naixement d’una claredat nova: només això és viure com artista, tant en la comprensió com en la creació.

Construït a a partir d’una experiència educativa real i concreta, la qual vol honorar, d’aquí el seu subtítol de Apologia d’un pedagog excepcional : Joan Salvat i Ferré, pretén du a terme una reflexió profunda sobre el mateix fet d’educar. Un text que els seu lectors n’han destacat la seva ambició, així com la seva suposada mancança d’acció escènica enfront del seu potent discurs ideològic. Una mancança, tanmateix, que en pot ser també la seva força i avantatge si hom l’observa des de la visió de l’escena d’un teatre més èpic, més proper a la visió d’un Bertolt Brecht.

Com sempre, el més important, l’equip humà que el durà a terme. Els actors, Àngels Castuera, Matilde Fonollar, Xavier González, Oriol Tramvia. El tècnic d’imatge, llum i so, Jordi Moreno. El cineasta Alexandre Jodar.  Els assessors en la direcció, Oscar Rodriguez i Oriol Tramvia. I la direcció, el text i el guionatge del qui us parla.

Inici, doncs.

L’experiment avança.

En seguirem parlant!


No hi ha comentaris

oct. 23 2016

Constitució del Grup Artístic “La placeta – Arts”

Publicat a General by Josep Vicens-i-Planagumà |

Entorn de l’empremta i el record

d’una vivència escolar comuna

es constitueix el Grup Artístic

“La placeta – Arts”,

amb un nucli fundacional de 7 artistes :

Antoni Fàbregas (Barcelona), Manel Lledós (New

York), Pere Mora (Barcelona), Joan Salvat (Tortosa),

Josep M. Serra (Berlín), Oriol Tramvia (Barcelona),

Josep Vicens-i-Planagumà (Barcelona)

A Barcelona, 23 d’octubre de 2016

 


No hi ha comentaris