Enrique Sierra RIP

Enrique Sierra fotografiat per Pepe Castro l'any 2012. Font: http://pepecastrophotographer.wordpress.com/2012/02/18/enrique-sierra/

Aquesta setmana va morir Enrique Sierra. No sé de què m’estranyo perquè sempre va fer cara de mala salut, sempre eixia a les fotos amb aquell aspecte demacrat que encaixava força amb el paper que representava des de principis dels 80 dels passat segle: el d’un alienígena vingut d’una altra gal·làxia per a treure’ns els prejudicis de l’ensopiment ambiental a través de la música. Com tants altres herois de l’underground de l’època.

Ja aleshores passava temporades apartat de les actuacions i els seus companys de Radio Futura li posaven un substitut als concerts. Es veu que patia del ronyó. Jo no ho sabia. Però ha aguantat fins ara. Déu n’hi do.

Ara mateix estic escoltant “Zombis”, un tema menor del seu primer disc on el nyigo-nyago de la seua guitarra és omnipresent, fins i tot una mica irritant però indispensable alhora. Recordo haver sentit per la ràdio moltes vegades aquell hit primerenc, “Enamorado de la moda juvenil”, del mateix disc (Música Moderna). Devia ser l’any 80 i era part de la banda sonora de la nostra primavera adolescent, una cançó que cantàvem pels carrers amb la colla del poble. Alguns d’ells també ja estan morts, però encara ens recordo plegats entonant allò de “y yo caí…” a tot volum amb la mirada desafiant sobre les iaies que ens creuàvem pel carrer. Érem joves i alterats, estàvem buscant el nostre lloc al món i la gent ho tenia que saber. I la guitarra d’Enrique Sierra era un bocí del parapet que ens arrecerava mínimament en aquell viatge incert.

Allò va durar poc, potser un mes comptat, les cançons de Radio Futura van desaparèixer de la nostra ràdio durant una bona temporada. Els vam donar per desapareguts, com tants altres one-hit wonders. La nostra colla també es va dispersar, cadascú va intentar trobar el seu camí en un etern procés d’assaig-error. Encara hi som.

Passem a l’estiu del 1984. Oh, què és això?!!! La guitarra d’Enrique Sierra il•luminava radiant tota la plaça cada nit d’estiu. Totes i cadascuna de les nits. Allò va ser impressionant. El pub del poble estava situat a la plaça, al porxo de l’Ajuntament, i durant tot l’estiu era com un gran formiguer. No s’hi cabia de tanta bellugadisa. El jovent s’hi aplegava com mosquits a la llum d’un fanal, no et podies aturar a la porta pel tràfec de gent que traginava cervesses (sobretot), martinis, sucs i cubates de rom. Cada nit la plaça era una festa, i de la porta oberta del pub eixia una música atronadora amb els nous temes dels nous grups del moment i, entre ells, molt especialment, “Escuela de calor”. Aquella guitarra d’Enrique Sierra era l’eix central al qual tots els biorritmes s’acompassaven, tos els cossos es balancejaven a la vegada, de manera inconscient, al so d’aquella melodia infecciosa a més no poder. Era de nit, però la plaça estava més il•luminada que si fos de dia per la radiació que emetien els centenars de cares somrients i expectants que deambulaven per allà.

Ni que visqués cent anys mai no podré oblidar aquelles glorioses nits d’estiu, entre el 1984 i el 1987, a dins i a fora del pub d’Alcampell, amb una estesa de gent jove xerrant, planificant, jugant a les cartes, ballant, lligant i pensant que érem els més guapos del món. I, mentrestant, aquell tocadiscos sense deixar d’emetre una música que ens acaronava tot el cos i ens impactava en el cervell tot donant-nos més arguments per a xerrar, planificar, lligar, etc. “Escuela de calor” no era el millor tema d’aquell disc (preferia mil vegades “Historia de play-back”, “Oscuro affaire”, “El nadador” o la imparable “Tormenta de arena”), però sí que era el més popular, el més compartit. Perquè, a la fi, com tot el bo en aquesta vida, allò anava de compartir.

La guitarra d’Enrique Sierra encara va tornar a deixar un solc indeleble en el cervell de qui això escriu una mica més endavant en el temps. Va ser el 1987 a Saragossa. Aquella primavera, un dia en acabar de dinar vaig baixar a jugar al billar al bar de sota de casa, com fèiem amb freqüència amb Gerardo Bosch, un company de pis. Va ser arribar allà i començar a sonar “A cara o cruz” i em vaig quedar electrificat. Era la primera vegada que escoltava aquella impressionant cançó, que compta amb una melodia potser encara més infecciosa que la d’”Escuela de calor”. Després. D’aquell mateix disc (La canción de Juan Perro) també s’hi van afegir “37 grados” i “La negra flor”. Aquelles melodies eren capaces de fer-te caminar pel carrer sense tocar el terra. Això em va passar durant una bona temporada deambulant pels carrers saragossans. Encara ara quan visito aquella ciutat i passo per determinats carrers la tonada de “A cara o cruz” m’envolta, m’aixeca i em permet caminar a un pam de terra durant una bona estona. No deixa de ser una bona recompensa per a un habitant del planeta Terra, no es pot negar.

És cert que uns anys després Radio Futura van treure un disc que començava amb “Veneno en la piel”, un tema on el riff de guitarra d’Enrique Sierra ho era tot, i que va ser radiat a tothora i probablement va fer arribar la música del grup a més gent que mai. Però aquest ja no em va enganxar. Ignoro per què, però a aquell àlbum li mancava màgia i personalitat, si bé el pols d’Enrique Sierra continuava despatxant la seva feina implacable.

Aquesta setmana va morir Enrique Sierra, però la premsa, tret d’algunes edicions digitals, gairebé no se’n va fer ressó. Les elits prefereixen altres icones. I me n’alegro. Però jo sí que vull recordar-lo. Ara mateix me’n vaig a sentir les guitarres de “La ciudad interior”. O potser millor tot el disc “De un país en llamas”. Salut.

Un pensament a “Enrique Sierra RIP

  1. Retroenllaç: Radio Futura – De un país en llamas | Música para migrantes interestelares

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.