Arxiu d'etiquetes: Los surcos del azar

A propòsit de ‘Los surcos del azar’

lossurcosdelazar

 

Acabo de llegir ‘Los surcos del azar’ (Astiberri, 2013). Una història dibuixada amb envejable mestria per Paco Roca, amb un excel•lent guió, del mateix autor, i un títol provinent d’un vers d’Antonio Machado. ‘Los surcos del azar’ ressegueix l’itinerari biogràfic d’un lluitador que, com a la majoria dels republicans espanyols, li va tocar ser-ho per accident. Una història èpica, que parteix d’uns detalls humils i gens vistosos, però que a poc a poc es va desplegant com un gran tríptic del segle XX. Una història oculta, que els protagonistes han hagut de mantenir en secret per les extraordinàries i alhora mesquines circumstàncies de l’època convulsa que els va tocar viure.

Els dibuixos de Paco Roca són irresistibles. Sobretot per als que encara admirem els clàssics de la línia clara (tot i que la línia xunga també ens va bé). Ignoro quins deuen ser els seus referents, però jo el posaria al mateix pedestal que Pellejero, Giardino, Tardi o el mateix Hugo Pratt. Mirar els dibuixos de Paco Roca és un autèntic plaer pel sentits, com pocs a dia d’avui. El guió, a més, incorpora una doble trama farcida de salts del present al passat, una malla d’anada i tornada que es retroalimenta hàbilment, distingides gràficament per la coloració del dibuix: mentre que el passat apareix a tot color, el present és gairebé en blanc i negre, una mica vaporós. És curiós, perquè el codi sempre acostuma a ser el contrari, però en aquesta història és el que tocava, realment.

637_un ball per la republicaLos surcos del azar’ m’ha recordat força la història del iaio de Chironi (José Enjuanes), a qui vaig biografiar (també accidentalment) ara fa uns anys en un llibre titulat ‘Un ball per la República’. El protagonista de ‘Los surcos del azar’ té molts paral•lelismes amb el iaio de Chironi. Tots dos són republicans convençuts, lluitadors antifeixistes, durament castigats en camps de treball del nord d’Àfrica, amb unes relacions socials intenses amb gents que trobaven en circumstàncies crítiques (bombardejos, fugides massives, batalles sagnants, bars de la rereguarda, etc.), a les que sovent retrobaven anys més tard en els llocs més insospitats. I, sobretot, comparteixen el mateix amarg sentiment de derrota, de ser víctimes condemnades a la derrota per la covardia de les democràcies occidentals, uns en un exili interior, lliurats a ser devorats pel règim polític més cruel d’esta part del món, uns altres en un exili exterior, condemnats a ser apàtrides perquè no tenien cap país al que tornar, estrangers de per vida allà on es trobessen.

13855040987514_487x0A diferència del iaio de Chironi, que després del seu periple homèric acabava retornant i residint al seu poble de sempre, però com si fos un zombi durant quatre dècades, el protagonista de ‘Los surcos del azar’ esdevé soldat de l’exèrcit aliat i és enviat a Europa per participar en la lluita contra els nazis. Així, forma part de la primera columna de la Divisió Leclerc que va entrar al París ocupat pels nazis, una situació descrita magistralment al còmic, i que dóna moltes pistes per a reflexionar.
L’obra de Paco Roca contribueix a fer justícia històrica a aquells veterans lluitadors republicans espanyols que, després de la desfeta del 39, van continuar lluitant contra el feixisme en la segona Guerra Mundial (i el van guanyar!), el protagonisme dels quals va quedar injustament ocult, oblidat i anorreat per la història oficial a causa de l’adversa correlació de forces en acabar la guerra. No se m’acut un càstig més dur per tota aquella gent que les va passar tan magres i peludes. El motiu de fons d’aquesta injustícia és clar: van guanyar el feixisme a França, a tota Europa, però no a Espanya. Malgrat les seues heroïcitats i el seu paper fonamental en la caiguda del nazisme a França, continuaven sent uns perdedors.

los-surcos-del-azar-paco-roca-2013-4La França alliberada tenia que dotar-se d’un relat heroic, que permetés reciclar la imatge de país col•laboracionista amb el nazisme que va deixar Petain i el règim de Vichy. Evidentment, la història oficial no podia permetre que aquest relat no fos protagonitzat per francesos. La història oficial és ultranacionalista per definició. Paco Roca, molt ben documentat, mostra com l’exèrcit de De Gaulle decideix prescindir de les valeroses companyies militars del Txad, que tan bona feina havien fet en les batalles contra Rommel al nord d’Àfrica, perquè no es podia donar la imatge que Europa era alliberada per negres africans!

rocaEl mateix prejudici juga en contra dels republicans espanyols: quan la premsa intenta entrevistar els components de la columna militar que acaba d’alliberar París, descobreix que no són francesos sinó espanyols. Això no ho poden pair. No resulta un relat acceptable per a les elits i/o l’opinió pública francesa, àvida d’un patrioterisme que rellancés l’autoestima col•lectiva, tan danyada per l’ocupació nazi. Per acabar-ho d’adobar, aquells homes no només són espanyols, sinó que a més són revolucionaris! Aquesta doble circumstància ja els havia fet patir nombroses humiliacions durant tot el temps que van ser membres dels exèrcits aliats, per la desconfiança que generaven en els comandaments, temorosos del que poguessin fer aquells anarquistes, comunistes o socialistes, que ja portaven anys enfrontant-se per les armes al feixisme. Aquell temor es va traduir gairebé sempre en un règim disciplinari molt més dur per a ells que per a la resta de soldats.

185-copiaEn definitiva, ‘Los surcos del azar’ és un relat necessari, que guanya interès progressivament a mesura que es desenvolupa la història, fins que el lector hi queda totalment enganxat i no la pot deixar. Un relat ideal per a copsar les contradiccions a les que mos aboca la Història, uns destins que ens porten d’ací cap allà com si fóssim closques d’ametlles sèquia avall, en uns itineraris que, sens dubte, la nostra voluntat també pot modificar (si bé no sempre en la direcció desitjada). Després de la lectura, un s’adona que qualsevol iaio assegut a la taula d’un bar pot tenir una història èpica a la seua esquena. Segurament la majoria. Però passen desapercebuts. En això sí que el personatge de Paco Roca torna a ser com el iaio de Chironi. No criden l’atenció de ningú. Per sort, sempre hi ha observadors com Paco Roca, que saben mirar el paisatge humà d’una altra manera (des d’algun angle perifèric, excèntric, és clar), i reflectir-lo en uns papers il•lustrats per a que els mortals comuns el puguem veure tal com és.

Mentre buscava fotos per a il•lustrar aquesta entrada, m’adono que a Paco Roca li van donar el premi del Saló del Còmic de BCN d’enguany. Hi vaig anar i no me’n vaig adonar! Sempre procuro anar-hi el primer dia, el dijous a la tarda, quan encara estan acabant de muntar les paradetes. Suposo que el premi l’hi van deure donar lo rader dia.
També he trobat el WEB de Paco Roca, on mostra alguns dibuixos de l’àlbum in progress…

Que us aprofite, humans.