Eduardo Galeano RIP

Font: http://www.cambio.bo/?q=eduardo-galeano-era-%E2%80%9Cel-mendigo-del-buen-f%C3%BAtbol%E2%80%9D

Font: http://www.cambio.bo/?q=eduardo-galeano-era-%E2%80%9Cel-mendigo-del-buen-f%C3%BAtbol%E2%80%9D

L’any 1989 vaig arribar a la UAB i una de les primeres coses que vaig aprendre va ser que s’havia de llegir Galeano. No formava part de cap temari, però es donava per descomptat que s’havia de llegir. ‘Las venas abiertas de América Latina’ és un llibre dens i llarg, un assaig carregat de metàfores polítiques, d’història alternativa, de ràbia i d’anhels de justícia. En aquells moments jo ja portava uns quants anys de jornaler, de mili africana, de revoltes estudiantils a Saragossa, però encara no havia sentit a parlar de Galeano. Va ser un bonic xoc. A més, es donava la casualitat que la noia que atenia la llibreria de Ciències Socials de la UAB havia estat la companya de Galeano durant el seu exili català. Mentre contava anècdotes de l’autor, el seu accent uruguaià mos transportava a les pàgines del llibre i impregnava l’atmosfera d’una agradable i excitant germanor llatinoamericana (que n’és d’ensucrada la nostàlgia!). Ell havia tornat a Uruguai poc temps abans, mentre que ella es quedà a Catalunya. No sé si encara hi deu ser, però mai l’oblidarem.

Eduardo Galeano va morir la setmana passada i la premsa se’n va fer ampli ressò. Va morir el mateix dia que Günter Grass, amb la qual cosa la probabilitat que la seva mort quedés eclipsada era molt elevada. Però, per una vegada, els diaris van reservar una quantitat de pàgines rellevant per a tots dos, més a Grass, però la proporció reservada a Galeano no va ser menyspreable. És un cas curiós, perquè el discurs de Galeano no és gaire amable amb les pràctiques i lògiques dels propietaris dels mitjans, però hem assistit a una mena de dol generalitzat. Per alguna raó, Galeano ha penetrat de manera tranversal en l’imaginari de diversos sectors socials del nostre país, probablement més que no pas Grass. Potser el seu estil rabiós de cotó fluix hi pot tenir a veure, la seva manera de parlar de coses molt gruixudes com si estigués contant una faula infantil, la seva tàctica de despullar les misèries i impostures del poder per a configurar un espill en el qual els que s’hi miren no poden desdir-se’n.

9788432313141Ací retre’m un humil homenatge a Galeano copiant un fragment de ‘Espejos’, un llibre que va editar l’any 2008, amb el subtítol de ‘Una historia casi universal’:

El fragment es titula ‘La fundación de los cuentos de hadas’, i diu així:

“En la primera mitad del siglo XVII, Jaime I y Carlos I, reyes de Inglaterra, Escocia e Irlanda, dictaron unas cuantas medidas destinadas a proteger la naciente industria británica. Prohibieron la exportación de lana sin elaborar, hicieron obligatorio el uso de textiles nacionales hasta en la ropa de luto, y cerraron la puerta a buena parte de las manufacturas que provenían de Francia y Holanda.

A principios del siglo XVIII, Daniel Defoe, el creador de Robinson Crusoe, escribió algunos ensayos sobre temas de economía y comercio. En uno de sus trabajos más difundidos, Defoe exaltó la función del proteccionismo estatal en el desarrollo de la industria textil británica: si no hubiera sido por esos reyes que tanto ayudaron al florecimiento fabril con sus barreras aduaneras y sus impuestos, Inglaterra hubiera seguido siendo una proveedora de lana virgen a la industria extranjera. A partir del crecimiento industrial de Inglaterra, Defoe podía imaginar el mundo del futuro como una inmensa colonia sometida a sus productos.

Después, a medida que el sueño de Defoe se iba haciendo realidad, la potencia imperial fue prohibiendo, por asfixia o a cañonazos, que otros países siguieran su camino.

Cuando llegó arriba, pateó la escalera – dijo el economista alemán Friedrich List.

Entonces, Inglaterra inventó la libertad de comercio: en nuestros días, los países ricos siguen contando ese cuento a los países pobres, en las noches de insomnio.”

(Eduardo Galeano, Espejos, Madrid: Siglo XXI, 2008, p. 196-197)

Font: http://www.revistaescenarios.mx/el-lenguaje-que-le-llega-a-la-gente-se-encuentra-en-el-humor-y-en-el-amor-eduardo-galeano/#.VTitgJMat6I

Font: http://www.revistaescenarios.mx/el-lenguaje-que-le-llega-a-la-gente-se-encuentra-en-el-humor-y-en-el-amor-eduardo-galeano/#.VTitgJMat6I

galeano

Font: http://cinabrio.over-blog.es/2015/04/se-van-dos-grandes-de-las-letras-eduardo-galeano-y-gunter-grass.html

A propòsit de ‘Los surcos del azar’

lossurcosdelazar

 

Acabo de llegir ‘Los surcos del azar’ (Astiberri, 2013). Una història dibuixada amb envejable mestria per Paco Roca, amb un excel•lent guió, del mateix autor, i un títol provinent d’un vers d’Antonio Machado. ‘Los surcos del azar’ ressegueix l’itinerari biogràfic d’un lluitador que, com a la majoria dels republicans espanyols, li va tocar ser-ho per accident. Una història èpica, que parteix d’uns detalls humils i gens vistosos, però que a poc a poc es va desplegant com un gran tríptic del segle XX. Una història oculta, que els protagonistes han hagut de mantenir en secret per les extraordinàries i alhora mesquines circumstàncies de l’època convulsa que els va tocar viure.

Els dibuixos de Paco Roca són irresistibles. Sobretot per als que encara admirem els clàssics de la línia clara (tot i que la línia xunga també ens va bé). Ignoro quins deuen ser els seus referents, però jo el posaria al mateix pedestal que Pellejero, Giardino, Tardi o el mateix Hugo Pratt. Mirar els dibuixos de Paco Roca és un autèntic plaer pel sentits, com pocs a dia d’avui. El guió, a més, incorpora una doble trama farcida de salts del present al passat, una malla d’anada i tornada que es retroalimenta hàbilment, distingides gràficament per la coloració del dibuix: mentre que el passat apareix a tot color, el present és gairebé en blanc i negre, una mica vaporós. És curiós, perquè el codi sempre acostuma a ser el contrari, però en aquesta història és el que tocava, realment.

637_un ball per la republicaLos surcos del azar’ m’ha recordat força la història del iaio de Chironi (José Enjuanes), a qui vaig biografiar (també accidentalment) ara fa uns anys en un llibre titulat ‘Un ball per la República’. El protagonista de ‘Los surcos del azar’ té molts paral•lelismes amb el iaio de Chironi. Tots dos són republicans convençuts, lluitadors antifeixistes, durament castigats en camps de treball del nord d’Àfrica, amb unes relacions socials intenses amb gents que trobaven en circumstàncies crítiques (bombardejos, fugides massives, batalles sagnants, bars de la rereguarda, etc.), a les que sovent retrobaven anys més tard en els llocs més insospitats. I, sobretot, comparteixen el mateix amarg sentiment de derrota, de ser víctimes condemnades a la derrota per la covardia de les democràcies occidentals, uns en un exili interior, lliurats a ser devorats pel règim polític més cruel d’esta part del món, uns altres en un exili exterior, condemnats a ser apàtrides perquè no tenien cap país al que tornar, estrangers de per vida allà on es trobessen.

13855040987514_487x0A diferència del iaio de Chironi, que després del seu periple homèric acabava retornant i residint al seu poble de sempre, però com si fos un zombi durant quatre dècades, el protagonista de ‘Los surcos del azar’ esdevé soldat de l’exèrcit aliat i és enviat a Europa per participar en la lluita contra els nazis. Així, forma part de la primera columna de la Divisió Leclerc que va entrar al París ocupat pels nazis, una situació descrita magistralment al còmic, i que dóna moltes pistes per a reflexionar.
L’obra de Paco Roca contribueix a fer justícia històrica a aquells veterans lluitadors republicans espanyols que, després de la desfeta del 39, van continuar lluitant contra el feixisme en la segona Guerra Mundial (i el van guanyar!), el protagonisme dels quals va quedar injustament ocult, oblidat i anorreat per la història oficial a causa de l’adversa correlació de forces en acabar la guerra. No se m’acut un càstig més dur per tota aquella gent que les va passar tan magres i peludes. El motiu de fons d’aquesta injustícia és clar: van guanyar el feixisme a França, a tota Europa, però no a Espanya. Malgrat les seues heroïcitats i el seu paper fonamental en la caiguda del nazisme a França, continuaven sent uns perdedors.

los-surcos-del-azar-paco-roca-2013-4La França alliberada tenia que dotar-se d’un relat heroic, que permetés reciclar la imatge de país col•laboracionista amb el nazisme que va deixar Petain i el règim de Vichy. Evidentment, la història oficial no podia permetre que aquest relat no fos protagonitzat per francesos. La història oficial és ultranacionalista per definició. Paco Roca, molt ben documentat, mostra com l’exèrcit de De Gaulle decideix prescindir de les valeroses companyies militars del Txad, que tan bona feina havien fet en les batalles contra Rommel al nord d’Àfrica, perquè no es podia donar la imatge que Europa era alliberada per negres africans!

rocaEl mateix prejudici juga en contra dels republicans espanyols: quan la premsa intenta entrevistar els components de la columna militar que acaba d’alliberar París, descobreix que no són francesos sinó espanyols. Això no ho poden pair. No resulta un relat acceptable per a les elits i/o l’opinió pública francesa, àvida d’un patrioterisme que rellancés l’autoestima col•lectiva, tan danyada per l’ocupació nazi. Per acabar-ho d’adobar, aquells homes no només són espanyols, sinó que a més són revolucionaris! Aquesta doble circumstància ja els havia fet patir nombroses humiliacions durant tot el temps que van ser membres dels exèrcits aliats, per la desconfiança que generaven en els comandaments, temorosos del que poguessin fer aquells anarquistes, comunistes o socialistes, que ja portaven anys enfrontant-se per les armes al feixisme. Aquell temor es va traduir gairebé sempre en un règim disciplinari molt més dur per a ells que per a la resta de soldats.

185-copiaEn definitiva, ‘Los surcos del azar’ és un relat necessari, que guanya interès progressivament a mesura que es desenvolupa la història, fins que el lector hi queda totalment enganxat i no la pot deixar. Un relat ideal per a copsar les contradiccions a les que mos aboca la Història, uns destins que ens porten d’ací cap allà com si fóssim closques d’ametlles sèquia avall, en uns itineraris que, sens dubte, la nostra voluntat també pot modificar (si bé no sempre en la direcció desitjada). Després de la lectura, un s’adona que qualsevol iaio assegut a la taula d’un bar pot tenir una història èpica a la seua esquena. Segurament la majoria. Però passen desapercebuts. En això sí que el personatge de Paco Roca torna a ser com el iaio de Chironi. No criden l’atenció de ningú. Per sort, sempre hi ha observadors com Paco Roca, que saben mirar el paisatge humà d’una altra manera (des d’algun angle perifèric, excèntric, és clar), i reflectir-lo en uns papers il•lustrats per a que els mortals comuns el puguem veure tal com és.

Mentre buscava fotos per a il•lustrar aquesta entrada, m’adono que a Paco Roca li van donar el premi del Saló del Còmic de BCN d’enguany. Hi vaig anar i no me’n vaig adonar! Sempre procuro anar-hi el primer dia, el dijous a la tarda, quan encara estan acabant de muntar les paradetes. Suposo que el premi l’hi van deure donar lo rader dia.
També he trobat el WEB de Paco Roca, on mostra alguns dibuixos de l’àlbum in progress…

Que us aprofite, humans.

Tornem-hi!

Uns anys després d’obrir aquest blog, i després de tenir-lo gairebé abandonat durant massa temps, he decidit ressuscitar-lo. El moment de canvis accelerats que vivim requereix proveir-se de mecanismes de reflexivitat per a orientar-se millor en els procel·losos mons de la incertesa crònica que ens espera.

Així és com aquest espai virtual s’acaba de transformar en un blog d’auto-ajuda. D’auto-ajuda meua, és clar.

Salut, humans.

259 (1024x766)

 

 

 

 

Enrique Sierra RIP

Enrique Sierra fotografiat per Pepe Castro l'any 2012. Font: http://pepecastrophotographer.wordpress.com/2012/02/18/enrique-sierra/

Aquesta setmana va morir Enrique Sierra. No sé de què m’estranyo perquè sempre va fer cara de mala salut, sempre eixia a les fotos amb aquell aspecte demacrat que encaixava força amb el paper que representava des de principis dels 80 dels passat segle: el d’un alienígena vingut d’una altra gal·làxia per a treure’ns els prejudicis de l’ensopiment ambiental a través de la música. Com tants altres herois de l’underground de l’època.

Ja aleshores passava temporades apartat de les actuacions i els seus companys de Radio Futura li posaven un substitut als concerts. Es veu que patia del ronyó. Jo no ho sabia. Però ha aguantat fins ara. Déu n’hi do.

Ara mateix estic escoltant “Zombis”, un tema menor del seu primer disc on el nyigo-nyago de la seua guitarra és omnipresent, fins i tot una mica irritant però indispensable alhora. Recordo haver sentit per la ràdio moltes vegades aquell hit primerenc, “Enamorado de la moda juvenil”, del mateix disc (Música Moderna). Devia ser l’any 80 i era part de la banda sonora de la nostra primavera adolescent, una cançó que cantàvem pels carrers amb la colla del poble. Alguns d’ells també ja estan morts, però encara ens recordo plegats entonant allò de “y yo caí…” a tot volum amb la mirada desafiant sobre les iaies que ens creuàvem pel carrer. Érem joves i alterats, estàvem buscant el nostre lloc al món i la gent ho tenia que saber. I la guitarra d’Enrique Sierra era un bocí del parapet que ens arrecerava mínimament en aquell viatge incert.

Allò va durar poc, potser un mes comptat, les cançons de Radio Futura van desaparèixer de la nostra ràdio durant una bona temporada. Els vam donar per desapareguts, com tants altres one-hit wonders. La nostra colla també es va dispersar, cadascú va intentar trobar el seu camí en un etern procés d’assaig-error. Encara hi som.

Passem a l’estiu del 1984. Oh, què és això?!!! La guitarra d’Enrique Sierra il•luminava radiant tota la plaça cada nit d’estiu. Totes i cadascuna de les nits. Allò va ser impressionant. El pub del poble estava situat a la plaça, al porxo de l’Ajuntament, i durant tot l’estiu era com un gran formiguer. No s’hi cabia de tanta bellugadisa. El jovent s’hi aplegava com mosquits a la llum d’un fanal, no et podies aturar a la porta pel tràfec de gent que traginava cervesses (sobretot), martinis, sucs i cubates de rom. Cada nit la plaça era una festa, i de la porta oberta del pub eixia una música atronadora amb els nous temes dels nous grups del moment i, entre ells, molt especialment, “Escuela de calor”. Aquella guitarra d’Enrique Sierra era l’eix central al qual tots els biorritmes s’acompassaven, tos els cossos es balancejaven a la vegada, de manera inconscient, al so d’aquella melodia infecciosa a més no poder. Era de nit, però la plaça estava més il•luminada que si fos de dia per la radiació que emetien els centenars de cares somrients i expectants que deambulaven per allà.

Ni que visqués cent anys mai no podré oblidar aquelles glorioses nits d’estiu, entre el 1984 i el 1987, a dins i a fora del pub d’Alcampell, amb una estesa de gent jove xerrant, planificant, jugant a les cartes, ballant, lligant i pensant que érem els més guapos del món. I, mentrestant, aquell tocadiscos sense deixar d’emetre una música que ens acaronava tot el cos i ens impactava en el cervell tot donant-nos més arguments per a xerrar, planificar, lligar, etc. “Escuela de calor” no era el millor tema d’aquell disc (preferia mil vegades “Historia de play-back”, “Oscuro affaire”, “El nadador” o la imparable “Tormenta de arena”), però sí que era el més popular, el més compartit. Perquè, a la fi, com tot el bo en aquesta vida, allò anava de compartir.

La guitarra d’Enrique Sierra encara va tornar a deixar un solc indeleble en el cervell de qui això escriu una mica més endavant en el temps. Va ser el 1987 a Saragossa. Aquella primavera, un dia en acabar de dinar vaig baixar a jugar al billar al bar de sota de casa, com fèiem amb freqüència amb Gerardo Bosch, un company de pis. Va ser arribar allà i començar a sonar “A cara o cruz” i em vaig quedar electrificat. Era la primera vegada que escoltava aquella impressionant cançó, que compta amb una melodia potser encara més infecciosa que la d’”Escuela de calor”. Després. D’aquell mateix disc (La canción de Juan Perro) també s’hi van afegir “37 grados” i “La negra flor”. Aquelles melodies eren capaces de fer-te caminar pel carrer sense tocar el terra. Això em va passar durant una bona temporada deambulant pels carrers saragossans. Encara ara quan visito aquella ciutat i passo per determinats carrers la tonada de “A cara o cruz” m’envolta, m’aixeca i em permet caminar a un pam de terra durant una bona estona. No deixa de ser una bona recompensa per a un habitant del planeta Terra, no es pot negar.

És cert que uns anys després Radio Futura van treure un disc que començava amb “Veneno en la piel”, un tema on el riff de guitarra d’Enrique Sierra ho era tot, i que va ser radiat a tothora i probablement va fer arribar la música del grup a més gent que mai. Però aquest ja no em va enganxar. Ignoro per què, però a aquell àlbum li mancava màgia i personalitat, si bé el pols d’Enrique Sierra continuava despatxant la seva feina implacable.

Aquesta setmana va morir Enrique Sierra, però la premsa, tret d’algunes edicions digitals, gairebé no se’n va fer ressó. Les elits prefereixen altres icones. I me n’alegro. Però jo sí que vull recordar-lo. Ara mateix me’n vaig a sentir les guitarres de “La ciudad interior”. O potser millor tot el disc “De un país en llamas”. Salut.

Alan Lomax

“Alan Lomax: The man who recorded the world”

Acaba d’eixir una biografia del musicòleg nordamericà Alan Lomax escrita por Jon Swzed, publicada per l’editorial Viking Penguin, desembre de 2010. 438 pàgines.

El llibre recorre la vida de Lomax, des del seu naixement a Texas fins la seva irrupció al Nova York bohemi dels anys 60 del segle XX, passant per les seues recerques pel sud dels Estats Units durant la Gran Depressió, així com els seus viatges per mig món per enregistrar músiques populars.

Lomax també va promoure i difondre músics clau com Woody Guthrie o Muddy Waters, que tingueren una important influència en l’eclosiò del rock dels anys 60 i 70 (com Bob Dylan, Beatles, Led Zeppelin, etc.).

Entre 1950 i 1958 Lomax es va establir a Londres tot fugint de la repressió impulsada pel senador McCarthy, on va treballar en diversos projectes de recerca per a la BBC i la Columbia Records. Poc després d’arribar a Europa, va ser enviat a un congrès internacional de musicologia que es feia a Palma de Mallorca, amb la intenció d’entrevistar algun musicòleg espanyol, cosa que no va poder fer perquè l’organitzador del congrès, un ex nazi acollit per l’Espanya franquista, li ho va impedir. Llavors, al seu quadern Lomax va escriure:

En realitat, en cap moment havia fet plans per a quedar-m’hi. Només disposava d’unes quantes cintes per a gravar i mai no havia fet un estudi d’etnologia espanyola. Tanmateix, allò va suposar la meua primera experiència amb un nazi i, en mirar aquell idiota autoritari des de l’altre costat de la taula del menjador, em vaig prometre a mi mateix que, encara que hi hagués de consagrar la resta de la meua vida, gravaria la música d’aquell país enfosquit”.

Així, entre 1952 i 1953 va agafar la gravadora i va viatjar durant sis mesos per Espanya, tot realitzant gravacions de camp per Aragó, Euskadi, Astúries, Lleó, Galícia i Andalucia, a més de les Illes Balears. El resultat van ser 14 albums per a Columbia i una sèrie radiofònica per a la BBC, un material únic que retrata la música popular d’un país atrotinat, vexat i situat en un forat dels desaigües de la Història.

Lomax va morir el 2002.

El cineasta holandés Rogier Kappers va intentar reconstruir els viatges europeus de Lomax en el seu documental “Lomax the songhunter” (2004).

Més informació a www.ladinamo.org (aquí).

 

Darreres notícies: L’arxiu d’Alan Lomax estarà disponible en streaming a Internet, de forma gratuïta, a la web de l’Association for Cultural Equity.