LA PLACETA ARTS

Un grup artístic a Blogs.uab.cat

Des de New York: Record a Joan Salvat de Manel Lledós

Per a Joan Salvat, el mestre. Manel Lledós (2020)

Des de París: Comiat a Joan Salvat de Maria Mora

Que la terra et sigui lleu.

Com ja he escrit al diari, el cel és nítidament blau des de fa uns dies. La capital francesa ens fa un esbós d’una primavera freda i capriciosa. Jo crec que el cel es preparava per a la teva arribada. No és fàcil estar a l’altura de la simplicitat més noble, ni retenir el plor que probablement et semblaria exagerat. Ahir va morir una persona important a la vida de la meva família, i la seva mort tanca una generació que s’esborra al record d’aquells que, de tant en tant, els honrem amb un somriure.

Discreció, serietat, simplicitat, silenci i moltes hores de passeig, dibuixen el que podria ser un home lliure. Sens dubte, en Joan no faria un bon personatge de novel·la. Perquè no expressava l’entusiasme de la subjectivitat exaltada, i sovint vulgar. Aquells que farien una bona obra, infumable en els nostres dies per una gran majoria, són aquells que passen desapercebuts. Si no sabéssim que va ser director d’una escola, que es va dedicar a l’art i a l’ensenyament amb el cor i l’ànima, si ignoréssim que gaudia d’una salut sorprenent, faríem d’en Joan un vell més. I això és el que molt pocs entendrien o subratllarien: en Joan era un home com un altre. Allò que pocs veuen, és que feia de la humanitat una expressió. I expressar-se, avui en dia, sembla inútil i inviable. “Figurinista, escultor, pedagog”. No hi estic d’acord.

Joan era tot això, però poc m’interessen els fets que donen una estructura a la seva vida. En Joan va ser un home, amb ulls i orelles, amb cames i mans, amb cos i ànima. Que els engrescats s’exclamin, ell ens hagués demanat més silenci.

 

Maria Mora. 26 de Març de 2020. París

Mor Joan Salvat: l’ànima del grup La placeta- Arts

Joan Salvat tot revisant la instal·lació de la que havia de ser la seva darrera exposició a Sant Carles de la Ràpita (març de 2020)

 

Ahir, el vent fred de la pandèmia estranya que ens afecta es va endur a Joan Salvat i Ferré, l’ànima del grup d’artistes heterogenis que conformen el grup La placeta-Arts.

Ahir, l’estranya solitud a que ens aboca el confinament -de ben segur ben necessari- no va permetre estar físicament a prop de l’home que havia tingut una forta empremta en els membres del grup i en molta, moltíssima més gent.

Ahir, mentre escoltàvem les estadístiques del moment vam comprendre com un sol nombre és tan i tan rellevant per a la nostra interioritat.

Joan Salvat i Ferré va néixer a Tortosa el 18 de gener de 1929 … Havia estudiat magisteri, piano, dibuix i pintura a la seva ciutat natal. Va viure a Granada on va estudiar per a farmacèutic a la Universitat d’aquesta ciutat, professió que mai va arribar a exercir, i a Barcelona, escenografia, a l’Institut del Teatre.

Com a escenògraf cal destacar la col·laboració en espectacles del seu germà, el director i dramaturg Ricard Salvat, com a Ronda de mort a Sinera, del mateix Ricard i de Salvador Espriu (1965), i La bona persona de Sezuan de Bertolt Brecht (1968).

L’ensenyament va ser l’activitat a la qual va dedicar gran part de la seva vida. De tota la seva llarga dedicació a l’ensenyament en sobresurt en primer lloc el seu treball a la Protecció de Menors a Vallvidrera, i també, la direcció, el mestratge i la organització d’un projecte escolar excepcional entre els anys 1959-1970 en el marc de l’Escola per a nois de l’Oratori de Sant Felip Neri a la ciutat de Barcelona.

En aquest darrer projecte hi va incorporar a Manuel Trilla, pedagog i actor, que estava treballant a Ginebra a La Maison des Petits fins aquell moment, i a Teresa Pujades, mestre. Paral·lelament, la seva germana Neus Salvat va crear una escola per a pàrvuls i per a noies, l’Escola Pippo, que va entrellaçar-se amb l’Escola per a nois de l’Oratori, tot donant una petita possibilitat de coeducació i de renovació pedagògica en l’Espanya fosca del franquisme.

El 1970 va formar-se a Ginebra sota el mestratge de Jean Piaget, tot seguint, després, com a pedagog a l’Escola Pippo i, també, al seu centre -creat ja uns anys enrere- d’educació especial a Barcelona mateix: El Bel·larmí.

La seva darrera etapa activa fins a dia d’ahir va estar dedicada a diferents activitats artístiques, especialment a l’escultura ceràmica, destacant per les seves formes dins el terreny de l’art conceptual i de l’abstracció. Va fer, també, de coordinador del Taller d’Art Cinta Dalmau.

La seva personalitat seductora i elegant, alhora que discreta, sempre oberta a nous aprenentatges i coneixements, amb una intel·ligència desperta i vitalista, amb una dedicació de per vida al seus alumnes, ha estat coronada per una intel·ligent bondat.

Ahir, com avui i demà, aplaudíem, aplaudim i aplaudírem més fort, quan a les vuit del vespre un seguit de sirenes dels ports i un esclat desesperat de repics i de crits es descloguin des de finestres i balcons de les ciutats… En agraïment, sí, però, també, amb ràbia i tristor per la impotència de la pèrdua estimada.


Aquí mostrem en homenatge pòstum dues obres seves que van ser exposades a la Biblioteca de Ciències Socials de la Universitat autònoma de Barcelona.


La família, de Joan Salvat. Peça ceràmica, feta amb terracota, cuita primer a 980 ºC, envernissada i tornada a coure a 1.000-1.010 ºC. (2008)


Tòtem, de Joan Salvat.  Peça escultòrica de fibra de vidre feta especialment a propòsit de l’exposició Sigmund Freud i “El malestar en la civilització”: un seriós avís sobre les possibilitats de la felicitat humana. Biblioteca de Ciències Socials de la Universitat Autònoma de Barcelona (2013)

 

 

 

 

“Els llibres i els carrers seran sempre nostres”

INAUGURACIÓ DE L’EXPOSICIÓ

“Els llibres i els carrers seran sempre nostres”

Dia 22 de febrer de 2018 a les 18:00 hores

A La Carbonera. Espai de llibres. Carrer Blai, 40 / Poble-sec – Barcelona

Realitzada per L’Artificier. Espai de creació

 

“Els carrers seran sempre nostres” és un clam, una proclama, que en aquests darrers temps apassionants i convulsos que hem viscut ha esdevingut un motor de canvi, un esquer del que ara s’anomena “apoderament” per a un nombre significatiu de persones.

Aquesta petita exposició que s’inaugura a la nova llibreria del Poble-sec, La Carbonera. Espai de llibres, vol traslladar aquest clam, aquesta proclama, al món dels llibres i el seu significat, coincidint amb l’esperit i la lletra d’aquest nou projecte de llibreria de la Carlota, l’Aitor i la Mar. Vol també apropar-ne i esmentar-ne les mútues influències i complicitats entre aquests dos mons, els dels llibres i els dels carrers.

Els llibres com a esquers, motor de canvi personal en l’esfera de l’educació i consolació sentimental i en l’òrbita del coneixement i del saber. Els carrers com a sinònim de lloc on vivim, on transcorre la nostra pobra o rica vida. Ambdós objectes amb relacions multidireccionals, una d’elles com la que ens recorda el geògraf Joan Nogué en el text que es llegeix al mural que constitueix la mostra, “les paraules (llibres) fan que els llocs (carrers) existeixin”

El títol, doncs, respon a la reivindicació dels llibres i dels carrers, de les paraules com a font de coneixement i per tant de transformació, de textos que ens retornen al nostre centre generador, del llibre com a gran metàfora del plaer de la consciència i del coneixement; i dels llocs, dels llocs de barri com a font de vivències concretes enfront dels llocs abstractes i anodins, de llocs plens de vida en comptes de llocs plens de sordidesa, del carrer com a concreció del lloc físic i personalitzat on s’esdevé la vida, la nostra vida concreta paradoxal i determinada alhora.

Els homes i les dones amb les nostres vivències en els llocs fem impregnacions que desvetllaran per sempre més valors simbòlics afegits a aquests llocs, i també el fenomen es produeix a la inversa, és a dir, els llocs produiran vivències i percepcions que en un aiguabarreig indestriable modificaran la nostra percepció de la vida. Si els llibres són l’expressió de les vivències i de les percepcions del saber de la humanitat, també, amararan i es destil·laran en els llocs, i aquests, alhora també, ho faran en els llibres. Ens agrada dir , sempre, i a aquests respecte, que no és pas el mateix viatjar a Venècia abans o després d’haver-se llegit la novel·la de Thomas Mann que ocorre a la ciutat dels canals. I això creiem que és prou entenedor.

Per tots els motius exposats és important que fem nostres els llibres amb els seus significats i els carrers on tenim les nostres vivències, i és això el que vol desvetllar aquesta exposició. D’una banda, oferint al visitant la possibilitat de confeccionar un cartell on hi figuri el seu llibre preferit i el seu carrer on viu física o mentalment. Un cartell com el que hem confeccionat per a La Carbonera, i que podeu veure i comprar a la mateixa llibreria. I, d’altra banda, amb la contemplació d’un mural, principal element de l’exposició, autèntica metàfora plàstica del que es vindica, que s’ha fet sobre un fons de fotografies dels paisatges del Poble-sec triades d’un fons de mes de 100 fotografies realitzades expressament, i que s’han desdibuixat amb una tonalitat blavosa que les remet a la nostàlgia de l’observador. Al damunt d’elles, un dibuix amb tècnica mixta prefigura una lectora pensativa que interroga al públic -s’ha pres com a model la figura d’un quadre del pintor nord-català Garcia-Fons-. En destaquen també dos panells, un que reprodueix el text esmentat sobre la relació entre les paraules i els llocs del geògraf Joan Nogué, i l’altra, que invita al visitant a demanar per encàrrec el cartell personalitzat. A més, en una incorporació volumètrica, el mural porta adossats tres llibres que s’han metamorfosat aladament sobrevolant els espais que desvetllen les fotografies.

En resum, llibres que s’amaren dels llocs, sobrevolant-los, i, una representació dels llocs que s’amaren dels llibres, de les paraules i dels seus significats.

Josep Vicens-i-Planagumà (curador de l’exposició)

El primer i darrer resultat d’una valentia, d’una recerca d’horitzons més amplis, d’una nova experiència vital. Finalitza a Vigo l’exposició de Manel Lledós, Ánxel Huete i Miguel Saco

 

El passat dia 23 de juliol va finalitzar a Vigo l’exposició  que ha mostrat els primers i els darrers resultats d’una valentia, d’una recerca d’horitzons més amplis, d’una nova experiència vital que ha quedat fixada en aquest Tempos dun encontro (Nova York, 1981 – Vigo, 2017) dels artistes Ánxel Huete, Manel Lledós i Miguel Saco, on han aportat obres dels seus primers anys d’estada a Nova York a principis dels anys vuitanta junt amb les seves darreres creacions.

 

Vista de l’exposició Tempos dun encontro, d’Ánxel Huete, Manel Lledós i Miguel Saco, a la Casa das Artes, Vigo, 2017

 

Reproduïm a continuació el que n’ha dit la comissaria de l’exposició Chus Martínez Domínguez, en el díptic de l’exposició, a saber:

Esta exposición aborda la acción artística desde la experiencia de un lugar. Un espacio de tiempo concreto, fijado y cargado de intenciones: Nueva York a comienzos de los años ochenta; deseado, imaginado y vivido por los artistas Ánxel Huete (Ourense, 1944), Manel Lledós (Barcelona, 1955) y Miguel Saco (Ourense, 1956). Un encuentro compartido que ahora se revisa en la búsqueda de reactivarlo, a través de las obras realizadas en esos años junto a sus últimas pinturas y esculturas. La elección de la isla de Manhattan como destino de su periplo vital y mental, se explica en el deseo de buscar estímulos, aspirando a integrarse en su diferencia, seducidos por la toma de contacto con la idea de modernidad, que esta ciudad venía ofreciendo desde los años veinte y, ya definitivamente, desde el fin de la II Guerra Mundial. En ella, estos artistas iniciaron un excéntrico encuentro, compartiendo la vida en un mismo apartamento y estudio en el Lower East Side, que fue el epicentro de su breve tiempo juntos en la ciudad de los rascacielos -Lledós y Saco lograron incorporarse al complejo sistema americano, mientras la memoria comprometida de Huete lo hizo regresar y seguir creando e implicándose desde Galicia-. Un relato personal que se enfrenta a la ciudad idealizada y mediatizada por el cine, la música y la literatura a través de sensibles narraciones cotidianas, basadas en experiencias de supervivencia en uno de sus barrios más antiguos y peligrosos, definidas en una precariedad de medios y barreras idiomáticas que dan cuenta de la dureza personal y profesional que vivieron. Todo ajustado en intensas impresiones, que son las que quedan, las que se instalan en la memoria como interferencias que regresan de lejos para agitar los pensamientos.

Se trata de una aproximación vital y artística que, en sus posibles perspectivas de interpretación, también sugiere necesarias apreciaciones acerca del concepto “diáspora cultural”, que se incluye en los procesos migratorios como uno más y que si bien estos dan respuesta a posibles problemas económicos que, desde los lugares de origen, animan a las personas a abandonar sus hogares e intentar probar suerte en otros espacios, aquel tipo de movilidad no atiende precisamente a estas circunstancias. Podemos hablar entonces, de otras motivaciones que dan pie a esta “emigración especial”, como los relacionados con el deseo de vivir en otro lugar, que en el caso de los artistas contemporáneos tiene que ver con la voluntad de poner en marcha un viaje, esencialmente interior, hacia la contingencia; a la
de expectativa, al descubrimiento y a la ambición de poder formar parte de una realidad enriquecedoramente distinta. Así, en estos desplazamientos, el conocimiento, pasa a ser el referente en contraposición al estatus social y, por supuesto, al económico.
El potente contexto neoyorquino, que desde finales de los años setenta inició una efervescente y decisiva etapa, modificó la vida y la obra de los tres autores. La experiencia fue una suerte de interruptor que activó algo especial en sus trayectorias, que se mantuvieron en uno rico diálogo entre los trabajos propios y las referencias estéticas que brotaban en el contexto americano como el abstraccionismo o el minimalismo, entre otros.
La presente exposición, desde el lugar privilegiado del reencuentro, muestra la fuerza innata de lo que nuevamente comienza. Un diálogo a tres voces fundamentado en trabajos recientes, algunos de ellos realizados ex profeso para la muestra, junto a otros pertenecientes al período 1981-1982. Obras que, a pesar de actuar como ecos de un alejado momento, convierten el recorrido en una nueva travesía de espacios cargados de realidad, dando lugar a un nuevo encuentro que active un nuevo tiempo.

Temps d’una trobada: Ánxel Huete, Manel Lledós, Miguel Saco

El proper 18 de maig el pintor Manel Lledós inaugura una exposició junt amb Ánxel Huete i Miguel Saco a la Casa Das Artes de Vigo. La mostra es basa en el diàleg entre les obres dels tres artistes a partir de l’any 1981, quan tots tres van compartir estudi a Manhattan.

“Temps d’una trobada: Ánxel Huete, Manel Lledós, Miguel Saco” és el títol que han donat a la seva mostra.

 

 

Lampedusa. Nova exposició d’Antoni Fàbregas

EXPOSICIÓ DE LAMPEDUSA

antoni fàbregas

monestir de sant llorenç de guardiola de berguedà

del dia 14 d’abril al dia 11 de juny

Nova exposició d’Antoni Fàbregas: Lampedusa, a Guardiola de Berguedà. Una vegada més l’artista és compromet amb un dels sofriments humans més colpidors que ens toca viure en aquest moments al mediterrani. Vegem el que ens diu ell mateix:
Els refugiats, l’èxode i la mort en les aigües del Mediterrani, aquesta tragèdia indigna i persistent ens interpel·la a tots vulguem o no, i influència les nostres vides.
De l’octubre del 2013 ençà he canviat el rumb o, millor dit, el sentit de la meva pràctica artística. He pretès que, sense deixar de tenir en compte la bellesa de la forma pictòrica i l’amor artesanal per la matèria, les obres de Lampedusa i Idomeni portessin l’espectador cap a la conscienciació i la denúncia d’aquesta situació tan deplorable i tràgica.

Projecte Pedagogia de la Bellesa a la recta final. Cap a la seva estrena el dia 22 d’abril de 2017. (3a part)

Equip de Pedagogia de la Bellesa. De dreta a esquerra Josep Vicens-i-Planagumà, Jordi Moreno, Oriol Tramvia, Àngels Castuera, Matilde Fonollar, Anna Llorente, Xavier González, i Alexandre Jodar (Foto de Lluïsa Jodar Blanquet du Chayla)

       

 Comença el compte enrere. Comença a publicitar-se el projecte. Comença a veure la llum pública allò que va néixer en la intimitat d’un sentiment, en la lúcida reconeixença d’un mestratge, i en la força expressiva de l’art.

El 22 d’abril de 2017, vigília de Sant Jordi, a les 19:30 hores, al Casal de Joves del Palau Alòs del  carrer Sant Pere més baix 55 de Barcelona, es materialitza el projecte. Una única sessió en una lectura escenificada.

L’obra, que vol explicar l’experiència concreta d’un mestratge, el de Joan Salvat i Ferré (Tortosa, 1929), s’eleva a la generalitat d’una reflexió sobre l’educació a través -i amb el concurs- de molts autors, d’on en sobresurt, en gran manera, la del poeta alemany Friedrich Hölderlin, amb la seva obra Hiperió o l’eremita a Grècia, autèntic educador de l’Alemanya del seu temps.

Una obra que s’adreça a l’estament educatiu en general i en particular als afortunats que varen viure l’experiència educativa que s’explica. I sobretot a Joan Salvat al qual se li tributa -discretament si cal per a no importunar-lo- un sentit homenatge.

Tot plegat un text que escau plenament dins la tessitura d’un teatre èpic mediterrani, camí obert pel director escènic Ricard Salvat, a partir del seu profund coneixement de l’obra de Piscator i de Brecht.

Al final una experiència que narra el mateix protagonista de l’obra, Bel·larmí. Vegeu un fragment del final del text teatral.

” Bel·larmí.- Ja ho veus Ovidi! Som ja al final d’aquest joc incert. D’altra banda en un altre lloc incert, també. Un cop iniciat el camí, sense gaire més bagatge que el despullament i l’entrega, s’ha anat teixint la xarxa espessa d’aquest manyoc de fulls rebregats, tanmateix capaços de crear vida mitjançant l’artifici del teatre. Hauré retornat a la meva ciutat. Hauré fet el meu Hiperió. Hauré escrit la meva apologia socràtica. Haurem vivenciat una experiència estètica i ens haurem educat en la Bellesa. I n’estaré orgullós, com escau als actes que hom fa quan sap que són l’acompliment del voler, del destí i de la forma.

Demà tota una complexa maquinària es posarà a punt. Dels milers llargs de jocs de paraules: una selecció n’haurà estat triada, una climatologia general n’haurà estat conformada, un tempo prescrit n’haurà destriat les seqüències. I unes veus i uns moviments previstos, fets per a cossos amatents d’actor i per objectes màgicament transportats a escena, ara presents, adés absents, modelats a la perfecció pel determini del binomi somni-realitat.

Tot és a punt! I previst fins la darrera engruna. Patit i gaudit fins a l’extrem.”

 

 

Èpicament avança… La Pedagogia de la Bellesa. (2a part)

   

 L'equip de "Pedagogia de la Bellesa" en una fotografia al Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona. (D'esquerra a dreta: Alexandre Jodar, Josep Vicens-i-Planagumà, Xavier González, Oriol Tramvia, Àngels Castuera, Matilde Fonollar i Jordi Moreno).

L’equip de “Pedagogia de la Bellesa” en una fotografia al Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona. (D’esquerra a dreta: Alexandre Jodar, Josep Vicens-i-Planagumà, Xavier González, Oriol Tramvia, Àngels Castuera, Matilde Fonollar i Jordi Moreno).

 

  Al Palau Alòs de Barcelona, on hi ha un Casal de Joves, hi té lloc el repte de Pedagogia de la Bellesa. Apologia d’un pedagog excepcional: Joan Salvat i Ferré. I, ben bé es pot dir, que èpicament avança.

 

L’obra que, com dèiem en un anterior post en aquest mateix blog, s’adreça especialment a l’estament educatiu, si bé no pas exclusivament, remou un conjunt humà que va amarant-se de l’ambició del text -director dixit-, que, si ha reeixit o no, ho dirà el públic el dia de la seva estrena. I, cal dir, que el conjunt d’actors i tècnics, ha comprés el text èpicament, és a dir sense pressupost si us plau per força, i també en el pla de la seva escenificació que s’està construint -per les característiques del text- d’una faiçó propera al teatre èpic de Bertolt Brecht.

És bo per l’equip humà de “Pedagogia de la Bellesa” que les institucions locals els acullin, però, també, és bo per a les institucions i la ciutat que comptin amb projectes, reeixits o no, de tanta ambició, ja que ha partit de nombroses lectures, d’alts autors, i d’un pòsit lent Rilkeà en gran manera. Hölderlin hi és tothora present, la tradició renovadora d’abans de la guerra civil, tot per definir la força suggestiva d’un pedagog excepcional: Joan Salvat i Ferré.

Un repte important ara mateix es dirimeix. Tractant -se en una primera fase d’una estrena per a la propera primavera d’una lectura dramatitzada, amb importants elements escenogràfics, hem començat ja el treball d’escenes. La no acció del text, més narratiu que proper a l’experiència viscuda, és a dir, més proper a mostrar una visió del món – malgrat acull una estructura en tres actes on és compleix aquell principi de presentació, nus i desenllaç- obliga a una alta creativitat en el moviment escènic. I aquest és el repte que ara hem començat a treballar.

La qualitat dels actors -director dixit- n’assegura un bon resultat.

Més que mai, i en aquell doble sentit que hem exposat més amunt, èpicament avança la Pedagogia de la Bellesa.

Des d’aquesta pàgina volem fer un agraïment a Alfons Solà -gestor-administrador del grup artístic La placeta Arts- i a Inés Guirado – directora del Casal de Joves del Palau Alòs- que han possibilitat el lloc on desenvolupar el projecte.

IDOMENI: Exposició d’obres d’Antoni Fàbregas a Cadaqués

Antoni Fàbregas

Antoni Fàbregas

EXPOSICIÓ D’OBRES D’ANTONI FÀBREGAS

Inauguració 10 de Desembre a les 18 h. Amb la participació de PROACTIVA OPEN ARMS

Capella Fonda de Església de Santa Maria

CADAQUÉS

DESEMBRE 2016 – GENER 2017

www.antonifabregas.cat

Page 1 of 2

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén